diumenge, 31 de maig del 2015

Bernardo Secchi: la ciutat dels rics i la ciutat dels pobres

El passat mes de setembre va morir Bernardo Secchi (Milà, 1934-2014), un dels urbanistes italians més reconeguts i influents de les darreres dècades. Poc abans del seu traspàs, Secchi va publicar un llibre, que seria el deu darrer, titulat La città dei ricchi e la città dei poveri (Laterza, 2013). En el volum, relativament breu, compendia, a la fi d’una carrera particularment llarga i fructífera, el seu pensament respecte la relació entre les desigualtats socials i l’urbanisme. Convé retornar sobre les seves reflexions, ara que els esdeveniments polítics semblen obrir noves possibilitats per fer front a les desigualtats amb noves polítiques urbanes.
El punt de partida de Secchi és del tot oposat a aquells que consideren que el tema de la justícia  social ha de ser un preocupació exclusiva de les polítiques econòmiques i socials: “l’urbanisme ha tingut responsabilitats fortes i precises en l’agreujament de les desigualtats i el projecte de la ciutat ha de ser un dels punts de partida de qualsevol política que es proposi eliminar-les o reduir-les”. En els darrers anys del segle XX i els primers del segle XXI, l’evolució econòmica i social ha fet particularment evident tant aquella responsabilitat com aquesta necessitat d’intervenció de l’urbanisme.
En efecte, un conjunt de factors -el desenvolupament tecnològic, la globalització econòmica, les noves relacions de força entre els grups socials, el canvi climàtic- estan empenyent un canvi global de gran abast. I “com cada cop que l’estructura de l’economia i de la societat canvia”, diu Secchi, “la qüestió urbana torna a primer terme”. I hi torna per fer evident com la ciutat, que havia estat tradicionalment considerada un espai propici per a la redistribució social, esdevé cada vegada més desigual. Un àmbit en el qual l’aplicació de la ideologia del mercat i la retòrica de la seguretat tendeixen a separar els grups socials entre si i a excloure els qui menys tenen.
Bernardo Secchi
En aquests anys, l’urbanisme s’ha plegat cada vegada més sovint a aquest estat de coses. Ha renunciat en massa ocasions a la seva autonomia i la seva aportació crítica davant de les dinàmiques prevalents. Gairebé sembla, diu Secchi, com si de forma inconscient els urbanistes haguessin fet seus els plantejaments d’aquells artistes soviètics del anys vint que afirmaven que l’art no podia fer altra cosa que emmirallar les condicions econòmiques i les relacions socials existents. Vet aquí la paradoxa: en la present situació de crisi, l’urbanisme, tot i el seu potencial transformador, s’ha anat veient reduït més i més a adaptar-se sense mediació a les relacions de propietat i de les desigualtats que se’n deriven.
Això ha tingut conseqüències funestes. En primer lloc, perquè l’espai urbà, quan es configura al dictat de les desigualtats socials no només n’esdevé un reflex, sinó que contribueix de manera decisiva a fixar-les i ampliar-les. La riquesa de les persones, de les famílies i dels grups socials no depèn només dels seus ingressos i el seu patrimoni, o del seu capital social (els seus coneixements, les seves relacions), sinó també del seu capital espacial, és a dir, de la part de ciutat on viuen, els serveis als que poden accedir, la imatge del seu barri: “Pobre no és només la persona, la família o el grup que disposa d’uns ingressos o d’un patrimoni exigus, sinó també aquell que no disposa, ni tant sols de forma potencial, de la possibilitat d’accedir a alguns béns i serveis essencials per a la supervivència (...); que no té accés a la instrucció o a l’assistència social en les seves diverses formes i el capital espacial de la qual l’exclou dels més drets de ciutadania més elementals; que es veu estigmatitzat i ‘etiquetat’ en funció del seu lloc de residència”.
D’altra banda, en el període present, les mateixes dinàmiques urbanes, en particular el funcionament dels mercats immobiliaris, contribueixen a la financiarització de l’economia capitalista, la fan més inestable i més procliu a les crisis. Així mateix, el manteniment de grups socials cada vegada més extensos en situacions de precarietat no només  perjudica el seu benestar, sinó que dificulta el necessari consum intern. Per això, diu l’autor tot fent seu l'argument de J. Stiglitz, l’exigència d’una major equitat “troba la seva motivació no només en arguments relatius a la democràcia, avui en fortes dificultats en cada un dels països occidentals, sinó també en arguments de natura més simple, relatius a la formació d’una demanda que pugui donar un nou impuls a les diverses economies
En aquest context, Secchi reclama el paper de l’urbanisme com a element necessari per a la regulació dels mercats. I, sobretot, com a estri imprescindible en la lluita contra les desigualtats. Reivindica doncs un urbanisme que no es plegui a les exigències dels poders econòmics, un urbanisme que no sigui un simple mirall de les relacions socials. Per això, diu, és necessari recuperar la millor tradició de l’urbanisme europeu del segle XX, aquell que a través de l’aplicació, avui tant blasmada, de les normes i els standards va aconseguir que en moltes ciutats europees “les condicions materials en les que els rics i els pobres trien de viure o es veuen constrets a fer-ho siguin menys distants entre si que els respectius ingressos i patrimoni”. Heus-ho aquí, calen “polítiques urbanes que no depenguin d’obres grans i espectaculars, sinó que intervinguin de manera difusa per garantir  porositat, permeabilitat i accessibilitat a la natura i a les persones: a tots indistintament; que canviïn la ciutat com en el passat l’han canviat altres grans crisis”. 

