Un any de la catàstrofe de València: ensenyaments per a la gestió del territori

  

El dia 29 d’octubre s'acompleix un any de la tragèdia derivada dels aiguats que afectaren l’àrea urbana de València. En aquests mesos s’ha debatut abastament sobre les mancances en la gestió política d’aquells esdeveniments fatídics i s’han exigit  responsabilitats polítiques.

La demanda de responsabilitats resulta del tot lògica i convenient. Tanmateix no ha de fer oblidar que, dissortadament, episodis meteorològics com els d’ara fa un any tornaran indefectiblement a repetir-se.  La regió Mediterrània s'està escalfant un 20% més ràpidament que la mitjana global, amb temperatures que ja han superat en 1,5 °C els nivells preindustrials. En el mar Mediterrani, l'escalfament avança a un ritme dues o tres vegades superior al d'altres espai marins.

D’aquesta dinàmica es deriven un seguit de fenòmens: l’augment del nivell del mar, la freqüència dels incendis forestals, les onades de calor freqüents i duradores, així com l’increment d’esdeveniments extrems, com les sequeres perllongades sequera i la concentració de les precipitacions en episodis de gran intensitat.

D’altra banda, l’ús intensiu del territori augmenta l’exposició al risc i la vulnerabilitat per als béns i les persones. Així, cal recordar que la tragèdia de València ha anat precedida i seguida d’altres episodis de notable gravetat com les inundacions que van afectar diversos municipis de Llevant a Mallorca (2018), el temporal Glòria a Catalunya (2020) o les inundacions a les Terres de l’Ebre (tardor 2025).

En aquest context, resulta del tot necessari que les institucions públiques i la ciutadania adoptin amb la major urgència possibles les mesures necessàries prevenir les causes d’aquesta situació i temperar els danys que puguin derivar-se. I, per fer-ho, cal comptar, en primer lloc, amb el concurs de l’evidència científica i el parer dels experts.  

En aquest sentit, una de les iniciatives més interessants que s’han produït en aquests darrers mesos ha estat la celebració a València de la I Conferència d’Experts sobre Canvi Climàtic i Territori a la Mediterrània Ibèrica. L’encontre, convocat per la Universitat de València i coordinat pels professors Anna Camarasa i Joan Romero, es celebrà els dies 30 i 31 de gener i aplegà uns 70 professionals procedents de les universitats de Catalunya, el País Valencià, les Illes Balears, Múrcia i Andalusia.

S’hi varen aprovar un seguit de 93 recomanacions als poders públics i a la societat que han estat trameses per la rectora de la Universitat de València als Parlaments autonòmics de l’àmbit mediterrani i a les Corts Generals de l’Estat. El conjunt d’aquestes recomanacions es poden llegir en el volum Cambio climático y territorio en el Mediterráneo ibérico. Efectos, estrategias y políticas. Ens hem permès de seleccionar-ne 9 que resulten de particular interès per la gestió i l’ordenació del territori a Catalunya.   

1.     Actualitzar i adequar el planejament territorial i urbanístic. Per a fer front a les causes i els efectes del canvi climàtic resulta imprescindible ordenar els usos del sòl. A aquests efectes, cal actualitzar i revisar el Pla Territorial General de Catalunya, aprovat l’any 1995, que pot resultar una eina de gran utilitat per establir les estratègies territorials de conjunt a l’hora de fer front a l'emergència ambiental. Així mateix, és convenient efectuar un balanç dels set plans territorial parcials vigents -aprovats entre 2006 i 2010- amb la finalitat de potenciar-los i completar les seves directrius i normatives (especialment en matèria de riscos, implantació d'infraestructures, o la reubicació de sòls productius vulnerables). Finalment, cal impulsar de manera decidida, des de la Generalitat i els ajuntaments, la revisió i actualització del planejament municipal que en molts casos es troba obsolet, per tal d’adaptar-lo als nous requeriments ambientals i a les directrius que ha establert el planejament territorial. A Catalunya, un criteri possible seria fer compulsòria la revisió immediata de tot el planejament general anterior a la Llei 2/2002 d’urbanisme.

2.     Completar i millorar la cartografia del risc. Cal disposar d'una cartografia actualitzada de qualitat i adequada, què permeti identificar les zones de risc, així com l’exposició i la vulnerabilitat davant les inundacions, els incendis, les esllavissades, els terratrèmols, els temporals marítims, etc. Això ha de permetre dissenyar estratègies i prioritzar intervencions tant en la prevenció dels riscos, com en situacions d’emergència. Aquesta cartografia, elaborada de manera multidisciplinar, ha de ser d’accés lliure i s’ha d’actualitzar de manera obligatòria. A Catalunya comptem amb instruments de gran interès com el Mapa de Protecció Civil, l’INUNCAT i els Mapes de Riscos Geològics i el Mapa Geoantròpic 1:25.000, que elabora l’ICGC. Però aquesta cartografia no és completa, ni integrada. Per posar només uns exemples: el Mapa de Protecció Civil no inclou tots els riscos geològics; els professionals del GRAF han fet notar que els mapes de risc d’incendi no tenen l’escala ni la capacitat normativa adequada; i els Mapes de Riscos Geològics i el Mapa Geoantròpic no es culminarien, al ritme actual de producció, fins d’aquí 40 anys. Cal posar els mitjans per tal de completar, actualitzar, integrar i dotar de caràcter oficial aquestes fonts d’informació essencials.    

3.     Revisar la delimitació de les zones inundables i el domini públic hidràulic. Es recomana revisar la cartografia oficial de perillositat calculada amb models que minusvaloren la perillositat de les avingudes i delimitar de nou oficialment zones inundables. En particular, resulta convenient abandonar la teoria de la probabilitat com a única regla d’anàlisi de la perillositat hidrogeològica (períodes de retorn) i afavorir l’ús de dades d’episodis realment ocorreguts. És fonamental implantar solucions basades en la naturalesa (SbN) que confereixin espai als llits fluvials i a les conques i els permetin recuperar part de la seva heterogeneïtat geomòrfica. No hi ha cap mesura per recuperar l'equilibri hídric més eficaç que respectar el disseny de la pròpia naturalesa. La conca necessita temps i espai per fer el seu cicle hidrològic de manera equilibrada: assegurant el proveïment en moments de sequera i disminuint la força devastadora de les crescudes. Per això, sempre que sigui possible, cal crear en les conques espais de reequilibri hidrològic que permetin la laminació de pics, disminuir l’energia de les avingudes, recarregar els emmagatzematges naturals i reorganitzar del drenatge de manera tan natural com sigui possible. Aquests espais del riu o territoris de mobilitat fluvial s'han de recolzar en el Domini Públic Hidràulic, que haurà de ser definitivament actualitzat, delimitat i implementat, aplicant-lo a l'ordenació del territori, a la planificació urbana i la redefinició d'infraestructures.

