L'increment de la densitat urbana, una mesura eficaç per protegir el dret a l'habitatge?

En les darrers mesos, ha sorgit amb força el debat sobre la connexió entre la densitat urbana i la problemàtica de l’accés a l’habitatge. Així, davant de l’alta demanda d'habitatge insatisfeta, diverses autoritats -el president de la Generalitat, la Consellera de Territori, l'alcalde de Barcelona, l'arquitecta en cap de la ciutat- han propugnat la necessitat d'elevar les densitats urbanes com a forma d'augmentar l'oferta d'habitatge. 

Tot i que les modificacions normatives que haurien de fer possible aquests propòsits encara no s'han acabat de concretar, els increments de densitats proposats podrien obtenir-se a través de mesures com les següents: 

a)      En el sòl urbà consolidat, executar tota l’edificabilitat existent i no realitzada, impulsar canvis d’ús (de comercial a residencial per als locals de planta baixa, per exemple, o d’oficines a residencial), permetre subdivisions d’unitats d’habitatge, i, fins i tot, incrementar les edificabilitats existents (sobre sòls dotacionals i d’altres).

b)     En sòl urbanitzable, incrementar les edificabilitats previstes i revisar les superfícies de les unitats d’habitatge.  

Londres 1870, G. Doré

Tradicionalment, en el camp de l’urbanisme, la densitat elevada havia estat vista més aviat com unproblema. De fet, en la ciutat europea, l’urbanisme contemporani va néixer, en bona mesura, per donar resposta als problemes que la concentració exacerbada de població i activitat comportaven: congestió, salubritat, preus de l’habitatge, manca d’espai per a equipaments i serveis.  “If any one wishes to see in how little space a human being can move, how little air – and such air! – he can breathe, how little of civilisation he may share and yet live, it is only necessary to travel hither”, denunciaria Engels en descriure la situació dels barris obrers de Manchester el 1844. Així mateix, Ildefons Cerdà, tant en la Monografia Estadística de la classe obrera en Barcelona (1856), com a la Teoria general de la urbanización (1867) relacionava de manera directa la densitat amb l’elevada mortalitat de la població urbana: “a medida que va disminuyendo la superficie urbana que toca por habitante, se va aumentando la mortalidad de la población". Cerdà va calcular que una densitat demogràfica moderada era la clau per a la salut pública, establint un model teòric de ciutat amb un màxim de 250 habitants per hectàrea, molt lluny de les densitats asfixiants de la Ciutat Vella

Reivindicació de zones verdes a l'España Industrial: 
"Els gratacels ens ofegarien" [Foto: El Periódico, 1980]

La fase concentradora del procés urbanitzador (o “implosiva”, per dir-ho com Henri Lefebvre) arribà al seu paroxisme entre finals dels anys cinquanta i inicis dels setanta del segle passat. No és doncs sorprenent la lluita contra la densitat urbana exacerbada fos una de les preocupacions principals del planejament urbanístic. Així, el Pla General Metropolità de 1976 tenia com un dels seus objectius principals reduir les densitats edificatòries excessives i corregir els desequilibris urbanístics derivats del creixement accelerat i especulatiu dels anys 1950-1970, en especial a través de l’establiment de standards urbanístics en matèria equipaments i la defensa de les previsions de zones verdes.

El PGM fou aprovat, tanmateix, en el moment en que la fase implosiva del procés d’urbanització, i arribava a la seva fi i s’anunciava la tendència a la dispersió urbana que, en bona mesura, ha estat la tendència dominant en els darrers cinquanta anys. Així es va començar a fer palès que, si els problemes associats a la densitat urbana massa elevada eren greus, els que podia generar la generalització de la baixa densitat no ho eren menys: consum excessiu de sòl, fragmentació dels espais naturals, transformació del paisatge, exacerbació de la mobilitat privada, increment del cost de les infraestructures i els serveis, impuls de la segregació residencial,... Així, en els Criteris dePlanejament Territorial adoptats a Catalunya l’any 2006, pot llegir-se que "el Govern de la Generalitat propugna la virtut dels creixements en contigüitat, de la densitat enraonadament elevada, de la distinció clara entre l’espai construït i l’espai obert. És a dir, davant la dispersió, compacitat”

 

Algunes cauteles conceptuals i metodològiques

Des del punt de vista urbanístic, ambiental i polític, el debat plantejat resulta, sens dubte, interessant. Tanmateix, cal concorre-hi amb algunes cauteles:

a)      En primer lloc pel que fa a les dades. S’ha afirmat, per exemple, de que Barcelona va arribar a tenir

L'Hospitalet de Llobregat, 23.000 habitants/km2
En la imatge: barri de la Florida
[Foto: Generalitat de Catalunya]

1,9 milions d’habitants l’any 1979. Això, simplement, no és cert. N’hi ha prou en anar a les sèrieshistòriques del IDESCAT per tal de comprovar-ho. La ciutat, que l’any 1950 tenia 1,4 milions va arribar a un sostre poblacional l’any 1975 1.751.000 habitants i llavors es va estabilitzar en la dècada següent, fins arribar a un màxim de 1,770.000 habitants l’any 1984, per començar a decréixer després ràpidament, fins a 1,5 milions l’any 1996. Des de llavors hem tornat a recuperar població i en l’actualitat el nombre d’habitants censats a Barcelona és de 1.732.000, “el més elevat en els darrers quaranta anys”, com bé diu l’oficina estadística de l’Ajuntament de Barcelona. En l’actualitat, doncs la població de Barcelona és aproximadament la que tenia a mitjans dels anys setanta.

b)     En segon lloc, que les densitats són molt diverses. Des de màximes com a l’Hospitalet de Llobregat, amb 23.000 habitants per km2, amb barris que estan entre els més densos d’Europa, Santa Coloma de Gramenet o Barcelona, que es troben prop dels 17.000, a grans ciutats com Terrassa, 3.300, Sant Cugat del Vallès, 2.000, Cerdanyola, 1.900 i, en encara municipis grans com les Franqueses del Vallès que tot just superen el 700 habitants/km2. Això sense considerar els municipis de molt baixa densitat com Matadepera, 387, Sant Llorenç Savall, 63 o Castellterçol, 86. No és el mateix, doncs, proposar increments de densitat en uns territoris que en d’altres.

c)      En tercer lloc, si parlem de densitat en relació a la problemàtica de l’habitatge, no és evident, de

Matadepera, 387 habitants/km2 

cap manera, que l’increment de densitat per ell mateix incideixi de manera directa sobre l’assequibilitat. En les condicions actuals el mercat pot absorbir molt fàcilment els increments en el nombre d’habitatges que podria derivar-se d’un augment de la densitat, sense tenir pràcticament cap incidència sobre els preus. En aquest sentit, l’argument a favor de l’increment de la densitat vindria a ser una variant de la proposta de resoldre el problema de l’habitatge a través del simple augment de l’oferta, argument que s’ha demostrat reiteradament com a erroni, en un mercat en el qual una part molt important de les transaccions que es realitzen no tenen per finalitat l’ús de l’habitatge sinó la inversió.

d) Finalment, s’ha de distingir entre la densitat de població i el nombre d’habitatges per hectàrea.Sovint, s’assumeix que l’increment del nombre d’habitatges per ha de sòl comportarà un increment de la densitat residencial de la població. Però això no es pot prendre per descomptat, ja que depèn de l’ús que se’n faci: si el nombre de persones per llar disminueix, podem veure davallar la població encara que s’incrementi el nombre d’unitats d’habitatge; si els habitatges que es construeixen es compren amb finalitats d’inversió i són ocupats només temporalment, o si es destinen a usos turístics o de segona residència, l’increment de densitat efectiva no es produirà.

