Bernardo Secchi: la ciutat dels rics i la ciutat dels pobres

El passat mes de setembre va morir Bernardo Secchi (Milà, 1934-2014), un dels urbanistes italians més reconeguts i influents de les darreres dècades. Poc abans del seu traspàs, Secchi va publicar un llibre, que seria el deu darrer, titulat La città dei ricchi e la città dei poveri (Laterza, 2013). En el volum, relativament breu, compendia, a la fi d’una carrera particularment llarga i fructífera, el seu pensament respecte la relació entre les desigualtats socials i l’urbanisme. Convé retornar sobre les seves reflexions, ara que els esdeveniments polítics semblen obrir noves possibilitats per fer front a les desigualtats amb noves polítiques urbanes.

El punt de partida de Secchi és del tot oposat a aquells que consideren que el tema de la justícia  social ha de ser un preocupació exclusiva de les polítiques econòmiques i socials: “l’urbanisme ha tingut responsabilitats fortes i precises en l’agreujament de les desigualtats i el projecte de la ciutat ha de ser un dels punts de partida de qualsevol política que es proposi eliminar-les o reduir-les”. En els darrers anys del segle XX i els primers del segle XXI, l’evolució econòmica i social ha fet particularment evident tant aquella responsabilitat com aquesta necessitat d’intervenció de l’urbanisme.

En efecte, un conjunt de factors -el desenvolupament tecnològic, la globalització econòmica, les noves relacions de força entre els grups socials, el canvi climàtic- estan empenyent un canvi global de gran abast. I “com cada cop que l’estructura de l’economia i de la societat canvia”, diu Secchi, “la qüestió urbana torna a primer terme”. I hi torna per fer evident com la ciutat, que havia estat tradicionalment considerada un espai propici per a la redistribució social, esdevé cada vegada més desigual. Un àmbit en el qual l’aplicació de la ideologia del mercat i la retòrica de la seguretat tendeixen a separar els grups socials entre si i a excloure els qui menys tenen.

Bernardo Secchi

En aquests anys, l’urbanisme s’ha plegat cada vegada més sovint a aquest estat de coses. Ha renunciat en massa ocasions a la seva autonomia i la seva aportació crítica davant de les dinàmiques prevalents. Gairebé sembla, diu Secchi, com si de forma inconscient els urbanistes haguessin fet seus els plantejaments d’aquells artistes soviètics del anys vint que afirmaven que l’art no podia fer altra cosa que emmirallar les condicions econòmiques i les relacions socials existents. Vet aquí la paradoxa: en la present situació de crisi, l’urbanisme, tot i el seu potencial transformador, s’ha anat veient reduït més i més a adaptar-se sense mediació a les relacions de propietat i de les desigualtats que se’n deriven.

Això ha tingut conseqüències funestes. En primer lloc, perquè l’espai urbà, quan es configura al dictat de les desigualtats socials no només n’esdevé un reflex, sinó que contribueix de manera decisiva a fixar-les i ampliar-les. La riquesa de les persones, de les famílies i dels grups socials no depèn només dels seus ingressos i el seu patrimoni, o del seu capital social (els seus coneixements, les seves relacions), sinó també del seu capital espacial, és a dir, de la part de ciutat on viuen, els serveis als que poden accedir, la imatge del seu barri: “Pobre no és només la persona, la família o el grup que disposa d’uns ingressos o d’un patrimoni exigus, sinó també aquell que no disposa, ni tant sols de forma potencial, de la possibilitat d’accedir a alguns béns i serveis essencials per a la supervivència (...); que no té accés a la instrucció o a l’assistència social en les seves diverses formes i el capital espacial de la qual l’exclou dels més drets de ciutadania més elementals; que es veu estigmatitzat i ‘etiquetat’ en funció del seu lloc de residència”.