4.     Modificar la classificació i qualificació urbanística del sòl en situació de risc. Es recomana aplicar de manera sistemàtica les millores en la mesura de la inundabilitat (models digitals del relleu, coneixement del règim hídric) en la revisió de la classificació i la qualificació urbanística dels usos del sòl. Aquests nous sistemes han d’emprar-se per revisar la viabilitat de les classificacions i els projectes existents en sòl urbanitzable, que no han de prosperar fins haver realitzar la necessària reconsideració. En els sòls ja urbanitzats que es troben situats en àrees inundables cal preveure mesures per a la progressiva reducció d’activitats, començant per les més sensibles, així com plans específics de contingència i alarma. Resulta convenient inscriure de manera obligatòria els riscos existents en els registres relatius a la propietat dels terrenys i els immobles. Cal evitar que la construcció de infraestructures de mitigació sigui la via preferent per a la generació de nou sòl urbanitzable. En matèria d’incendis es necessari considerar el risc existent abans d’autoritzat noves classificacions de sòl i noves construccions, especialment en assentaments dispersos que amplien en gran manera l’expansió de les àrees vulnerables.

5.     Revisar l’estat i el disseny d’infraestructures de mobilitat i subministrament. Cal revisar l’estat de les xarxes de transport i els elements que les integren en relació a les situacions de risc i establir plans de contingència en la gestió de la mobilitat quotidiana davant de col·lapse (mitjans supletoris o redundants i protocols de gestió davant de situacions d’alerta).  Al costat de la seva restitució, cal revisar la ubicació, el disseny i el traçat d'aquelles infraestructures que estiguin sotmeses a risc associat al canvi climàtic (o contribueixin a incrementar-lo) per a cercar alternatives més adequades. Cal així mateix, desenvolupar i mantenir infraestructures que garanteixin el subministrament energètic i d’aigua en períodes d’esdeveniments climàtics extrems i períodes de sequera.  

6.     Renaturalitzar i restaurar d'àrees costaneres. L’augment del nivell del mar i la recurrència de temporals marins, cada cop més freqüents i intensos, genera alts impactes en les àrees costaneres, especialment pel que fa a les platges (erosió i regressió) i a les inundacions (coastal flooding). Davant d’aquest fenòmens es recomana evitar l’increment de la urbanització i artificialització de la façana costanera, així com la renaturalització de les platges, mitjançant la generació o ampliació dels espais de dunes i la plantació d’espècies adaptades a les zones sorrenques. Caldrà, així mateix, procedir a la deconstrucció d’algunes infraestructures existents (com alguns passejos marítims, tal com ja estan fent alguns municipis catalans). Finalment, resulta crucial preservar el espais naturals existents, en particular els aiguamolls.

7.     Impulsar els Plans Locals d’Adaptació al Canvi Climàtic. Cal estendre la creació de plans locals d’adaptació al canvi climàtic, que ja han emprès alguns ens locals de Catalunya, al conjunt del territori. En alguns casos -àmbits metropolitans, comarques de muntanya- serà convenient que aquests plans tinguin un caràcter supramunicipal. Els plans locals d’adaptació han de coordinar-se amb el planejament urbanístic i les agendes urbanes, tot incloent actuacions com: a) la relocalització gradual d'aquells enclavaments urbans en àmbits de risc, tot restaurant i renaturalitzant el sòl alliberat; b) la prohibició d'urbanitzar àmbits amb risc d'inundació o altre tipus de risc climàtic; c) augmentar la permeabilitat de part dels espais públics urbans per incrementar la filtració de l'aigua; d) potenciar la presència d'arbrat i la cobertura vegetal a les ciutats per reduir l'efecte illa de calor i avançar en la renaturalització sobre la base d'espècies autòctones, tot donant continuïtat a corredors verds intraurbans en connexió amb el entorn natural de la ciutat; e) Crear xarxes de refugis climàtics urbans, tant en espais oberts com tancats de lliure accés lliure que permeti a la població més vulnerable conviure amb esdeveniments de temperatures extremes; f) evitar la urbanització de sòl rústic quan no estigui justificada pel augment de la població o la necessitat de localitzar activitats; g) foment d'infraestructures verdes i blaves, tot incorporant aiguamolls artificials, parcs inundables i riberes vegetades com a elements que permetin esmorteir els efectes d'una inundació sobtada.

8.     Millorar el sistema de gestió de les emergències. Arran dels darrers esdeveniments, molts administracions públiques han revisat els protocols de protecció civil i d’alerta a la població, així com, si fos el cas, de confinament o desplaçament de les persones. En les àrees d’alt risc, cal complementar aquestes mesures amb actuacions específiques, com ara: a) assegurar en les zones inundables que les plantes baixes del immobles tinguin sortides d’emergència practicables i comunicació amb les plantes superiors; b) en les àrees amb perill d’incendi establir estratègies permanents de gestió de les cobertes vegetals (mosaic paisatgístic, franges de protecció, pirojardineria); c) establir una normativa per a l’accés i la gestió de les primes d’assegurances, per tal de garantir-ne l’assequibilitat.

9.     Fomentar l’educació en matèria de canvi climàtic, gestió del risc i l’emergència. Davant el procés de canvi climàtic resulta imprescindible impulsar l’educació, la cultura científica i el compromís ciutadà en la cultura del risc i la prevenció. Per això és fonamental comptar amb les comunitats locals i les associacions ciutadanes, tant per a la prevenció dels riscos com per a l’actuació en cas d’emergència. Aquesta formació i participació en la cultura del risc ha d’incloure la realització de simulacres a escala de les localitats, les empreses i els centres educatius. Finalment, per tal d’orientar de manera efectiva l’extraordinari potencial de la solidaritat ciutadana en les situacions d’emergència, és necessari tenir previstes les estructures destinades a fomentar-la i organitzar-la abans de que es produeixin els esdeveniments.   

Aquestes recomanacions posen de relleu els principals ensenyaments per a la gestió del territori que es deriven de la tragèdia de València. Ni els poders públics, ni el conjunt de la ciutadania poden permetre's d'ignorar-los.