 

Els avantatges de la densitat urbana elevada

Dit això, l’increment de la densitat de població en sòl urbà té alguns avantatges de caràcter general que cal assenyalar:

a)      L’alta densitat dels nuclis urbans permet reduir l’artificialització del sòl, que, com és sabut, té efectes negatius pel que fa a la fragmentació dels espais naturals, pèrdua de biodiversitat, disminució de recàrrega dels aqüífers, exposició al risc, impacte paisatgístic i d’altres.

b)     L’alta densitat afavoreix la mobilitat activa i l’ús del transport públic, mentre la molt baixa densitat aboca, de manera gairebé inevitable a l’ús del vehicle privat. La combinació d’alta densitat residencial i complexitat d’usos és el millor escenari per tal de reduir els costos -temporals, energètics, econòmics, ambientals i de sinistralitat- de la mobilitat.

c)     L’altra densitat pot afavorir la reducció en els cost dels serveis públics, en abaratir la prestació

Evolució de l'artificialització del sòl a la 
Regió Metropolitana de Barcelona (1956-2018) [AMB]

de determinats serveis personals i ambientals. També redueix de manera clara les necessitats d’inversió en urbanització i en infraestructures. Tanmateix, aquesta reducció de costos desapareix en el moment en que apareixen problemes de congestió.

D’aquí la defensa de la “densitat enraonadament elevada” que fan els criteris de Planejament Territorial del Govern de la Generalitat.

 

La necessària prudència en l’aplicació

Ara bé, l’augment de les densitats urbanes ha de ser abordat amb prudència per quatre raons principals:

Standards urbanístics. TRLUC (Art. 65)

a) Cal respectar els standards urbanístics que són una de les principals conquestes de l'urbanisme democràtic. És a dir, per cada unitat d’habitatge s’han de proveir un determinat nombre de m2 de zona verda i d’equipaments. L’increment del nombre d’habitatges sense respectar els standards comportaria, òbviament, una disminució de la qualitat urbana i de prestació d’accés als serveis

b) S’ha de tenir en compte que l’increment de la densitat pot resultar en un augment de la plusvàlua o el benefici urbanístic per al propietari dels terrenys o del promotor, sense que aquest hagi fet res per aconseguir-ho. S’ha de garantir que una part substantiva d’aquesta plusvàlua reverteixi a la societat. Una manera de fer-ho és assegurant que tot increment de densitat va essencialment destinat a habitatges assequible.

c) Els canvis d’ús, de comercial o oficines a residencial, poden resultar diversament reversibles i, en el cas de l’ocupació de les plantes baixes, poden plantejar problemes, tant de salubritat com d’afebliment del teixit comercial, de la caminabilitat i la vitalitat urbana.

d) Finalment, s’ha de vigilar de no superar els límits de congestió -per raons ambientals, econòmiques i socials- i establir els increments de densitat en aquells territoris ben comunicats, amb diversitat de usos i amb densitats encara no excessivament elevades.

* * * 

Podem concloure, doncs, que l’increment de la densitat no pot ser entès com una solució universal al problema de l’habitatge i ha de ser abordat amb cautela. Tanmateix, benvingut sigui el debat sobre si contribueix a la reflexió sobre com estructurar el model territorial i avançar cap allò que voldríem: una àrea urbana policèntrica, amb nuclis de densitat enraonadament elevada, de usos complexos, ben delimitats sobre el territori i comunicats per una bona xarxa de transport públic. I sobretot si ens ajuda a prendre mesures urgents i efectives per combatre la segregació residencial i afavorir el dret a l'habitatge. 

[Guió de la ponència presentada en el curs "Els reptes per a l'increment i la gestió de l'habitatge destinat a polítiques socials". Universitat Menéndez i Pelayo, Barcelona, 15.06.2026]

Desigualtat, segregació i vulnerabilitat a les grans ciutats espanyoles

La consolidació de les desigualtats socials constitueix una de les dinàmiques més preocupants en les grans ciutats espanyoles. La situació del mercat de l'habitatge agreuja aquesta tendencia a través de la segregació residencial. Així, els grups socials tendeixen a separar-se entre sí, en funció de la seva capacitat d'escollir lloc de residència: els més vulnerables es veuen confinats en aquells barris o municipis, sovint més mal comunicats i amb menys serveis, on els preus de l'habitatge resulten relativament més assequibles, mentre els més benestants s'apleguen també en àrees més ben dotades de serveis, que, a més, no han de compartir. Sobre les causes i les conseqüències d'aquesta problemàtica acaben d'aparèixer dues publicacions d'interès. 

La primera es titula Metrópolis fragmentadas. La persistencia de las desigualdades y la segregación en la ciudad actual. El volum és fruit de la col·laboració de tres dels principals grups d'investigació del nostre país en estudis urbans radicats a la Universidad Polítécnica de Madrid (coordinat per Agustín Hernández Aja i Isabel González), la Universidade de Santiago de Compostela (María José Piñeira i Rubén Lois) i la Universitat Autònoma de Barcelona (Ismael Blanco i Oriol Nel·lo). El llibre, publicat per Tirant lo Blanch a València, s'aplega un conjunt de treballs sobre l'evolució de la desigualtat social i la segregació residencial a les principals ciutats espanyoles, articulat en quatre seccions relatives, respectivament, a la definició de la problemàtica, la seva mesura estadística, l'anàlisi del paper del mercat de l'habitatge i les polítiques que es poden desenvolupar per tal de fer-hi front. 

Per al públic barceloní i català, tres d'aquests treballs poden resultar de particular rellevància. En primer lloc, l'estudi de l'arquitecta Mar Esteve-Güell sobre el programa de rehabilitació urbana destinat a les Finques d'Alta Complexitat, assajat inicialment en el Pla de Barris de Barcelona i estès posteriorment al conjunt de la ciutat. En segon lloc, el treball d'Itziar Aguado, Mercè Cortina, Lluis del Romero i Antonio Valera relatiu a l'accesibilitat als serveis i equipaments en funció de la renda. Finalment, el volum inclou també un estudi de Joan Checa, Carles Donat i Oriol Nel·lo sobre la relació entre la segregació residencial i els recursos locals. S'hi constata la paradoxa de que en les grans ciutats espanyoles -Barcelona, Bilbao, Madrid i València- els municipis on es concentra la major part de la població vulnerable (i per tant més necessitada de serveis públics) són aquells menys dotats de recursos municipals per càpita (i, per tant, menys capaços de prestar-los). 

