1 d'octubre: geografia política del vot i del conflicte

"Sous tension a Barcelone",
infografia de Le Monde, 30.09.2017

Els fets que s'han produït a Catalunya el dia 1 d'octubre han estat considerat execrables fins i tot per moltes persones que no compartien la forma com s'ha convocat el referendum i tenien molts dubtes sobre la seva oportunitat. L'acció de les forces d'ordre públic de l'Estat per evitar la consulta ha acabat comportant un seguit d'agressions contra ciutadans indefensos i, en la immensa majoria del casos, pacífics. Les imatges que s'han pogut veure en els mitjans de comunicació han merescut la condemna de la premsa internacional. Helen Catt, cap de l'equip d'experts internacionals que ha monitoritzat el procés electoral per invitació de Diplocat ha afirmat: "ahir vam ser testimonis de fets que cap monitor d'eleccions hauria d'haver vist mai, i esperem no haver-ho de veure mai més". A més del dolor dels ferits i dels maltractats, a més de la conculcació dels drets d'expressió i de reunió, són molts els que consideren que els esdeveniments de la jornada amplien de manera molt considerable la fractura de part considerable de la societat catalana envers l'Estat espanyol. S'allunya així la possibilitat d'una solució negociada al conflicte que, com ja hem tingut ocasió d'exposar d'altres vegades, sembla l'única possible.

Generalitat de Catalunya,"Resultats del referèndum de l'1 d'octubre",
Govern.cat, en 2', 2.10.2017

Com sempre en aquests casos, resulta difícil comprendre la lògica de l'actuació i dels seus efectes. Tanmateix, de la lectura atenta de les cartografies fragmentàries dels esdeveniments que s'han publicat, se'n poden seguir una sèrie de reflexions interessants. Vegem-ho, amb l'advertiment de que no es tracta d'altra cosa que d'unes notes d'urgència. A més totes les anàlisis s'han de matisar pel fet que no s'ha pogut votar amb normalitat: no hi ha hagut una campanya amb participació de totes les opcions, el vot s'ha fet enmig de múltiples dificultats i deficiències formals i nombrosos col·legis (aquells on estaven censat 770.000 votants, segons el Govern) han estat clausurats durant la jornada.

Les continuïtats en les diferències territorials del vot. Les dades provisionals donades a conèixer avui

pel Govern de la Generalitat, que apleguen els resultats de la votació per vegueries, permeten constatar una notable continuïtat amb els comportaments observats ara fa tres anys en motiu de la consulta del 9 de novembre 2014. En primer lloc, pel què fa a la participació, el nombre total de vots

Ara, 2.10.2017,

a partir de dades Generalitat de Catalunya

emesos, 2.2 milions es queda una mica per sota dels vots de la consulta del 9-N, 2,3 milions. Els percentatges més alts de particpació es corresponen a la Catalunya Central, l'Alt Pirineu i Aran, Girona, les Terres de l'Ebre i les Terres de Lleida, que en tots els casos superen el 50%. En canvi, el Camp de Tarragona i la Regió Metropolitana de Barcelona es troben per sota el 40% (36,8% el Camp i 39,1% l'àmbit metropolità). Els percentatges de vot van en la mateixa direcció. Mentre en la resta de territoris el "SI" se situa entre el 92,6% i el 94,7%, a la Regió Metropolitana aquesta opció es queda en el 87,7%. Hi ha, doncs, un 12,3% de votants metropolitans que, tot i voler participar en la controvertida votació, s'han decantat pel "NO" (9,9%), el vot en blanc (2,4%) o el vot nul (1%). En tots els casos aquests percentatges superen de molt els de la resta de vegueries i recorden l'existència d'un cert comportament diferenciat entre el vot metropolità i la resta. De tota manera, els percentatges de vots del "SI" en la consulta d'ahir superen els de l'opció "SI/SI" en la del 9-N, també a la regió metropolitana. Si ahir arribaven al 12,3%, fa tres anys superaven el 20% al Barcelonès, el Baix Llobregat i al Vallès Occidental. Això podria ser degut al caràcter escalonat de l'anterior consulta (la possibilitat de votar "SI/NO"), però també podria indicar un afebliment de l'espai intermedi en un context de creixent polarització.