La tragèdia de València: les raons de la Geografia

Imatge de la localitat de Picanya (Horta Sud) després 
dels aiguats 

Les tràgiques conseqüències del aiguats que han afectat amb particular intensitat el territori valencià estan suscitant un gran sentiment de tristesa i de solidaritat. Al mateix temps, la ciutadania es pregunta, perplexa, com és possible que desastres d'aquesta mena ocorrin, què s'ha fet i què es podria fer per prevenir-los. Massa sovint, aquesta demanda està trobant per resposta explicacions superficials o, encara pitjor, les declaracions d'aquells tracten d'eludir responsabilitats i assignar als altres les culpes. Per això, enmig de la remor i la desorientació d'aquests dies, destaquen, per la seva claredat i la seva utilitat, les explicacions que els geògrafs valencians estan fornint sobre el desastre i els ensenyaments que se'n deriven. 

Destaquen, en primer lloc, les explicacions dels geògrafs sobre la gènesi del fenómen metereològic. En aquest àmbit, estan resultant particularment pertinents les aportacions de Jorge Olcina, catedràtic de la Universitat d'Alacant, expert en climatologia i riscos naturals. Olcina ha explicat de manera didàctica i entendora el mecanisme físic que han engendrat la DANA, ha indicat fins a quin punt està relacionat amb el procés de canvi climàtic i ha advertit sobre la necessitat de deixar lliures d'urbanització els cursos fluvials i les zones inundables. I recorda l'evidència massa sovint menystinguda en les darreres dècades:"no es pot construir construir a qualsevol lloc". Davant de l'increment previsible de la recurrència i la intensitat d'aquests fenòmens extrems, el geògraf ha proposat, així mateix, la introducció de noves mesures de protecció civil: un sistema d'alerta a la població similar al que existeix en els Estats Units davant dels huracans o al Japó en relació als tsunamis. 

Al costat de les explicacions sobre el fenomen físic, la Geografia valenciana està aportant raonaments molt rellevants sobre la relació entre els riscos naturals i l'ordenació del territori. Així, per exemple, Josep Vicent Boira, ha assenyalat que "el model social i territorial valencià, que hem construit en aquests darrers anys, es troba fora de control davant dels nous desafiaments ambientals i climàtics". Això és així, diu Boira, perquè "l'analfabetisme funcional ha donat pas [...] a l'analfabetisme geogràfic i a l'oblit d'antigues prevencions". A més, "l'administració ha abandonat el mapa com ordenador de presents i escrutador de futurs". Davant d'això -davant, per exemple, de les polítiques desreguladores que competien encara fa pocs dies per reduir la distància dels nous hotels a la línia de costa- cal "planificar l'espai amb caràcter supramunicipal, adoptar una activa política de gestió i govern del territori metropolità, limitar el creixement i la densificació urbana, protegir el territori, tot oxigenant-lo amb espais verd i naturals, mantenir l'equilibri del país, combatre amb decisió el canvi climàtic". 

Les raons dels geògrafs valencians es refereixen també al govern del territori i a l'arquitectura institucional de l'Estat. Joan Romero, professor emèrit a la Universitat de València, ha indicat que, davant processos complexos i d'ordre general com el canvi i els seus efectes, no es pot sostenir la noció de les competències exclusives de cada administració. Reptes d'aquesta mena només poden abordar-se "des de la coordinació i cooperació entre les parts que conformen l'Estat. És a dir, entre l'Administració general de l'Estat, les Comunitats autònomes i els governs locals. Perquè aquests són els pilars de l'Estat". Per això, caldria abandonar el clima de controvèrsia partidista permanent -que no s'atura ni tant sol davant dels grans drames- consolidar la lleialtat institucional i construir consensos sobre els temes bàsics, en un clima de lleialtat institucional.

El mateix Joan Romero ha proposat un programa per avançar en aquesta direcció, en l'àmbit específic de l'ordenació del territori i la gestió dels riscos:  

"a) Elaboració de plans de adaptació al canvi climàtic a escala regional i local. Aquests plans d’adaptació han d'incorporar mesures d'ordenació territorial, de canvis als sectors econòmics, de mobilitat sostenible, cicle integral, gestió de riscos, d'educació ciutadana i de comunicació a la població;

b) Adaptar la planificació i gestió de l’aigua, en la seva doble consideració, com a recurs i com a risc, així com elaboració deplans de gestió de sequera per a escenaris de canvi climàtic als escenaris decanvi climàtic.

c) Elaboració de programes d’adaptació a curt i mitjà termini per a les activitats econòmiques més exposades als efectes de l'escalfament climàtic(agricultura i turisme).

d) La gestió de zones costaneres i els previsibles efectes dels temporals al litoral ha de ser abordat amb enfocaments estructurals i no tant amb mesures reparadores. 

e) Els protocols de gestió de les emergències, així com la cartografia disponible, han de ser revisats i actualitzats davant la possibilitat de fenòmens extrems més freqüents i en qualsevol època de l'any. 

f) Incorporar d’una vegada la visió metropolitana en la gestió territorial.  

g) I finalment, però no en darrer lloc, l'educació en canvi climàtic i en la gestió del risc i de l'emergències'ha d'incorporar als currículums a tots els nivells: des de l'ensenyament infantil i no universitària fins a postgrau i màster."

La tragèdia d'aquests dies, amb les seves pèrdues humanes i econòmiques, ens interpel·la a tots i fa evident la necessitat d'un tombant en les polítiques ambientals i territorials. En aquesta reorientació necessària, les raons de la Geografia, tant clarament expressades, han de ser escoltades. 

Transición energética y territorio: hay alternativa

Article signat pels geògrafs Josefina Gómez-Mendoza (Universidad Autónoma de Madrid), Oriol Nel·lo (Universitat Autònoma de Barcelona), Joan Nogué (Universitat de Girona), Rafael Mata Olmo (Universidad Autónoma de Madrid), Pilar Paneque (Universidad Pablo Olavide) i Joan Romero (Universitat de València), publicat a La Vanguardia el dia 17.12.2022.

La transición energética constituye, sin duda, uno de los retos más decisivos y acuciantes a los que se enfrentan las sociedades contemporáneas. Su necesidad obedece a la urgencia de mitigar el proceso de cambio climático y sus efectos, a lo que se suma el progresivo agotamiento de las fuentes de energías fósiles –carbón, petróleo, gas- que lo han generado. El reciente aumento de los conflictos geopolíticos, en buena medida causa y efecto de las tensiones energéticas, evidencia hasta qué punto resulta perentorio afrontar este desafío.