La segona publicació a la que fem referència és la nova edició de l'Atlas de la Vulnerabilidad Urbana en España, que acaba de donar a conèixer el Ministerio de Vivienda y Agenda Urbana del Govern espanyol. L'Atlas ofereix una aproximació cartogràfica i estadística a la distribució de la vulnerabilitat de la població en les ciutats del país, mesurada a partir de la renda i altres indicadors socials i urbanístics. Elaborat des de fa prop de trenta anys pel grup de recerca de l'Escola d'Arquitectura de la Universitat Politècnica de Madrid dirigit per Agustín Hernández Aja al que al·ludíem, l'Atlas permet observar l'evolució de la distribució espacial de la vulnerabilitat, al llarg de dues dècades, des de l'any 2001 al 2021. 

Així, per exemple, l'edició actual fa possible constatar que en el cas de la ciutat de Barcelona, entre 2001 i 2021, la vulnerabilitat és consolida en alguns barris (Zona Nord, Besòs-Maresme, Raval, Gòtic,...) però, en canvi, retrocedeix en d'altres (Gràcia, Sant Martí, Poblenou, Sant Antoni, Poble Sec, Hostafrancs,...). Aquest darrera dinàmica seria, sens dubte, positiva, sempre que no indiqui que la població més vulnerable, impossibilitada, per mor dels preus de l'habitatge, de residir en alguns barris de la ciutat s'està veient forçada a desplaçar-se cap a d'altres municipis. 

L'evidència de la segregació residencial i la vulnerabilitat urbana mostra la necessitat peremptòria de desenvolupar polítiques per fer-hi front. En aquest camp, els plans de rehabilitació urbana integral, associats al Pla de Barris de Barcelona i a la Llei de Barris de la Generalitat poden ser un instrument útil i adequat. Però sense unes polítiques públiques que permetin un canvi radical en la situació del mercat de l'habitatge, la desigualtat i la segregació urbana seguiran, inevitablement, consolidant-se i agreujant-se. 

Les batalles de Barcelona

Ara fa un segle i mig, a La qüestió de l'habitatge, Friedrich Engels afirmava que per canviar la ciutat cal transformar abans profundament la societat que l'ha engendrada. Sense això, qualsevol política urbana està condemnada a no ser més que una millora passatgera, una intervenció cosmètica o, encara pitjor, un nou factor per acréixer les desigualtats i les injustícies. "Mentre el mode de producció capitalista continuï existint, és una bogeria esperar una solució aïllada de la qüestió de l'habitatge o de qualsevol altra qüestió social que afecti el destí dels treballadors", concloïa.  

Davant d'aquesta posició radical, l'urbanisme reformista ha afirmat que l'ordenació de la ciutat pot contribuir a transformar la societat. És cert, han dit els seus impulsors, que processos socials són sempre més determinants que les formes espacials, però aquells processos són mediats i condicionats per aquestes formes. Així, la intervenció sobre la ciutat pot contribuir, de manera immediata, a millorar les condicions de vida de la població, especialment de la més desafavorida, i, a llarg termini, pot ajudar a posar les bases per una societat més justa i igualitària.  

Els ecos d'aquesta controvèrsia, constant com un baix continu en la història de l'urbanisme contemporani, ressonen en l'assaig Les batalles de Barcelona, amb el que Jordi Amat ha guanyat el premi Bones Lletres d'Assaig Humanístic. El llibre explora l'evolució de la capital catalana durant el darrer mig segle, amb l'objectiu d'escatir fins a quin punt aquesta evolució ha permès construir una "ciutat democràtica". És a dir, un espai que garanteixi a tothom els drets polítics i, també, els drets socials. 

La tria de Barcelona com a objecte d'aquesta reflexió resulta particularment pertinent. D'ençà de la fi de la dictadura franquista, la ciutat ha destacat en el context ibèric i europeu per la persistència amb la que s'hi han desenvolupat polítiques urbanes reformadores. Així, en el mig segle transcorregut des de 1975, Barcelona ha pogut ser vista com una metròpoli en la que els moviments socials han estat prou forts com per condicionar la seva evolució i, en bona mesura, la seva mateixa estructura física (la dotació d'espais verds, la presència d'equipaments, la preservació del patrimoni). Al mateix temps, la ciutat ha estat sovint presentada com un epítom (o un "model") de les polítiques urbanes socialdemòcrates, destinades a millorar les condicions de vida del conjunt de la ciutadania. Per una i altra raó, la ciutat ha atret, fins i tot, l'atenció internacional. 

Amat parteix de l'evidència de que Barcelona és avui una ciutat molt més ben servida, més benestant i de bon viure respecte la que emergí de la Dictadura. La seva transformació física, el nivell dels serveis, l'atractiu del patrimoni i la qualitat de vida la destaquen en el context espanyol i europeu. Ara bé, aquest mateix èxit ha anat acompanyat en els darrers anys per l'increment desmesurat dels preus de l'habitatge, la privatització d'espais públics, la banalització del comerç i la irrupció irrestricta del turisme. D'aquesta manera, l'afany del capital per radicar-se i treure profit d'aquesta realitat particularment atractiva que és Barcelona hauria acabat desposseïnt els barcelonins de la seva ciutat. Aquesta despossessió afectaria no només els sectors socials més vulnerables sinó també a les capes mitjanes, és a dir, les dues classes que tradicionalment han constituit la base social majoritària de la ciutat. "Si amb la nostra feina no podem viure a la nostra ciutat, podem dir que vivim en una ciutat democràtica?", es pregunta l'autor.

Per explorar aquesta paradoxa, Jordi Amat pren un camí inusual. Més que partir d'estudis sociològics o politològics, de dades estadístiques o cartografies urbanes, es basa en la producció cultural de la ciutat i sobre la ciutat: llibres, pel·lícules, cançons, novel·les i assaigs produits a Barcelona durant el darrer mig segle. El subtítol de l'obra, Imaginaris culturals d'una ciutat en disputa (1975-2025), expressa prou bé aquesta orientació. En resulta una visió atractiva i innovadora que interpel·la el lector per diverses raons. 

Primerament l'assaig forneix elements per reflexionar sobre els límits de les polítiques locals en un món globalitzat. Com totes les grans ciutats europees, Barcelona és avui estretament dependent dels fluxos de capital, informació, mercaderies i persones d'abast mundial. A la capital catalana, aquesta dependència s'ha accentuat i accelerat de manera extraordinària en les darreres dècades, arran de la irrupció de les economies de plataforma, la financiarització del mercat de l'habitatge i l'exacerbació de la mobilitat. Fins a quin punt les dinàmiques derivades de la globalització econòmica poden ser contrastades i compensades a través de polítiques urbanes com les tractades en el llibre, que, per definició, tenen un abast territorial limitat? 

