diumenge, 20 de març del 2016

La crisi dels refugiats: immoralitat, quimera i error

Josep Subirats, Camp de concentració de Barcarès (1939)
L’acord al que han arribat la Unió Europea i Turquia davant la crisi de refugiats als Balcans constitueix un gravíssim atemptat als drets de les persones demandants d’asil i una mostra palmària de la crisi del projecte europeu.  
Com és sabut, l’acord assolit després del Consell Europeu dels dies 17 i 18  de març, preveu, en essència el “retorn” a Turquia de desenes de milers de refugiats que han entrat de forma irregular al territori de la Unió Europea; estableix un mecanisme segons el qual els refugiats sirians que es trobin a Turquia veuran estudiada i eventualment acceptada la seva petició d’asil a la UE; i, finalment, assigna un seguit de compensacions a aquest país (econòmiques, administratives i relatives a la negociació de la seva relació amb la UE). S’estima que uns 72.000 refugiats que actualment es troben ja a Europa –majoritàriament a Grècia- seran deportats per aquest procediment, després de l’aplicació d’un sistema exprés de tramitació de les seves peticions individuals d’asil que podria demorar-se, en cada cas, entre 7 i 15 dies.
L’acord, tan difícilment aconseguit, suscita en primer lloc dubtes notabilíssims tant des del punt de vista jurídic com pel què fa a la seva viabilitat pràctica. S’ha volgut donar una aparença de legalitat a les deportacions -negant-ne el caràcter massiu prohibit per les Convencions de Ginebra i altres tractats internacionals- tot fent-les aparèixer com el resultats de denegacions individuals de demandes d’asil. Com podran, però, respectar-se els drets individuals dels demandants amb procediments exprés de tramitació com els que es preveuen? Quines garanties jurídiques pot oferir un procés expressament dissenyat precisament per facilitar les expulsions? Arribat al cas, com es podran realitzar la deportació d’un volum de població –infants, dones i homes- equivalent a la ciutat de Manresa o a la comarca del Baix Ebre? I Turquia, quines garanties ofereix pel què fa a la integritat del refugiats? Finalment, quina credibilitat pot oferir el compromís d’anar acceptant paulatinament refugiats des de Turquia si els mateixos països de la Unió han estat incapaços de reubicar els contingents de persones a les que s’havien compromès l’any passat?
Tanmateix, més enllà de les dificultats evidents dels líders europeus per conferir una pàtina de legalitat a les deportacions, les qüestions principals que posa sobre la taula la crisi dels refugiats són d’índole política i moral. Per un costat, la crisi evidencia les dificultats del projecte europeu, convertit essencialment en un instrument al servei dels poders econòmics i amb greus mancances tant pel què fa a les polítiques socials com a la qualitat democràtica (els reiterats incompliments de les resolucions del Parlament Europeu relatives als refugiats per part dels Estats membre, del Consell i la Comissió en són una bona mostra). Per altra banda, es fan paleses les pulsions que reclamen l’aïllament respecte l’exterior i el renovat reforç de les fronteres internes, com si unes i altres poguessin ser una solució davant dels problemes en un món creixentment integrat i globalitzat. Més aviat, és de témer que el progressiu tancament de les fronteres, a més de continuar provocant noves tragèdies, contribueixi a agreujar els problemes: “els murs que ara aixequem ens cauran a sobre”, ha afirmat l’alcalde de Lesbos-Mitilene. Finalment, i això és sens dubte el més greu, desenes de milers de refugiats que fugen de la violència i les penúries, estan sent tractats com a moneda de canvi, amb gran desconsideració dels seus drets com a persones i amb greu perill de la seva integritat física.
Tractar de resoldre la qüestió dels refugiats a través de deportacions i de control fronterers constitueix una immoralitat humanitària, una quimera geogràfica i un error polític. El problema no són, és clar, els refugiats, sinó la guerra, la desigualtat i les xarxes de traficants. La forma de fer-hi front passa per contribuir a pacificar els conflictes (i no atiar-los a través, entre d’altres, de la venda d’armes), per ajudar a millorar les condicions de vida en les àrees de origen i per assegurar vies segures d’accés i assentament a la Unió Europea dels demandants d’asil (tant els que es troben a Turquia com als Balcans). S’estima que entre 1996 i l’any 2006, es varen establir a Catalunya, que llavors comptava encara no amb 6,5 milions d’habitants, prop d’un milió de persones estrangeres. Si aquests s’han pogut establir aquí, no podrà la Unió Europea, amb els seus 508 milions d’habitants rebre els que ara truquen a la seva porta? 
La forma com varen ser tractats els refugiats republicans en arribar a França l’any 1939 ha quedat en la nostra memòria col·lectiva com una mostra d’oprobi. Tant de bo, les generacions futures no hagin de retreure a la societat europea d’avui, en el seu conjunt, la mateixa manca de solidaritat, de visió política i de qualitat moral.