Deu anys de la Llei del Paisatge

Aquest mes de juny s’acompleixen deu anys de l’aprovació pel Parlament de Catalunya de la Llei 8/2005, de 8 de juny, de protecció, gestió i ordenació del paisatge.  

De fet, la Llei començà a gestar-se en l’àmbit parlamentari l’any 2000. Com és sabut, el mes d’octubre d’aquell any, la Conferència Interministerial dels Estats membres del Consell d’Europa va aprovar, al Palazzo Vecchio de Florència, el Conveni Europeu del Paisatge. El Conveni, que havia d’esdevenir un tractat internacional al que ja s’han adherit 38 Estats, representava un punt d’inflexió d’extraordinària importància en la gestió del territori europeu: definia el paisatge no com uns pocs indrets coneguts i reputats, sinó com la totalitat de l’entorn; el considerava un bé imprescindible per al benestar individual i col·lectiu; i en reclamava la protecció jurídica i la gestió.

Doncs bé, el Parlament de Catalunya fou la primera cambra legislativa europea en adherir-se al conveni, en una resolució aprovada per unanimitat de tots els grups el dia 14 de desembre d’aquell mateix any 2000. No fou possible, tanmateix, donar de manera immediata concreció pràctica a aquella adhesió de principi, i una proposició de llei del paisatge, presentada des de l’oposició el mes octubre de l’any 2002, no va poder prosperar. Resulta interessant de llegir avui, anys després, el debat que la seva presentació suscità, perquè constitueix una bona mostra de les sensibilitats i les contradiccions que la qüestió del paisatge genera.

Fou doncs l’any 2005 quan el Parlament de Catalunya aprovà, finalment, la Llei. El text, presentat pel conseller de política territorial Joaquim Nadal el dia 2 de juny, fou signat pel president Pasqual Maragall el dia 8 i publicat al Diari Oficial de la Generalitat el dia 16 del mateix mes. Un any després, pel setembre de 2006, s’aprovà així mateix el reglament que la desenvolupa.

La Llei del Paisatge és una norma breu i senzilla, que consta tot just d’una vintena d’articles. Sembla doncs inspirada en les paraules de Nicolau M. Rubió i Tudurí, que, ja en els anys trenta, en reclamar una legislació sobre la qüestió, afirmava: “En aquestes matèries tan fines i sensibles, és molt millor tenir una llei enraonada i un mètode que es pugui seguir, que no un monument vanitós de preceptes, el qual, des del primer dia, molta gent s’ocuparà de minar, de voltar per l’espatlla i de convertir en irrisió”.  

El primer instrument que la llei preveu són els Catàlegs del Paisatge: uns instruments que diagnostiquen l’estat i les potencialitats de totes les unitats en les que es pot dividir el paisatge, i proposen uns objectius de qualitat per a cada una d’elles. Des de la promulgació de la llei, la tasca incessant de l’Observatori del Paisatge ha permès delimitar els 135 unitats del paisatge de Catalunya i elaborar, en col·laboració amb les universitats catalanes, els 7 catàlegs del paisatge previstos. De fet només en manca d’aprovar un per tal que la totalitat del territori català compti amb el seu catàleg vigent. La circumstància de que aquesta tasca s’hagi efectuat al llarg de 10 anys, sota els mandats de tres consellers diferents –Joaquim Nadal, Lluís Recoder i Santi Vila, pertanyents a governs de diversa orientació política, constitueix una mostra de continuïtat institucional encomiable.  

Les Directrius del Paisatge són el segon element essencial previst en la Llei. Si els Catàlegs tenen per objectiu l’anàlisi i la proposta, les Directrius tenen un caràcter clarament normatiu. Recullen els objectius de qualitat dels Catàlegs i els transformen en normes aplicades a través del planejament territorial. Tot i haver estat elaborats pràcticament en paral·lel amb els catàlegs, dos dels set plans territorials vigents (el de les Terres de l’Ebre i el de les Comarques Gironines) contenen ja les respectives directrius. El Director General d’Ordenació del Territori i Urbanisme, Agustí Serra, es referia recentment a la necessitat de que la resta de Plans Territorials vigents vagin dotant-se tambe de les corresponents directrius.