Amat ens porta també a preguntar-nos en quin moment i per quins motius l'assaig de construcció de "la ciutat democràtica" ha pogut donar pas a la progressiva "despossessió de la ciutat". Va ser tan aviat com l'any 1979, quan, després dels extraordinaris avenços aconseguits pel moviment veïnal entre 1976 i 1979, es celebraren les primeres eleccions municipals democràtiques i aquest començà a davallar? Fou el 1986, quan, segons Marc Andreu, la paràbola descendent del moviment s'havia consolidat plenament i es produí la nominació olímpica? Cal situar la partió en els Jocs Olímpics de 1992, que, de manera definitiva, varen posar "Barcelona en el mapa"? O, per contra, hem de buscar la inflexió en el Fòrum de les Cultures de 2004? O va ser en la crisi de 2008? Determinar el moment en que es va produir aquesta "bifurcació" -per emprar el terme de l'autor- no té, de cap manera, un interès exclusivament historiogràfic, sinó que constitueix una decisió carregada de implicacions polítiques.

Finalment, Les batalles de Barcelona planteja la qüestió de la continuïtat o les fractures en les polítiques urbanes practicades a la ciutat. Dos contrastos resulten aquí particularment interessants. El primer, entre el període clau de l'alcalde Socias Humbert, en que l'actuació municipal estigué en molt bona mesura condicionada pel moviment veïnal, i la primera alcaldia democràtica de Narcís Serra.  En segon lloc, entre les dues alcaldies més carismàtiques que han governat la ciutat en aquest mig segle: la de Pasqual Maragall (1982-1997) i Ada Colau (2015-2023). Fins a quin punt la institucionalització resultant de l'adveniment de la democràcia municipal representà la consolidació, però també marcà els límits, de les conquestes del moviment veïnal? Fins a quin punt el moviment dels Comuns, que sorgí inicialment al marge i en contra de la tradició maragallista, acabà assumint-la i reivindicant-la com a pròpia? Aquestes són les preguntes que, de manera potser més implícita que explícita, ens posa l'autor al davant. 

El lector potser trobarà a faltar en l'assaig de Jordi Amat una major atenció a l'evolució dels moviments ciutadans que tanta importància han tingut en la història contemporània de Barcelona: per a la construcció de "la ciutat democràtica", dirà, resulta tant (o més) decisiva la transformació de Roquetes i Badal que la de l'Eixample i Gràcia. D'altra banda, una breu comparació amb d'altres ciutats espanyoles i europees hauria permès constatar que la deriva barcelonina és comuna a la majoria d'àrees urbanes: així, les polítiques socialdemòcrates assajades a Barcelona més que constituir l'origen d'una "despossessió" generalitzada, com a vegades s'afirma, n'haurien resultat un dic de contenció massa fràgil. Finalment, segurament l'anàlisi s'hauria pogut enriquir amb una major atenció a la transformació radical que ha conegut de la base demogràfica de la ciutat : en particular, el fet cabdal que els nascuts a l'estranger han passat de representar el 3,6% l'any 1997 al 35,3% el 2025 de la població barcelonina.  

El propòsit de Les batalles de Barcelona no és pas però exhaurir el balanç d'aquest llarg període. El seu objectiu és fornir pistes per a la seva interpretació, a partir del debat i la producció cultural. I, en fer-ho, el llibre resulta particularment útil i suggeridor. Qualsevol lector interessat en la discussió dels dilemes urbans contemporanis i tota persona compromesa en la transformació de la ciutat hi trobarà elements de reflexió i motivacions per a l'acció. 

Barcelona/Madrid: per un diàleg crític

Les comparacions entre les ciutats de Barcelona i Madrid són un element quotidià del debat ciutadà i polític en el nostre país. Sovint, els contrastos entre una i altra ciutat són emprats com a metàfora o munició en discussions de caràcter més general sobre les polítiques socials, l'organització territorial de l'Estat o la distribució dels centres de decisió. 

Menys habitual resulta, en canvi, l'estudi comparat de l'evolució social i urbana d'ambdues ciutats, amb els seus aspectes comuns i les seves diferències.  Justament aquest és el tema central del volum Barcellona/Madrid: un dialogo critico tra due città que acaba d'aparèixer a Itàlia (edició a cura d'Angelo Mazza, investigador de la Università Federico II, Napoli, CLEAN edizioni, 410 pàgines).   

El llibre reprodueix, en format de conversa, l'intercanvi mantigut al llarg de mesos entre l'urbanista Agustín Hernández Aja, professor de l'Escola d'Arquitectura de la Universitat Politècnica de Madrid, i el geògraf Oriol Nel·lo, professor del Departament de Geografia de la Universitat Autònoma de Barcelona. Plegats, ambdos autors exploren l'evolució recent de les seves respectives ciutats en relació a les dinàmiques de transformació urbana, el planejament i  la gestió urbanística, els moviments ciutadans, les polítiques urbanes i el govern de les ciutats. 

Així, debaten com, d'ençà l'any 1959, les dues ciutats, inicialment perifèriques en el sistema urbà europeu, han passat a comptar-se entre les principals metròpolis del continent. Aquesta transformació, ha estat un dels motors de la modernització del país i ha permès millorar les condicions de vida de bona part de la població, però s'ha vist acompanyada, en els darrers anys, d'un increment assenyalat de les desigualtats socials i de la segregació urbana. 

Els autors exploren a continuació la forma com el planejament i la gestió urbanística han respost a aquestes dinàmiques de transformació, des de la impotència i ineficiència del plans del primer franquisme (Plan Bidagor de Madrid, 1944, Pla Comarcal de Barcelona, 1953) i els intents esperançats dels inicis de la democràcia (Pla General Metropolità de Barcelona, 1976, Plan General de Ordenación Urbana de Madrid 1985), fins a la gestió urbanística, en bona mesura divergent, aplicada a ambdues ciutats en els darrers anys. 

La tercera i quarta part del volum analitzen els principals reptes que ambdues ciutats tenen plantejades i les polítiques que s'hi estan desenvolupant per fer-hi front. Així, es constata com davant problemàtiques en bona mesura comunes en el camp de l'habitatge, la segregació, la mobilitat i la internacionaltizació, les polítiques aplicades a Madrid i Barcelona han divergit profundament en les darreres dècades. 

Finalment, el diàleg conclou amb la discussió sobre el govern de les ciutats, en la que es denoten els origens de les diferències existents, tan acusades: capitalitat, comunitat autònoma uniprovincial, gran extensió del municipi central, continuitat de la inversió pública i relativa atonia dels moviments socials en el cas de Madrid; debilitat de l'administració estatal, singularitat de l'administració catalana, fragmentació del mapa municipal, presència d'una institució metropolitana, insuficiència del finançament i recurrent vigor dels moviments veïnals en el de Barcelona. 

El volum complementa el debat sobre aquestes qüestions amb un bon nombre de materials complementaris. Així, s'inclouen un conjunt de 30 outlooks o finestres temàtiques, destinades a il·lustrar aspectes concrets de l'evolució d'ambdues ciutats: plans urbanístics, esdeveniments històrics, polítiques urbanes. Aquests outlooks han estat elaborats, en part, per experts i, en part, pels mateixos protagonistes dels episodis que s'hi expliquen: urbanistes, arquitectes, enginyers, polítics, historiadors, geògrafs, demògrafs, politòlegs,... 