J. Galán, J.M. Abad, D. Alameda, "Incidencias durante
la jornada de votación del referendum de este domingo"
El País, 1.10.2017  

Efectivitat i imatge de la repressió. La lectura dels mapes del incidents registrat, publicats a La Vanguardia, El País, ABC, Le Monde i The Guardian porta també a consideracions d'interès. En primer lloc destaca la localització dels incidents ressenyats. La Vanguardia i El País coincideixen a localitzar prop de la meitat dels incidents a la ciutat de Barcelona  (26 de 52 en el primer cas i 43 de 96 en el segon). Així mateix, segons aquest mitjans, els incidents ocorreguts a la Regió Metropoltiana en el seu conjunt representarien entre tres quarts i dos terços del total. Es produeix així la paradoxa de que el percentatge d'incidents més alt tendeix a concentrar-se allà on en termes relatius la participació és més baixa. En part, la qüestió podria deure's a que la visibilitat d'allò que ocorre a Barcelona distorsioni la percepció dels mitjans. Però podria pensar-se també que, precisament degut a aquesta visibilitat, l'esforç repressiu es concentra a la ciutat. Això sembla confirmar-se pel fet que -tal com mostra el mapa interactiu publicat per El País- de bona hora del matí es varen produir intervencions a Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona que, com en el cas de Sant Julià de Ramis, on havia de votar el president de la

L. Cano "Enfrentamientos con la policía y la guardia civil
ante el desafío a la orden judicial en los puntos de voto"
ABC, 1.09.2017 

Generalitat, tenien una clara finalitat d'imatge i de demostració que s'estava actuant en el conjunt del territori. De nou es constata que avui, en política, fins i tot quan s'exerceix amb finalitat repressiva, la imatge que es vol trasmetre té sovint tanta i més importància que l'efectivitat real. Però llavors, com explicar les accions, algunes molt violentes, que han tingut lloc en localitats tan petites com Fonollosa, Dosrius, Aiguaviva o Sarral? I si la preocupació per la imatge és tan gran com pot entendre's que s'hagi permès que el món sencer veiés escenes d'aquesta brutalitat? O era això precisament el que es perseguia?
La geopolítica dels conflictes. La distribució dels conflictes no sembla pas haver estat exempta de motivacions més contingents i peremptòries. Xoca, per exemple el contrast entre el nombre i la virulència dels conflictes que tingueren lloc a l'Hospitalet i Badalona, segona i tercera ciutat de Catalunya, respectivament. A la primera localitat, l'alcaldessa socialista va haver d'encarar-se amb la policia per aturar els incidents, mentre que a Badalona, on l'alcaldessa havia donat suport al referèndum, la jornada va transcórrer

"Mapa de los incidentes del referendum del 1-0"
La Vanguardia, 1.09.2017

sense enfrontaments remarcables. El periodista Enric Juliana recordava avui que Badalona és la més gran localitat de Catalunya que mai ha governat el Partit Popular i que aquest partit aspira a recuperar l'alcaldia en els anys propers. També contrasten les situacions de Terrassa i Sabadell, quarta i cinquena ciutat, respectivament: mentre en la primera la jornada va transcórrer amb tranquil·litat relativa, a Sabadell, on havien de votar la presidenta del Parlament i un dels més destacats dirigents de les entitats sobiranistes, hi varen haver incidents notables. La distribució territorial dels ferits sembla indicar, així mateix, la diversitat d'intensitat i caràcter de les actuacions policials. Segons les autoritats sanitàries, s'han hagut de lamentar 893 ferits, part dels quals han necessitat d'atenció hospitalària. Del total de ferits, 384 (el 43%) es corresponen a la Regió Metropolitana de Barcelona, proporció pràcticament idèntica a la dels col·legis electorals que s'hi localitzen (1.031 de 2.315). En canvi, les Comarques Gironines acumulen el 28% dels ferits (250) amb només el 16,6% dels col·legis de Catalunya.
Es tracta, prou que es veu, d'estadístiques ben lamentables. Potser algú ens podria retreure que, en aquestes hores crítiques, ens entretinguem a analitzar-les. Convé, tanmateix, recordar l'asseveració de l'economista Charles Bettelheim: "quan es deixa de comptar, són les penes de les persones allò que no es compta". 

La urbanització s'escampa, com la governem?

