L'increment de la densitat urbana, una mesura eficaç per protegir el dret a l'habitatge?

En les darrers mesos, ha sorgit amb força el debat sobre la connexió entre la densitat urbana i la problemàtica de l’accés a l’habitatge. Així, davant de l’alta demanda d'habitatge insatisfeta, diverses autoritats -el president de la Generalitat, la Consellera de Territori, l'alcalde de Barcelona, l'arquitecta en cap de la ciutat- han propugnat la necessitat d'elevar les densitats urbanes com a forma d'augmentar l'oferta d'habitatge. 

Tot i que les modificacions normatives que haurien de fer possible aquests propòsits encara no s'han acabat de concretar, els increments de densitats proposats podrien obtenir-se a través de mesures com les següents: 

a)      En el sòl urbà consolidat, executar tota l’edificabilitat existent i no realitzada, impulsar canvis d’ús (de comercial a residencial per als locals de planta baixa, per exemple, o d’oficines a residencial), permetre subdivisions d’unitats d’habitatge, i, fins i tot, incrementar les edificabilitats existents (sobre sòls dotacionals i d’altres).

b)     En sòl urbanitzable, incrementar les edificabilitats previstes i revisar les superfícies de les unitats d’habitatge.  

Londres 1870, G. Doré

Tradicionalment, en el camp de l’urbanisme, la densitat elevada havia estat vista més aviat com unproblema. De fet, en la ciutat europea, l’urbanisme contemporani va néixer, en bona mesura, per donar resposta als problemes que la concentració exacerbada de població i activitat comportaven: congestió, salubritat, preus de l’habitatge, manca d’espai per a equipaments i serveis.  “If any one wishes to see in how little space a human being can move, how little air – and such air! – he can breathe, how little of civilisation he may share and yet live, it is only necessary to travel hither”, denunciaria Engels en descriure la situació dels barris obrers de Manchester el 1844. Així mateix, Ildefons Cerdà, tant en la Monografia Estadística de la classe obrera en Barcelona (1856), com a la Teoria general de la urbanización (1867) relacionava de manera directa la densitat amb l’elevada mortalitat de la població urbana: “a medida que va disminuyendo la superficie urbana que toca por habitante, se va aumentando la mortalidad de la población". Cerdà va calcular que una densitat demogràfica moderada era la clau per a la salut pública, establint un model teòric de ciutat amb un màxim de 250 habitants per hectàrea, molt lluny de les densitats asfixiants de la Ciutat Vella

Reivindicació de zones verdes a l'España Industrial: 
"Els gratacels ens ofegarien" [Foto: El Periódico, 1980]

La fase concentradora del procés urbanitzador (o “implosiva”, per dir-ho com Henri Lefebvre) arribà al seu paroxisme entre finals dels anys cinquanta i inicis dels setanta del segle passat. No és doncs sorprenent la lluita contra la densitat urbana exacerbada fos una de les preocupacions principals del planejament urbanístic. Així, el Pla General Metropolità de 1976 tenia com un dels seus objectius principals reduir les densitats edificatòries excessives i corregir els desequilibris urbanístics derivats del creixement accelerat i especulatiu dels anys 1950-1970, en especial a través de l’establiment de standards urbanístics en matèria equipaments i la defensa de les previsions de zones verdes.

El PGM fou aprovat, tanmateix, en el moment en que la fase implosiva del procés d’urbanització, i arribava a la seva fi i s’anunciava la tendència a la dispersió urbana que, en bona mesura, ha estat la tendència dominant en els darrers cinquanta anys. Així es va començar a fer palès que, si els problemes associats a la densitat urbana massa elevada eren greus, els que podia generar la generalització de la baixa densitat no ho eren menys: consum excessiu de sòl, fragmentació dels espais naturals, transformació del paisatge, exacerbació de la mobilitat privada, increment del cost de les infraestructures i els serveis, impuls de la segregació residencial,... Així, en els Criteris dePlanejament Territorial adoptats a Catalunya l’any 2006, pot llegir-se que "el Govern de la Generalitat propugna la virtut dels creixements en contigüitat, de la densitat enraonadament elevada, de la distinció clara entre l’espai construït i l’espai obert. És a dir, davant la dispersió, compacitat”

 