Finalment, el volum inclou una secció -Barcelona i Madrid explicades a través de les dades- integrada per un conjunt de 26 infografies comparatives. Aquests representacions cartogràfiques i estadístiques, elaborades pel geògraf Joan López, constitueixen un veritable atlas d'ambdues metròpolis i n'ofereixen una comparació sintètica, extremadament suggeridora. 

El llibre s'obre amb un prefaci del professor Michelangelo Russo, de la Università Federico II, i un pròleg del curador, Angelino Mazza. La traducció dels textos, la construcció de la cronologia i les tasques d'il·lustració han corregut a càrrec d'Andrea Visioli, de la Universitat Autònoma de Barcelona, i de Federico Camerin, de la Universidad de Valladolid. 

Universitat i ciutat: els nous campus universitaris

Campus de la Universitat Politècnica de Catalunya al Besòs

Els dies 23 i 24 d'octubre de 20224 s'ha celebrat en el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona el curs Universitat i ciutat. Els nous campus universitaris: reptes científics, estratègies urbanes i impacte metropolità. El tema central del curs ha consistit en debatre sobre la relació entre universitat i territori, en un moment en que en l’àmbit metropolità barceloní s’estan desenvolupant diversos projectes de campus universitaris de rellevància metropolitana, nacional i internacional: el nou campus de salut de la Universitat de Barcelona i l’Hospital Clínic, a Barcelona i Esplugues de Llobregat; el campus de la Universitat Politècnica de Catalunya al Besòs, a Barcelona i Sant Adrià de Besòs; i la connexió del campus de la Universitat Autònoma de Barcelona amb el Parc de l’Alba, a Cerdanyola del Vallès. 

En les sessions s'han estudiats experiències internacionals -Sarajevo, Bologna, Santiago de Compostela-l'impacte de les universitats a les ciutats mitjanes de Catalunya -Girona, Camp de Tarragona, Lleida- i presentat els projectes de nous campus en l'àmbit metropolità de Barcelona. A continuació es reprodueixen les principals conclusions derivades de les ponències i els debats del curs. 

UNIVERSITAT I CIUTAT: DEU PROPOSICIONS 

1.  Premissa: la necessitat del compromís entre universitat i ciutat. Les universitats són un actiu fonamental en el desenvolupament de les ciutats contemporànies. La seva activitat pot contribuir de manera decisiva a la formació de la població, la generació d’innovacions, l’avenç científic i l’extensió del pensament crític. Al mateix temps, les universitats són una font de demanda de serveis, infraestructures, habitatge i espai urbà. Les universitats no han de ser considerades per les ciutats només com un actiu, econòmic i social o una palanca per operacions urbanístiques, sinó també com un agent actiu en la construcció de la vida urbana. De la mateixa manera, les ciutats no han de ser percebudes per les universitats exclusivament com a ens proveïdors de béns i serveis, sinó com un medi i una societat amb el que cal comprometre’s i servir en benefici de la col·lectivitat.  

2.  La construcció dels nous campus universitaris: oportunitat i repte. L’impuls dels nous campus universitaris a l’àmbit metropolità de Barcelona constitueix un procés de rellevància metropolitana, nacional i internacional. El nou campus de salut de la Universitat de Barcelona i l’Hospital Clínic, el campus de la Universitat Politècnica de Catalunya al Besòs i la connexió del campus de la Universitat Autònoma de Barcelona amb el Parc de l’Alba poden esdevenir elements cabdals per a la millora de les condicions de vida i el foment de l’activitat econòmica a la nostra ciutat. Per aprofitar les oportunitats que aquests projectes comporten i fer front als reptes que generen es considera convenient tenir en compte aspectes com els que a continuació es detallen.  

3.  Projectar alhora per a la ciutat i per a la universitat. La planificació dels nous campus universitaris ha de ser concebuda tenint en compte al mateix temps els interessos i les necessitats de la universitat i de la ciutat. La universitat, com a servei públic, ha de contribuir a fer la ciutat més atractiva, més competitiva, més sostenible i més equitativa. La ciutat, com a marc normatiu i govern del territori, ha de garantir la funcionalitat, accessibilitat física, l’assequibilitat social i la llibertat a la universitat, per al desenvolupament de les seves tasques.

4.  Posar els equipaments universitaris al servei de la ciutadania. Els campus universitaris han de ser projectats i gestionats per tal que puguin ser utilitzats tant per la comunitat universitària com per la resta de la ciutadania. La utilització dels espais públics dels campus i de serveis (com les biblioteques, els auditoris o les instal·lacions esportives) per part de la ciutadania enriqueixen tant la ciutat com la universitat.

5. La integració dels campus en les xarxes urbanes. En la ciutat metropolitana tots els campus, amb independència de si es troben ubicats en la trama urbana consolidada o separats d’ella, poden constituir, per definició, campus urbans. Hi ha campus integrats en la trama urbana amb relacions molt escasses amb l’entorn i campus segregats físicament que mantenen lligams estrets amb la ciutat. La relació de la ciutat amb l’entorn no depèn doncs de la seva ubicació topològica sinó de la capacitat d’establir lligams i d’integrar-se en les xarxes socials, culturals i econòmiques de l’àrea urbana.

6.  La necessitat d’assegurar la participació de totes les parts interessades. Per garantir aquesta integració resulta de particular importància convocar la totalitat de les parts interessades en el procés de deliberació, planejament, decisió i gestió dels nous espais universitaris. Els fòrums o conferències de stakeholders constitueixen una pràctica que ha donat resultats interessants i fructífers.

7.  La conveniència d’adoptar formes de planificació anti-fràgil. Els canvis tecnològics, socials i econòmics fan que tant les universitats com les ciutats es trobin en un període històric de transformacions accelerades. En aquest context, resulta convenient adoptar instruments de planejament i programació capaços d’adaptar-se als canvis, al mateix temps que preserven els objectius i els principis.

8.  La defensa de la universitat com a servei públic. La universitat constitueix un servei públic essencial per garantir drets de ciutadania i per el progrés del coneixement. Per tant, les seves necessitats a la ciutat no poden ser deixades a mercè del mercat. La dotació de sòl, infraestructures i recursos necessaris per a la vida universitària ha de ser assegurada i preservada principalment pels poders públics.

9.  El dret a la ciutat i a la ciutadania dels universitaris. Els universitaris constitueixen una part substantiva de la població urbana i han de ser considerats com a ciutadans, tant si mantenen una residència estable com temporal a la ciutat. El seu accés als serveis bàsics i a l’habitatge -avui sovint en perill per les condicions del mercat- han de ser garantits. Només així s’aconseguirà l’equitat en l’accés a la universitat i s’evitarà el malbaratament del talent d’una part de la població. 

10. La necessitat del compromís de totes les institucions. Les ciutats i les universitats estan integrades en xarxes de diversos nivells d’escala. Generen i depenen de fluxos, presten serveis i responen a necessitats tant locals com regionals i internacionals. Per això, tots els nivells de les institucions públiques -municipal, metropolitana, nacional, estatal i europea- han d’estar cridats a participar i comprometre’s en la planificació i l’impuls dels nous equipaments universitaris.