D’altra banda, en el període present, les mateixes dinàmiques urbanes, en particular el funcionament dels mercats immobiliaris, contribueixen a la financiarització de l’economia capitalista, la fan més inestable i més procliu a les crisis. Així mateix, el manteniment de grups socials cada vegada més extensos en situacions de precarietat no només  perjudica el seu benestar, sinó que dificulta el necessari consum intern. Per això, diu l’autor tot fent seu l'argument de J. Stiglitz, l’exigència d’una major equitat “troba la seva motivació no només en arguments relatius a la democràcia, avui en fortes dificultats en cada un dels països occidentals, sinó també en arguments de natura més simple, relatius a la formació d’una demanda que pugui donar un nou impuls a les diverses economies”

En aquest context, Secchi reclama el paper de l’urbanisme com a element necessari per a la regulació dels mercats. I, sobretot, com a estri imprescindible en la lluita contra les desigualtats. Reivindica doncs un urbanisme que no es plegui a les exigències dels poders econòmics, un urbanisme que no sigui un simple mirall de les relacions socials. Per això, diu, és necessari recuperar la millor tradició de l’urbanisme europeu del segle XX, aquell que a través de l’aplicació, avui tant blasmada, de les normes i els standards va aconseguir que en moltes ciutats europees “les condicions materials en les que els rics i els pobres trien de viure o es veuen constrets a fer-ho siguin menys distants entre si que els respectius ingressos i patrimoni”. Heus-ho aquí, calen “polítiques urbanes que no depenguin d’obres grans i espectaculars, sinó que intervinguin de manera difusa per garantir  porositat, permeabilitat i accessibilitat a la natura i a les persones: a tots indistintament; que canviïn la ciutat com en el passat l’han canviat altres grans crisis”. 

[Fotografies: Editori Laterza; Mellon Foundation]

La ciutat en la cruïlla: repensar les polítiques urbanes

La qüestió del govern urbà emergeix com un dels grans reptes de les societats contemporanies. Sense un designi col·lectiu, sense comptar amb els mecanismes adequats de govern i gestió, aquests artefactes formidablement complexos que són les ciutats resultarien escassament viables i els problemes que plantegen per a la vida dels seus habitants esdevindrien irresolubles. D'aquí la centralitat de la qüestió del govern de les ciutats i, d'una manera més general, del mateix govern del procés d'urbanització.

Precisament sobre el tema del govern urbà acaba d’aparèixer una llibre de gran interès: La ciudad en la encrucijada. Repensar la ciudad y su política, obra de l'economista i geògraf João Seixas i publicada a València per l’editorial Tirant lo Blanch. Seixas, es formà a la Universitat de Lisboa i a la London School of Economics i posteriorment obtingué el doctorat en Geografia a la Universitat Autònoma de Barcelona, amb una tesi dedicada ja al tema del govern urbà (Lisboa. Uma anàlisi crítica à governação da cidade, 2007). Sobre aquests mateix tema ha realitzat en els darrers anys  nombroses i interessants aportacions, entre les que destaca el volum, editat conjuntament amb Abel Albet, Urban Governance in Southern European Countries (2012). Així mateix, l’autor compta amb una llarga i destacada trajectòria d’assessorament a les administracions públiques, en particular en procés de descentralització i establiment de mecanismes de participació a la ciutat de Lisboa.

La ciudad en la encrucijada, traducció de l’original portuguès recentment aparegut, explora la relació entre ciutat i política en quatre etapes: en la primera descriu quines són les tendències principals de l’evolució de les ciutats contemporànies i enumera els problemes que plantegen; tot seguit, analitza la forma com les polítiques urbanes han tractat de donar resposta a aquests reptes i quins són els interessos que a través d’elles es dirimeixen; en tercer lloc, s’exploren els oportunitats i les limitacions que les circumstàncies actuals suposen per a les polítiques urbanes; finalment, el volum es tanca amb una concreció d’aquests temes en el cas de la governança de la ciutat de Lisboa. Una trentena de caixes o petits estudis temàtics, en les quals han col·laborar nombrosos col·legues de l’autor -professors o investigadors en universitats de Portugal, Espanya, Brasil i França- enriqueixen el volum.

A través d’aquest recorregut, l’autor reclama la necessitat i la importància de les polítiques urbanes. Calen noves polítiques, ens ve a dir, per tal de fer front als ingents problemes socials, econòmics i ambientals que les nostres àrees urbanes tenen plantejades, tot garantint el dret a la ciutat en el marc d'una més alta justícia espacial i social. Per a posar en peu aquestes polítiques resulten necessaris, en primer lloc, canvis profunds en l’orientació i en la forma d’actuar dels governs urbans. Però al mateix temps s’han de produir transformacions decisives en la capacitat d’organitzar-se i d’expressar-se de la ciutadania. Noves polítiques i organització de la ciutadania: heus aquí els reptes principals que la cruïlla en la que es troben posa al davant de les nostres ciutats.   

