La crisi dels refugiats: immoralitat, quimera i error

Josep Subirats, Camp de concentració de Barcarès (1939)

L’acord al que han arribat la Unió Europea i Turquia davant la crisi de refugiats als Balcans constitueix un gravíssim atemptat als drets de les persones demandants d’asil i una mostra palmària de la crisi del projecte europeu.  

Com és sabut, l’acord assolit després del Consell Europeu dels dies 17 i 18  de març, preveu, en essència el “retorn” a Turquia de desenes de milers de refugiats que han entrat de forma irregular al territori de la Unió Europea; estableix un mecanisme segons el qual els refugiats sirians que es trobin a Turquia veuran estudiada i eventualment acceptada la seva petició d’asil a la UE; i, finalment, assigna un seguit de compensacions a aquest país (econòmiques, administratives i relatives a la negociació de la seva relació amb la UE). S’estima que uns 72.000 refugiats que actualment es troben ja a Europa –majoritàriament a Grècia- seran deportats per aquest procediment, després de l’aplicació d’un sistema exprés de tramitació de les seves peticions individuals d’asil que podria demorar-se, en cada cas, entre 7 i 15 dies.

L’acord, tan difícilment aconseguit, suscita en primer lloc dubtes notabilíssims tant des del punt de vista jurídic com pel què fa a la seva viabilitat pràctica. S’ha volgut donar una aparença de legalitat a les deportacions -negant-ne el caràcter massiu prohibit per les Convencions de Ginebra i altres tractats internacionals- tot fent-les aparèixer com el resultats de denegacions individuals de demandes d’asil. Com podran, però, respectar-se els drets individuals dels demandants amb procediments exprés de tramitació com els que es preveuen? Quines garanties jurídiques pot oferir un procés expressament dissenyat precisament per facilitar les expulsions? Arribat al cas, com es podran realitzar la deportació d’un volum de població –infants, dones i homes- equivalent a la ciutat de Manresa o a la comarca del Baix Ebre? I Turquia, quines garanties ofereix pel què fa a la integritat del refugiats? Finalment, quina credibilitat pot oferir el compromís d’anar acceptant paulatinament refugiats des de Turquia si els mateixos països de la Unió han estat incapaços de reubicar els contingents de persones a les que s’havien compromès l’any passat?

Tanmateix, més enllà de les dificultats evidents dels líders europeus per conferir una pàtina de legalitat a les deportacions, les qüestions principals que posa sobre la taula la crisi dels refugiats són d’índole política i moral. Per un costat, la crisi evidencia les dificultats del projecte europeu, convertit essencialment en un instrument al servei dels poders econòmics i amb greus mancances tant pel què fa a les polítiques socials com a la qualitat democràtica (els reiterats incompliments de les resolucions del Parlament Europeu relatives als refugiats per part dels Estats membre, del Consell i la Comissió en són una bona mostra). Per altra banda, es fan paleses les pulsions que reclamen l’aïllament respecte l’exterior i el renovat reforç de les fronteres internes, com si unes i altres poguessin ser una solució davant dels problemes en un món creixentment integrat i globalitzat. Més aviat, és de témer que el progressiu tancament de les fronteres, a més de continuar provocant noves tragèdies, contribueixi a agreujar els problemes: “els murs que ara aixequem ens cauran a sobre”, ha afirmat l’alcalde de Lesbos-Mitilene. Finalment, i això és sens dubte el més greu, desenes de milers de refugiats que fugen de la violència i les penúries, estan sent tractats com a moneda de canvi, amb gran desconsideració dels seus drets com a persones i amb greu perill de la seva integritat física.

Tractar de resoldre la qüestió dels refugiats a través de deportacions i de control fronterers constitueix una immoralitat humanitària, una quimera geogràfica i un error polític. El problema no són, és clar, els refugiats, sinó la guerra, la desigualtat i les xarxes de traficants. La forma de fer-hi front passa per contribuir a pacificar els conflictes (i no atiar-los a través, entre d’altres, de la venda d’armes), per ajudar a millorar les condicions de vida en les àrees de origen i per assegurar vies segures d’accés i assentament a la Unió Europea dels demandants d’asil (tant els que es troben a Turquia com als Balcans). S’estima que entre 1996 i l’any 2006, es varen establir a Catalunya, que llavors comptava encara no amb 6,5 milions d’habitants, prop d’un milió de persones estrangeres. Si aquests s’han pogut establir aquí, no podrà la Unió Europea, amb els seus 508 milions d’habitants rebre els que ara truquen a la seva porta? 

La forma com varen ser tractats els refugiats republicans en arribar a França l’any 1939 ha quedat en la nostra memòria col·lectiva com una mostra d’oprobi. Tant de bo, les generacions futures no hagin de retreure a la societat europea d’avui, en el seu conjunt, la mateixa manca de solidaritat, de visió política i de qualitat moral. 