Algunes cauteles conceptuals i metodològiques

Des del punt de vista urbanístic, ambiental i polític, el debat plantejat resulta, sens dubte, interessant. Tanmateix, cal concorre-hi amb algunes cauteles:

a)      En primer lloc pel que fa a les dades. S’ha afirmat, per exemple, de que Barcelona va arribar a tenir

L'Hospitalet de Llobregat, 23.000 habitants/km2
En la imatge: barri de la Florida
[Foto: Generalitat de Catalunya]

1,9 milions d’habitants l’any 1979. Això, simplement, no és cert. N’hi ha prou en anar a les sèrieshistòriques del IDESCAT per tal de comprovar-ho. La ciutat, que l’any 1950 tenia 1,4 milions va arribar a un sostre poblacional l’any 1975 1.751.000 habitants i llavors es va estabilitzar en la dècada següent, fins arribar a un màxim de 1,770.000 habitants l’any 1984, per començar a decréixer després ràpidament, fins a 1,5 milions l’any 1996. Des de llavors hem tornat a recuperar població i en l’actualitat el nombre d’habitants censats a Barcelona és de 1.732.000, “el més elevat en els darrers quaranta anys”, com bé diu l’oficina estadística de l’Ajuntament de Barcelona. En l’actualitat, doncs la població de Barcelona és aproximadament la que tenia a mitjans dels anys setanta.

b)     En segon lloc, que les densitats són molt diverses. Des de màximes com a l’Hospitalet de Llobregat, amb 23.000 habitants per km2, amb barris que estan entre els més densos d’Europa, Santa Coloma de Gramenet o Barcelona, que es troben prop dels 17.000, a grans ciutats com Terrassa, 3.300, Sant Cugat del Vallès, 2.000, Cerdanyola, 1.900 i, en encara municipis grans com les Franqueses del Vallès que tot just superen el 700 habitants/km2. Això sense considerar els municipis de molt baixa densitat com Matadepera, 387, Sant Llorenç Savall, 63 o Castellterçol, 86. No és el mateix, doncs, proposar increments de densitat en uns territoris que en d’altres.

c)      En tercer lloc, si parlem de densitat en relació a la problemàtica de l’habitatge, no és evident, de

Matadepera, 387 habitants/km2 

cap manera, que l’increment de densitat per ell mateix incideixi de manera directa sobre l’assequibilitat. En les condicions actuals el mercat pot absorbir molt fàcilment els increments en el nombre d’habitatges que podria derivar-se d’un augment de la densitat, sense tenir pràcticament cap incidència sobre els preus. En aquest sentit, l’argument a favor de l’increment de la densitat vindria a ser una variant de la proposta de resoldre el problema de l’habitatge a través del simple augment de l’oferta, argument que s’ha demostrat reiteradament com a erroni, en un mercat en el qual una part molt important de les transaccions que es realitzen no tenen per finalitat l’ús de l’habitatge sinó la inversió.

d) Finalment, s’ha de distingir entre la densitat de població i el nombre d’habitatges per hectàrea.Sovint, s’assumeix que l’increment del nombre d’habitatges per ha de sòl comportarà un increment de la densitat residencial de la població. Però això no es pot prendre per descomptat, ja que depèn de l’ús que se’n faci: si el nombre de persones per llar disminueix, podem veure davallar la població encara que s’incrementi el nombre d’unitats d’habitatge; si els habitatges que es construeixen es compren amb finalitats d’inversió i són ocupats només temporalment, o si es destinen a usos turístics o de segona residència, l’increment de densitat efectiva no es produirà.

 

Els avantatges de la densitat urbana elevada

Dit això, l’increment de la densitat de població en sòl urbà té alguns avantatges de caràcter general que cal assenyalar:

a)      L’alta densitat dels nuclis urbans permet reduir l’artificialització del sòl, que, com és sabut, té efectes negatius pel que fa a la fragmentació dels espais naturals, pèrdua de biodiversitat, disminució de recàrrega dels aqüífers, exposició al risc, impacte paisatgístic i d’altres.

b)     L’alta densitat afavoreix la mobilitat activa i l’ús del transport públic, mentre la molt baixa densitat aboca, de manera gairebé inevitable a l’ús del vehicle privat. La combinació d’alta densitat residencial i complexitat d’usos és el millor escenari per tal de reduir els costos -temporals, energètics, econòmics, ambientals i de sinistralitat- de la mobilitat.

c)     L’altra densitat pot afavorir la reducció en els cost dels serveis públics, en abaratir la prestació

Evolució de l'artificialització del sòl a la 
Regió Metropolitana de Barcelona (1956-2018) [AMB]

de determinats serveis personals i ambientals. També redueix de manera clara les necessitats d’inversió en urbanització i en infraestructures. Tanmateix, aquesta reducció de costos desapareix en el moment en que apareixen problemes de congestió.

