La construcció de
la ciutat és percebuda sovint com el resultat directe de la decisió dels poders
polítics i econòmics, o, a tot estirar, pels tècnics que treballen al seu
servei. Tanmateix, la realitat resulta força més complexa. A la ciutat conviuen
multitud d’interessos contraposats, sovint contradictoris, i la forma com l'espai urbà es
configura pot, indiscutiblement, afavorir uns sectors de la ciutadania i
perjudicar-ne uns altres. Per això, no és d’estranyar que ciutadans corrents,
sense especial poder polític i econòmic, s’organitzin en moltes ocasions per
tal de fer valdre les seves aspiracions i els seus drets. Amb la seva actuació,
aplegant-se en associacions i moviments, aconsegueixen sovint alterar les
actuacions d’institucions i agents econòmics . Per això poden ser considerats també,
a dreta llei, constructors de ciutat.
En efecte, les
nostres ciutats -Barcelona n’és un bon exemple- serien molt diverses si al
llarg de la història no haguessin existit aquestes mobilitzacions,
reivindicacions i iniciatives ciutadanes. Com que aquests moviments no només
tenen lloc a la ciutat, sinó que tenen l’organització i el funcionament de la
ciutat (l’habitatge, els serveis, el transport, el medi ambient,...) com la
seva principal preocupació, han estat denominats moviments socials urbans.
El llibre d’Oriol
Nel·lo La ciudad en movimiento. Crisis social y respuesta ciudadana (Madrid, Díaz & Pons), que acaba de
publicar-se, tracta d’oferir, precisament, una anàlisi de les motivacions i els
efectes dels moviments socials urbans contemporanis en els països del sud
d’Europa.
L’assaig exposa
en primer lloc com l’ascens de les iniciatives i els moviments ciutadans que
s’ha produït en els darrers anys en les ciutats d’aquest àmbit té relació
directa amb la situació de crisis econòmica i social, així com amb les
polítiques que l’han acompanyada. Una situació que ha empitjorat de manera notable les condicions de
vida de bona part de la població i a la que la ciutadania, davant de l’incapacitat
dels poders públics, s’ha vist forçada a donar resposta directa. De la munió d’iniciatives que han sorgit,
algunes tenen simplement l’objectiu solidari de pal·liar els efectes
materials de la crisi. Però d’altres, a més, es proposen de plantar cara al
retrocés dels drets ciutadans i fins plantejar alternatives econòmiques,
ambientals i polítiques d’abast més general.
Si la defensa de
les condicions de vida i dels drets ciutadans són les principals motivacions de
les iniciatives i els moviments, quines són avui les seves reivindicacions? Òbviament,
qualsevol generalització resultaria abusiva, però hi ha uns quants trets comuns
que permeten fer-se una imatge de conjunt. En primer lloc, destaca la
importància de la defensa del patrimoni
col·lectiu, entès no només com els l’espai públic, els béns comuns, els
recursos o el paisatge, sinó també com els serveis i els drets de la ciutadania
que articulen la vida social. Si aquest primer element planteja, sobretot,
qüestions relatives a la justícia social, els moviments es distingeixen també
per una demanda –a vegades explícita, sovint només implícita- de justícia espacial: no es tracta només de
que es pugui accedir de forma enraonadament equitatives a la renda i als
serveis, sinó que la dignitat urbana i els serveis,
siguin presents i accessibles a totes les parts de la ciutat. Finalment,
els moviments urbans, en un context de descrèdit creixent de les formes de representació
tradicional, posen també sobre la taula el tema de la qualitat democràtica, tant dels processos de decisió, com de la
mateixa gestió de les polítiques urbanes.
Davant de temes de
tant gran abast, hom podria concloure que les iniciatives ciutadanes i els
moviments urbans plantegen certament qüestions crucials, però que la seva
capacitat d’incidir-hi resulta escassa. Els moviments urbans serien així més
aviat un símptoma del descontentament que no pas un element destinat a tenir
incidència efectiva en els problemes que els originen. Tanmateix, aquesta
percepció resulta en bona mesura errònia. Les iniciatives i els moviments
urbans estan tenint un efecte incontestable a l’hora de mitigar els efectes de
la crisi sobre la població, han obtingut alguns èxits gens negligibles en la
defensa dels drets ciutadans i, en diversos països europeus (Espanya en primer
lloc), estan donant lloc a la configuració d’alternatives polítiques que es
plantegen –i a vegades aconsegueixen- conquerir posicions institucionals per
tal de fer progressar els seus objectius.
És això,
precisament, el que il·lustra, , la tercera part de l’assaig, a partir del cas
de Barcelona, ciutat que compta amb una llarga trajectòria de moviments: de les
Bullangues de 1835 a la Setmana Tràgica de 1909, de la revolució de juliol de
1936 a la vaga dels tramvies de 1951 i a les mobilitzacions ciutadanes de
finals del franquisme. Així, es mostra com en els darrers anys els moviments
urbans i territorials –els conflictes ambientals, les mobilitzacions relatives
a la qüestió nacional, les pràctiques i iniciatives d’innovació social- han
condicionat i continuen condicionant de manera decisiva tant l’evolució de la
societat barcelonina, com la mateixa transformació de l’estructura física de la
ciutat. D'aquí la importància i l'interès de la seva anàlisi i comprensió.
La primera
presentació del llibre tindrà lloc el proper dia 9 de desembre a les 19h a la
Societat Catalana de Geografia, Institut d’Estudis Catalans, carrer del Carme
47. Hi intervindran Josep Oliveras, president de la Societat, Joaquim Brugué,
catedràtic de Ciència Política de la Universitat Autònoma de Barcelona, i Oriol
Nel·lo, autor del llibre.
