 |
| Increment del sòl amb una lluminositat pròpia d'àrea urbana en un radi de 50 km a l'entorn del centre de Madrid (1992-2012). J. López, J. Martín, J. Checa, O. Nel·lo La luz de la ciudad , Programa Retos 2014-2016, MECO |
En un dels passatges més evocadors de El Jarama, l’autor narra el passeig nocturn d’un parella pel Cerro de
Almodóvar, una elevació al sudest de
Madrid: “Llegaron a lo alto de Almodóvar
(…). Atravesaron a lo ancho con la luna a sus espaldas y se asomaron a la otra
vertiente. Se veía Madrid. Un gran valle de luces, al fondo como una galaxia extendida
sobre la tierra; un lago de aceite negro, con el temblor de innumerables
lamparillas encendidas, que flotaban humeando hacia la noche y formaban un halo
altísimo y difuso. Colgaba inmóvil sobre el cielo de Madrid, como una losa
morada o como un techo de humo luminoso. Se habían sentado muy juntos, al borde
de la meseta, los pies hacia el talud. Diseminadas por la negrura de los
campos, se veían las otras galaxias menores de los pueblos vecinos. Santos las
señalaba con el dedo: A tu derecha es Vicálvaro –decía- Vallecas es esto de
allí…”.
La novel·la de Rafael
Sánchez Ferlosio fou publicada l’any 1956. En els seixanta anys que s’han
escolat des de llavors, la taca lumínica de l’aglomeració madrilenya s’ha ampliat d'una manera tant extraordinària que les galàxies de Vicálvaro, Vallecas i moltes altres de més llunyanes han estat engolides i integrades, com estels captius, en una única gran galaxia metropolitana.
Així, en un estudi sobre la imatge satel·litària nocturna realitzat pel Grup d'Estudis sobre Energia, Territori i Societat de la Universitat Autònoma de
Barcelona s’ha pogut determinar que l'any 2012 el sòl amb un nivell de lluminositat pròpia d’àrea urbana assolia ja en l'àrea urbana de Madrid una extensió de 2.539 km2. El
treball -que serà presentat el proper mes d’agost al 33è, Congrés de la Unió Geogràfica Internacional de Beijing- mostra que aquesta extensió s’ha accelerat de manera
assenyalada en les dues darreres dècades, de tal forma que entre 1992 i 2012 la
superfície de l’entorn de la capital així il·luminada s’ha doblat en extensió.
El treball permet
constatar, així mateix, que el fenomen no és de cap manera privatiu de l’aglomeració
madrilenya, sinó que resulta comú, amb menor o major mesura a totes les ciutats
espanyoles. Tant és així, que si hom pren totes les capitals de província
espanyoles i estableix un radi de 50 km des del seu centre, la superfície total
dels cercles resultants que l’any 2012 presenta un nivell de lluminositat propi
d’àrea urbana és de 16.249 km2, és a dir una àrea equivalent al 3,3% de la
superfície de l’Estat (o, si ho voleu, la meitat de la superfície de Catalunya)
Es dirà, amb raó,
que el procés d’extensió de la taca de llum es correspon amb l’expansió accelerada de la urbanització i del sòl artificialitzat en les darreres
dècades, que ha estat particularment intens a l’entorn de les grans ciutats, Madrid al capdavant. Però hi ha més que això: l’extensió de la il·luminació del territori supera, de lluny, la mateixa expansió urbana i s’estén sobre
territoris sempre més vastos: el resplandor de la llum emesa des de la conurbació barcelonina, per
exemple, resulta clarament visible en el cel nocturn des de posicions tan
allunyades com la Serra del Montsec o la Serra de Tramuntana a Mallorca.
L’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya, que està desenvolupant una tasca de gran interès en aquest camp, organitzà el proppassat dia 10 de març una Jornada sobre la contaminació lumínica. En l'encontre, a més de debatre sobre les tecnologies que permeten la mesura del fenomen i les normatives que voldrien limitar-lo, es va denunciar que els espais
foscos són cada vegada més reduïts i la llum abasta de manera permanent
sobre espais que cap necessitat justifica d’il·luminar. Els efectes d’aquesta
utilització innecessària i indiscriminada de la llum té efectes negatius tant
des del punt de vista ecològic, com de la despesa pública i de la salut.
L’estudi de la
lluminositat nocturna resulta doncs particularment necessari: per un costat, permet mesurar l’expansió, sovint desmesurada, de la urbanització sobre el territori; per l’altre, fa possible evidenciar els riscos que es deriven de la contaminació lumínica.