Les tres claus de la segregació residencial: desigualtat, urbanització i recursos

 

1.    Segregació i desigualtat

La desigualtat econòmica i social és un dels trets definidors de les societats contemporànies i d’això en tenim evidència cada dia. Menys atenció es sol prestar, en canvi, a la relació entre la desigualtat i la configuració de les nostres ciutats. Tanmateix, es tracta d’un factor essencial que condiciona tant l’estructura dels espais urbans com les nostres possibilitats d’utilitzar-los: l’ordenació física, els conflictes i la forma com vivim en les ciutats s’expliquen, en gran mesura, per la desigualtat i les pugnes que aquesta suscita. [1]

En efecte, les diferències en la capacitat econòmica de les persones es plasmen en la ciutat a través del fenomen de la segregació residencial, és a dir, la tendència dels grups socials a separar-se entre si en funció de les seves possibilitats d’escollir lloc de residència[2]. Aquestes possibilitats depenen tant dels ingressos i el patrimoni de les llars, com dels preus de l’habitatge i els costos de la mobilitat. En aquest context, aquells que menys tenen solen acabar anant a raure en aquells barris on el parc edificat és de pitjor qualitat, els dèficits urbans més acusats i els desplaçaments més llargs. Pel seu costat, aquells que disposen de més recursos tendeixen també a concentrar-se per gaudir dels avantatges de viure entre ells i no haver de compartir l’entorn i els serveis que poden procurar-se. D’aquesta manera, la separació dels grups socials a la ciutat és tant el resultat del confinament dels pobres com de la secessió dels rics[3]

La segregació és doncs un tret estructural, consubstancial al procés d’urbanització capitalista. Ara bé, la segregació no constitueix només el reflex de les desigualtats, sinó que contribueix de manera decisiva a mantenir-les i reproduir-les. Això és així perquè el nostre benestar no depèn només dels nostres ingressos, sinó també de les característiques del nostre entorn: la qualitat de l’escola en la que ens hem educat, la facilitat en l’accés als serveis, la salubritat del medi, el temps que esmercem per arribar a la feina. Els nostres ingressos determinen el lloc on vivim i aquest condiciona el nostre benestar i les oportunitats de les que gaudim. 

 2.  Segregació i dinàmica metropolitana

La segregació és, com dèiem, un fenomen estructural i permanent. A Barcelona, ja era ben perceptible en les dades que Ildefons Cerdà aplegà en Monografía estadística de la classe obrera l’any 1856. Ara bé, de llavors ençà, la segregació ha conegut una novetat decisiva: ha saltat d’escala, per esdevenir un fenomen d’abast metropolità. Les raons es troben en els corrents de fons del procés d’urbanització contemporani a Catalunya i a Espanya[4].

Com és sabut, al llarg del segle XIX i bona part del XX, el procés d’urbanització es va caracteritzar per la tendència de la població i les activitats a concentrar-se sobre el territori. Aquesta fase concentradora va arribar al seu zenit entre finals dels anys cinquanta i inicis del setanta del segle passat. D’aquesta manera, l’any 1975, les set principals àrees urbanes espanyoles –Madrid, Barcelona, València, Bilbao, Sevilla, Màlaga i Saragossa- concentraven ja prop d’un terç de la població del país.

A Catalunya, aquest procés va comportar el declivi demogràfic de moltes localitats de l’interior i l’afermament de la preeminència de l’àrea barcelonina. Empeses per aquesta onada concentradora, les trames urbanes de la capital i de bona part de les localitats del seu entorn es van estendre fins a superar els límits municipals i conurbar-se entre elles. Així, a mitjans dels anys setanta, Barcelona va arribar a tenir 1,75 milions d’habitants i els 27 municipis que llavors formaven part de la Corporació Metropolitana de Barcelona concentraven ja, sobre tot just un 2% de la superfície del país, prop de la meitat de la seva població.

Tanmateix, a partir d’aquell moment, la urbanització va entrar en una nova fase. Per un costat, la major integració en l’economia europea i la deslocalització de la indústria varen comportar canvis radicals en l’estructura productiva i estroncaren el fluxos migratoris cap a les ciutats. Per l’altre, el desenvolupament de les infraestructures i la generalització en l’ús del vehicle privat varen permetre eixamplar l’espai integrat en les àrees urbanes. Les xarxes metropolitanes de mobilitat i interdependència s’estengueren per abastar no només els municipis de la conurbació central, sinó també el conjunt del Vallès, el Maresme, el Baix Llobregat i, de manera creixent, el Garraf i l’Alt Penedès. Al mateix temps que la metròpolis s’estenia i el poblament es dispersava, el seu centre perdia habitants en termes absoluts: Barcelona n’allotjava tot just 1,5 milions el 1996.   

El procés d’urbanització va conèixer encara un altre inflexió amb el tombant de segle. El cicle econòmic expansiu i la bombolla immobiliària varen atraure nous contingents migratoris cap a l’àmbit metropolità, procedents ara, en bona mesura, d’Àfrica, Amèrica o Àsia. Així, l’any 2015, la població de la regió metropolitana ja superava els 5 milions de persones. L’arribada d’aquesta nova immigració també va permetre recuperar població a la ciutat central, fins a arribar al 1,66 milions de l’actualitat. Una recuperació notable, tenint en compte que els moviments migratoris des de la ciutat cap a l’entorn metropolità no s’han pas aturat. Així, el pes de la població barcelonina nascuda dins l’Estat Espanyol ha anat davallant: si l’any 1996 els barcelonins nascuts dins les fronteres espanyoles eren 1.450.420, el 2023 són només 1.141.369. En canvi, l’influx de població nascuda a l’estranger, que ha passat de 58.385 a 519.066 persones, ha permès no només compensar les pèrdues, sinó revertir la tendència i estabilitzar la població per sobre dels 1,6 milions de persones, de les quals, gairebé 1 de cada 3 és nascuda a l’estranger.

Doncs bé, l’evolució de la urbanització és el que explica el salt d’escala de la segregació residencial a Catalunya. El procés  ha comportat la conformació de grans àrees urbanes  interdependents, la més poblada de les quals és la regió metropolitana de Barcelona. En aquest àmbit, la mobilitat quotidiana i el mercat de l’habitatge funcionen de manera cada vegada més integrada. D’aquesta manera, l’especialització dels territoris en funció de la capacitat econòmica de les llars no afecta ja només carrers o barris, sinó municipis o, fins i tot, territoris més amplis.

Així, els mapes de la distribució territorials de la renda, ens mostren com la concentració de la població més vulnerable comprèn eixos metropolitans sencers: les dues ribes del Besòs, de Montcada fins a Sant Adrià; l’eix de la carretera de Collblanc, de l’Hospitalet a Esplugues i Cornellà; els marges del Ripoll, de Sabadell a Ripollet. També l’assentament de la població més benestant pren un caràcter supralocal: a cavall de Collserola, de Sarrià-Sant Gervasi fins a Sant Cugat; sobre l’eix de la Diagonal, de Barcelona a Sant Just Desvern; en les corones benestants que envolten algunes ciutats metropolitanes, com Argentona, Cabrera i Llavaneres respecte Mataró, Castellar del Vallès i Sant Quirze respecte Sabadell o Matadepera i Ullastrell respecte Terrassa[5].

