Ciutat i territori en l'Acord per la X Legislatura del Parlament de Catalunya

El dia 19 de desembre de 2012, Convergència i Unió i Esquerra Republicana de Catalunya han arribat a un Acord per a la transició nacional i per garantir l'estabilitat parlamentària del govern de Catalunya, durant la X Legislatura del Parlament de Catalunya. L'acord, signat entre les dues forces a les que els resultats de les eleccions del proppassat dia 25 de novembre varen atorgar major representació parlamentària, consta d'una sèrie de determinacions pel què fa a la celebració d'una consulta sobre el futur institucional de Catalunya i d'un seguit d'acords per garantir l'estabilitat del suport parlamentari al govern en un conjunt de camps. 

Així, l'Apèndix II de l'acord conté un document sobre les Prioritats del govern de transició nacional durant la legislatura que ara comença, en el que s'enuncien aquestes prioritats, s'esbossa l'orientació de l'acció del govern al respecte i s'expressa el compromís d'ambdues forces de donar-li conjuntament suport al Parlament. És sobre aquest darrera part del document, més concreta i aparentment més prosaica que el debat sobre el dret a decidir, que volem centrar-nos ara. En particular, resulta de molt d'interès constatar la forma com els temes relatius a la ciutat i el territori hi són tractats. 

Com hem tingut ocasió de comentar, les polítiques territorials han estat, en bona mesura, absents del debat entre les forces polítiques que es presentaren a les darreres eleccions. Això, resulta, al nostre entendre, paradoxal, si es te en compte l'impacte que la crisi econòmica i les polítiques aplicades per fer-hi front estan tenint sobre el territori, ja sigui en concentrar les persones amb majors necessitats socials en determinats barris i àrees urbanes, en dificultar el manteniment dels equipaments i els espais públics, en reduir la inversió en infraestructures i el finançament dels espais públics, en fer encara més inaccessible l'habitatge per a sectors molt extensos de la població i en encarir el cost dels serveis urbans bàsics, com l'aigua i l'electricitat.  

Dissortadament, l'acord de govern signat ahir sembla anar en la mateixa direcció, de manera que les qüestions territorials i urbanes hi tenen una presència molt escassa. Vegem-ho. 

El tema al que es fan referències més reiterades és el de les infraestructures. Així, les mesures per a la recuperació econòmica 26 i 27 proposen literalment "Crear  un  observatori  de  la  xarxa  viària  de  Catalunya  que  centralitzi  tota  la informació relativa a la xarxa viària d’alta capacitat i a la xarxa en règim de concessió,  analitzant  la  gestió  econòmica  dels  trams  concessionats  amb l’objectiu d’intentar abaratir o congelar les tarifes sense contraprestació a canvi" i "Consolidar el sistema de descomptes a comportaments eficients dels usuaris de la  xarxa  d’autopistes  i  introduir  les  noves  polítiques  europees  sobre l’Eurovinyeta, com també treballar per corregir la situació de greuge històric amb  relació  amb  la  resta  de  l’Estat,  reclamant-li  la  creació  del  fons  per  a l’homogeneïtzació, el rescat selectiu i les bonificacions dels peatges". Així mateix, l'acord 56, situat en l'apartat de mesures relatives a la sostenibilitat, diu: "Aprovar i desplegar el Pla de Transports de Viatgers per Carretera (2013-2018), el Pla Director d’Infraestructures (2011-2020) i els plans de mobilitat territorials pendents,  avançant  en  la  integració  tarifària  i  introduint  bonificacions  als territoris menys poblats i implantant de la T-mobilitat [sic] com a mecanisme que permeti avançar en la qualitat del transport públic". Peatges i plans d'infraestructures, doncs, són els temes principals en aquest camp. S'acompanyen, tanmateix, d'una destacada absència a tota referència sobre el finançament del transport públic i a la reducció del cost el per a l'usuari (perquè reduir les bonificacions només als "territoris menys poblats", quan els qui viuen en les principals àrees urbanes i amb tarifació integrada han conegut en els darrers anys increments notabilíssims?). 

