 |
| Paul Hindemith, 1923 |
Segurament un
dels aspectes més interessants de l’evolució dels moviments urbans en els
darrers anys és el pas que alguns d’ells han fet des de considerar les
institucions com una fortalesa enemiga a concebre-les com una arena en la que
prendre posicions i, eventualment, com una eina a utilitzar amb finalitats transformadores.
Aquest pas ha aconduït a que els ajuntaments de les principals ciutats
espanyoles -Madrid, Barcelona,
Saragossa, Santiago de Compostel·la, la Corunya, Cadis,...- estiguin regits ,
d’ençà la primavera de l’any passat, per forces polítiques directament
vinculades als moviments urbans. La capçalera del sistema urbà del país, les
àrees més dinàmiques i poblades, estan experimentant doncs transformacions
rellevants en el seu govern local i en les polítiques urbanes.
Es tracta d’un
situació plena sens dubte d'incògnites, però també de potencialitats per als moviments. Politòlegs i historiadors han explicat com per tal d’assolir els seus objectius el moviments socials han d’aconseguir que les seves demandes i aspiracions esdevinguin
norma, disposició amb capacitat d’obligar. Per això, cap moviment pot renunciar
a la seva relació amb les institucions: ha
d’influir en l’àmbit institucional, d’ocupar-hi espais, i, si és
portador d’un projecte alternatiu, ha de tractar de transformar les
institucions en la seva totalitat.
Ara bé, la
relació amb les institucions pot presentar
també riscos importants pels propis moviments. Cal recordar, per
exemple, el declivi de les associacions de veïns a Barcelona i tantes altres
localitats catalanes a partir de l’any 1979, precisament en el moment en el que
alguns dels seus dirigents entraren en els ajuntaments i aquests feren seves,
en part, aquelles que havien estat les reivindicacions ciutadanes. Marc Andreu,
en el seu estudi recent sobre el moviment veïnal sota el darrer franquisme i la transició ha explicat amb precisió l’episodi.
En el context
actual, el risc podria derivar-se de nou en renunciar a ser al mateix temps part del
moviment i part de la institució. És exactament això el que, de manera gens
casual, exigeixen els qui voldrien veure'ls afeblits: optar entre una de les dues posicions. El
què els preocupa és probablement la potència que es derivaria de ser
fort alhora en la societat i en l’administració pública. D’aquí els atacs continuats
que els nous regidors reben cada vegada que reivindiquen els seus orígens i les
seves lleialtats als moviments ciutadans. Uns atacs que, en el cas dels mitjans
més extrems, més reaccionaris, no haurien de sorprendre. Ja ho deia Bertolt Brecht en un
esbós de carta adreçada al compositor Paul Hindemith l’any 1934: “Us acusen
d’escriure ‘Bewegungsmusik’ (música de moviment): com voleu evitar-ho? Ells no volen, com és
lògic, cap moviment. En cap sector. Ni sota cap pretext. Per què us haurien de
deixar moure precisament a vós?”.
Més sorprenent resulta, en canvi, que l’exigència d’optar vingui d’alguns exponents del propis
moviments. Una demanda que a vegades s’expressa en forma de sectarisme cap a d'altres forces polítiques, a vegades en forma de desconfiança injustificada
envers les estructures i els professionals de les administracions, a vegades en
forma d’exigència d’actuar sota el mandat imperatiu de comitès sectorials o assemblees veïnals.
Donar satisfacció a aquestes pulsions portaria a oblidar que la capacitat de
govern passa necessàriament per eixamplar els suports, gestionar amb eficiència
i prendre decisions d’acord amb l’interès general.
Els conservadors
de tota mena reclamen posicions dicotòmiques i maniquees:
ciutadà/governant, moviment/institució, societat/política. L’oportunitat
transformadora rau, en canvi, en defensar la continuïtat entre les pràctiques
ciutadanes i l’acció de govern, en la possibilitat de mantenir i afirmar el
caràcter dual i amfibi, en la voluntat de ser alhora moviment i institució.