En motiu de l'aparició del llibre Francesco Indovina. Del análisis del territorio al gobierno de la ciudad, Barcelona, Icaria, novembre 2012, l'Ateneu Candela de Terrassa organitza un debat sota el títol "L'urbanització s'escampa, com la governem?". L'acte forma part del cicle de debats Espais Crítics, que es desenvolupa entre els mesos de febrer i juny d'enguany, amb la intervenció, entre d'altres dels geògrafs Abel Albet, Núria Benach i Bernat Lladó.
La discussió de l'obra de l'urbanista italià Francesco Indovina (Termini Imerese, Palermo, 1933) respecte la dispersió de la ciutat sobre el territori resulta particularment interessant i oportuna en un territori com el Vallès, en el que, precisament, el sorgiment d'assentaments de baixa densitat ha estat un dels trets més característics de l'evolució del paisatge durant les darreres quatre dècades. Un territori, a més, que, fins la molt recent aprovació del Pla Territorial Metropolità de l'any 2010 ha estat mancat d'unes orientacions de conjunt per al seu desenvolupament territorial. Quins són els orígens d'aquesta tendència cap a la dispersió? Per què sectors molt importants de la població prefereixen viure en aquest tipus d'assentament? Quines conseqüències en resulten des del punt de vista del consum de sòl, de la mobilitat, del cost dels serveis i de la cohesió social? Com afecta la dispersió a ciutats com Terrassa o Sabadell? Quina problemàtica específica se'n deriva en una situació de crisi econòmica com l'actual? Quins són els mitjans necessaris per fer front a aquests problemes des del punt de vista urbanístic i de la gestió del territori?
Aquestes són algunes de les qüestions que s'abordaran en l'acte. El debat s'iniciarà amb una conversa entre Oriol Nel·lo, autor del llibre, i l'arquitecte Pere Montaña, gerent de l'ajuntament de Terrassa, que col·laborà amb Indovina durant els treballs preparatoris del Pla d'Ordenació Urbanística Municipal de Terrassa. L'acte tindrà lloc el proper dia 3 d'abril, a les 19h, a la seu de l'Ateneu (C/ Sant Gaietà, 73, Terrassa).
El lector interessat en el pensament de Francesco Indovina, llegirà amb profit la llarga entrevista que va mantenir el proppassat mes de novembre amb geògrafa Helena Cruz i que acaba de publicar-se. 

L'educació en els valors del paisatge

"Més complexa sembla la qüestió del paisatge destruït per la difusió de la urbanització: tot i que és ben clar el què es vol dir quan es parla de destrucció del paisatge, potser és convenient apuntar, sense cap acritud, que el paisatge és per definició variable (què diran del seu paisatge els nascuts en la ciutat difusa?). La qüestió, doncs, no és tant la transformació del paisatge, que ha de ser no només acceptada, sinó reconeguda com una característica consubstancial d'aquest, sinó, sobretot, definir quins són aquells aspectes (llocs, significats, etc.) de cada paisatge singular que poden privatitzar-se i aquells que, en canvi, tenen un valor col·lectiu (i, per tant, no són privatitzables)".
La lúcida reflexió de Francesco Indovina sobre el paisatge i el procés d'urbanització ens aboca a un tema clau: si la transformació del paisatge és inevitable i si del què es tracta es definir aquells aspectes del paisatge als que la societat pot ni vol renunciar perquè "tenen un valor col·lectiu", la definició d'aquest valor esdevé crucial. En efecte, si mantenir el paisatge immobilitzat, congelat, és una quimera, resulta essencial establir quins són els valors col·lectius que a través de la transformació del paisatge voldríem veure preservats i exaltats. Només establint quins són en cada moment aquests valors -ambientals, patrimonials, estètics, simbòlics, econòmics- podran posar-se les bases per una política del paisatge. La qüestió resulta complexa, ja que, evidentment, aquests valors són també mudables i afecten, a més, interessos concrets:  contradiuen, per exemple, la possibilitat d'enriquir-se a partir de la privatització o la destrucció d'aquests valors col·lectius.
Doncs bé, l'educació te un paper determinant a l'hora d'ajudar a definir quins poden ser aquests valors. El filòsof Joan Manuel del Pozo, en un text magnífic, publicat per l'Observatori del Paisatge, ho ha explicat així: "el valor existeix perquè algú el fa valer, un món sense persones amb capacitat de fer valer, de reconèixer o, encara millor, d'atorgar valor, seria un món sense valors i, finalment, un món sense valor". Si apliquem aquest raonament al paisatge "podríem dir que l'educació és la clau amb què la ciutadania, titular i dipositària del dret al paisatge, pot accedir al ple ús i gaudi del seu bé, del seu valor". Sense educació i sensibilització en matèria de paisatge, doncs, la ciutadania seria titular d'un dret teòric (el "dret al paisatge") al que no tindria accés per manca de clau. Per tant "entre els atemptats més greus al paisatge, figura la manca d'educació de la mirada sobre al paisatge, perquè acaba empobrint i deformant, si no impedint, la percepció del paisatge".
A Catalunya, en els darrers s'han donat alguns passos significatius en la sensibilització i l'educació en aquesta matèria tan important i sensible. En aquest context, cal saludar la iniciativa de l'Associació de Mestres Alexandre Galí i altres entitats educatives de la ciutat de Terrassa que varen voler dedicar la XV Setmana de l'Ensenyament en aquesta ciutat al tema del paisatge i la ciutat. Celebrada l'any passat, se n'acaben de publicar els materials en un volum que porta per títol La ciutat: passat, present i futur, patrocinat pel consistori egarenc, i que aplega treballs d'Oriol Nel·lo Roser Batllori, Marc Cadevall, Antoni Bardavio i Domènec Ferran sobre el paisatge, així com altres materials per a la didàctica del medi urbà. Una publicació que podran utilitzar amb profit tots els qui es preocupen per desvetllar en la ciutadania la preocupació per als valors col·lectius del paisatge.   