En l'àmbit de l'habitatge, que està plantejant-se darrerament amb un dramatisme inusitat, les mesures són d'una notable vaguetat. Així es proposa (mesura 34): "Potenciar un fons i un servei de rescat de famílies, potenciar la mediació entre entitat financeres i famílies en els processos de desnonaments i la disposició d'una xarxa de pisos d'emergència. Potenciar el servei de l'Ofideute". Res de nou per aquest costat, doncs a excepció d'aquest inconcret "fons de rescat de famílies": es tracta d'un fons financer? amb quins recursos? amb quins objectius? També es manté a un nivell d'indefinició molt alt la mobilització de l'habitatge vacant:"Estudiar l’aplicació de mesures impositives o mesures d'altra índole per incentivar l’entrada al mercat de lloguer dels habitatges desocupats, propietat de societats mercantils" . Aquestes "mesures d'altra índole" no haurien de consistir en l'obligació, simple i plana, de que les entitats financeres rescatades amb fons públics, a part d'aturar els desnonaments, posessin de manera immediata una part del parc immobiliari del què disposen (i pel que, d'altra banda, no troben comprador) al mercat de lloguer assequible? I mentrestant, què es proposa de fer amb les reserves de sòl per habitatge protegit acumulades en els darrers anys? I en el camp de la rehabilitació, que podria tenir el doble efecte de posar habitatge al mercat i donar feina? 

Finalment, en l'àmbit de la sostenibilitat es proposa elaborar un Pacte Nacional sobre polítiques de sostenibilitat, mantenir i renovar "el compromís del Govern en defensa dels cabals ambientals de l'Ebre" així com per la "recuperació dels cabals del riu Ter", "impulsar una Llei del bosc" i "impulsar una Llei de seguretat civil i emergències". El tractament del canvi climàtic queda reduït a l'anunci de l'elaboració d'una llei sobre la matèria, lluny per tant dels compromisos concrets sobre les emissions que estan adoptant tants països europeus. Resulta també destacada l'absència de referències a la "protecció estructural dels espais lliures i de connexió ecològica" que reclamava el programa electoral d'Esquerra Republicana. Costen d'entendre, així mateix, els esments parcials a la problemàtica de l'aigua, si hom te en compte la situació a la que ha de fer front l'Agència Catalana de l'Aigua, i si hom considera que just en aquest moment s'estan produint privatitzacions que afecten de manera directa la seva gestió d'aquest recurs bàsic i les tarifes que els ciutadans en paguen.

Fora ja de l'àmbit estricte de la gestió del territori i en relació amb l'organització territorial de l'administració, poden trobar-se en el document dos darrers extrems que pot resultar convenient de notar. El primer sembla apuntar a reobrir el debat sobre l'organització territorial (mesura 10): "Impulsar la Llei dels governs locals (racionalitzar i simplificar l'administració local), la llei de finançament local i la Llei de l'Aran. Assumir un model propi d'organització territorial (municipis, comarques i vegueries)". Així mateix s'inclou la menció a "impulsar la Llei electoral catalana". Tenint en compte l'evolució d'aquesta darrera qüestió en les darreres legislatures i l'atzucac en el que es troba la Llei de Vegueries després de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut, costa de veure, més enllà de la menció ritual, com aquests extrems podran concretar-se.
No és qüestió, en aquesta nota d'urgència, d'assajar un comentari de conjunt al document. De tota manera crida molt notablement aquesta escassa atenció prestada als temes territorials a l'hora de definir les prioritats de govern. Esmentem només dues absències, una relativa al conjunt del territori català, l'altra a les seves ciutats.
Pel que fa a la primera, la gestió territorial, no caldria aprofitar, precisament, la conjuntura de la crisi per repensar de forma estratègica l'ordenació del territori català? No és necessari replantejar-se la dotació i la gestió de les infraestructures més enllà dels peatges i dels plans de servei? No hauríem de tractar d'incrementar l'eficiència dels nostres sistemes urbans? I per tot això, no caldria incorporar entre les prioritats bàsiques del govern l'elaboració del Pla Territorial General de Catalunya que vingués a culminar l'esforç de planificació territorial realitzat en els darrers anys, tal com Esquerra Republicana proposava en el seu programa? No seria aquesta legislatura, en la que es pretenen abordar tants de projectes decisius per al futur, la més oportuna per fer-ho, vinculant-ho al debat  sobre els recursos econòmics, al model productiu, a la gestió dels serveis públics, al canvi climàtic?
Pel que fa a la segona absència, la de les àrees urbanes, com s'explica la manca d'esment als efectes urbans de la crisi econòmica? Com és que no s'inclou una referència a les dificultats dels ajuntaments de fer front al manteniment dels equipaments, dels espais públics, dels serveis? Com s'entén que no s'indiqui què es pensa fer respecte els barris on la problemàtica social està concentrant la població més necessitada? El proppassat mes de març, el Parlament va votar per unanimitat (amb els vots de CiU i ERC, doncs) reactivar la Llei de Barris, com és que ara no figura en l'acord de govern el compromís de fer-ho? No són les ciutats el lloc on es reben els impactes més greus de la crisi? No és aquí on s'hauria de intervenir per tal de tractar de mitigar-los? No són les polítiques urbanes essencials per gestar la represa econòmica i social? De fet els mots ajuntament, urbà, barri i ciutat no són esmentats ni un sòl cop en el document de l'Acord signat ahir. La transició nacional que se'ns proposa no compta amb les ciutats catalanes entre les seves prioritats?