D’aquí la defensa de la “densitat enraonadament elevada” que fan els criteris de Planejament Territorial del Govern de la Generalitat.

 

La necessària prudència en l’aplicació

Ara bé, l’augment de les densitats urbanes ha de ser abordat amb prudència per quatre raons principals:

Standards urbanístics. TRLUC (Art. 65)

a) Cal respectar els standards urbanístics que són una de les principals conquestes de l'urbanisme democràtic. És a dir, per cada unitat d’habitatge s’han de proveir un determinat nombre de m2 de zona verda i d’equipaments. L’increment del nombre d’habitatges sense respectar els standards comportaria, òbviament, una disminució de la qualitat urbana i de prestació d’accés als serveis

b) S’ha de tenir en compte que l’increment de la densitat pot resultar en un augment de la plusvàlua o el benefici urbanístic per al propietari dels terrenys o del promotor, sense que aquest hagi fet res per aconseguir-ho. S’ha de garantir que una part substantiva d’aquesta plusvàlua reverteixi a la societat. Una manera de fer-ho és assegurant que tot increment de densitat va essencialment destinat a habitatges assequible.

c) Els canvis d’ús, de comercial o oficines a residencial, poden resultar diversament reversibles i, en el cas de l’ocupació de les plantes baixes, poden plantejar problemes, tant de salubritat com d’afebliment del teixit comercial, de la caminabilitat i la vitalitat urbana.

d) Finalment, s’ha de vigilar de no superar els límits de congestió -per raons ambientals, econòmiques i socials- i establir els increments de densitat en aquells territoris ben comunicats, amb diversitat de usos i amb densitats encara no excessivament elevades.

* * * 

Podem concloure, doncs, que l’increment de la densitat no pot ser entès com una solució universal al problema de l’habitatge i ha de ser abordat amb cautela. Tanmateix, benvingut sigui el debat sobre si contribueix a la reflexió sobre com estructurar el model territorial i avançar cap allò que voldríem: una àrea urbana policèntrica, amb nuclis de densitat enraonadament elevada, de usos complexos, ben delimitats sobre el territori i comunicats per una bona xarxa de transport públic. I sobretot si ens ajuda a prendre mesures urgents i efectives per combatre la segregació residencial i afavorir el dret a l'habitatge. 

[Guió de la ponència presentada en el curs "Els reptes per a l'increment i la gestió de l'habitatge destinat a polítiques socials". Universitat Menéndez i Pelayo, Barcelona, 15.06.2026]

Desigualtat, segregació i vulnerabilitat a les grans ciutats espanyoles

La consolidació de les desigualtats socials constitueix una de les dinàmiques més preocupants en les grans ciutats espanyoles. La situació del mercat de l'habitatge agreuja aquesta tendencia a través de la segregació residencial. Així, els grups socials tendeixen a separar-se entre sí, en funció de la seva capacitat d'escollir lloc de residència: els més vulnerables es veuen confinats en aquells barris o municipis, sovint més mal comunicats i amb menys serveis, on els preus de l'habitatge resulten relativament més assequibles, mentre els més benestants s'apleguen també en àrees més ben dotades de serveis, que, a més, no han de compartir. Sobre les causes i les conseqüències d'aquesta problemàtica acaben d'aparèixer dues publicacions d'interès. 

La primera es titula Metrópolis fragmentadas. La persistencia de las desigualdades y la segregación en la ciudad actual. El volum és fruit de la col·laboració de tres dels principals grups d'investigació del nostre país en estudis urbans radicats a la Universidad Polítécnica de Madrid (coordinat per Agustín Hernández Aja i Isabel González), la Universidade de Santiago de Compostela (María José Piñeira i Rubén Lois) i la Universitat Autònoma de Barcelona (Ismael Blanco i Oriol Nel·lo). El llibre, publicat per Tirant lo Blanch a València, s'aplega un conjunt de treballs sobre l'evolució de la desigualtat social i la segregació residencial a les principals ciutats espanyoles, articulat en quatre seccions relatives, respectivament, a la definició de la problemàtica, la seva mesura estadística, l'anàlisi del paper del mercat de l'habitatge i les polítiques que es poden desenvolupar per tal de fer-hi front. 

