Deu anys de la Llei del Paisatge

Aquest mes de juny s’acompleixen deu anys de l’aprovació pel Parlament de Catalunya de la Llei 8/2005, de 8 de juny, de protecció, gestió i ordenació del paisatge.  

De fet, la Llei començà a gestar-se en l’àmbit parlamentari l’any 2000. Com és sabut, el mes d’octubre d’aquell any, la Conferència Interministerial dels Estats membres del Consell d’Europa va aprovar, al Palazzo Vecchio de Florència, el Conveni Europeu del Paisatge. El Conveni, que havia d’esdevenir un tractat internacional al que ja s’han adherit 38 Estats, representava un punt d’inflexió d’extraordinària importància en la gestió del territori europeu: definia el paisatge no com uns pocs indrets coneguts i reputats, sinó com la totalitat de l’entorn; el considerava un bé imprescindible per al benestar individual i col·lectiu; i en reclamava la protecció jurídica i la gestió.

Doncs bé, el Parlament de Catalunya fou la primera cambra legislativa europea en adherir-se al conveni, en una resolució aprovada per unanimitat de tots els grups el dia 14 de desembre d’aquell mateix any 2000. No fou possible, tanmateix, donar de manera immediata concreció pràctica a aquella adhesió de principi, i una proposició de llei del paisatge, presentada des de l’oposició el mes octubre de l’any 2002, no va poder prosperar. Resulta interessant de llegir avui, anys després, el debat que la seva presentació suscità, perquè constitueix una bona mostra de les sensibilitats i les contradiccions que la qüestió del paisatge genera.

Fou doncs l’any 2005 quan el Parlament de Catalunya aprovà, finalment, la Llei. El text, presentat pel conseller de política territorial Joaquim Nadal el dia 2 de juny, fou signat pel president Pasqual Maragall el dia 8 i publicat al Diari Oficial de la Generalitat el dia 16 del mateix mes. Un any després, pel setembre de 2006, s’aprovà així mateix el reglament que la desenvolupa.

La Llei del Paisatge és una norma breu i senzilla, que consta tot just d’una vintena d’articles. Sembla doncs inspirada en les paraules de Nicolau M. Rubió i Tudurí, que, ja en els anys trenta, en reclamar una legislació sobre la qüestió, afirmava: “En aquestes matèries tan fines i sensibles, és molt millor tenir una llei enraonada i un mètode que es pugui seguir, que no un monument vanitós de preceptes, el qual, des del primer dia, molta gent s’ocuparà de minar, de voltar per l’espatlla i de convertir en irrisió”.  

El primer instrument que la llei preveu són els Catàlegs del Paisatge: uns instruments que diagnostiquen l’estat i les potencialitats de totes les unitats en les que es pot dividir el paisatge, i proposen uns objectius de qualitat per a cada una d’elles. Des de la promulgació de la llei, la tasca incessant de l’Observatori del Paisatge ha permès delimitar els 135 unitats del paisatge de Catalunya i elaborar, en col·laboració amb les universitats catalanes, els 7 catàlegs del paisatge previstos. De fet només en manca d’aprovar un per tal que la totalitat del territori català compti amb el seu catàleg vigent. La circumstància de que aquesta tasca s’hagi efectuat al llarg de 10 anys, sota els mandats de tres consellers diferents –Joaquim Nadal, Lluís Recoder i Santi Vila, pertanyents a governs de diversa orientació política, constitueix una mostra de continuïtat institucional encomiable.  

Les Directrius del Paisatge són el segon element essencial previst en la Llei. Si els Catàlegs tenen per objectiu l’anàlisi i la proposta, les Directrius tenen un caràcter clarament normatiu. Recullen els objectius de qualitat dels Catàlegs i els transformen en normes aplicades a través del planejament territorial. Tot i haver estat elaborats pràcticament en paral·lel amb els catàlegs, dos dels set plans territorials vigents (el de les Terres de l’Ebre i el de les Comarques Gironines) contenen ja les respectives directrius. El Director General d’Ordenació del Territori i Urbanisme, Agustí Serra, es referia recentment a la necessitat de que la resta de Plans Territorials vigents vagin dotant-se tambe de les corresponents directrius.