Les polítiques territorials en els programes de les eleccions al Parlament de Catalunya

Com dèiem fa uns dies, el tema de les polítiques territorials ha estat gairebé del tot absent del debat de la campanya electoral que avui es clou. Això és tant més sorprenent si es tenen en compte els efectes que la crisi econòmica està tenint sobre el territori –en l’agreujament de les desigualtats urbanes, les dificultats per mantenir serveis, en les incògnites en matèria d’infraestructures- i la importància que les polítiques territorials i urbanístiques podrien revestir tant a l’hora de pal·liar els perjudicis que la crisi ocasiona als ciutadans, com de trobar una sortida del marasme econòmic i social.

Tanmateix, de la lectura dels programes electorals de les diverses forces que concorren a les eleccions al Parlament de Catalunya se’n desprenen diferents posicionaments que resulten il·lustratius dels propòsits de capteniment de cada una d’elles envers les polítiques territorials. Vegem a continuació com es tracta en el programes de les forces polítiques que en la darrera legislatura han tingut grup parlamentari els temes del planejament territorial i de les polítiques urbanes. Ens centrarem en aquests dos temes, prou rellevants, sense entrar, per mor de la brevetat, en les qüestions de les infraestructures i l’habitatge, que requeririen per ells mateixos d’una nota específica.

En el programa de Convèrgencia i Unió el tema de fons en matèria territorial és el de la competitivitat: “tenim el repte de dissenyar un país que sigui més competitiu i socialment rendible en tots els àmbits”, comença dient. Per això proposa elaborar una “nova Llei del territori, que ordeni i simplifiqui la legislació sobre ordenació territorial, gestió urbanística, costes, muntanya i paisatge”. Així mateix, afirmen que impulsaran  “la transformació del Plans territorials parcials en instruments que defineixin estratègies territorials orientades a la millora de la qualitat de vida i a la generació d’activitat econòmica” i es simplificarà el procediment de l’avaluació ambiental. La coalició no renuncia a l’elaboració de Plans directors urbanístics “d’àmbits territorials especialment complexos i vinculats a activitats econòmiques estratègiques” i afirma que crearà “nous instruments jurídics i de gestió integrada que agiliti la implantació territorials i el desenvolupament de projectes estratègics de forma ràpida i adequada, facilitant la inversió estrangera que aporti valor”. Pel que fa a les polítiques urbanes, el programa de CiU no fa cap referència a les Lleis de Barris ni a la d’Urbanitzacions, les convocatòries de les quals han quedat interrompudes de l’any 2011 ençà, tot i els reiterats pronunciaments del Parlament de Catalunya a la seva reactivació, pronunciaments que en ocasions han comptat amb el vot del mateix grup de CiU. Sense voler-ne fer una simplificació o caracterització, veiem doncs, com en el programa de la coalició nacionalista s’escolta el ressò d’algun dels corrents de fons dels debats europeus sobre les polítiques territorials: la presumpció de que la normativa urbanística, territorial i ambiental pot ser un impediment a la “competitivitat” (allò que a Anglaterra n’han dit el “planning burden”), el convenciment de que ha de ser “ordenada” i “simplificada” per facilitar l’activitat econòmica, la noció que els instruments de planejament territorial han de ser revisats per tenir un caràcter més “estratègic” (vol dir això que han de perdre el seu valor normatiu?), l’afirmació que per a la implantació de determinats “projectes estratègics” –en especial els d’”inversió estrangera que aporti valor”- calen expedients nous i especials que en facilitin la implantació de forma ràpida i adequada (de nou, aquí sembla anar-se pel camí de les Enterprise Zones o del Business Improvement Districts, que es varen implantar al Regne Unit ja fa anys i que han tingut un gran desenvolupament en d’altres països, de França a la Xina). I, al costat d’això, cap esment a les polítiques actives de l’administració per tal de pal·liar de manera directa els efectes de la crisi en les àrees urbanes.