 3.      Segregació i recursos públics

La segregació constitueix, doncs, un factor determinant en el manteniment i la reproducció de les desigualtats socials. Per això, tota política que aspiri a configurar una societat i una ciutat més justa haurà de concebre i aplicar mesures per tal de fer front a les seves causes i als seus efectes. Algunes d’aquestes mesures –com la regulació de les relacions laborals o les polítiques fiscals- hauran d’estar encaminades a reduir les desigualtats de renda. D’altres, en canvi, podran tenir un caràcter territorial específic, destinades a incidir sobre les causes i els efectes de la segregació en àmbits concrets. Entre aquestes darreres destaquen el foment de l’accés a l’habitatge, la dotació d’equipaments i la rehabilitació de barris. Dissortadament, el desplegament d’aquestes polítiques urbanes en l’àmbit metropolità de Barcelona ha de fer front a pesades herències i limitacions.

Una política d’habitatge capaç de incidir en l’increment accelerat dels preus i de reduir els problemes d’accés tindria, sens dubte, efectes molt beneficiosos en la reducció de la segregació. Tanmateix, en l’àmbit metropolità de Barcelona, la financiarització del mercat immobiliari, unida a la parvitat del parc d’habitatge protegit, la dificultat de regular els preus i la baix rendiment de les reserves de sòl per a habitatge assequible, empenyen en la direcció contrària. Així, l’esforç econòmic per tal d’accedir a la casa no deixa de créixer, tot superant amb escreix dels límits del que es considera suportable, i esdevé un dels principals elements propulsors de la segregació residencial i urbana[6].

Per altre costat, la dotació d’equipaments podria contrapesar els efectes de la segregació sobre els grups més desafavorits, tot apropant-los els serveis que precisen. Es dona però la paradoxa de que, en l’àrea metropolitana de Barcelona, la ubicació territorial dels equipaments, en comptes de compensar la distribució de la renda, més aviat tendeix a consolidar-la. Així, els territoris més vulnerables disposen només del 17,6% dels equipaments, mentre les àrees més acomodades en concentren el 27,7%. La desproporció és major en el cas dels equipaments privats que no pas en el dels públics, però també la distribució d’aquests darrers tendeix a seguir la renda, en comptes de compensar-la[7].  

Finalment, les polítiques de rehabilitació de barris tenen també capacitat d’incidir en les causes i els efectes de la segregació. Per un costat, en reduir les diferències de qualitat residencial entre les diverses àrees de la ciutat, poden contribuir a que els preus siguin menys desiguals. Per l’altre, en millorar l’espai públic, les dotacions, l’accessibilitat i l’atenció social als barris més desafavorits, milloren les condicions de vida i les oportunitats de la població més vulnerable. L’àmbit metropolità de Barcelona compta amb una llarga experiència en aquest camp, en la que destaca la Llei de Barris de Catalunya (2004-2010) i el Pla de Barris de Barcelona (iniciat l’any 2016). Ara bé, aquestes iniciatives topen en l’actualitat amb una imponent barrera: la desigualtat dels recursos amb els que compten els municipis. La segregació ha esdevingut un fenomen d’abast metropolità, però -abrogada sense recanvi efectiu la Llei de Barris de 2004- els municipis han de seguir fent front a les seves causes i als seus efectes amb els propis recursos.   

De fet, les mancances i les desigualtats de recursos municipals condicionen la possibilitat emprendre tant les polítiques de rehabilitació, com les de habitatge i equipaments. Com hem vist, en la metròpoli barcelonina, el territori es troba creixentment integrat i la segregació hi ha esdevingut un fenomen supralocal. Aquesta realitat es combina amb un altre element: la fragmentació administrativa de l’àmbit metropolità i la inexistència de mecanismes efectius de consolidació fiscal entre els municipis que en formen part. Així, es dóna la paradoxa que, per mor dels preus, la població més desafavorida es concentra en els municipis més mal dotats de serveis, que són també els que disposen d’una base fiscal més reduïda i compten amb menys recursos per càpita. Si, deixant apart Barcelona, es classifiquen els 163 municipis de la regió metropolitana d’acord amb els ingressos per càpita dels que disposen els seus ajuntaments, s’observa l’estreta correlació entre vulnerabilitat i manca de recursos: els municipis pertanyents al quartil més baix d’ingressos concentren el 76,6% de la població resident en les seccions censals més vulnerables. Vulnerabilitat social i manca de recursos municipals van agafades de la mà.[8]

A l’àmbit metropolità barceloní, la segregació planteja, doncs, amb tota cruesa dos dels reptes principals als que ha de fer front la ciutat contemporània: l’existència de destacades desigualtats socials i territorials i la necessitat de dotar-se de polítiques, instruments i recursos públics per tal de governar la metròpolis en termes d’eficiència, sostenibilitat i equitat. Ambdues qüestions són estretament interdependents: no hi haurà governança metropolitana justa sense la voluntat de reduir les desigualtats i no serà possible reduir les desigualtats sense dotar-se d’instruments efectius de governança metropolitana

---

[1] Secchi, B. (2013). La città dei ricchi e la città dei poveri. Bari: Laterza.

[2] Van Ham, M., Tammaru, T., Ubarevičienė, R., & Janssen, H. (Eds.). (2021). Urban Socio-Economic Segregation and Income Inequality. A Global Perspective. Cham: Springer International Publishing.

[3] Blanco, I., & Nel·lo, O. (Eds.). (2018). Barrios y Crisis. Crisis económica, segregación urbana e innovación social en Cataluña. València: Tirant lo Blanch.

[4] López-Gay, A. (2017). Cap a un patró territorial complex de la mobilitat residencial. El cas de la Regió Metropolitana de Barcelona, Papers. Revista de Sociologia, 102 (4). Nel·lo, O. y López, J. (2016). «El procés d’urbanització». En: Giner, S. y Homs, O. (ed.). Raó de Catalunya. La societat catalana al segle XXI. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans / Enciclopèdia Catalana.

[5] Blanco & Nel·lo, 2018.

[6] Bosch, J. (2021). L’accés a l’habitatge a la Regió Metropolitana de Barcelona. Barcelona: Pla Estratègic Metropolità de Barcelona.

[7] Cruz, H.; Blanco, I; Gomà, R.; Antón, F. & Porcel, S. (2021). Densidad institucional, organización ciudadana y vulnerabilidad urbana, Nel·lo, O. Efecto barrio. Desigualdad social, segregación residencial y políticas públicas en las grandes ciudades ibéricas. València, Tirant lo Blanch.

[8] Checa, J.; Donat, C. & Nel·lo, O. (2022). Segregación residencial y recursos municipales en la región metropolitana de Barcelona. En I. Blanco & R. Gomà, eds. ¿Vidas segregadas? Reconstruir fraternidad. València: Tirant lo Blanch.