Per al públic barceloní i català, tres d'aquests treballs poden resultar de particular rellevància. En primer lloc, l'estudi de l'arquitecta Mar Esteve-Güell sobre el programa de rehabilitació urbana destinat a les Finques d'Alta Complexitat, assajat inicialment en el Pla de Barris de Barcelona i estès posteriorment al conjunt de la ciutat. En segon lloc, el treball d'Itziar Aguado, Mercè Cortina, Lluis del Romero i Antonio Valera relatiu a l'accesibilitat als serveis i equipaments en funció de la renda. Finalment, el volum inclou també un estudi de Joan Checa, Carles Donat i Oriol Nel·lo sobre la relació entre la segregació residencial i els recursos locals. S'hi constata la paradoxa de que en les grans ciutats espanyoles -Barcelona, Bilbao, Madrid i València- els municipis on es concentra la major part de la població vulnerable (i per tant més necessitada de serveis públics) són aquells menys dotats de recursos municipals per càpita (i, per tant, menys capaços de prestar-los). 

La segona publicació a la que fem referència és la nova edició de l'Atlas de la Vulnerabilidad Urbana en España, que acaba de donar a conèixer el Ministerio de Vivienda y Agenda Urbana del Govern espanyol. L'Atlas ofereix una aproximació cartogràfica i estadística a la distribució de la vulnerabilitat de la població en les ciutats del país, mesurada a partir de la renda i altres indicadors socials i urbanístics. Elaborat des de fa prop de trenta anys pel grup de recerca de l'Escola d'Arquitectura de la Universitat Politècnica de Madrid dirigit per Agustín Hernández Aja al que al·ludíem, l'Atlas permet observar l'evolució de la distribució espacial de la vulnerabilitat, al llarg de dues dècades, des de l'any 2001 al 2021. 

Així, per exemple, l'edició actual fa possible constatar que en el cas de la ciutat de Barcelona, entre 2001 i 2021, la vulnerabilitat és consolida en alguns barris (Zona Nord, Besòs-Maresme, Raval, Gòtic,...) però, en canvi, retrocedeix en d'altres (Gràcia, Sant Martí, Poblenou, Sant Antoni, Poble Sec, Hostafrancs,...). Aquest darrera dinàmica seria, sens dubte, positiva, sempre que no indiqui que la població més vulnerable, impossibilitada, per mor dels preus de l'habitatge, de residir en alguns barris de la ciutat s'està veient forçada a desplaçar-se cap a d'altres municipis. 

L'evidència de la segregació residencial i la vulnerabilitat urbana mostra la necessitat peremptòria de desenvolupar polítiques per fer-hi front. En aquest camp, els plans de rehabilitació urbana integral, associats al Pla de Barris de Barcelona i a la Llei de Barris de la Generalitat poden ser un instrument útil i adequat. Però sense unes polítiques públiques que permetin un canvi radical en la situació del mercat de l'habitatge, la desigualtat i la segregació urbana seguiran, inevitablement, consolidant-se i agreujant-se. 

Les urbanitzacions amb dèficits urbanístics: visibilitzar i afrontar els problemes

Les urbanitzacions de baixa densitat que arrosseguen dèficits urbanístics constitueixen un dels problemes més complexos als que han de fer front les polítiques territorials a Catalunya. En la gran majoría dels casos, es tracta d'assentaments que tenen el seu orígen en els anys seixanta i setanta, com a resultat de processos de parcel·lacions sovint irregulars o mancades de planejament. El seu abast territorial és formidable: el darrer inventari realitzat pel Govern de la Generalitat, l'any 2016, n'identificava prop de 1.500, que, plegades, cobreixen una superfície de més de 40.000 hectàrees i es troben dividides en unes 300.000 parcel·les. 

Degut als seus orígens, bona part d'aquestes urbanitzacions nasqueren en àrees que no disposaven de la qualificació urbanística adequada i mancades de serveis urbanístics bàsics (urbanització dels vials, cicle de l'aigua, enllumenat). Al llarg dels anys, mercès a l'esforç dels ajuntaments i dels veïns, moltes urbanitzacions han anat resolent, mal que bé, aquestes mancances i regularitzant la seva situació jurídica, De totes maneres, el nombre d'urbanitzacions que pateix greus dèficits urbanístics és encara molt elevat. Segons l'inventari de la Generalitat, tot just citat, serien 730 arreu de Catalunya, amb una població de 120.000 persones. 