Al seu torn, el programa del Partit dels Socialistes de Catalunya inicia el seu apartat relatiu a les polítiques territorials amb una condemna de conjunt a la trajectòria del govern en la darrera legislatura: “La legislatura que tanquem ha estat la pitjor, en matèria territorial, des de la restauració de la Generalitat. Pràcticament es pot parlar d’una no-legislatura. En termes comparatius amb les dues darreres, on la gran producció de normativa, de planificació i d’obra pública quedarà com una referencia de futur, en aquesta novena legislatura tant l’ordenació territorial, la creació d’infraestructures, la mobilitat o la cura del medi ambient o s’han estancat o han anat enrere”. Així mateix critica que “En matèria de territori el govern ha alterat el ritme de producció de PDU que volien deixar pactats els desenvolupaments d’alguns dels espais amb major pressió del país”, la manca de reacció sobre la proposta de reforma de la Llei de costes i la modificació de la Llei d’Urbanisme i la Llei del dret a l’Habitatge “en la línia de la desregulació”.  Davant d’això, reclamen que es “reprengui polítiques que s’han demostrat importants per a la cohesió a escala local, com són el Pla de barris i el programa d’ajut als a municipis que compten amb urbanitzacions amb dèficits urbanístics” que CiU hauria deixat “en un calaix” i que els socialistes han proposat de reprendre en reiterades ocasions en el Parlament. En canvi, el programa del PSC no concreta quins haurien de ser els nous passos a donar en matèria de planejament territorial i urbanístic, la qual cosa no deixa de ser sorprenent atesa les posicions tan rellevants que el partit detenta en l’àmbit local.  

Pel seu costat, el programa del Partit Popular de Catalunya se centra sobretot en l’àmbit de les infraestructures, tant les que són de titularitat autonòmica com estatal, i no conté tampoc propostes o precisions respecte el planejament territorial o urbanístic, que ni tant sols s’esmenta en el document. Pel què fa a les polítiques urbanes afirmen que apostaran “per la rehabilitació per la rehabilitació com a mesura per a promoure la reincorporació en el  mercat d’habitatges en desús i de dinamització del sector de la construcció”.  Així mateix, indiquen que “tornarem a convocar els ajuts de la llei de barris, que fomenten la rehabilitació urbana d’espais degradats, i de les d’urbanitzacions”.

Per contrast, el programa d’Esquerra Republicana de Catalunya en l’àmbit del planejament i les polítiques territorials resulta molt detallat. S’inicia també amb un judici positiu respecte “la generació d’instruments que permetran que la intervenció sobre el territori sigui en el futur més racional, ordenada i respectuosa amb el patrimoni natural, cultural i paisatgístic” adoptats ara fa uns anys i una crítica al fet que “el país no es pot permetre –malgrat la crisi- la paràlisi en matèria de planificació territorial que hem vist la darrera legislatura”. Per sortir d’aquest impasse, ERC proposa la “redacció d’un nou Pla Territorial General de Catalunya per planificar el territori amb visió de país i afavorint la diversitat territorial, establint els usos del sòl a escala supramunicipal per tal d’assolir  una  distribució  eficient  en  el  territori,  tot  consolidant  el  model  de  viles  i  ciutats compactes, complexes i integradores; una protecció estructural dels espais lliures i de connexió ecològica”. Així mateix indica que caldrà procedir a desenvolupar el planejament territorial vigent a través de la “redacció de plans directors territorials i sectorials, per perfilar amb més detall els continguts dels plans territorials parcials en espais que per la seva densitat, patrimoni arquitectònic o natural, coneixen una major fragmentació i pressió urbanística i, per tant, estan sotmesos a més riscos”.  Les propostes es completen amb el projecte d’elaborar un Pla Territorial de Sistemes de connexió ecològica i un altre d’Espais fluvials, així com amb la voluntat de completar i desplegar els catàlegs i altres instruments en matèria de paisatge. No figura en canvi en el programa d’Esquerra Republicana cap esment a les polítiques de rehabilitació urbana o a la reactivació de la Llei de Barris i pel que fa a les urbanitzacions s’indica de manera poc precisa la necessitat “establir una moratòria de transició al tractament de les urbanitzacions disperses”.  

