dilluns, 21 de gener del 2019

L'aigua: compendi i metàfora


Illa d'Armona, Algarve, Portugal
Advertiments sobre l’escassedat dels recursos hídrics, propostes de municipalització de la seva gestió, pugnes per a la distribució dels cabdals existents... en els darrers anys, el debat sobre l’aigua i la seva gestió ha anat prenent cada vegada més rellevància, a Catalunya, a Espanya i en el conjunt dels països de la Mediterrània.
Justament sobre aquest tema La Maleta de Portbou, revista d’humanitats i economia, acaba de publicar, en el seu número de gener-febrer 2019 un dossier titulat “El agua y la vida”.
El dossier consta de tres aportacions destacades. En la primera, “El agua: compendio y metàfora”, Oriol Nel·lo presenta els trets principals de la problemàtica de l’aigua en les societats contemporànies, des del punt vista dels recursos, les relacions socials, els factors territorials i la seva gestió. A continuació, sota el títol, “¿Emborracha el agua más que el vino?”, el dossier inclou  una conversa entre David Saurí i Erik Swyngedouw sobre la problemàtica general de l'ús i la gestió. David Saurí, professor del Departament de Geografia de la Universitat Autònoma de Barcelona és un dels més grans experts ibèrics en el tema i ha estudiat, en particular, la relació entre l'ús dels recursos hídrics i el procés d'urbanització. Per la seva banda, Erik Swyngedouw, també geògraf, d'ascendència flamenca, és professor a la School of Environment, Education and Development de la Universitat de Manchester. En l'autoritzada opinió de Joan Martínez Alier, Swyngedouw pot ser considerat "un destacat acadèmic a nivell mundial, potser el principal acadèmic a nivell mundial en el camp de l'ecologia política dels conflictes per l'aigua". La tercera aportació del dossier, "El argumento principal del Mediterráneo", és un article de Jorge Olcina Cantos sobre el paradigma en la gestió de l'aigua en els països d'aquesta regió. La producció científica de Olcina, professor del Departament de Geografia de la Universitat d'Alacant i president de l'Associació Espanyola de Geografia, versa sobre climatologia, riscos naturals i gestió de recursos hídrics.
El dossier constitueix una molt recomanable introducció a la problemàtica de l’aigua. D’altra banda, el lector interessat a aprofundir en el tema dels recursos hídrics i la seva gestió trobarà informacions i estadístiques a escala mundial en diversos repertoris de Nacions Unides: UNWater, Water Facts; Food and Agriculture Organization of the UN, Aquastat; i UNHabitat, World Cities Report. Així mateix, per a una panoràmica sobre la qüestió de l'aigua en diverses regions del món, resulta d'interès Erik Orsenna, L'avenir de l'eau, segon volum del seu Petit Précis de mondialisation, publicat per Fayard, a París, el 2008.
Per al debat sobre l'estatut jurídic de l'aigua i la seva consideració com a bé comú resulta molt estimulant la lectura d'Ugo Mattei, Beni comuni. Un manifesto, que ha vingut a constituir una mena de decàleg per als "neocomunistes" d'aquell país. L'autor, professor del Hastings College of the Law, University of Califòrnia i a la Universitat de Torí, va ser membre de la comissió Rodotà i és un dels més influents autors en el debat internacional sobre els béns comuns i la seva gestió. Ha estat publicada en castellà per Trotta, en traducció de Gerardo Pisarello. En aquesta mateixa línia es poden veure Commonwealth de Michael Hardt i Toni Negri, així com Commun, de Pierre Dardot i Christian Laval.
Així mateix, respecte a la relació entre la problemàtica de l'aigua i el canvi climàtic es pot consultar Martí Boada i David Saurí, El canvi global, Rubes, 2002. Sobre els mites sobre les dinàmiques demogràfiques i la seva incidència acaba d'aparèixer una molt interessant col·lecció d'assajos: Demografia i posverdad. Estereotipos, distorsiones y falsedades sobre la evolución de la población, editada per Andreu Domingo i publicada per Icària.
Finalment, sobre la qüestió de l'aigua a Espanya Erik Swyngedouw ha publicat LiquidPower. Contested Hydro-Modernities in Twentieth-Century Spain, MIT Press, 2015, que s'ha convertit en una obra de referència. Tant David Saurí com Jorge Olcina han publicat així mateix múltiples articles acadèmics sobre el tema que es poden trobar als repositoris de referència (Academia.edu, Research Gate, Google Scholar). Per la seva banda, la Fundació Nova Cultura de l'Aigua ha produït una interessant col·lecció de quaderns sobre la gestió i el govern de l'aigua en el marc de l'Observatori de Polítiques de l'Aigua.