La demarcació de Barcelona és l'àmbit on la presència d'aquestes urbanitzacions resulta més destacada, sobretot dins de la Regió Metropolitana de Barcelona i les comarques veïnes. Justament sobre aquest àmbit acaba de publicar-se l'estudi Les urbanitzacions amb dèficits urbanístics (UDU) a la demarcació de Barcelona. Una exploració de les dades del Catàleg de la Diputació. L'estudi, promogut per la Diputació de Barcelona, ha estat executat per Andrea Visioli a partir de les dades del Catàleg d'urbanitzacions de la corporació.  La seva publicació ha coincidit amb l'anunci per part del govern de la Generalitat de l'adopció de diverses mesures jurídiques i financeres, en un nou intent de fer front als problemes que afecten aquestes àrees.

El treball ofereix, en primer lloc, una delimitació clara de la magnítud del problema. Les urbanitzacions amb dèficits urbanístics en l'àmbit de la demarcació de Barcelona són 367, localitzades en 117 municipis diferents; cobreixen una superfície de 11.097 ha, allotgen un total de 88.629 habitants censats i compten amb 46.288 habitatges. En cas que s'edifiquessin totes les parcel·les encara pendents, el seu potencial de creixement podria arribar a prop de 200.000 habitants. Ens trobem doncs davant d'una realitat que afecta un territori superior al del terme municipal de Barcelona, compta amb una població equivalent a una ciutat com Manresa o Rubí. I aquesta població que podria créixer fins a apropar-se a la de Sabadell o Badalona. 

Tal com es va explicar en ocasió de la presentació pública del treball, l'estudi té per objectiu principal establir una taxonomia de les urbanitzacions amb dèficits per tal de poder prioritzar les actuacions. Aquesta classificació s'efectua en tres passos. En primer lloc, les UDU es classifiquen segons els dèficits que les afecten: dotacionals, urbanístics i jurídics. A continuació, s'ha elaborat una segona ordenació segons els perfils demogràfic, les característiques del parc residencial i l'accessibilitat. Finalment, s'ha estudiat el potencial de creixement de les urbanitzacions i la seva vulnerabilitat ambiental i social. D'aquesta manera, s'ha pogut acabar construint un índex integrat que permet mesurar la intensitat dels problemes que afecten cada una de les 367 urbanitzacions estudiades.

En conjunt, el treball tracta de fer visible la situació d'una de les herències més difícils que la societat catalana ha rebut del període de desenvolupament accelerat i mal regulat de la segona meitat del franquisme. Un problema que, malgrat diversos intents de solució, tendeix a agreujar-se en el temps degut al fet que les urbanitzacions apleguen cada vegada més habitatges principals (i no segones residències), estan particularment exposades als riscos ambientals i compten amb una població en bona part vulnerable i envellida.  

L'estudi pot constituir un instrument útil a l'hora de definir les estratègies i les polítiques públiques. En particular, permet establir prioritats i ve a corroborar dues conclusions principals: a) les UDU són una realitat irreversible que requereix d'actuacions públiques i privades de millora, per tal de protegir el benestar i la seguretat dels que hi viuen; b) les urbanitzacions de baixa densitat constitueixen una forma insostenible, costosa i arriscada d'ocupació del territori. Així, la superació dels dèficits de les urbanitzacions ha d'anar acompanyada d'una voluntad decidida de contenir-ne el creixement i reduir-ne, en la mesura del possible, la superfície. 

Finalment, els problemes -massa temps invisibles- de les urbanitzacions fan evidents tres conclusions de caràcter general. Primerament, es constata que els creixements urbanístics desregulats poden comportar costos extraordinàriament elevats que han de ser pagats per les generacions futures. En segon lloc, s'evidencia que, en països com el nostre, la proliferació d'assentaments de baixa densitat suposa càrregues ambientals, econòmiques i socials que resulten inassumibles. Finalment, davant els riscos de la dispersió exacerbada i de la concentració a ultrança, es posa de manifest, un cop més, la necessitat d'avançar cap a un model d'urbanització alternatiu: un territori articulat per una xarxa de viles i ciutats compactes, enraonadament denses, riques pel que fa als seus usos, ben connectades i amb una alta cohesió social. 

