Tot i els avenços
que en el seu moment varen representar la modificació de la legislació
urbanística per tal d’impulsar la promoció d’habitatge protegit i l’aprovació,
l’any 2007, de la llei del Dret a l’Habitatge, les administracions han estat
incapaces de donar una resposta efectiva a la problemàtica. La combinació d’un
mercat inaccessible per a una part substantiva de la població i la manca d’efectivitat
pública ha propiciat l’emergència de les situacions d’infrahabitatge, de
dificultats d’accés i de penúria habitacional.
En aquest
context, han aparegut un conjunt d’iniciatives ciutadanes que cerquen de
satisfer les necessitats d’habitatge a través de fórmules alternatives a les
que ofereixen tant el mercat com les administracions públiques: allò que se’n
podria anomenar les experiències d’habitatge alternatiu. Justament sobre aquest
tema el geògraf francès Richard Pointelin (Dole, Jura, 1979) acaba de presentar una interessant tesi doctoral a la Universitat de Girona: L’habitat alternatif en Catalogne, un modèle émergent? La (re)
naissance d’une troisième voie” entre pragmatisme et utopie.
La investigació,
que ha estat dirigida pel professor Joan Vicente, es proposa d’estudiar les
formes de producció, accés, titularitat i ús de l’habitatge alternatives als
canals de promoció i tinença pública o privada. Així, analitza, a partir de l’estudi d’una vintena de
casos, les diverses modalitats d’habitatge alternatiu que s’han desenvolupat en els
darrers anys a Catalunya: la
masoveria urbana, la cessió d’ús, el dret de superfície, les diverses variants de cooperativisme, la propietat temporal o compartida. En resulta un
fris de gran interès no tant per la magnitud quantitativa del fenomen, sinó sobretot pels suggeriments que
se’n poden derivar a l’hora de cercar alternatives a la qüestió habitativa.
En efecte, en
certa manera, les iniciatives d’habitat alternatiu poden ser vistes com la translació
en l’àmbit de l’habitatge de les pràctiques d’innovació social a les que ja ens
hem referit aquí diverses vegades: aquelles que combinen la voluntat de satisfer
les necessitats bàsiques dels ciutadans fora dels mecanismes habituals del
mercat o de l’Estat i, al mateix temps, reivindiquen i proposen formes
alternatives d’organització social. D’aquesta manera, les iniciatives d’habitatge
alternatiu, tot i les seves limitacions i contradiccions, constitueixen més que un
símptoma de malestar: mostren potser la propensió de parts creixents de la
ciutadania de sortir del miratge de la “societat de propietaris” que tan
negatius efectes ha tingut, i cercar noves formes de viure i conviure.