dimarts, 15 de gener del 2019

Rosa Luxemburg: "el vostre 'ordre' està fet de sorra"

«L'ordre domina a Varsòvia!» - «L'ordre domina a París!» - «L'ordre domina a Berlín!». Així ho declaren els comunicats dels guardians de l’«ordre» cada mig segle d’un centre de la lluita històrica mundial a un altre. I els «vencedors» exultants no s’adonen que un «ordre» que necessita mantindre’s periòdicament a través de cruentes matances es dirigeix inexorablement cap al seu destí històric, la seua caiguda.»
Així escrivia la revolucionària alemanya Rosa Luxemburg el dia 14 de gener de 1919. Acabava de produir-se la derrota de l'aixecament Espartaquista de Berlín, sufocat pel govern socialdemòcrata de Friedrich Ebert aliat amb les milícies d'extrema dreta dels freikorps. Justament l'endemà de la publicació de l'article, avui fa exactament un segle, Rosa Luxemburg fou detinguda i assassinada per la soldadesca, juntament amb Karl Liebknecht i centenars d'altres militants revolucionaris.
Més enllà de la voluntat commemorativa, resulta avui particularment oportú recordar el text de Luxemburg escrit en un moment de desfeta. Hi citava l'expressió recurrent dels vencedors després de cada derrota revolucionària: l'"ordre" torna a regnar. Tornà a regnar a Varsòvia el 1831 després de la repressió de l'aixecament contra el domini rus, a París el 1871 després de la desfeta de la Comuna, a Berlín el gener de 1919. Però aquest ordre estava cridat a ser, una i altre vegada subvertit: «L’ordre domina a Berlín!» Ximples lacais! El vostre «ordre» està fet de sorra.», exclamava.  
No és pas casualitat que Luxemburg exemplifiqui els episodis del trencament de l'ordre amb noms de ciutats -Varsovia, París, Berlín. Ha estat a les ciutats on al llarg del segle XIX i de bona part del XX es covaren, a Europa, les contradiccions i els moviments que portaren als esclats revolucionaris. Molts d'ells acabaren en derrotes, però la seva successió és el que feu possible arrencar les llibertats polítiques i les conquestes socials. 
Si la ciutat ha estat gresol del canvi és precisament perquè l'ordre no hi ha estat mai, ni hi pot arribar a ser, perfecte. Ho recordàvem aquí mateix en motiu del darrer llibre de Francesco Indovina. Per un costat les innovacions tecnològiques i científiques hi obren sempre noves possibilitats i indueixen a l'alteració de l'ordre. És ben cert que els poders establerts segurament es resistiran al canvi, però les bases materials per a l'alteració de l'ordre existent, una vegada descobertes, queden a disposició dels agents socials que se les vulguin fer seves i promoure canvis. Per altre costat, els grups socials subalterns maldaran una i altra vegada per alterar un ordre que els perjudica. De nou, davant d'aquest impuls de canvi, que induirà inevitablement al desordre, els beneficiaris de l'ordre vigent tractaran de preservar-lo per tal de consolidar llurs interessos i llurs privilegis. Però la resta de la població, si no vol resignar-se a la seva sort, no té altre remei que continuar empenyent per capgirar-lo.
En aquests temps de contradiccions i retrocessos, en el que perillen tantes conquestes, és bo de reflexionar sobre les paraules de Luxemburg. El progrés social no pot donar-se, de cap manera, per descomptat i els avenços aconseguits no són, prou que ho veiem, irreversibles. Però el manteniment d'un "ordre" que asseguri de manera permanent i complerta els privilegis d'uns pocs és també una quimera. Així doncs, tot i les dificultats i les derrotes, les possibilitats d'avançar cap a una ciutat i una societat més justa "eren, són i seran". 