La crisi econòmica i l'economia moral de la multitud

L'episodi de la rebaixa del rating de solvència del deute sobirà de diversos països europeus per part de l'agència Standard & Poor's constitueix una nova mostra, una més, de les contradiccions i les paradoxes de la situació econòmica actual. Els mateixos exponents de la indústria financera internacional que fa pocs mesos va aconseguir, a través de tota mena de pressions, que els Estats acudissin al seu rescat, amb unes despeses extraordinàries de recursos públics, sospiten ara que en el procés de rescatar-los els governs nacionals es podrien haver exposat massa i, per tant, les seves finances no mereixen confiança. Per restaurar-la, reclamen de manera estentòria la imposició de polítiques d'austeritat i, al mateix temps, expressen dubtes -en aquest cas ben fundades- respecte el fet que aquestes polítiques frustrin les possibilitats de creixement econòmic i, per tant, la recuperació dels recursos invertits en deute públic.
Una aportació recent que resulta útil per interpretar aquest joc de contradiccions és l'article del sociòleg alemany Wolfgang Streeck, "The Crises of Democratic Capitalism", publicat al New Left Review (núm. 71, set. / oct. 2011). L'autor parteix de la tesi que la crisi present, lluny de ser un episodi excepcional i transitori, és una manifestació de les tensions polítiques i econòmiques de les societats capitalistes avançades, unes tensions "que fan del desequilibri i de la inestabilitat la regla i no l'excepció". Streeck argumenta que, una vegada transcorregut el vintenni posterior a la Segona Guerra Mundial, caracteritzat pel pacte a través del qual les classes treballadores acceptaven els mercats capitalistes i els drets de propietat a canvi de democràcia política, seguretat social i un increment continuat dels standards de vida, els governs dels països capitalistes democràtics s'han trobat atrapats en una contradicció irresoluble: la necessitat d'atendre simultàniament els requeriments de les forces del lliure mercat i les demandes socials. La resolució de la contradicció hauria pogut ser successivament postergada en el temps a través de diversos expedients dilatoris: la inflació dels anys setanta, l'expansió del deute públic en els vuitanta, la desregulació dels mercats financers en els noranta. Aquesta darrera ha permès el manteniment del creixement a través de l'increment del deute privat dels darrers anys, allò que s'ha anomenat el "Keynesianisme privat", fins que l'any 2008 va col·lapsar la piràmide financera.
Ara, però, exhaurits aquests expedients, els governs dels Estats capitalistes democràtics es troben davant la crua necessitat d'haver de triar entre satisfer les demandes de les institucions financeres o els requeriments de les seves poblacions. Els dubtes sobre la compatibilitat entre capitalisme econòmic i democràcia política, que no són nous de cap manera, emergeixen així amb una força aclaparadora. Aquesta tensió ha portat, de fet, a la suspensió del funcionament democràtic regular en països com Irlanda, Portugal i Grècia i s'expressa també amb la imposició creixent de l'autoritat d'institucions pràcticament exemptes de control democràtic, com el bancs centrals "independents", el Banc Central Europeu, la Comissió Europea o l'IMF.
Streeck argumenta que els riscos de la situació són enormes tant des del punt de vista econòmic com social i polític. És ben cert, afirma, que s'han fet tots els esforços de tal de fer passar com a coneixement científic la utopia de la teoria econòmica liberal, segons la qual "la veritable justícia és la justícia del mercat, sota la qual cadascú és remunerat d'acord amb la seva contribució, en comptes que d'acord amb les seves necessitats, redefinides com a drets". Però en el món real "no ha resultat tan fàcil convèncer la gent d'abandonar les seves creences 'irracionals' en drets socials i polítics, diversos de la llei del mercat i del dret de propietat (...) La gent tossudament ha refusat abandonar la noció d'una economia moral en la qual te drets que prevalen sobre els resultats dels intercanvis mercantils".
Per l'autor, la persistència d'aquesta economia moral de la multitud -terme que, com es recordarà, fou encunyat per E.P. Thompson per descriure els orígens de les reaccions populars a Anglaterra davant de les instauració del capitalisme- fa que "els ciutadans percebin de manera creixent els seus governs no com els seus agents, sinó com els d'altres Estats o organitzacions internacionals, com el FMI o la UE, incommesurablement més aïllades de les pressions electorals del que ho eren els Estats-Nació tradicionals". Això pot tenir, està tenint ja, efectes devastadors sobre la confiança en les institucions democràtiques, ja que de fet "les eleccions en les que els votants no tenen capacitat efectiva d'escollir (...) poden ser vistes com a falses, la qual cosa pot causar tota mena de desordres polítics, des de la baixa de la participació, a la pujada de partits populistes o a revoltes al carrer". I això porta Streeck a concloure amb una pregunta colpidora: "allà on la democràcia com nosaltres la coneixem ha estat efectivament suspesa (...), revoltes al carrer i insurreccions populars poden ser la darrera forma d'expressió política que resta a aquells desproveïts de poder en el mercat. Hem de desitjar, en nom de la democràcia, que tinguem aviat l'oportunitat d'observar-ne uns quant exemples més?".