Maria Lai: lligar-se a la bellesa i al territori

Maria Lai, Geografia (1994)
Fil sobre tela 

Una nena puja muntanya amunt a portar el dinar als pastors. Tot fent camí esclata una tempesta, així quan arriba on hi ha el ramat troba tots els homes arrecerats a la boca d’una cova. Es quedaran aplegats allà mentre fora plou que plou. De sobte, en el vent de l’oratge es veu voleiar una cinta blava, de roba. Tots l’esguarden impassibles, menys la nena que arrenca a córrer, sense preocupar-se del xàfec, per agafar-la. I just en aquell moment, la muntanya s’enfonsa i sepulta tothom menys a ella.

És a partir d’aquesta llegenda local, de la que existeixen múltiples versions i interpretacions –per a uns un miracle, per a d’altres una metàfora de l’encalçament de la bellesa,...- que l’any 1981 es va dur a terme a l’illa de Sardenya un exercici pioner d’allò que avui n’hi diríem land art. La seva autora fou l’artista sarda Maria Lai (Ulassai, 27 setembre 1919 – Cardedu, 16 abril 2013) que acaba de morir a l’edat de 93 anys.

En efecte, quan l’alcalde de la seva localitat natal de Ulassai (a l’Ogliastra, a la Sardenya sudoriental) va demanar a l’artista de realitzar el moviment d’homenatge als Caiguts per la Pàtria, aquesta va replicar que preferiria fer alguna cosa per als vius més que no pas per als morts. Així, tot partint de la història més amunt narrada, va proposar una “operació comunitària”, anomenada Legarsi alla montagna, consistent en lligar les cases –i les famílies- del poble entre si i totes elles a la muntanya. L’operació, per a la que varen caldre 27 kilòmetres de cinta blava, va suscitar una gran commoció a la localitat i va haver de ser objecte de llargues deliberacions que varen trigar més d’un any a resoldre’s. Finalment, el 8 d’octubre de 1981 Ulassai va ser lligada i lligada a la muntanya.

L’actuació és només una mostra, segurament la més coneguda, de l’obra de Maria Lai, particularment sensible a explorar els lligams entre la creació artística, les dinàmiques comunitàries i el territori. Se’n pot veure un bon compendi a La stazione dell'arte, el centre i museu d’art contemporani creat per la mateixa artista l’any 2006, que es troba situat precisament en l’antiga estació de ferrocarril de Ulassai. Una obra, la de Maria Lai, que és, alhora, un exemple de creativitat personal, sensibilitat geogràfica i compromís cívic. 

Sardegna: la nuova e l'antica felicità

La Facultat d'Arquitectura de la Universitat de Sassari a la ciutat de l'Alguer va ser fundada l'any 2002. De llavors ençà, el centre, tot i la seva joventut, ha assolit un gran prestigi, fins el punt de ser considerada en el rankings oficials una dels primeres institucions universitàries italianes en el camp de l'arquitectura i el planejament urbanístic.
Un dels trets principals que caracteritzen l'escola és el combinar una decidida voluntat de internacionalització (que l'ha portat a comptar amb un notabilíssim programa d'intercanvis docents, discents i de recerca) amb un compromís profund amb la realitat sarda. Així, tot i que de manera creixent els seus estudiants procedeixen d'altres regions italianes i de l'estranger, el centre treballa de manera preferent sobre l'anàlisi i l'ordenació del territori de l'illa. Això l'ha portat a esdevenir un focus de reflexió i projectes amb una creixent irradiació a escala insular, de manera que l'experiència ha de ser considerada, segurament, un exemple de les sinergies positives que poden establir-se entre un centre universitari i la ciutat o el territori que l'acull.
Bona mostra d'aquesta dinàmica és l'aparició del volum Sardegna: la nuova e l'antica felicità, obra col·lectiva d'una desena de joves professors i llicenciats a la facultat algueresa. El llibre aplega un seguit d'anàlisis i reflexions sobre la transformació del territori sard: de la formació del sistema d'assentaments a les dinàmiques demogràfiques, les ciutats, l'economia (amb especial atenció a les repercussions del fenomen turístic) i les identitats culturals. El conjunt resulta de gran atractiu des d'un doble punt de vista: en primer lloc, perquè representa una reflexió fresca i innovadora sobre un territori mediterrani, l'interès de la qual supera abastament, al nostre entendre, l'àmbit local; en segon lloc, perquè el volum és una confirmació del capital intel·lectual generat i acumulat al voltant de la Facultat d'Arquitectura de l'Alguer, fins al punt de permetre intuir el naixement d'una escola de pensament territorial que podria venir a incidir de manera decisiva en la realitat cultural i social de l'illa.
El volum Sardegna: la nuova e l'antica felicità, publicat per l'editorial Franco Angeli amb una obra de l'artista Maria Lai a la coberta, serà presentat el proper dia 20 d'abril a les 17.30 a la Sala de Conferències del Liceo Classico, davant la llibreria Labirinto, a la Via Carlo Alberto de la ciutat de l'Alguer. Intervendran en l'acte l'urbanista Francesco Indovina, que n'ha escrit la presentació, així com Arnaldo Cecchini, Degà de la Facultat, i Oriol Nel·lo, que hi han aportat sengles post-facis. 