Les batalles de Barcelona

Ara fa un segle i mig, a La qüestió de l'habitatge, Friedrich Engels afirmava que per canviar la ciutat cal transformar abans profundament la societat que l'ha engendrada. Sense això, qualsevol política urbana està condemnada a no ser més que una millora passatgera, una intervenció cosmètica o, encara pitjor, un nou factor per acréixer les desigualtats i les injustícies. "Mentre el mode de producció capitalista continuï existint, és una bogeria esperar una solució aïllada de la qüestió de l'habitatge o de qualsevol altra qüestió social que afecti el destí dels treballadors", concloïa.  

Davant d'aquesta posició radical, l'urbanisme reformista ha afirmat que l'ordenació de la ciutat pot contribuir a transformar la societat. És cert, han dit els seus impulsors, que processos socials són sempre més determinants que les formes espacials, però aquells processos són mediats i condicionats per aquestes formes. Així, la intervenció sobre la ciutat pot contribuir, de manera immediata, a millorar les condicions de vida de la població, especialment de la més desafavorida, i, a llarg termini, pot ajudar a posar les bases per una societat més justa i igualitària.  

Els ecos d'aquesta controvèrsia, constant com un baix continu en la història de l'urbanisme contemporani, ressonen en l'assaig Les batalles de Barcelona, amb el que Jordi Amat ha guanyat el premi Bones Lletres d'Assaig Humanístic. El llibre explora l'evolució de la capital catalana durant el darrer mig segle, amb l'objectiu d'escatir fins a quin punt aquesta evolució ha permès construir una "ciutat democràtica". És a dir, un espai que garanteixi a tothom els drets polítics i, també, els drets socials. 

La tria de Barcelona com a objecte d'aquesta reflexió resulta particularment pertinent. D'ençà de la fi de la dictadura franquista, la ciutat ha destacat en el context ibèric i europeu per la persistència amb la que s'hi han desenvolupat polítiques urbanes reformadores. Així, en el mig segle transcorregut des de 1975, Barcelona ha pogut ser vista com una metròpoli en la que els moviments socials han estat prou forts com per condicionar la seva evolució i, en bona mesura, la seva mateixa estructura física (la dotació d'espais verds, la presència d'equipaments, la preservació del patrimoni). Al mateix temps, la ciutat ha estat sovint presentada com un epítom (o un "model") de les polítiques urbanes socialdemòcrates, destinades a millorar les condicions de vida del conjunt de la ciutadania. Per una i altra raó, la ciutat ha atret, fins i tot, l'atenció internacional. 

Amat parteix de l'evidència de que Barcelona és avui una ciutat molt més ben servida, més benestant i de bon viure respecte la que emergí de la Dictadura. La seva transformació física, el nivell dels serveis, l'atractiu del patrimoni i la qualitat de vida la destaquen en el context espanyol i europeu. Ara bé, aquest mateix èxit ha anat acompanyat en els darrers anys per l'increment desmesurat dels preus de l'habitatge, la privatització d'espais públics, la banalització del comerç i la irrupció irrestricta del turisme. D'aquesta manera, l'afany del capital per radicar-se i treure profit d'aquesta realitat particularment atractiva que és Barcelona hauria acabat desposseïnt els barcelonins de la seva ciutat. Aquesta despossessió afectaria no només els sectors socials més vulnerables sinó també a les capes mitjanes, és a dir, les dues classes que tradicionalment han constituit la base social majoritària de la ciutat. "Si amb la nostra feina no podem viure a la nostra ciutat, podem dir que vivim en una ciutat democràtica?", es pregunta l'autor.

Per explorar aquesta paradoxa, Jordi Amat pren un camí inusual. Més que partir d'estudis sociològics o politològics, de dades estadístiques o cartografies urbanes, es basa en la producció cultural de la ciutat i sobre la ciutat: llibres, pel·lícules, cançons, novel·les i assaigs produits a Barcelona durant el darrer mig segle. El subtítol de l'obra, Imaginaris culturals d'una ciutat en disputa (1975-2025), expressa prou bé aquesta orientació. En resulta una visió atractiva i innovadora que interpel·la el lector per diverses raons. 