En este contexto, desde diversas instancias internacionales se ha planteado la necesidad de emprender un proceso de transición basada en tres principios. En primer lugar, el progresivo abandono de los combustibles fósiles en beneficio de las fuentes de energía renovables. En segundo lugar, el fomento de la eficiencia energética y la modificación de las pautas de consumo para potenciar el ahorro. Por último, la aproximación de la producción y el consumo de energía, con el fin de reducir la dependencia exterior y fomentar la responsabilidad de cada comunidad en la gestión integral del ciclo energético.

Los objetivos de la transición energética están plenamente justificados y merecen el más amplio apoyo. Sin embargo, su aplicación práctica está encontrando dificultades muy notables, entre las que destacan las derivadas de su impacto territorial.  Así, con preocupante frecuencia la implantación de las instalaciones destinadas a la generación de energías renovables y su integración en la red -sobre todo, eólica y fotovoltaica- suscita pugnas que retrasan o impiden su desarrollo. Aunque en ocasiones se expresan en términos políticos e ideológicos, los conflictos son a menudo interpretados como simples pulsiones de tipo NIMBY, es decir, como el rechazo egoísta por parte de una comunidad o un sector de la población a aceptar cerca de casa aquello que se estaría dispuesto a admitir en cualquier otro lugar. Sin embargo, a nuestro entender, las causas de la conflictividad en torno a la transición energética son mucho más complejas.

De entrada, tienen relación con el alcance territorial que el proceso de transformación implica. Las instalaciones para la producción de energía a partir de fuentes renovables requieren la ocupación de extensas superficies de suelo. En el caso de Cataluña, por ejemplo, se ha calculado que para producir el mismo volumen de energía que se consume ahora a partir de fuentes enteramente renovables sería necesario ocupar 660 km2 adicionales de suelo, es decir una superficie equivalente a más de seis veces la ciudad de Barcelona. El impacto territorial de dicha transformación no puede ser, pues, minusvalorado. El volumen total de superficie necesaria para la generación de energía renovable, de acuerdo con los objetivos del Plan Nacional Integrado de Energía y Clima (PNIEC), y los procesos de fragmentación y desorden territorial que tal despliegue ocasionarían, constituyen una hipoteca para usos alternativos del suelo, implican un impacto significativo sobre hábitats naturales de interés y su conectividad, alteran, a menudo de manera radical, el paisaje y condicionan de forma irreversible actividades y formas de vida en muchos territorios. Así, la implantación de las energías renovables, deseable como es, afecta a un conjunto de bienes comunes, como el suelo fértil, la biodiversidad y el paisaje, que son también de importancia vital en el proceso global de transición ecológica en el que se inserta la transición energética.

Por otra parte, la conflictividad territorial obedece también a la distribución de los beneficios y las cargas del proceso de transición energética. Pese a las declaraciones sobre la conveniencia de aproximar producción y consumo energético, lo cierto es que las instalaciones para energías renovables se están ubicando de manera mayoritaria en territorios poco poblados, que ven muy escasamente compensada la transformación de su entorno y su paisaje. Asimismo, pese a las posibilidades de avanzar hacia formas de producción energética y comercialización más distribuidas y plurales, las iniciativas energéticas locales han encontrado hartas dificultades para afianzarse, mientras el protagonismo de la transición vuelve a privilegiar a grandes empresas del sector, lo que puede conducir a la consolidación de nuevos oligopolios. Finalmente, incluso allí donde se está consiguiendo promocionar medidas de eficiencia energética o de fomento del autoconsumo, se observa que tales medidas, en vez de distribuirse de forma igualitaria entre la población, favorecen sobre todo a hogares acomodados, que cuentan con mayores recursos, información y capacidad de organizarse. De esta forma, el proceso de transición energética, en vez de propiciar una mayor equidad territorial y social, podría implicar un incremento de las desigualdades existentes.

A la conflictividad ha contribuido, también, la actitud de los poderes públicos. Además de evidenciarse de nuevo un gran problema de gobernanza y descoordinación entre administraciones (la Administración General del Estado puede aprobar plantas fotovoltaicas de más de 50 MW incluso con informes negativos de una Comunidad Autónoma), estas se han mostrado, en términos generales, remisas a la hora de gobernar el proceso. Durante un largo tiempo, han dificultado incluso las iniciativas energéticas de carácter comunitario, social o individual -por ejemplo, a través del malhadado “impuesto al sol”- en beneficio de las grandes empresas. Por otra parte, salvo en contadas excepciones y pese a lo que en materia de planificación establece la Directiva (UE) 2018/2001 relativa al fomento del uso de energía procedente de fuentes renovables, los poderes públicos no se han dotado de instrumentos de planificación territorial que orienten las implantaciones energéticas, estableciendo claramente los espacios excluidos y los de preferente localización, aprovechando para estos últimos de manera prioritaria los terrenos degradados, los corredores de infraestructuras energéticas y de comunicación ya existentes, así como los polígonos industriales y comerciales, y las áreas logísticas. El suelo agrícola debería ocuparse cuando ya no hubiera más alternativa y no como primera opción, porque la transición energética, necesaria y deseable, no puede ir en detrimento de la base material de la producción de alimentos y de la vida que albergan los suelos.

Por el contrario, se está decidiendo proyecto a proyecto, sin una consideración global del territorio de implantación y con unos procedimientos de evaluación ambiental muy poco participativos a escala local. Además, al no existir instrumentos de planificación territorial o sectorial, se está vulnerando también el efecto útil de la Directiva 2001/42/CE, relativa a la evaluación de los efectos de determinados planes y programas en el medio ambiente, muy pertinente para megaproyectos de renovables de tan alta incidencia ambiental y territorial en las escalas comarcal y local. Salvo excepciones, ha sobrado improvisación y ha faltado gobernanza territorial, previsión, claridad y un buen conocimiento de los territorios. El riesgo de “metástasis” territorial, de nuevas burbujas especulativas e incluso de judicialización, puede ser la consecuencia de no haber partido de una buena planificación estratégica y de planes territoriales sectoriales claros que confieran coherencia al proceso.

Las urgencias sobrevenidas no son argumento para sostener que “no hay alternativa” porque esa afirmación, a nuestro juicio, no se ajusta a la realidad. Se ha echado en falta hasta ahora una discusión en torno a modelos, así como mayor transparencia y participación de los actores concernidos, en especial en la escala local. Parecería que, renunciando a intervenir de manera efectiva, las administraciones quisieran privilegiar la presunta eficiencia económica en detrimento de la equidad territorial, ambiental y social. Se trataría de una visión profundamente errónea: la transición energética solo será posible si es, a un tiempo, eficiente y justa. De lo contrario, suscitará tales resistencias que resultará inviable.