dilluns, 14 de gener del 2019

Barris i crisi: presentacions i debats

Presentació de Barrios y Crisis al COAC de Figueres (18.12.2018)
Avui dia 14 de gener 2019, tindrà lloc un debat en ocasió de l'aparició del llibre Barrios y crisis. Crisis económica, segregación urbana e innovación social en Cataluña, editat per Ismael Blanco i Oriol Nel·lo (València, Tirant lo Blanch, 2018).
El debat, que serà conduit per Helena Cruz, investigadora del IGOP i de l'IERMB, participaran Marga León, professora del Departament de Ciències Polítiques de la Universitat Autònoma de Barcelona, Laia Ortiz, Tinenta d'Alcaldia de l'Ajuntament de Barcelona, Ismael Blanco, investigador de l'IGOP, i Oriol Nel·lo, professor del Departament de Geografia de la UAB. L'acte, organitzat per l'Institut de Govern i Polítiques Públiques, tindrà lloc a les 19 hores, al Palau Macaya de Barcelona, Passeig de Sant Joan 108. 
En les darreres setmanes s'han realitzat d'altres presentacions i debats en motiu de l'aparició del llibre. En concret el dia 18 de desembre es realitzaren sengles presentacions-debat a Figueres i a Girona organitzades per la Fundació Catalunya Europa, en col·laboració amb el Col·legi d'Arquitectes. El interessats en el contingut de les sessions trobaran aquí un video amb les intervencions de l'acte de Girona. La Fundació Catalunya Europa ha difós així mateix un altre video amb entrevistes de Javi Martín, de la Universitat de Girona, a Quim Brugué, Ismael Blanco i Oriol Nel·lo, coautors del llibre. Finalment, els objectius de la recerca i les implicacions de les seves conclusions per a les polítiques públiques han estat glosats en aquest article publicat a Treball