[Fotografies: Editori Laterza; Mellon Foundation]

dissabte, 23 de maig del 2015

Blog: quatre anys


A inicis d’aquest mes s’han acomplert quatre anys de l’existència d’aquest blog dedicat a qüestions territorials i urbanes. El número total de visites de pàgina rebudes al llarg d’aquests 48 mesos ha estat de 83.853 i hi hem compartit un total de 168 posts. Les visites procedeixen majoritàriament de l’Estat Espanyol però més d’un terç del total tenen origen en d’altres països entre els que destaquen els Estats Units i Itàlia.
En el darrer any, de maig 2014 a abril 2015, el nombre de visites ha estat de 25.558, a una mitjana superior, doncs, a les 2.000 visites de pàgina al mes. Els resultats mostren un lleu increment respecte els dels 12 mesos anteriors (maig 2013-abril 2014: 23.384) i resulten els més alts registrats fins ara.
En els darrers 12 mesos han aparegut en el blog un total de 37 posts, relatius, sempre, a l'anàlisi i la gestió del territori . Els temes més recurrents i que més atenció han suscitat han estat la segregació urbana i la desigualtat social, els efectes territorials de la crisi econòmica, el patrimoni i la seva gestió, el paisatge i els programes de rehabilitació urbana. També hem parlat d’immigració, resultats electorals, espai públic, bigdata, habitatge i béns comuns, entre d’altres. Al costat d’aquests temes, han estat així mateix nombroses les ressenyes de publicacions i les notes sobre qüestions de vida universitària.
Pel què fa a les pàgines fixes, hem reestructurat les dedicades als Llibres i Capítols de llibre, per tal de facilitar-ne la consulta. Segueix sent molt consultat l’apartat destinat a les Conferències

-Cotlliure. L'església i el port. 
-Santiago de Chile. Providencia des del Mapocho. 
-Porto Torres. L'antic complex petroquímic. 
-Església de Santa Eulàlia d'Alendo. Pallars Sobirà. 
-Haute Garonne. Route D622. 
-Monasterio de la Cartuja. Sevilla.
-Cap de Formentor. Mallorca. 
-Rio de Janeiro. Pao d'açúcar des Ipanema. 
-Far de Punta Nati. Menorca. 
-Serra de les Agudes des de la Coma de Burg. 
-València. Estació del Nord. 
-Lisboa. Pavelló de Portugal, Expo'98  

[Fotografies: O. Nel·lo]

   