¿Vides segregades? Reconstruir fraternitat

La segregació urbana -la tendència dels grups socials a separar-se entre ells en funció de la seva capacitat d'escollir lloc de residència- és un dels trets característics del procés d'urbanització contemporània. Es tracta d'una dinàmica que afecta la població en el seu conjunt, que ha pres escala metropolitana i que, amb l'increment de les desigualtats socials, tendeix sovint a aprofundir-se en les nostres ciutats. 

Sobre la segregació urbana i les seves conseqüències, acaba precisament d'aparèixer el volum ¿Vidas segregadas? Reconstruir fraternidad. El llibre, publicat per l'editorial valenciana Tirant lo Blanch, ha estat editat per Ismael Blanco i Ricard Gomà, directors, respectivament, de l'Institut de Govern i Polítiques Públiques de la Universitat Autònoma de Barcelona i de l'Institut d'Estudis Metropolitans de Barcelona. En la seva elaboració ha participat un conjunt de 21 investigadors. 

L'interès principal de l'estudi rau en el fet de que ofereix una visió transversal sobre les múltiples facetes que intervenen en el tema de la segregació urbana: la vida comunitària, la mobilitat, l'educació, les cures, l'accés a la cultura, la salut, l'alimentació, la distribució dels recursos públics i les capacitats d'organització de la ciutadania. Es posen així de relleu tant les implicacions de la segregació respecte les condicions de vida de la població, com en el funcionament de les ciutats i les polítiques públiques. 

El llibre ve a constituir la culminació d'una línia de recerca sobre la segregació iniciada fa ja prop d'una dècada, que, fins a la data, ha donat com a fruits principals tres volums, publicats tots ells per l'editorial Tirant lo Blanch en la col·lecció de Geografia dirigida pel professor Joan Romero: Barrios y crisis. Crisis económica, segregación e innovación social en Catalunya, editat per Ismael Blanco i Oriol Nel·lo (2018); Efecto barrio. Segregación residencial y condiciones de vida en las grandes ciudades ibéricas, editat per Oriol Nel·lo (2021); i, finalment, aquest ¿Vidas segregadas? Reconstruir fraternidad, editat per Ismael Blanco i Ricard Gomà (2022). 

En conjunt, aquestes recerques han tingut un doble objectiu: per un costat, assenyalar la importància de la segregació urbana en el manteniment i la reproducció de les desigualtats socials; per l'altre, posar de relleu la necessitat d'explorar polítiques i pràctiques orientades a rearticular espais compartits i xarxes solidàries que facin de les nostres ciutats lloc més habitables i justos.  

Història de les Espanyes

Ara fa gairebé vint anys, a finals dels noranta, Pasqual Maragall solia insistir en que caldria escriure una Història comuna dels pobles d’Espanya, una Història de les Espanyes. Ens han explicat una història teleològica i unitarista -venia a dir- i el que ens caldria és un conjunt de lectures del passat que ens permetessin entendre com les diverses peripècies històriques dels pobles ibèrics han acabat engendrant la complexa realitat actual. Aquesta visió (o visions) del passat seria essencial per comprendre les contradiccions present i per projectar, de manera enraonada, el futur. La proposta, com tantes altres, va quedar arraconada i, aparentment, oblidada.

Ara, però, un grup d’historiadors, encapçalats pels professors valencians Joan Romero i Antoni Furió ha recuperat aquella idea i acaben de publicar una molt interessant Historia de las Españas (Tirant lo Blanch, València, 2015). Un volum integrat 10 assajos, obra de destacats historiadors, bona part dels quals havia participat en els primers tempteigs d’aquella iniciativa.

Així, el llibre s’obre amb una introducció de Josep Fontana, seguida d’un magnífic assaig de Pedro Ruiz Torres sobre “Los usos de la Historia en las diverses maneras de concebir España”. Segueixen un conjunt de capítols que van resseguint, des de perspectives diverses, l’evolució dels pobles de les Espanyes: “Las Españas medievales”, d’Antoni Furió; la crisi de 1640, d’Antoni Simó; l’establiment de la monarquia Borbònica i les seves implicacions, de Joaquim Albareda; colònies, imperi i estat nacional, d’Antonio-Miguel Bernal; el sorgiment del règim constitucional de 1812, de Juan Sisino Pérez Garzón; la connexió entre la ruïna de l’imperi i el qüestionament de l’Estat-nació, de Borja de Riquer; les crisis del segle XX, des de la República i l’exili fins a la instauració de les autonomies, de Ramon Villares. Tanquen el volum un capítol de Joan Romero i Manuel Alcaraz sobre “Estado, naciones y regiones, en la España democràtica” i unes reflexions finals de l’historiador quebequès Alain-G. Gagnon, sobre els reptes dels Estats plurinacionals al segle XXI.

Ens trobem doncs davant d’una obra major, tant pel seu contingut com per la seva significació. Apareix, tanmateix, en un context ben divers d’aquell en el qual Pasqual Maragall la reclamava. Pel camí s’ha produït diversos episodis, entre els quals destaca l’intent de modificació del marc institucional espanyol, promogut precisament per Maragall a través de l’Estatut de 2006, i l’evidència de la seva inviabilitat en el marc polític actual. N’ha seguit, com és ben sabut, una profunda crisi política de desenllaç incert.

Podria pensar-se doncs que el llibre –i la reflexió sobre la història conjunta que ens ha portat fins aquí- arriba tard. Però el pas del temps no ha llevat pas utilitat a la iniciativa, ans al contrari: l’acumulació de dificultats i tensions fa ara més necessària que mai la reflexió que proposa. Els problemes de l’encaix institucional dels pobles ibèrics entre si i en el context europeu no pot encarar-se sense una revisió profunda dels factors que els han engendrat. Una tasca que cal abordar amb rigor i racionalitat, tot i ser conscients, com diuen els autors del llibre, que “se trata de campos de minas sembrados de emociones y de sentimientos”.  

Envers la justícia espacial

Acaba d’aparèixer la versió en llengua castellana de l’obra del geògraf Edward W. Soja Seeking Spatial Justice. El llibre ha estat publicat per l’editorial valenciana Tirant lo Blanch, amb una interessant presentació del geògraf Josep Vicent Boira, dins la col·lecció Humanidades, que dirigeix el també geògraf Joan Romero. L’aparició del volum, que en la versió castellana porta per títol En busca de la justícia espacial, ve a ampliar per als lectors hispànics les possibilitats de conèixer l’obra de Soja, un dels geògrafs nord-americans contemporanis més influents.

