Els mapes electorals d’una Europa convulsa

Mapa 1. Resultats del referendum del 23.06.2016

al Regne Unit. Font: Views of the World

No cal ser geògraf per adonar-se de la importància dels factors territorials en les consultes electorals celebrades aquest cap de setmana a Europa, que tantes i tan assenyalades conseqüències poden tenir. La simple consulta dels mapes de les preferències electorals expressades ofereix resultats extraordinàriament significatius.

El referèndum celebrat a Gran Bretanya el dia 23 de juny sobre la permanència del Regne Unit a la Unió Europea, el Mapa 1 mostra un conjunt de divisòries territorials clares, tallants. En primer lloc, entre les diverses nacions que integren el Regne, amb el vot clarament diferenciat entre, per una banda, Escòcia i Irlanda del Nord, Anglaterra i Gales. En segon lloc, entre les principals àrees urbanes –Londres, Manchester, Liverpool, Leeds, Oxford- i les antigues àrees rurals. Finalment, a l’interior dels àmbits metropolitans, entre les àrees més benestants i les més desafavorides. En els tres tipus d'oposicions - nacionals, urbano/rural i de nivell de benestar- les primeres opcions s’han decantat pel Remain i les segones pel Brexit. L'historiador Henry Kamen ha afirmat que Anglaterra sembla "retornar al segle XVI" pel què fa al risc de disgregació del Regne Unit. Però hi ha, evidentment, molt més que això: el ressentiment de millions de persones que veuen empitjorar dia a dia les seves condicions de vida i han estat portades a creure que l'origen dels seu predicament es troba a Brusel·les i en els estrangers, tan necessitats com ells, que són els seus veïns.  

Mapa 2. Eleccions generals espanyoles de 26.06.2016
Força política més votada en cada municipi.Font: El Pais

PP: blau; PSOE:vermell; UP: lila; C's: carbassa; ERC: groc;
CDC: blau fosc; PNV: verd fosc; Bildu: verd clar
 

Per altre costat, tal com pot veure’s en el Mapa 2 les eleccions generals espanyoles del dia 26 de juny mostren també uns patrons territorials molt clars, en bona mesura ja anunciats en les eleccions del 20 de desembre de 2105. En primer lloc, torna a destacar, l’oposició destacada entre el comportament electoral de Catalunya i el País Basc amb la resta del país. En aquests territoris vencen les aliances vinculades a Unidos Podemos i  hi tenen un paper destacat les forces nacionalistes (ERC i Convergència a Catalunya, PNV i Bildu al País Basc), mentre els estatals tradicionals es troben en retrocés i Ciudadanos no acaba d’arrelar. En canvi, en la resta de l’Estat predominen, com a primera força PP o PSOE.

En segon lloc, s’observa el contrast entre les principals àrees urbanes i la resta del país. Així, mentre en bona part del territori preval encara l’alternança entre PP i PSOE, en el litoral mediterrani, les Illes Balears, Navarra i l’àrea de Madrid aquesta preeminença es trenca pel fet que Unidos Podemos esdevé, en molts municipis, segona força. Segurament una de les claus de la manca d’ascens d’aquesta opció (i les seves aliances) té a veure, amb molt bona mesura, amb el fet que no hagi estat capaç d’esdevenir la més votada en aquests territoris.

Finalment, pel què fa la cas específic de Catalunya -Mapa 3- es manté el contrast notabilíssim entre el

Mapa 3. Eleccions generals espanyoles de 26.06.2016

Força política més votada en cada municipi a Catalunya

Font: El País.

vot metropolità estès des de la Tordera al Camp de Tarragona, on En Comú Podem es consolida com a força abastament majoritària, i la resta del territori, on l’alternança bàsica es produeix entre ERC (en groc) i Convergència (blau fosc), amb un destacat avenç de la primera força. 

En l’Europa en crisi d’aquest inici de segle, cruixida per les desigualtats i les tensions geopolítiques, les variables socials, polítiques i territorials es presenten estretament interrelacionades. Els vells Estats westfallians trontollen davant la reemergir de velles nacions, la integració del territori al voltant de les àrees urbanes contrasta amb la permanència de sentiments i identitats locals, els àmbits metropolitans es fragmenten socialment i políticament. Si el projecte europeu no esdevé capaç de donar sortida política a aquestes tensions socials i territorial el futur del continent es presenta, sens dubte, més aviat convuls.