Henri Lefebvre: del dret a la ciutat a la producció de l’espai

Henri Lefebvre (1901-1991) ha estat, sens dubte, un dels teòrics urbans més influents de les darreres dècades. Nombrosos autors, de David Harvey a Edward Soja, de Doreen Massey a Jean-Pierre Garnier o Horacio Capel, han volgut prendre les seves aportacions com a punt de partida per a l’elaboració i la crítica. Ara, l’editorial madrilenya Capitán Swing acaba de publicar una de les seves obres més ambicioses, La producción del espacio. Inicialment apareguda en francès l’any 1974, l’edició castellana compta amb un pròleg de Ion M. Lorea i una extensa introducció del sociòleg Emilio Martínez Gutiérrez, professor de la Universidad Complutense de Madrid, que ha tingut cura, així mateix, de la traducció.

La production de l’espace ve a tancar un dels períodes més fecunds de l’elaboració del filòsof francès sobre la ciutat, període en el que en tot just sis anys va publicar diversos assajos decisius, entre els que es compten Le droit à la ville  (1968), La révolution urbaine  (1970), La pensée marxiste et la ville (1972) i el llibre que aquí comentem, aparegut, com dèiem, l’any 1974, just en el moment en que l’autor estava a punt de retirar-se de la docència a la Universitat de Nanterre. Serà en aquesta etapa quan elaborarà algunes de les seves aportacions més conegudes, en particular la del “dret a la ciutat” que tant d’èxit i tantes vulgaritzacions hauria de conèixer. Es tracta, com és ben sabut, d’una noció que, en la seva accepció vulgar, resulta particularment problemàtica en un context com l’actual, en el qual, l’evolució del procés d’urbanització comporta la pràctica impossibilitat de delimitar la ciutat i ha diluït els trets de la vella oposició rural/urbà. Tant és així que David Harvey en una obra recent (Rebel cities. From the Right to the City to the Urban Revolution, 2012) ha pogut afirmar: “Reivindicar el dret a la ciutat es, de fet, reivindicar el dret a una cosa que ja no existeix (si és que alguna vegada va existir)”.

Tanmateix, cal recordar que –a diferència de bona part dels seus seguidors i exegetes- el mateix Lefebvre ja va preveure aquesta dificultat i, davant de la dinàmica del procés d’urbanització, va matitzar que el dret a la ciutat havia d’entendre’s més aviat com el “dret a la vida urbana”: “el dret a la ciutat no pot concebre’s com un simple dret de visita o de retorn cap a les ciutats tradicionals. Només pot formular-se com a dret a la vida urbana, transformada, renovada. Poc importa que el teixit urbà englobi el camp i allò que encara subsisteix de la vida camperola, si “allò que és urbà”, lloc de trobada, prioritat del valor d’ús, inscripció en l’espai d’un temps promogut al rang de bé superior entre tots els béns, arriba a trobar la seva base morfològica, la seva realització pràctico-sensible” (Le droit a la ville, 1968). En la seva formulació primigènia el “dret a la ciutat” podria ser doncs conceptualitzat com un “dret a la condició urbana”, noció propera a algun dels postulats de Francesco Indovina que ja hem tingut ocasió de comentar aquí i que, cal reconèixer-ho, no és pas exempt tampoc de problemes de definició.

La production de l’espace va força més enllà dels plantejaments de Le droit a la ville: vol ser una vera i pròpia interpretació filosòfica de l’espai en tant que producte social. És en aquest sentit, segurament, on la formulació de Lefebvre manté avui la seva més alta actualitat i connecta amb els debats geogràfics contemporanis: en la concepció de l’espai no com una mera extensió geomètrica, no com un receptacle neutre, sinó com un procés, socialment construït i condicionat, en el qual és alhora producte i motor de canvi. El lector que s’apropi a La producción del espacio no trobarà certament una obra de fàcil lectura, s’impacientarà, potser, davant d’algunes disquisicions que avui poden semblar datades i d’un estil d’exposició no sempre còmode i planer. Tanmateix, el llibre serà llegit amb profit per tots aquells interessats en comprendre les dinàmiques territorials i en l’estudi de les teories que tracten d’explicar-les.

 [Fotografia: Verhoeff, Bert / Anefo]