Edward Soja ha esdevingut conegut sobretot per la seva reivindicació de la necessitat d’un “gir espacial” en el pensament social crític. Així, ha reclamat la conveniència peremptòria d’incloure en l’anàlisi social, tradicionalment abocada a l’estudi temporal dels fenòmens socials, els aspectes espacials. “Siguin quins siguin els teus interessos, poden avançar significativament si adoptes una perspectiva espacial crítica. El pensament espacial (...) no només pot enriquir la nostra comprensió de gairebé qualsevol tema, sinó també afegir potencial per expandir el nostre coneixement pràctic a accions més eficaces dirigides a millorar el món”, ha afirmat.

Els orígens i el desenvolupament d’aquesta línia de pensament en la trajectòria de l’autor poden ser seguits en l’excel·lent introducció a la seva obra que varen publicar ara fa uns anys els professors Abel Albet i Núria Benach (Edward Soja: La perspectiva postmoderna de un geógrafo radical, Icaria, 2010, col·lecció Espacios Críticos). En ella es poden veure com, des d’aquest punt de partida, l’autor proposa un ambiciós replantejament del pensament geogràfic contemporani, que s’ha concretat en tres obres majors: Postmodern Geographies (1989), Thirdspace (1996) i Postmetropolis (2000). El llibre que ara es publica en castellà, aparegut en anglès l’any 2010,  és un nou pas en aquesta trajectòria.

Així, el lector hi llegirà com Soja, afirma en primer lloc l’existència d’una relació dialèctica entre els processos socials i l’espai, de tal manera que aquest no és només condicionat i transformat per aquells, sinó que també els condiciona i en certa manera els afaiçona. Així, l’espai esdevé alhora motor i producte, causa i conseqüència dels processos socials. A partir d’aquesta asseveració, l’autor indica que la justícia social resulta inassolible sense prendre en consideració les desigualtats i els contrastos territorials: no només perquè les fractures socials  no es podran considerar superades mentre persisteixin assenyalades desigualtats territorials (entre barris, regions o països) a l'hora d'accedir a la renda i als serveis, sinó també perquè l’existència de les desigualtats territorial genera de manera permanent noves diferències socials.

Tot i que en ocasions la reflexió de Soja podria semblar excessivament referenciada en la realitat dels Estats Units i, en particular de la seva ciutat de Los Angeles, constitueix una aportació de gran interès: reprèn, amb tombants sovint innovadors, temes i línies de pensament ja iniciades per d’altres autors com Henri Lefebvre i David Harvey, amb l'obra dels quals sovint dialoga; constitueix una contribució útil des de la perpectiva geogràfica al debat, cada vegada més rellevant, sobre les desigualtats en les societats capitalistes; i té connexió directa amb temes que es troben a primer terme de l'agenda política, com el de la segregació urbana i els moviments d’innovació social. En resum doncs, En busca de la justícia espacial serà llegit amb profit per tots els qui es preocupen per la justícia social i els mitjans per atansar-s’hi.

[Fotografia: Mellon Senior Fellows Study Centre]

Debats sobre "Repensar el Estado" a València i Madrid

Paul Klee, Landscape with flags, ca. 1915

Els propers dies 3 i 10 d’abril tindran lloc a València i a Madrid, respectivament, dues noves presentacions del llibre Repensar el Estado.Crisis económica, conflictos territoriales e identidades políticas en España, en el qual s’apleguen les reflexions d’una vintena de geògrafs sobre l’anomenada crisi catalana i la situació geopolítica espanyola.

En l’acte de València intervindran els professors Joan Romero, de la Universitat de València, Jorge Olcina, de la Universitat d’Alacant, i Rubén C. Lois, de la Universitat de Santiago de Compostela. Jorge Olcina es autor d’un dels capítols del llibre, dedicat, precisament, a l’encaix de la realitat lingüística ibèrica. Pel seu costat, Ruben Lois es un dels editors de l’obra. Finalment, Joan Romero té una extensa obra sobre la geografia política de les Espanyes i acaba de publicar, juntament amb d’altres autors, el volum Federalismo plurinacional: ¿Fin del viaje para el Estado autonómico? (Madrid, Díaz & Pons, 2013). L’acte, organitzat pel Departament de Geografia de la Universitat de València, tindrà lloc a la Sala de la Muralla, Col·legi Major Rector Peset (Plaça Forn de Sant Nicolau, 4, València) el dia 3 d’abril a les 19 hores.

Pel què fa a la presentació de Madrid , organitzada pel Club de Debates Urbanos, es celebrarà al Círculo de Bellas Artes(Calle de Alcalá, 42, Madrid) el dia 10 d'abril a les 19 hores. Consistirà en un debat entre el constitucionalista Francisco Rubio Llorente, que fou president del Consell d’Estat, Fernando Vallespín, professor de Ciència Política a la Universidad Autónoma de Madrid, Carmen Delgado, presidenta de l'Asociación de Geógrafos Españoles, i els geògrafs Josefina Gómez Mendoza i Oriol Nel·lo, editors, juntament amb Rubén Lois, de Repensar el Estado.

Aquests debats segueixen a les presentacions del llibre que es celebraren a Santiago de Compostela i a Barcelona, els dies 13 i 26 de febrer, respectivament. Podeu veure sengles ressenyes d'aquests actes al Xornal de la Universidade de Santiago de Compostela i al web de la Societat Catalana de Geografia, aquesta segona, subscrita pel mateix president de l’entitat, professor Josep Oliveras. Per a les propers mesos es preveuen noves presentacions a Porto (on l’acte previst pel dia 13 de febrer va haver de posposar-se) i a Palma de Mallorca. 