Primerament l'assaig forneix elements per reflexionar sobre els límits de les polítiques locals en un món globalitzat. Com totes les grans ciutats europees, Barcelona és avui estretament dependent dels fluxos de capital, informació, mercaderies i persones d'abast mundial. A la capital catalana, aquesta dependència s'ha accentuat i accelerat de manera extraordinària en les darreres dècades, arran de la irrupció de les economies de plataforma, la financiarització del mercat de l'habitatge i l'exacerbació de la mobilitat. Fins a quin punt les dinàmiques derivades de la globalització econòmica poden ser contrastades i compensades a través de polítiques urbanes com les tractades en el llibre, que, per definició, tenen un abast territorial limitat? 

Amat ens porta també a preguntar-nos en quin moment i per quins motius l'assaig de construcció de "la ciutat democràtica" ha pogut donar pas a la progressiva "despossessió de la ciutat". Va ser tan aviat com l'any 1979, quan, després dels extraordinaris avenços aconseguits pel moviment veïnal entre 1976 i 1979, es celebraren les primeres eleccions municipals democràtiques i aquest començà a davallar? Fou el 1986, quan, segons Marc Andreu, la paràbola descendent del moviment s'havia consolidat plenament i es produí la nominació olímpica? Cal situar la partió en els Jocs Olímpics de 1992, que, de manera definitiva, varen posar "Barcelona en el mapa"? O, per contra, hem de buscar la inflexió en el Fòrum de les Cultures de 2004? O va ser en la crisi de 2008? Determinar el moment en que es va produir aquesta "bifurcació" -per emprar el terme de l'autor- no té, de cap manera, un interès exclusivament historiogràfic, sinó que constitueix una decisió carregada de implicacions polítiques.

Finalment, Les batalles de Barcelona planteja la qüestió de la continuïtat o les fractures en les polítiques urbanes practicades a la ciutat. Dos contrastos resulten aquí particularment interessants. El primer, entre el període clau de l'alcalde Socias Humbert, en que l'actuació municipal estigué en molt bona mesura condicionada pel moviment veïnal, i la primera alcaldia democràtica de Narcís Serra.  En segon lloc, entre les dues alcaldies més carismàtiques que han governat la ciutat en aquest mig segle: la de Pasqual Maragall (1982-1997) i Ada Colau (2015-2023). Fins a quin punt la institucionalització resultant de l'adveniment de la democràcia municipal representà la consolidació, però també marcà els límits, de les conquestes del moviment veïnal? Fins a quin punt el moviment dels Comuns, que sorgí inicialment al marge i en contra de la tradició maragallista, acabà assumint-la i reivindicant-la com a pròpia? Aquestes són les preguntes que, de manera potser més implícita que explícita, ens posa l'autor al davant. 

El lector potser trobarà a faltar en l'assaig de Jordi Amat una major atenció a l'evolució dels moviments ciutadans que tanta importància han tingut en la història contemporània de Barcelona: per a la construcció de "la ciutat democràtica", dirà, resulta tant (o més) decisiva la transformació de Roquetes i Badal que la de l'Eixample i Gràcia. D'altra banda, una breu comparació amb d'altres ciutats espanyoles i europees hauria permès constatar que la deriva barcelonina és comuna a la majoria d'àrees urbanes: així, les polítiques socialdemòcrates assajades a Barcelona més que constituir l'origen d'una "despossessió" generalitzada, com a vegades s'afirma, n'haurien resultat un dic de contenció massa fràgil. Finalment, segurament l'anàlisi s'hauria pogut enriquir amb una major atenció a la transformació radical que ha conegut de la base demogràfica de la ciutat : en particular, el fet cabdal que els nascuts a l'estranger han passat de representar el 3,6% l'any 1997 al 35,3% el 2025 de la població barcelonina.  

El propòsit de Les batalles de Barcelona no és pas però exhaurir el balanç d'aquest llarg període. El seu objectiu és fornir pistes per a la seva interpretació, a partir del debat i la producció cultural. I, en fer-ho, el llibre resulta particularment útil i suggeridor. Qualsevol lector interessat en la discussió dels dilemes urbans contemporanis i tota persona compromesa en la transformació de la ciutat hi trobarà elements de reflexió i motivacions per a l'acció. 

Barcelona/Madrid: per un diàleg crític

Les comparacions entre les ciutats de Barcelona i Madrid són un element quotidià del debat ciutadà i polític en el nostre país. Sovint, els contrastos entre una i altra ciutat són emprats com a metàfora o munició en discussions de caràcter més general sobre les polítiques socials, l'organització territorial de l'Estat o la distribució dels centres de decisió. 