La Llei preveu així mateix instruments per a la gestió del paisatge (entre les que destaquen, els estudis i informes d’integració paisatgística), de concertació (les cartes del paisatge) i de finançament (el Fons per la Gestió del Paisatge). Aquests instruments foren ja desplegats durant els cinc primers anys de vigència de la llei, sota la guia de Joan Ganyet, per la Direcció General d’Arquitectura i Paisatge, avui desapareguda. També deixà d’aplicar-se a partir de l’any 2011, per raons pressupostàries, el Fons per la Gestió del Paisatge. 

Un darrer element previst per la llei ha resultat clau per al seu desplegament i vigència: l’Observatori del Paisatge.  Es tracta d’un consorci que aplega, juntament amb l’administració de la Generalitat, institucions científiques, professionals, administratives i socials en la tasca comuna de l’estudi, la divulgació i la sensibilització en matèria de paisatge. L’Observatori, dirigit des dels seus inicis pel geògraf Joan Nogué amb el suport de l’ambientòleg Pere Sala, ha estat l’ens responsable de l’elaboració dels catàlegs i ha desplegat una tasca ingent en el seu camp, que n’ha fet una institució de referència a Europa. Instal·lat des de la seva fundació a la ciutat d’Olot, mercès a la visió de qui llavors n’era l’alcalde, Lluís Sacrest, compta amb una excel·lent centre de documentació especialitzat amb més de 3.500 monografies. 
La normativa en matèria de paisatge, deia Rubió i Tudurí, "no pot ser una legislació de combat". Efectivament, no pot tractat d'imposar criteris i visions tancades en un camp que és, per definició, obert i extraordinàriament complex. Però ha de contenir els instruments per a la defensa del paisatge com a bé comú. La Llei catalana del paisatge, que ara acompleix deu anys, és un pas en aquesta direcció.

Els Catàlegs del Paisatge: una empresa perseverant a punt de culminar

S’acaba de presentar la publicació del Catàleg del Paisatge de les Comarques Gironines. Es tracta d’un volum de gairebé 700 pàgines, bellament editat, que conté el document aprovat pel Govern de la Generalitat el mes de novembre de l’any 2010. L’edició ha estat realitzada per l’Observatori del Paisatge amb el suport de l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya en l’àmbit de la cartografia i l’impuls institucional del Departament de Territori i Sostenibilitat de la Generalitat de Catalunya i la Diputació de Girona. El volum fou presentat pel conseller Santi Vila a Banyoles el proppassat dia 6 de febrer. 

Com és sabut, els catàlegs del paisatge són instruments que tenen per objectiu el reconeixement del paisatge de cada un dels àmbits de planejament territorial de Catalunya, per tal de delimitar-hi unitats de paisatge, establir els valors paisatgístics que les caracteritzen i fixar Objectius de Qualitat per tal de protegir-los, promoure’ls i enaltir-los. Aquests objectius de qualitat són la base de les Directrius del Paisatge, de caràcter normatiu, que s’han d’incorporar als Plans Territorials Parcials i, a través seu, al Planejament Urbanístic. Així doncs, tot i que no tenen un efecte normatiu directe, els Catàlegs són una eina fonamental tant pel al coneixement del territori, com per a la seva gestió.

Instituïts ara fa deu anys, a través de la Llei 8/2005, de 8 de juny, de protecció, gestió i ordenació del paisatge, els catàlegs han estat elaborats per l’Observatori del Paisatge, en col·laboració amb diverses universitats catalanes. Així, el primer catàleg, el de les Terres de Lleida, fou aprovat l’any 2008 i publicat el 2010. Els tres següents, el del Camp de Tarragona, les Terres de l’Ebre i les comarques gironines, foren aprovats l’any 2010, i publicats, respectivament, el 2012, 2013 i 2014. Hi ha, a més, dos altres catàlegs aprovats i pendents de publicació: el de l’Alt Pirineu i l’Aran, 2013, i el la Regió Metropolitana de Barcelona, 2014. D’aquest manera, 6 dels 7 catàlegs del paisatge previstos es troben ja aprovats i vigents. Manca, tan sols, el de la Catalunya Central, en curs d’elaboració, per tal de completar la sèrie completa i disposar d’una diagnosi acurada de l’estat i els valors del paisatge català en el seu conjunt, així com de propostes per tal de mantenir-los i millorar-los en cada un dels àmbits de planejament territorial i cada una de les unitats de paisatge delimitades.