dissabte, 12 de gener del 2019

Segregats a la ciutat, separats a l'escola


RFD i Rendiment Escolar per Districte a Barcelona (Gomà & Muñoz, 2018)
Una de les qüestions més debatudes en el camp dels estudis urbans és la relació entre la segregació residencial i les desigualtats socials. Com és ben sabut, la segregació és la tendència que porta als grups socials a separar-se en l'espai urbà en funció de la capacitat de cada individu i família de triar lloc de residència. Òbviament, aquesta capacitat és tant més reduïda quan més baix és el nivell de renda, de tal manera que els grups socials amb menor capacitat adquisitiva es veuen confinats a residir allà on els preus són més baixos: és a dir, aquells barris amb majors dèficits urbanístics, pitjors condicions de l'habitatge i més difícil accés als serveis. Per contra, els que pertanyen als grups més benestants tendeixen també a separar-se de la resta per tal de gaudir dels avantatges de viure entre aquells que tenen el seu mateix nivell d'ingressos.
Els estudiosos s'han demanat moltes vegades si la segregació és només un resultat de les desigualtats o si, al mateix temps, és també un factor que contribueix a engrandir-les i consolidar-les. Es tracta d'un debat que té moltes i molt importants implicacions pel que fa a les polítiques urbanes. Si la segregació fos només resultat de les desigualtats, les polítiques destinades a millorar els barris on els grups més vulnerables es concentren no tindrien cap eficàcia en la seva reducció. Al contrari, podrien resultar fins i tot contraproduents: en millorar les condicions de vida dels barris, podrien tenir efectes sobre els preus de l'habitatge i això faria encara més difícil a les llars desafavorides d'accedir-hi. En canvi, si la segregació és un factor que incideix de manera activa en l'increment de les desigualtats, llavors les polítiques urbanes destinades a millorar els barris més desafavorits poden ser útils tant per reduir les desigualtats com per temperar els seus efectes sobre les condicions de vida de la població.
Un dels àmbits on resulta de major importància l'estudi de la relació entre segregació urbana i desigualtat social és l'escola. Com és sabut, el sistema educatiu no només reflecteix les desigualtats en la societat sinó que també pot contribuir de manera destacada a reproduir-les i a reduir-les. Per això, resulta de gran importància conèixer la relació entre segregació residencial, per una banda, i sistema educatiu per l'altra. Només així es podran respondre preguntes com: quin és el nivell educatiu assolit per als que resideixen en els diversos barris de la ciutat? quines són les preferències de les famílies a l'hora de triar el barri on escolaritzar els seus fills i filles? quina és la relació entre les condicions socioeconòmiques d'un barri i el rendiment escolar que s'obté en les seves escoles?
Precisament sobre aquest tema, els geògrafs Aina Gomà i Joel Muñoz, del Grup de Recerca sobre Energia, Territori i Societat de publicar un molt interessant article a la revista Urban Science. Sota el títol "Separated in the City, Segregated in the School. The Reproduction of Social Unequality through the School System", els autors analitzen el cas del sistema escolar català a partir de dades que mai no s'havien emprat juntes: la classificació de les seccions censals de la ciutat segons el nivell de segregació establerta en l'estudi Barris i crisi, dades de l'Enquesta de Joventut de Catalunya de l'any 2017 i de la matriculació a les escoles de la ciutat.
A partir de la combinació d'aquestes fonts, Gomà i Muñoz forneixen anàlisis molt rellevants respecte la relació entre segregació residencial i escolar. Mostren, per exemple, com mentre en els barris vulnerables de Catalunya només el 45,3% de joves ha completat estudis secundaris postobligatoris, en la resta de territoris aquest percentatge s'eleva fins al 65,4%. Mostren també com a Barcelona les famílies tendeixen a inscriure llurs fills en escoles situades en barris amb més alt nivell de renda que el propi: així, mentre uns barris de la ciutat tenen força més alumnes matriculats que no pas població en edat escolar (Pedralbes, Sarrià, Sant Gervasi, Vall d'Hebron, Font d'en Fargues,...), d'altres veuen com part important dels seus nens i nenes s'escolaritzen en d'altres barris (com en els casos de Torre Baró, Teixonera, la Clota, Llacuna, Trinitat Nova, Bon Pastor, el Raval o Sant Antoni). Finalment, l'article mostra com el rendiment escolar també es troba estretament condicionat pels factors territorials: així el percentatge d'estudiants que no superen les competències bàsiques en acabar l'ESO a Ciutat Vella o Nou Barris és al voltant de 4 vegades més alt que el de Sarrià-Sant Gervasi.
L'anàlisi de Gomà i Muñoz ve doncs a confirmar allò que de fa temps han advertit la Fundació Bofill i des de la Sindicatura de Greuges de Catalunya: el funcionament del sistema escolar no només és afectat per les desigualtats socials, sinó que, combinat amb la segregació urbana, pot contribuir a mantenir-les i reproduir-les. Calen doncs polítiques actives de gran abast i ambició per fer front a aquests problemes i els seus efectes. De fa anys, les forces polítiques catalanes, les institucions i els mitjans de comunicació dediquen moltes de les seves energies a debatre sobre el separatisme polític a Catalunya. No haurien de destinar una part més gran dels seus esforços a la qüestió, real i punyent, del separatisme social i del separatisme escolar?  

[Imatge: Renda Familiar Disponible (Barcelona=100) i Rendiment Escolar per Districte a Barcelona (percentatge d'alumnes que no assoleixen les competències bàsiques al final de l'ESO) (Font: Gomà & Muñoz, 2018, Separated in the City, Segregated in the School. The Reproduction of Social Unequality through the School System, Urban Science, 2/4, 112). Cliqueu sobre la imatge per veure el detall]