L'efecte Cerdà

La Universitat Politècnica de Catalunya acaba de publicar El efecto Cerdà. Ensanches mayores y menores. Es tracta d'un magnífic volum, potser fruit tardà de l'any dedicat a l'enginyer de Centelles, obra del professor Ángel Martín Ramos amb la col·laboració de l'urbanista Juli Esteban. 
El treball parteix de la hipòtesi que l'obra, teòrica i pràctica, de Cerdà va tenir una influència tal que reverberà, explícitament o implícitament, en bona part dels eixamples urbans projectats i desenvolupats a Espanya durant la segona meitat del segle XIX i el primer terç del segle XX. Per contrastar aquest proposició el llibre presenta un conjunt de vint anàlisis d'eixamples, des del de Madrid de 1860 fins el d'Elx de 1924, en la història i la morfologia dels quals els autors cerquen el rastre de l'obra de Cerdà. Així, per cada un dels casos estudiats es presenta una descripció històrica de la formulació del projecte, acompanyada sempre de nombroses reproduccions de la documentació original, imatges aèries de la realitat actual, el plano topogràfic de la ciutat resultant i una anàlisi morfològica -planimètrica i quantitativa- de l'ordenació pel què fa als usos del sòl, les parcel·les, els carrers i els nusos. Es tracta d'una feina ingent que ha comptat amb la col·laboració d'un bon nombre de doctorants i becaris del Departament d'Urbanisme i Ordenació del Territori de la UPC, al llarg de força anys. 
Pel què fa a Catalunya, a més del imprescindible estudi de l'eixample barceloní, el volum inclou els treballs de Juli Esteban sobre els principals eixamples menors de les ciutats catalanes projectats en aquest període (Sabadell, 1865, Vilanova i la Geltrú, 1876, Terrassa, 1878, Mataró, 1878 i Badalona, 1895). Es tracta d'unes aportacions d'un interès extraordinari elaborades ja fa temps i que han estat revisades i adaptades per l'obra. 
En conjunt els volum ofereix una imatge fascinant de la forma com les ciutats espanyoles, empeses per una burgesia més o menys ascendent, van voler donar resposta als reptes del moment -la higiene, els nous mitjans de transport, l'habitatge, les exigències de la producció industrial, la voluntat d'afavorir el negoci immobiliari, el simbolisme de l'espai públic,...- i la petja que l'obra de Ildefons Cerdà va deixar sobre aquest conjunt d'iniciatives i realitzacions. Davant la potència de l'empremta, la reflexió del lector ve de forma inevitable cap al present, no pas per la caure en la nostàlgia d'una etapa històrica i urbanística irrepetible, sinó per considerar quins haurien de ser els nous actors socials i els nous projectes capaços de construir la ciutat d'avui i de demà.