La urbanització del litoral valencià

La Universitat de València acaba de publicar un interessant treball sobre el procés d'urbanització del litoral valencià durant les darreres dècades. Es tracta de l'estudi Crecimiento urbanístico en la zona costera de la Comunidad Valenciana (1987-2009), realitzat per l'enginyera Carmen Zornoza sota la direcció dels geògrafs Joaquim Farinós i Joan Romero. El volum ha estat publicat en la col·lecció "Desarrollo Territorial. Estudios y Documentos", dirigida per aquest darrer.
Carmen Zornoza utilitza dues fonts per a l'estudi de la transformació dels usos del sòl en els municipis costaners del País Valencià:  per al període 1987-2005, la sèrie d'imatges satel·litals de CORINE Land Cover , i  per als anys 2005-2009, el Sistema de Información de Ocupación del Suelo en España. Les dades que n'extreu venen a mostrar de manera diàfana la profunditat i la velocitat del procés d'urbanització del sòl en la franja costanera durant el període estudiat. El lector dirà, amb raó, que la tendència té arrels molt antigues, tant és així que Vicent Maria Rosselló Verger ja va poder parlar, fa molts anys, de "l'obstinada concentració litoral del poblament" valencià. Però la rotunditat d'allò que ha ocorregut en els darrers anys no serva proporció a res del què hagi pogut tenir lloc en el passat.
En efecte, Zornoza mostra com en el període 1987-2005 la superfície de sòl artificialitzat (per a usos residencials, industrials, serveis, infraestructures, etc.) va passar en la franja territorial dels 500 metres a partir de la riba del mar de 8.103 a 11.410 ha, amb un creixement en 18 anys de 3.307 ha, i un increment respecte la superfície inicialment artificialitzada del 40,8%. En la franja entre els 500 i els 1000 metres, la superfície urbanitzada passava de 4.130 a 6.593 ha amb un increment del 59,6%, i en el territori dels municipis costaners situat més enllà de la franja de 1000 metres el sòl artificialitzat saltava de 18.805 a 33.133 ha amb un increment, extraordinari, del 76,2%. L'evolució del litoral valencià mostra així el mateix patró que ja s'han observat en d'altres parts de la costa mediterània: una urbanització accelerada, la pràctica colmatació del front litoral (de forma que l'any 2005 ja més del 50,5% de la franja dels 500 metres estava urbanitzada) i la tendència de l'ocupació del sòl a anar-se desplaçant amb gran intensitat i velocitat cap a les franges immediates del rerapaís. Les dades proporcionades pel SIOSE per als quatre anys posteriors (2005-2009) confirmen la continuïtat dels trets principals d'aquest procés.
Com es pot veure, les dades venen a corroborar el consum massiu de sòl a Espanya durant el darrer quart de segle i, en particular, durant allò que s'ha vingut a denominat "la dècada prodigiosa" de l'urbanisme espanyol. El cas del País Valencià resulta tanmateix de particular interès per la seva intensitat i pel fet d'afectar territoris especialment sensibles des del punt de vista ambiental i rellevants des del punt de vista paisatgístic, com, per exemple, l'Horta de València de la que parlàvem fa uns dies.
Carmen Zornoza conclou el seu estudi amb un capítol titulat "¿Otro modelo es posible?, en el que exposa la necessitat de polítiques públiques per tal d'ordenar el territori costaner. Així, a la vista de les dades aportades reflexiona sobre la inoportunitat de la modificació de la Ley de Costas estatal i estableix un interessant paral·lelisme entre el cas valencià i el règim jurídic del litoral català, amb especial referència al Pla director Urbanístic del Sistema Costaner, aprovat pel Govern de la Generalitat de Catalunya l'any 2005.  

La destrucció de les hortes mediterrànies

Giuseppe Barbera, professor d'arboricultura a la Universitat de Palerm, ha publicat recentment Conca d'oro, una crònica extraordinària del procés històric de formació del paisatge de l'entorn de la capital siciliana: aquella meravella de jardins, vil·les, horts i camps de llimoners que, envoltant la ciutat com un amfiteatre, constituïa l'horta de Palerm. Aquesta joia de paisatge productiu, fruit del treball esforçat de generacions durant milennis, cantada per escriptors i poetes de tots els temps, de Plini a Goethe, fou destruïda de manera gairebé completa i irreversible en el curt termini d'uns trenta anys, de mitjans del cinquanta a finals del vuitanta del segle passat, mitjançant un procés d'urbanització accelerada i especulativa que ha passat a les cròniques amb el nom de "il Sacco di Palermo".
La publicació del llibre de l'estudiós sicilià coincideix amb la divulgació d'un altre treball magnífic sobre la problemàtica evolució contemporània de les hortes mediterrànies: L'Horta al costat de casa. Es tracta d'un documental sobre l'Horta de València, dirigit per Vicent Tamarit, que ha comptat amb l'assessorament científic del professor Joan Romero, del Departament de Geografia de la Universitat de València. La pel·lícula, produïda per la mateixa universitat valenciana, ha estat emesa per en versió castellana per Televisión Española el dia 14 de juny 2012.

La contraposició d'ambdós treballs corprèn pels paral·lelismes extraordinaris que presenten: el diàleg de la societat amb els recursos naturals (el sòl, l'aigua, les espècies vegetals), l'avenç secular dels coneixements i les tecnologies, la lenta configuració d'uns paisatges culturals d'una bellesa, una riquesa i una productivitat excepcional, i finalment, la seva degradació i destrucció accelerada. Cal notar tanmateix, dues diferències essencials. En primer lloc, mentre la destrucció dels valors del paisatge agrícola de l'entorn de Palerm va culminar pràcticament fa trenta anys, la degradació de l'Horta de València s'ha accelerat sobretot en el darrer quart de segle i, en particular, durant els darrers quinze anys. En segon lloc, tot i la regressió d'aquest període, l'horta valenciana, força més gran que la palermitana, disposa encara d'extensos espais agrícoles els valors culturals, ambientals, estètics i econòmics dels quals poden (i han) de ser protegits.
No deixa de ser una paradoxa notable el fet que, mentre arreu del món nombroses metròpolis estan pugnant per reintroduir l'agricultura urbana com a mitjà per millorar la qualitat de vida dels seus habitants, algunes ciutats mediterrànies, que al llarg de la història havien sabut construir al seu entorn uns dels espais agrícoles més productius del planeta, tot engendrant, en fer-ho, paisatges d'altíssim valor, estiguin ara destruint-los. I els destrueixen, a més, per promoure processos d'urbanització que responen, en molts casos, a fórmules tècnicament obsoletes, ambientalment insostenibles i socialment objectables. N'és un altre exemple escandalós i diàfan el què ha estat a punt de passar a la gran horta barcelonina del Delta del Llobregat.
Diu Giuseppe Barbera: "Els paisatges conserven sentiments, passions, voluntats. Conserven el treball esforçat, el coratge, l'abandonament, les raons de la fuga de qui hi viu. El bé i el mal de una ciutat, d'un barri, d'una família". Tant de bo, la nostra generació no hagi de ser recordada per les venidores com aquella que va permetre la destrucció definitiva del paisatge de les hortes mediterrànies.