La ciutat de Pasqual Maragall a Sardenya

Diverses institucions de l'illa de Sardenya celebraran durant la setmana propera actes d'homenatge a la figura de Pasqual Maragall per la significació de la seva trajectòria en la reflexió sobre la ciutat contemporània i les maneres d'abordar-ne la transformació.
Així, el proper dia 5 de desembre la Universitat de Sassari concedirà a Pasqual Maragall la Laurea Honoris Causa en "Pianificazione e politiche per la città, l'ambiente e il paesaggio", en un acte celebrat a l'aula magna d'aquesta institució acadèmica, a la ciutat de Sassari.  La investidura tindrà lloc a proposta de la Facultat d'Arquitectura de la universitat a l'Alguer, un centre de creació relativament recent que després d'una dècada escassa d'existència és considerada una de les millors escoles d'arquitectura d'Itàlia, d'acord amb els rankings acadèmics confegits pel CENSIS.
Serà precisament a l'Alguer on el dia 6 es celebrarà una jornada de debat sobre l'Alzheimer i la forma com el planejament i la gestió dels espais urbans pot ajudar aquells que el pateixen i les seves famílies. El seminari, coordinat per la Facultat d'Arquitectura, tindrà lloc al cinema Miramare i serà seguit per la projecció de documental Bicicleta, cullera, poma, de Carles Bosch. A l'acte, organitzat per la Società Umanitaria CSC de l'Alguer i per la Representació de la Generalitat en aquesta ciutat, assistiran Pasqual Maragall i Diana Garrigosa, així com Oriol Ivern, productor del film. 

Costantino Nivola: Ritorno a Itaca

Enguany es commemora el centenari del naixement de l’escultor, pintor i dissenyador Costantino Nivola. Nascut a Orani, prop de Nuoro, al cor de l’illa de Sardenya, Nivola era el sisè dels deu fills d’un paleta local. Aprenent l’ofici familiar va ser assignat com ajudant de Mario Delitalia que realitzava la decoració de l’aula magna de la Universitat de Sassari i així va descobrir la seva vocació d’artista, vocació que va seguir amb no poques dificultats. Finalment va aconseguir inscriure’s a l’Istituto Superiore di Industrie Artistiche de Monza, va tenir els primers encàrrecs i va conèixer Ruth Guggenheim, amb qui es casaria. Amb l’aprovació de les lleis racials a Itàlia la parella va haver d’exiliar-se per raó de l’origen jueu de la noia, primer a França, on estaria en contacte amb els cercles antifeixistes, i després als Estats Units. Va ser en aquest darrer país on Nivola va desenvolupar una extraordinària carrera en la que va executar nombroses escultures per espais públics i va col·laborar com a muralista i dissenyador amb Le Corbusier i altres arquitectes (com Eero Saarinen, Marcel Breuer i Josep Lluis Sert) en obres de gran impacte. Va exercir així mateix de professor a la Harvard Graduate School of Design i d’altres centres universitaris nord-americans. Va morir a Long Island l’any 1988.

Poc després del seu traspàs, el 1995, la Fundació que porta el seu nom va  inaugurar a la seva localitat natal d’Orani –amb la que l’artista mai havia volgut perdre els vincles- un museu destinat a conservar i difondre la seva obra i a promoure l’art contemporani. Aquesta notabilíssima infraestructura cultural, localitzada en un poble de tot just 3.000 habitants, aprofita l’edifici dels antics safareigs de la localitat per, a través d’un sistema de terrasses enjardinades, on corre l’aigua, davallar per tota la vessant d’una muntanya, en un espai en el que s’alternen escultures a l’aire lliure amb els edificis destinats a exposar d’altres elements de la seva obra.

Precisament en motiu del centenari del naixement de l’artista, la Fondazione Nivola i l’ajuntament d’Orani han decidit mantenir durant tot l’any 2011 l’exposició Ritorno a Itaca, que es va inaugurar ja fa uns mesos. La mostra rememora el retorn de Costantino Nivola al seu poble l’any 1958, quan, ja un artista reconegut, va voler realitzar-hi una exposició d’escultures a l’aire lliure i un gran esgrafiat a la façana d’una església. La feta va ser captada pel fotògraf Carlo Bavagnoli, en un reportatge de l’estil dels que, en aquella època, efectuaven l’agència Magnum o la revista Life. Ara, una seixantena d’aquestes imatges en blanc i negre constitueixen la base de la mostra actual: han estat ampliades, impreses sobre tela i distribuïdes sobre els murs del poble, sovint en el lloc mateix on van ser preses. Així, el visitant que recorre avui els carrers costeruts d’Orani pot veure l’exposició de diverses maneres: com una mostra de la humanitat de l’artista, a qui veiem dibuixar, amb les seva gran mans de manobre, envoltat de nens; com una visió de la Sardenya remota (o no tant) de fa mig segle; com una reflexió sobre la relació entre l’art, la comunitat i l’espai públic; com un exemple del caràcter inevitable de les transformacions del paisatge; i, és clar, com una constatació de la fascinació i la impossibilitat del retorn a la infància, del retorn al lloc, del retorn a l’illa.