L'Europa de les fronteres

El dia 2 de febrer, en la convenció nacional del Partido Popular celebrada a Valladolid, el president del govern espanyol es referia a la necessitat d’una aliança entre tots els espanyols per tal de competir plegats en “ese mundo globalizado y competitivo que encontrarán nuestros hijos; un mundo cada vez con menos fronteras y más integración. Ese es el signo de los tiempos y Cataluña no puede quedar al margen de esa realidad”. Tot just dues setmana més tard, el seu ministre de l’Interior havia de donar explicacions en el Congrés dels Diputats per la mort de quinze persones que tractaven de superar la tanca de la frontera espanyola a Ceuta.

La Lliga Nord voldria establir, a Itàlia, fronteres per tal d’emancipar les regions de la Vall del Po de la resta del país. El dia 9 de febrer, ha vist com, després del referèndum celebrat a Suïssa, molts treballadors nord-italians transfronterers, potser alguns d’ells votants o potencials votants de la seva formació, poden trobar majors dificultats a l’hora de treballar a Suïssa. Tanmateix, el diputat europeu de la Lliga Mario Borghezio utilitza la decisió dels ciutadans helvètics per tal d’imaginar “com seria una Padània lliure”, un país que, tot tancant les portes a la immigració, esdevindria “lliure, pròsper i net, com Suïssa precisament”.   

El dia 13 de febrer, el ministre de finances del Regne Unit, George Osborne, ha afirmat que, en cas d’independizar-se, Escòcia deixaria de compartir de la lliura esterlina com a moneda:  “La lliura no és un actiu que es pugui dividir entre dos països després d’una ruptura, com si fos una col·lecció de discs. Si Escòcia deixa el Regne Unit deixa la lliura esterlina”. Al mateix temps, els partidaris de la independència consideren que seria convenient conservar la lliura o fins adoptar l’euro, tot i que això suposaria, clarament, una limitació de la sobirania escocesa.

Un huracà de pulsions nacionalistes colpeix Europa en plena crisi econòmica i social. En part, la ventada procedeix de territoris com Flandes, Escòcia o Catalunya, on prenen força moviments ciutadans que reclamen el dret de disposar d’un Estat propi. En part, l’alimenta el nacionalisme que s’expressa a través de la voluntat d’enfortiment dels Estats existents, un tipus de nacionalisme peculiar, que, precisament perquè s’ha d’enfrontar sovint als nacionalismes emergents, nega la pròpia condició i es reclama portador de valors universals. Tant uns com els altres posen el tema de les fronteres, qüestió geogràfica per antonomàsia, en el centre del debat.

Un debat que, que com es pot veure en els exemples esmentats més amunt, és ben ple de paradoxes: els que propugnen la creació de nous Estats, i noves fronteres, es mostren, en ocasions, favorables d'integrar-se a la Unió Europea, cosa que, en principi, suposa una limitació a la sobirania estatal; i els que, des dels Estats constituïts, critiquen la voluntat dels nacionalismes emergents d’"aixecar fronteres" són, en la majoria dels casos, ferms defensors d'una Europa basada en els Estats i partidaris de l'enfortiment de les fronteres externes de la Unió.

Zygmunt Bauman ho ha explicat així: "La nostra present obsessió amb les fronteres és el producte de la desesperada esperança que puguem separar-nos de vagues amenaces indeterminades, de les quals el món en què vivim sembla saturat. En breu, hom  podria dir que la nostra actual obsessió per les fronteres procedeix del caràcter irrealitzable de les nostres esperances, del fet que estem tractant desesperadament de trobar solucions locals a problemes de procedència global, tot i que aquestes solucions no existeixen ni poden ser trobades. Només poden donar-se solucions globals a problemes globals. Però aquestes solucions globals es troben, ara per ara, fora del nostre abast " (New Frontiers and Universal Values, Barcelona, Centre de Cultura Contemporània, 2004, p. 29-30).

[Foto: Reuters]