Envers la justícia espacial

Acaba d’aparèixer la versió en llengua castellana de l’obra del geògraf Edward W. Soja Seeking Spatial Justice. El llibre ha estat publicat per l’editorial valenciana Tirant lo Blanch, amb una interessant presentació del geògraf Josep Vicent Boira, dins la col·lecció Humanidades, que dirigeix el també geògraf Joan Romero. L’aparició del volum, que en la versió castellana porta per títol En busca de la justícia espacial, ve a ampliar per als lectors hispànics les possibilitats de conèixer l’obra de Soja, un dels geògrafs nord-americans contemporanis més influents.

Edward Soja ha esdevingut conegut sobretot per la seva reivindicació de la necessitat d’un “gir espacial” en el pensament social crític. Així, ha reclamat la conveniència peremptòria d’incloure en l’anàlisi social, tradicionalment abocada a l’estudi temporal dels fenòmens socials, els aspectes espacials. “Siguin quins siguin els teus interessos, poden avançar significativament si adoptes una perspectiva espacial crítica. El pensament espacial (...) no només pot enriquir la nostra comprensió de gairebé qualsevol tema, sinó també afegir potencial per expandir el nostre coneixement pràctic a accions més eficaces dirigides a millorar el món”, ha afirmat.

Els orígens i el desenvolupament d’aquesta línia de pensament en la trajectòria de l’autor poden ser seguits en l’excel·lent introducció a la seva obra que varen publicar ara fa uns anys els professors Abel Albet i Núria Benach (Edward Soja: La perspectiva postmoderna de un geógrafo radical, Icaria, 2010, col·lecció Espacios Críticos). En ella es poden veure com, des d’aquest punt de partida, l’autor proposa un ambiciós replantejament del pensament geogràfic contemporani, que s’ha concretat en tres obres majors: Postmodern Geographies (1989), Thirdspace (1996) i Postmetropolis (2000). El llibre que ara es publica en castellà, aparegut en anglès l’any 2010,  és un nou pas en aquesta trajectòria.

Així, el lector hi llegirà com Soja, afirma en primer lloc l’existència d’una relació dialèctica entre els processos socials i l’espai, de tal manera que aquest no és només condicionat i transformat per aquells, sinó que també els condiciona i en certa manera els afaiçona. Així, l’espai esdevé alhora motor i producte, causa i conseqüència dels processos socials. A partir d’aquesta asseveració, l’autor indica que la justícia social resulta inassolible sense prendre en consideració les desigualtats i els contrastos territorials: no només perquè les fractures socials  no es podran considerar superades mentre persisteixin assenyalades desigualtats territorials (entre barris, regions o països) a l'hora d'accedir a la renda i als serveis, sinó també perquè l’existència de les desigualtats territorial genera de manera permanent noves diferències socials.

Tot i que en ocasions la reflexió de Soja podria semblar excessivament referenciada en la realitat dels Estats Units i, en particular de la seva ciutat de Los Angeles, constitueix una aportació de gran interès: reprèn, amb tombants sovint innovadors, temes i línies de pensament ja iniciades per d’altres autors com Henri Lefebvre i David Harvey, amb l'obra dels quals sovint dialoga; constitueix una contribució útil des de la perpectiva geogràfica al debat, cada vegada més rellevant, sobre les desigualtats en les societats capitalistes; i té connexió directa amb temes que es troben a primer terme de l'agenda política, com el de la segregació urbana i els moviments d’innovació social. En resum doncs, En busca de la justícia espacial serà llegit amb profit per tots els qui es preocupen per la justícia social i els mitjans per atansar-s’hi.