Menys habitual resulta, en canvi, l'estudi comparat de l'evolució social i urbana d'ambdues ciutats, amb els seus aspectes comuns i les seves diferències.  Justament aquest és el tema central del volum Barcellona/Madrid: un dialogo critico tra due città que acaba d'aparèixer a Itàlia (edició a cura d'Angelo Mazza, investigador de la Università Federico II, Napoli, CLEAN edizioni, 410 pàgines).   

El llibre reprodueix, en format de conversa, l'intercanvi mantigut al llarg de mesos entre l'urbanista Agustín Hernández Aja, professor de l'Escola d'Arquitectura de la Universitat Politècnica de Madrid, i el geògraf Oriol Nel·lo, professor del Departament de Geografia de la Universitat Autònoma de Barcelona. Plegats, ambdos autors exploren l'evolució recent de les seves respectives ciutats en relació a les dinàmiques de transformació urbana, el planejament i  la gestió urbanística, els moviments ciutadans, les polítiques urbanes i el govern de les ciutats. 

Així, debaten com, d'ençà l'any 1959, les dues ciutats, inicialment perifèriques en el sistema urbà europeu, han passat a comptar-se entre les principals metròpolis del continent. Aquesta transformació, ha estat un dels motors de la modernització del país i ha permès millorar les condicions de vida de bona part de la població, però s'ha vist acompanyada, en els darrers anys, d'un increment assenyalat de les desigualtats socials i de la segregació urbana. 

Els autors exploren a continuació la forma com el planejament i la gestió urbanística han respost a aquestes dinàmiques de transformació, des de la impotència i ineficiència del plans del primer franquisme (Plan Bidagor de Madrid, 1944, Pla Comarcal de Barcelona, 1953) i els intents esperançats dels inicis de la democràcia (Pla General Metropolità de Barcelona, 1976, Plan General de Ordenación Urbana de Madrid 1985), fins a la gestió urbanística, en bona mesura divergent, aplicada a ambdues ciutats en els darrers anys. 

La tercera i quarta part del volum analitzen els principals reptes que ambdues ciutats tenen plantejades i les polítiques que s'hi estan desenvolupant per fer-hi front. Així, es constata com davant problemàtiques en bona mesura comunes en el camp de l'habitatge, la segregació, la mobilitat i la internacionaltizació, les polítiques aplicades a Madrid i Barcelona han divergit profundament en les darreres dècades. 

Finalment, el diàleg conclou amb la discussió sobre el govern de les ciutats, en la que es denoten els origens de les diferències existents, tan acusades: capitalitat, comunitat autònoma uniprovincial, gran extensió del municipi central, continuitat de la inversió pública i relativa atonia dels moviments socials en el cas de Madrid; debilitat de l'administració estatal, singularitat de l'administració catalana, fragmentació del mapa municipal, presència d'una institució metropolitana, insuficiència del finançament i recurrent vigor dels moviments veïnals en el de Barcelona. 

El volum complementa el debat sobre aquestes qüestions amb un bon nombre de materials complementaris. Així, s'inclouen un conjunt de 30 outlooks o finestres temàtiques, destinades a il·lustrar aspectes concrets de l'evolució d'ambdues ciutats: plans urbanístics, esdeveniments històrics, polítiques urbanes. Aquests outlooks han estat elaborats, en part, per experts i, en part, pels mateixos protagonistes dels episodis que s'hi expliquen: urbanistes, arquitectes, enginyers, polítics, historiadors, geògrafs, demògrafs, politòlegs,... 

Finalment, el volum inclou una secció -Barcelona i Madrid explicades a través de les dades- integrada per un conjunt de 26 infografies comparatives. Aquests representacions cartogràfiques i estadístiques, elaborades pel geògraf Joan López, constitueixen un veritable atlas d'ambdues metròpolis i n'ofereixen una comparació sintètica, extremadament suggeridora. 

El llibre s'obre amb un prefaci del professor Michelangelo Russo, de la Università Federico II, i un pròleg del curador, Angelino Mazza. La traducció dels textos, la construcció de la cronologia i les tasques d'il·lustració han corregut a càrrec d'Andrea Visioli, de la Universitat Autònoma de Barcelona, i de Federico Camerin, de la Universidad de Valladolid.