El fet que els catàlegs vigents hagin estat aprovats per consellers pertanyents a diverses formacions polítiques i publicats per governs de diferent orientació constitueix una mostra excel·lent de continuïtat i maduresa institucional. Representa, així mateix un aval a la magnífica tasca desenvolupada per l’Observatori del Paisatge que enguany compleix, també, deu anys d’existència. Tant de bo, que l’aprovació, publicació i vigència dels Catàlegs del Paisatge signifiqui que la consideració i el respecte als valors del paisatge van ocupant un lloc cada vegada més destacat en l’ús, l’ordenació i la gestió del territori. 

Paisatge i educació

La velocitat dels canvis econòmics i socials comporta, en les nostres societats, una acceleració de les dinàmiques de transformació del territori. Així, el paisatge que ens envolta canvia de forma molt ràpida, tot perdent sovint, en fer-ho, bona part dels valors ambientals, estètics, patrimonials i econòmics que el caracteritzen. Davant aquesta realitat, de mica en mica va obrint-se pas a Europa el convenciment de que el paisatge és un bé col·lectiu que mereix protecció i del que cal gestionar els canvis: no pas per perseguir una quimèrica conservació dels paisatges en el seu estat actual, sinó més aviat per tal d'aconseguir que en el seu inevitable procés de canvi no es vegin desproveïts dels valors que els caracteritzen. A Catalunya, aquest convenciment s'ha concretat en l'aprovació de la Llei 8/2005, de protecció, gestió i ordenació del paisatge, que ha permès, entre d'altres fites, l'aprovació de quatre catàlegs del paisatge (Terres de Lleida, Camp de Tarragona, Terres de l'Ebre i Comarques Gironines) i la introducció de Directrius de Paisatge en els plans territorials vigents.
Ara bé, la pugna per la preservació i gestió dels valors del paisatge no es pot pas assolir, és clar, a través tant sols de normativa legal i actuacions administratives. Cal, abans de res, una sensibilització de la col·lectivitat envers el paisatge i la seva importància per al benestar col·lectiu. Sensibilització que ha de derivar-se necessàriament major capacitat de veure i comprendre l'entorn. Un dels àmbits on aquest aprenentatge es pot produir de manera més efectiva és l'escola.  A aquests efectes, Direcció General d'Arquitectura i Paisatge, avui desapareguda, va impulsar fa uns anys, el projecte educatiu Ciutat, territori i paisatge, amb la producció d'uns materials que s'han aplicat amb èxit en molts centres d'ensenyament secundari a Catalunya (podeu accedir a la web del projecte a: www.catpaisatge.net/educació/).
Ara l'Observatori del Paisatge, entitat impulsada per la Generalitat, les universitats catalanes i un bon nombre d'institucions per promoure l'estudi, la sensibilització i la gestió del paisatge, fa una nova aportació amb aquest sentit, amb la publicació del volum Paisatge i educació. El llibre recull els materials del seminari internacional sobre aquest tema celebrat a Barcelona la tardor de 2009. Publicat a cura del geògraf Joan Nogué, director de l'Observatori, el volum s'obre amb una extensa introducció del filòsof Joan Manuel del Pozo ("Paisatge, ciutadanía i educació"), inclou textos de Jaume Busquets, Roser Batllori i Joan M. Serra (autors del projecte educatiu més amunt esmentat), i presenta experiències paral·leles en d'altres països europeus, com Itàlia, Irlanda, Galícia o Eslovènia. Es tracta doncs d'una publicació de gran utilitat per tots els qui, bé des de l'àmbit educatiu, bé des de qualsevol altre espai social, es preocupen per la preservació del paisatge i, a través d'aquesta, per promoure un major compromís col·lectiu en la gestió del territori i el govern de la societat.