divendres, 15 de maig del 2015

Educació, desigualtats socials i segregació urbana

Font: Elaboració pròpia a partir de
Consell Superior d’Avaluació del Sistema Educatiu (2014).
Les dades procedeixen del seguiment de la cohort d’alumnes
matriculats per primera vegada a l’ESO l’any 2009-2010 en una mostra de
50 centres representativa de la diversitat del sistema educatiu
Crida l'atenció, en el debat electoral d'aquestes setmanes, l'escassa atenció que hi reben les qüestions educatives. El fet és tant més sorprenent a la ciutat de Barcelona, ​​l’Ajuntament de la qual compta amb importants competències en aquest camp. I ho és, en particular, en un moment en que l'increment de la desigualtat a la ciutat reclama amb urgència actuacions polítiques, algunes de les quals haurien de concretar-se de manera prioritària en el camp educatiu.
Ens hem referit en alguna ocasió a la relacióentre la desigualtat social, la segregació urbana i la salut de la població. La vinculació entre desigualtat i segregació, d'una banda, i sistema educatiu, de l'altra, no resulta, en absolut, menys important. Això és així, perquè les diferències en matèria educativa existents entre els diversos municipis de la metròpolis i els diversos barris de cada ciutat condicionen estretament les oportunitats i les capacitats dels ciutadans de desenvolupar els seus projectes vitals.
Per aproximar-se a la qüestió resulta útil l'informe d'avaluació del rendiment del sistema educatiu realitzat pel ConsellSuperior d'Avaluació del Sistema Educatiu de la Generalitat. L'estudi, que té per àmbit el conjunt del territori de Catalunya, divideix els centres educatius en tres categories en funció d'allò que anomena el seu "nivell de complexitat". Els centres de "complexitat alta" es troben ubicats, de manera molt majoritària, en les àrees urbanes amb menor nivell de renda i majors nivells de segregació inferior. Doncs bé, segons l'informe "en tots els indicadors de rendiment analitzats (...) els centres de complexitat alta tenen uns resultats més desfavorables que el conjunt de centres considerats" (CSASE, 2014: 66).
Així, tal com es pot veure en la Taula 1, en els centres de complexitat alta el percentatge d'alumnes sense diagnòstic de necessitats educatives especials que havia suspès alguna matèria instrumental a sisè de primària triplicava el dels centres de complexitat baixa. De fet, en el moment d'incorporar-se a l'Educació Secundària Obligatoria (ESO) un de cada cinc alumnes dels centres de complexitat alta es troba en aquesta situació. La diferència inicial contínua al llarg de l'ESO, de tal manera que en els centres de complexitat alta el percentatge d'alumnes sense diagnòstic que es graduen en el mateix centre en els quatre cursos acadèmics previstos a dures penes supera la meitat, mentre arriba gairebé al 80 % en els centres de complexitat baixa. Més encara, els alumnes dels centres de complexitat alta mostren una major propensió a l'empitjorament del seu rendiment escolar al llarg de la seva escolarització i són més sovint agrupats d'acord amb el seu nivell d'aprenentatge (en el 85,7% dels casos, enfront del 64,3% en els de complexitat baixa). Aquest recorregut acadèmic en l'Educació Secundària Obligatòria troba el seu corol·lari en l'orientació acadèmica i professional futura: el percentatge dels graduats d'ESO als centres de complexitat alta que opta a la Formació Professional és 16 vegades més alt que el dels centres de complexitat baixa. Mentre la pràctica totalitat d'aquests darrers opta al batxillerat, menys de tres quarts d'aquells ho fan (CSASE, 2014: 62-63).
 Font: Elaboració pròpia a partir de Consorci d’Educació de Barcelona (2014).
*Dades provisionals

Les dades disponibles per a la ciutat de Barcelona permeten confirmar la relació entre el rendiment de l'alumnat de l'ensenyament obligatori i el territori. Tal com es pot veure en la Taula 2, el percentatge general d'estudiants graduats sobre el total dels avaluats en l'últim curs de l'ESO varia notablement segons els districtes de la ciutat. Així, en tots i cada un dels cursos compresos entre els anys acadèmics 2007/2008 i el 2013/2014, quatre districtes -Ciutat Vella, Sants-Montjuïc, Nou Barris i Sant Martí- se situen per sota de la mitjana de la ciutat pel que fa al percentatge d'alumnes graduats. Es tracta en tots els casos de districtes que tenen una renda mitjana per càpita inferior a la mitjana Barcelona. En l'últim any disponible (2013/2014) la distància entre el districte amb el rendiment més baix (Ciutat Vella) i el més elevat (Sarrià-Sant Gervasi) era de gairebé 18 punts percentuals. Les dades mostren, així mateix, com al llarg del període analitzat, que es correspon en bona mesura a l'impacte de la crisi econòmica, aquestes distàncies (tant entre els districtes extrems com entre el districte amb pitjors resultats i la mitjana de la ciutat) van tendir a incrementar-molt notablement, per retornar a valors similars als de l'inici en els últims exercicis.
Es podrà argumentar que allò que condiciona de manera decisiva el rendiment escolar de nens i joves és el nivell de formació dels pares i la situació econòmica del seu entorn familiar. No obstant això, a la vista de les dades, sembla innegable que la reproducció segregada dels grups socials en funció del seu lloc de residència i d'estudi no resulta indiferent a l'hora de condicionar la formació i les expectatives vitals dels joves.  Els ajuntaments no tenen res a dir-hi? Els plans de millora de barris dels què parlàvem recentment no haurien de considerar l’educació com un de seus camps principals d’actuació?