Les polítiques territorials en temps de crisi

La situació de crisi econòmica està comportant, com és ben sabut, un agreujament de les problemàtiques territorials: a les acrescudes dificultats per a l'accés a l'habitatge d'una part molt majoritària de la població, s'afegeixen l'increment dels riscos de la segregació social en les àrees urbanes, l'augment dels costos del transport, la dificultat de les administracions per a sostenir la prestació dels serveis públics i els conflictes relatius al finançament de les infraestructures.
Aquesta situació és, a més, agreujada per polítiques que, en comptes de cercar un major compromís col·lectiu i lideratge públic per fer front a aquesta situació, opten per un replegament en l'acció de l'administració o, encara pitjor, prenen la crisi com a justificació per a revertir els avenços aconseguits durant els darrers anys. En són bona mostra, el projecte del govern de l'Estat de revisar la Llei de Costes, que ja hem comentat aquí, o la injustificable iniciativa d'amnistia de les irregularitats urbanístiques, que representa un greuge per aquells promotors i ciutadans que han complert la normativa i una deslegitimació clamorosa de l'actuació de les administracions públiques. Per altra banda, a Catalunya s'ha pogut veure com, malgrat els reiterats pronunciaments del Parlament en sentit contrari, roman congelada l'aplicació de la Llei de Barris i la Llei d'Urbanitzacions o com s'ha reformat la Llei d'Urbanisme per reduir les obligacions en matèria d'habitatge protegit.
En aquest context, resulta del tot necessari rellançar el debat territorial, per tal de cercar alternatives i enunciar, tant des del vessant polític com disciplinar, quines han de ser les polítiques territorials que cal desplegar en la situació actual. S'anuncien diverses iniciatives que poden ajudar a avançar en aquesta direcció. En primer lloc, la Societat Catalana d'Ordenació del Territori preveu per a la tardor l'obertura d'un cicle de debats i prepara la presentació d'un llibre de balanç sobre les polítiques territorials catalanes dels darrers anys. Així mateix, l'Institut d'Estudis Regionals i Metropolitans de Barcelona prepara la publicació d'un número monogràfic de la revista Papers. Regió Metropolitana de Barcelona dedicat a debatre el Pla Territorial Metropolità de Barcelona. Finalment, la Fundació Rafael Campalans, organitza, amb motiu de l'aparició del llibre Ordenar el territorio. La experiencia de Barcelona y Cataluña, per al proper dia 21 de juny a les 19h. a la Llibreria La Central (carrer Mallorca, 237), un debat titulat precisament "Les polítiques territorials en temps de crisi" amb la participació de Joaquim Nadal, president del grup parlamentari socialista al Parlament de Catalunya, Joan Romero, catedràtic de la Universitat de València, i Oriol Nel·lo, autor del llibre. 

La ordenación del territorio en España

En els darrers anys, les dinàmiques d'integració territorial i l'evolució del mercat immobiliari han fet particularment evident la necessitat de disposar de nous instruments de planificació i gestió del territori d'abast supralocal. Tanmateix, en el conjunt d'Espanya l'adopció de plans i projectes a aquest nivell d'escala, capaços d'orientar de manera efectiva les dinàmiques territorials en benefici de la col·lectivitat, resulta, en termes generals, una realitat amb efectes pràctics limitats i modestos. A mostrar i analitzar aquesta realitat està dedicat el darrer número de la revista Cuadernos Geográficos, publicada per la Universidad de Granada.
Es tracta d'un número monogràfic de gran ambició, coordinat pel professor Francisco Rodríguez, titulat El estado de la Ordenación del Territorio en España, que, en prop de 700 pàgines, ofereix una visió actualitzada, crítica i molt útil de la normativa, el projectes i els resultats d'aquesta pràctica en el conjunt de l'Estat i en gairebé totes les seves comunitats autònomes. 
Cal destacar que la perspectiva adoptada -com correspon a la revista i a la filiació professional dels autors- és eminentment geogràfica. Així, lluny de limitar-se a un plantejaments només normatius o formals, els treballs tendeixen a integrar la reflexió sobre els instruments de planificació i govern amb l'anàlisi de les potencialitats i els reptes que es deriven de l'entorn físic i les dinàmiques socials. El conjunt d'articles aplegats en la revista poden consultar-se a: http://www.ugr.es/~cuadgeo/047.php
El cos del monogràfic està integrat, en molt bona mesura, per estudis que analitzen la situació de l'ordenació del territori en cada comunitat autònoma: Madrid (Manuel Valenzuela), Catalunya (Oriol Nel·lo), Andalucia (Florencio Zoido, Francisco Rodríguez, Luís Miguel Sánchez Escolano), Aragó (Vicente Bielza), Astúries (Fermín Rodríguez), Illes Balears (Onofre Rullán), Cantabria (Carmen Delgado), Canarias (Juan M. Parreño i Ramón Díaz), Castilla-la Mancha (Julio Plaza i altres), Extremadura (Antonio Campesino), Castilla-León (Juan Ignacio Plaza), Galicia (Rubén Lois i José A. Aldey) i el País Basc (Pello Urkidi).  Aquestes aportacions es presenten acompanyades de diversos estudis introductoris i conclusius, entre els que destaquen la panoràmica general elaborada pel propi editor, Francisco Rodríguez, l'anàlisi de la tensió existent  entre l'evolució del mercat immobiliari i el govern del territori, confegida pel professor de la Universitat de València, Joan Romero, i la discussió sobre la participació ciutadana en els processos de planejament, realitzada per Fernando Manero, de la Universidad de Valladolid. En conjunt, doncs, la revista ofereix un fris força complert de la realitat de l'ordenació del territori a Espanya, en la que molt sovint la necessitat de govern efectiu contrasta amb la manca de voluntat política d'exercir-lo.
Pel què respecta al treball sobre el planejament territorial a Catalunya, l'article analitza el procés que ha permès l'aprovació, entre els anys 2004 i 2010 dels set plans territorials actualment vigents. Així, s'inicia amb una reflexió, de caràcter general, sobre la crisi dels instruments tradicionals de planejament urbanístic i la necessitat de dotar-se d'instruments de gestió d'abast territorial, per passar, tot seguit a analitzar els antecedents de la qüestió a Catalunya, d'ençà del retorn de la democràcia fins la creació del programa de planejament territorial, l'any 2004. A partir d'aquí, es descriuen els objectius i plantejaments del programa, les propostes contingudes en els plans, el seu procés de tramitació i aprovació i els instruments concebuts per a la seva aplicació i desenvolupament. El text complert de l'article es pot trobar a: Oriol Nel·lo, "El planeamiento territorial en Cataluña", Cuadernos Geográficos, 47/2, 2010 (p. 131-167): http://www.ugr.es/~cuadgeo/docs/articulos/047/047-006.pdf