[Fotografia: Mellon Senior Fellows Study Centre]

Henri Lefebvre: del dret a la ciutat a la producció de l’espai

Henri Lefebvre (1901-1991) ha estat, sens dubte, un dels teòrics urbans més influents de les darreres dècades. Nombrosos autors, de David Harvey a Edward Soja, de Doreen Massey a Jean-Pierre Garnier o Horacio Capel, han volgut prendre les seves aportacions com a punt de partida per a l’elaboració i la crítica. Ara, l’editorial madrilenya Capitán Swing acaba de publicar una de les seves obres més ambicioses, La producción del espacio. Inicialment apareguda en francès l’any 1974, l’edició castellana compta amb un pròleg de Ion M. Lorea i una extensa introducció del sociòleg Emilio Martínez Gutiérrez, professor de la Universidad Complutense de Madrid, que ha tingut cura, així mateix, de la traducció.

La production de l’espace ve a tancar un dels períodes més fecunds de l’elaboració del filòsof francès sobre la ciutat, període en el que en tot just sis anys va publicar diversos assajos decisius, entre els que es compten Le droit à la ville  (1968), La révolution urbaine  (1970), La pensée marxiste et la ville (1972) i el llibre que aquí comentem, aparegut, com dèiem, l’any 1974, just en el moment en que l’autor estava a punt de retirar-se de la docència a la Universitat de Nanterre. Serà en aquesta etapa quan elaborarà algunes de les seves aportacions més conegudes, en particular la del “dret a la ciutat” que tant d’èxit i tantes vulgaritzacions hauria de conèixer. Es tracta, com és ben sabut, d’una noció que, en la seva accepció vulgar, resulta particularment problemàtica en un context com l’actual, en el qual, l’evolució del procés d’urbanització comporta la pràctica impossibilitat de delimitar la ciutat i ha diluït els trets de la vella oposició rural/urbà. Tant és així que David Harvey en una obra recent (Rebel cities. From the Right to the City to the Urban Revolution, 2012) ha pogut afirmar: “Reivindicar el dret a la ciutat es, de fet, reivindicar el dret a una cosa que ja no existeix (si és que alguna vegada va existir)”.

Tanmateix, cal recordar que –a diferència de bona part dels seus seguidors i exegetes- el mateix Lefebvre ja va preveure aquesta dificultat i, davant de la dinàmica del procés d’urbanització, va matitzar que el dret a la ciutat havia d’entendre’s més aviat com el “dret a la vida urbana”: “el dret a la ciutat no pot concebre’s com un simple dret de visita o de retorn cap a les ciutats tradicionals. Només pot formular-se com a dret a la vida urbana, transformada, renovada. Poc importa que el teixit urbà englobi el camp i allò que encara subsisteix de la vida camperola, si “allò que és urbà”, lloc de trobada, prioritat del valor d’ús, inscripció en l’espai d’un temps promogut al rang de bé superior entre tots els béns, arriba a trobar la seva base morfològica, la seva realització pràctico-sensible” (Le droit a la ville, 1968). En la seva formulació primigènia el “dret a la ciutat” podria ser doncs conceptualitzat com un “dret a la condició urbana”, noció propera a algun dels postulats de Francesco Indovina que ja hem tingut ocasió de comentar aquí i que, cal reconèixer-ho, no és pas exempt tampoc de problemes de definició.

La production de l’espace va força més enllà dels plantejaments de Le droit a la ville: vol ser una vera i pròpia interpretació filosòfica de l’espai en tant que producte social. És en aquest sentit, segurament, on la formulació de Lefebvre manté avui la seva més alta actualitat i connecta amb els debats geogràfics contemporanis: en la concepció de l’espai no com una mera extensió geomètrica, no com un receptacle neutre, sinó com un procés, socialment construït i condicionat, en el qual és alhora producte i motor de canvi. El lector que s’apropi a La producción del espacio no trobarà certament una obra de fàcil lectura, s’impacientarà, potser, davant d’algunes disquisicions que avui poden semblar datades i d’un estil d’exposició no sempre còmode i planer. Tanmateix, el llibre serà llegit amb profit per tots aquells interessats en comprendre les dinàmiques territorials i en l’estudi de les teories que tracten d’explicar-les.

 [Fotografia: Verhoeff, Bert / Anefo]