[Article publicat a Barcelona Metròpolis, 130, abril 2024]

La rehabilitació urbana a Barcelona: significació i importància

Manifestació de l’associació de veïns
de les barraques de Francisco Alegre, Barcelona, 13 de juny 1976.  

El procés de transformació urbana de Barcelona ha atret l'atenció internacional, fins al punt de convertir-se, per bé i per mal, en un referent. A l'hora de dialogar amb d'altres realitats convé interrogar-se sobre les raons d'aquesta notorietat. Al nostre parer, la rellevància del cas barceloní es deriva del fet que els avatars de la transformació de la ciutat compendien, en bona mesura, les principals tensions que han caracteritzat, al llarg dels dos darrers segles, el procés d'urbanització en moltes ciutats del món. Això es fa particularment palès en el cas de les polítiques de rehabilitació urbana, és a dir, aquelles destinades a la intervenció sobre els teixits urbans consolidats.

En primer lloc, l'aplicació de les polítiques de rehabilitació a la Barcelona contemporània permet observar la tensió entre les intervencions fruit de l'acció al servei de les elits urbanes i les derivades de les reivindicacions dels grups socials subalterns. En segon lloc, l'evolució d'aquestes polítiques evidencia la complexitat progressiva que aquestes han anat adquirint, des de les intervencions purament físiques fins als plans integrats que contenen tant actuacions urbanístiques com programes de protecció social. Finalment, en l'aplicació de les polítiques de rehabilitació urbana a la ciutat s'ha fet particularment palesa la necessitat d'un salt d'escala des de l'àmbit local a la perspectiva metropolitana o regional. Segurament és la notorietat d'aquestes tres qüestions –per a qui? per què? on?- allò que confereix un valor general a l'estudi del cas barceloní. Vegem-ho amb algun detall.

En l'evolució històrica de les polítiques de rehabilitació a Barcelona destaca, sobretot, la importància que hi ha tingut l'acció i la reivindicació dels grups socials subalterns. No es tracta, és clar, de que les intervencions realitzades hagin respost sempre als seus interessos, ans al contrari. Durant llargs períodes, les polítiques urbanes han estat concebudes i executades al servei dels propietaris del sòl i amb l'objectiu de facilitar el control militar de la ciutat, proveir espai per a les activitats econòmiques o mostrar la puixança de les elits dirigents. En són exemples els sventramenti de la Ciutat Vella realitzats a inicis del segle XX, la construcció de l'anomenat Barri Gòtic o algunes de les remodelacions dutes a terme en les darreres dècades al litoral de llevant de la ciutat. Però també és cert que, en diversos moments decisius, l'acció dels grups subalterns ha tingut una importància clau en l'orientació de les polítiques urbanes. Així, al llarg dels dos darrers segles, les reivindicacions, moviments i lluites populars han resultat crucials. Ho van ser a mitjans del segle XIX, en el moment de la demolició de la muralla; als anys seixanta i setanta del segle XX, amb la lluita contra l'especulació urbanística i la dotació d'equipaments duta a terme per les associacions de veïns; o les primeres dècades del nostre segle, en els combats pel dret a l'habitatge i la preservació dels comuns urbans. Els trets principals de la configuració urbana responen avui, sens dubte, als interessos dominants durant les darreres centúries: els de la burgesia urbana, el capital financer i l'Estat. Però, a cada moment, aquests han hagut de fer els comptes amb l'oposició -ara sorda, ara oberta- dels grups subalterns, que en diversos períodes han aconseguit condicionar de manera efectiva la transformació de la ciutat i, amb això, la seva estructura i les seves prestacions.

El segon aspecte que l'evolució de la rehabilitació urbana a Barcelona posa de relleu és la possibilitat de conferir una complexitat cada cop més elevada a aquest tipus de polítiques. En efecte, les primeres propostes i intervencions sobre els teixits urbans consolidats de la Ciutat Vella, a finals del XIX i inicis del XX, tenen un caràcter eminentment físic: es tracta de demolicions i obertures de grans vies, amb ecos clars de l'actuació de Haussmann a París. Fins i tot els “esponjaments” proposats pels exponents catalans del Moviment Modern, als anys trenta del segle XX, consisteixen essencialment en demolicions amb finalitats “higenitzadores”. Tot i això, a partir dels anys vuitanta del segle passat, bona part de les intervencions realitzades, en molts casos a partir de les propostes i sota la pressió dels moviments veïnals, tindran com a aspecte central, no tant les demolicions, sinó la provisió d’equipaments, la dotació d’espais verds i la millora de l’espai públic. Posteriorment, a les dues primeres dècades del present segle, les intervencions de rehabilitació de barris s'han caracteritzat per superar clarament les actuacions físiques, per incloure també programes de salut, educació, equitat de gènere, ocupació i protecció social, entre d'altres. Així, actuacions com les dutes a terme a través de la Llei de Barris de Catalunya (2004-2010) o el Pla de Barris de Barcelona (2015-2023) s'han caracteritzat per la transversalitat temàtica i la voluntat d'intervenir en tots els aspectes que configuren les condicions de vida als barris.

L'últim tret que confereix un interès particular al cas barceloní és l'evidència que les polítiques de rehabilitació a la ciutat requereixen un salt d’escala. Com s'ha vist, en els seus orígens i fins a mitjans del segle XX aquestes van estar centrades de manera pràcticament exclusiva a Ciutat Vella, és a dir, l'àrea que s'havia trobat dins de les muralles medievals. Tanmateix, el gran creixement del període 1950 i 1975 –accelerat, especulatiu i desordenat– va fer necessari, ja als anys vuitanta del segle passat, que les polítiques de rehabilitació s'haguessin de centrar també en les noves perifèries urbanes. Amb això es va aconseguir una millora notable de la urbanització i les dotacions en aquests barris. Tot i això, la consolidació de les dinàmiques metropolitanes aviat va evidenciar els límits d'aquest tipus d'intervencions. L'ampliació de l'àrea urbana ha fet que el municipi de Barcelona, amb 100 km2 i 1,6 milions d'habitants, contingui només una part del territori i la població metropolitana, que s'estén avui sobre 3.230 km2 i alberga més de 5 milions de persones. El creixement metropolità comporta que avui la segregació residencial tingui lloc també a aquest nivell d'escala, de manera que són municipis, i fins i tot eixos metropolitans sencers els que es veuen especialitzats en residents de rendes altes o baixes. En aquestes circumstàncies, resulta peremptori superar el marc del municipi central i emprendre polítiques de rehabilitació d'escala metropolitana o regional, tal com va assajar a la primera dècada del present segle la Llei de barris catalana. Només així, les àrees més vulnerables aconseguiran disposar dels recursos necessaris i es podran desenvolupar estratègies per fer front de manera efectiva a la desigualtat urbana.

[Intervenció en les jornades Barcelona/Caracas, "La regeneració de la ciudad a través de sus barrios", organitzades per la Universitat Politècnica de Catalunya i la Universidad Simón Bolívar "La regeneració de la ciudad a través de sus barrios".] 

[Fotografia: Pere Monés]