La revisió del Pla Territorial General de Catalunya és, també, la primera mesura en matèria de política territorial proposada en el programa d’Iniciativa per Catalunya-Verds. Aquesta hauria de tenir per objectiu fer del Pla “una veritable agenda 21 de Catalunya i un instrument per ajudar a una sortida sostenible de la crisi social, econòmica i ambiental actuals, en què es doni prioritat a les actuacions que ajudin a canviar el model econòmic, impulsar la recuperació dels valors ambientals del territori, la utilització eficient dels recursos naturals i del territori, la rehabilitació urbana i a canviar el model econòmic-productiu, en tots els àmbits, impulsant un nou concepte d’economia verda i social.” Així mateix, tot i la seva vigència recent, proposen «revisar els Plans Territorials Parcial vigents en especial a la Catalunya Central, el Camp de Tarragona i les Terres de Ponent, per incorporar-hi els canvi necessaris per impulsar actuacions més decidides de reequilibri territorial transformació del teixit productiu, introducció de les noves infraestructures de transport col·lectiu i canvis del model urbanístic”.  Pel que fa la Pla Territorial Metropolità de Barcelona proposen desenvolupar-lo “amb la formulació del Pla o Plans Directors que s’estableixen, amb criteris de contenció urbana, millora, regeneració i rehabilitació dels barris i ciutats que presentin situacions de més degradació o riscos socials, desenvolupar els criteris socioambientals que s’estableixen al Pla Territorial i a la seva Memòria Ambiental”. Tanmateix, aquest desenvolupament hauria de coexistir amb la redacció d’un nou pla territorial “per a l’àmbit funcional del Penedès”, que suposaria el desmembrament dels àmbits Metropolità, Catalunya Central i Camp de Tarragona. Pel que fa a la normativa urbanística, ICV proposa la revisió del text de la llei per tal de suprimir determinacions introduïdes per CIU en l’última reforma (...) destinades a afavorir interessos privats, facilitar l’especulació urbanística, devaluar el planejament territorial i sectorial i la protecció ambiental i els valors del territori i reduir les competències urbanístiques dels ajuntaments, i —en segon terme— adaptar aquestes lleis als nous criteris i objectius d’un urbanisme sostenible, que ajudi a les polítiques de cohesió social, sostenibilitat urbana i canvi del model productiu i residencial.” Així mateix, proposen de reactivar la Llei de Barris i la Llei d’Urbanitzacions.
Finalment, el programa de Ciutadans tampoc es refereix de manera explícita al Planejament territorial vigent o futur i es centra, de nou, més en la temàtica de caràcter infraestructural. Tot i així hi figuren algunes propostes en el camp de les polítiques territorials que contenen imprecisions, s’ha de dir, prou assenyalades: “promourem un pla territorial de connectors ecològics entre parcs naturals, el PEIN 2000, per tal de facilitar el pas de fauna entre ells i preservar la biodiversitat originant, d’aquesta forma, una xarxa de parcs naturals connectats entre ells”. Així mateix, en l’àmbit urbanístic hi figuren diverses propostes, de caràcter molt genèric, algunes de les quals ja estan recollides en la normativa urbanística i territorial vigent: “Fomentarem l’ús racional del sòl amb subjecció a les necessitats reals de la demanda en funció del creixement de la població, segons el model compacte sustentable d’acord amb les recomanacions de la Conferència de Rio. Per això, s’aplicarà per a cada municipi un esponjament màxim de sòl urbanitzable admissible en les revisions del seu plantejament general, en funció de les projeccions de poblacions i activitats, amb aplicació d’estàndards adequats al nostre nivell de desenvolupament per la reserva obligatòria del sòl destinat a equipaments i dotacions, serveis tècnics, espais lliures i zones verdes.” El programa de Ciutadans no esmenta les Lleis de Barris ni la d’Urbanitzacions. 
Les eleccions del proper dia 25 de novembre, decisives per tantes raons, ho són també per a l'ordenació del territori, les polítiques urbanes i llurs efectes en les condicions de vida de la població. Caldrà doncs tenir-ho en compte i obrar en conseqüència.