El passat mes de setembre va morir Bernardo
Secchi (Milà, 1934-2014), un dels urbanistes italians més reconeguts i
influents de les darreres dècades. Poc abans del seu traspàs, Secchi va
publicar un llibre, que seria el deu darrer, titulat La città dei ricchi e la città dei poveri (Laterza, 2013). En el
volum, relativament breu, compendia, a la fi d’una carrera particularment
llarga i fructífera, el seu pensament respecte la relació entre les
desigualtats socials i l’urbanisme. Convé retornar sobre les seves reflexions,
ara que els esdeveniments polítics semblen obrir noves possibilitats per fer
front a les desigualtats amb noves polítiques urbanes.
El punt de partida de Secchi és del tot oposat
a aquells que consideren que el tema de la justícia social ha de ser un preocupació exclusiva de
les polítiques econòmiques i socials: “l’urbanisme
ha tingut responsabilitats fortes i precises en l’agreujament de les
desigualtats i el projecte de la ciutat ha de ser un dels punts de partida de
qualsevol política que es proposi eliminar-les o reduir-les”. En els
darrers anys del segle XX i els primers del segle XXI, l’evolució econòmica i social ha fet particularment evident tant aquella responsabilitat com aquesta
necessitat d’intervenció de l’urbanisme.
En efecte, un conjunt de factors -el
desenvolupament tecnològic, la globalització econòmica, les noves relacions de
força entre els grups socials, el canvi climàtic- estan empenyent un canvi
global de gran abast. I “com cada cop que
l’estructura de l’economia i de la societat canvia”, diu Secchi, “la qüestió urbana torna a primer terme”.
I hi torna per fer evident com la ciutat, que havia estat tradicionalment
considerada un espai propici per a la redistribució social, esdevé cada vegada
més desigual. Un àmbit en el qual l’aplicació de la ideologia del mercat i la
retòrica de la seguretat tendeixen a separar els grups socials entre si i a excloure els qui menys tenen.
 |
| Bernardo Secchi |
En aquests anys, l’urbanisme s’ha plegat cada vegada més sovint a aquest estat de coses. Ha renunciat en massa ocasions a la seva autonomia i
la seva aportació crítica davant de les dinàmiques prevalents. Gairebé sembla,
diu Secchi, com si de forma inconscient els urbanistes haguessin fet seus els
plantejaments d’aquells artistes soviètics del anys vint que afirmaven que l’art
no podia fer altra cosa que emmirallar les condicions econòmiques i les
relacions socials existents. Vet aquí la paradoxa: en la present situació de
crisi, l’urbanisme, tot i el seu potencial transformador, s’ha anat veient reduït
més i més a adaptar-se sense mediació a les relacions de propietat i de les
desigualtats que se’n deriven.
Això ha tingut conseqüències funestes. En
primer lloc, perquè l’espai urbà, quan es configura al dictat de les
desigualtats socials no només n’esdevé un reflex, sinó que contribueix de
manera decisiva a fixar-les i ampliar-les. La riquesa de les persones, de les
famílies i dels grups socials no depèn només dels seus ingressos i el seu
patrimoni, o del seu capital social (els seus coneixements, les seves
relacions), sinó també del seu capital espacial, és a dir, de la part de ciutat
on viuen, els serveis als que poden accedir, la imatge del seu barri: “Pobre no és només la persona, la família o
el grup que disposa d’uns ingressos o d’un patrimoni exigus, sinó també aquell
que no disposa, ni tant sols de forma potencial, de la possibilitat d’accedir a
alguns béns i serveis essencials per a la supervivència (...); que no té accés
a la instrucció o a l’assistència social en les seves diverses formes i el
capital espacial de la qual l’exclou dels més drets de ciutadania més elementals;
que es veu estigmatitzat i ‘etiquetat’ en funció del seu lloc de residència”.
D’altra banda, en el període present, les
mateixes dinàmiques urbanes, en particular el funcionament dels mercats
immobiliaris, contribueixen a la financiarització de l’economia capitalista, la
fan més inestable i més procliu a les crisis. Així mateix, el manteniment de
grups socials cada vegada més extensos en situacions de precarietat no només perjudica el seu benestar, sinó que dificulta
el necessari consum intern. Per això, diu l’autor tot fent seu l'argument de J. Stiglitz, l’exigència d’una major
equitat “troba la seva motivació no només en arguments relatius a la democràcia, avui en fortes dificultats en cada un dels països occidentals, sinó també en
arguments de natura més simple, relatius a la formació d’una demanda que pugui
donar un nou impuls a les diverses economies”
En aquest context, Secchi reclama el paper de
l’urbanisme com a element necessari per a la regulació dels mercats. I,
sobretot, com a estri imprescindible en la lluita contra les desigualtats.
Reivindica doncs un urbanisme que no es plegui a les exigències dels poders econòmics,
un urbanisme que no sigui un simple mirall de les relacions socials. Per això,
diu, és necessari recuperar la millor tradició de l’urbanisme europeu del segle
XX, aquell que a través de l’aplicació, avui tant blasmada, de les normes i els
standards va aconseguir que en moltes
ciutats europees “les condicions materials
en les que els rics i els pobres trien de viure o es veuen constrets a fer-ho
siguin menys distants entre si que els respectius ingressos i patrimoni”. Heus-ho aquí, calen “polítiques urbanes que no depenguin
d’obres grans i espectaculars, sinó que intervinguin de manera difusa per
garantir porositat, permeabilitat i
accessibilitat a la natura i a les persones: a tots indistintament; que canviïn
la ciutat com en el passat l’han canviat altres grans crisis”.
[Fotografies: Editori Laterza; Mellon Foundation]