La Llei preveu així mateix instruments per a la gestió del paisatge (entre les que destaquen, els estudis i informes d’integració paisatgística), de concertació (les cartes del paisatge) i de finançament (el Fons per la Gestió del Paisatge). Aquests instruments foren ja desplegats durant els cinc primers anys de vigència de la llei, sota la guia de Joan Ganyet, per la Direcció General d’Arquitectura i Paisatge, avui desapareguda. També deixà d’aplicar-se a partir de l’any 2011, per raons pressupostàries, el Fons per la Gestió del Paisatge. 

Un darrer element previst per la llei ha resultat clau per al seu desplegament i vigència: l’Observatori del Paisatge.  Es tracta d’un consorci que aplega, juntament amb l’administració de la Generalitat, institucions científiques, professionals, administratives i socials en la tasca comuna de l’estudi, la divulgació i la sensibilització en matèria de paisatge. L’Observatori, dirigit des dels seus inicis pel geògraf Joan Nogué amb el suport de l’ambientòleg Pere Sala, ha estat l’ens responsable de l’elaboració dels catàlegs i ha desplegat una tasca ingent en el seu camp, que n’ha fet una institució de referència a Europa. Instal·lat des de la seva fundació a la ciutat d’Olot, mercès a la visió de qui llavors n’era l’alcalde, Lluís Sacrest, compta amb una excel·lent centre de documentació especialitzat amb més de 3.500 monografies. 
La normativa en matèria de paisatge, deia Rubió i Tudurí, "no pot ser una legislació de combat". Efectivament, no pot tractat d'imposar criteris i visions tancades en un camp que és, per definició, obert i extraordinàriament complex. Però ha de contenir els instruments per a la defensa del paisatge com a bé comú. La Llei catalana del paisatge, que ara acompleix deu anys, és un pas en aquesta direcció.

Els Catàlegs del Paisatge: una empresa perseverant a punt de culminar

S’acaba de presentar la publicació del Catàleg del Paisatge de les Comarques Gironines. Es tracta d’un volum de gairebé 700 pàgines, bellament editat, que conté el document aprovat pel Govern de la Generalitat el mes de novembre de l’any 2010. L’edició ha estat realitzada per l’Observatori del Paisatge amb el suport de l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya en l’àmbit de la cartografia i l’impuls institucional del Departament de Territori i Sostenibilitat de la Generalitat de Catalunya i la Diputació de Girona. El volum fou presentat pel conseller Santi Vila a Banyoles el proppassat dia 6 de febrer. 

Com és sabut, els catàlegs del paisatge són instruments que tenen per objectiu el reconeixement del paisatge de cada un dels àmbits de planejament territorial de Catalunya, per tal de delimitar-hi unitats de paisatge, establir els valors paisatgístics que les caracteritzen i fixar Objectius de Qualitat per tal de protegir-los, promoure’ls i enaltir-los. Aquests objectius de qualitat són la base de les Directrius del Paisatge, de caràcter normatiu, que s’han d’incorporar als Plans Territorials Parcials i, a través seu, al Planejament Urbanístic. Així doncs, tot i que no tenen un efecte normatiu directe, els Catàlegs són una eina fonamental tant pel al coneixement del territori, com per a la seva gestió.

Instituïts ara fa deu anys, a través de la Llei 8/2005, de 8 de juny, de protecció, gestió i ordenació del paisatge, els catàlegs han estat elaborats per l’Observatori del Paisatge, en col·laboració amb diverses universitats catalanes. Així, el primer catàleg, el de les Terres de Lleida, fou aprovat l’any 2008 i publicat el 2010. Els tres següents, el del Camp de Tarragona, les Terres de l’Ebre i les comarques gironines, foren aprovats l’any 2010, i publicats, respectivament, el 2012, 2013 i 2014. Hi ha, a més, dos altres catàlegs aprovats i pendents de publicació: el de l’Alt Pirineu i l’Aran, 2013, i el la Regió Metropolitana de Barcelona, 2014. D’aquest manera, 6 dels 7 catàlegs del paisatge previstos es troben ja aprovats i vigents. Manca, tan sols, el de la Catalunya Central, en curs d’elaboració, per tal de completar la sèrie completa i disposar d’una diagnosi acurada de l’estat i els valors del paisatge català en el seu conjunt, així com de propostes per tal de mantenir-los i millorar-los en cada un dels àmbits de planejament territorial i cada una de les unitats de paisatge delimitades.

El fet que els catàlegs vigents hagin estat aprovats per consellers pertanyents a diverses formacions polítiques i publicats per governs de diferent orientació constitueix una mostra excel·lent de continuïtat i maduresa institucional. Representa, així mateix un aval a la magnífica tasca desenvolupada per l’Observatori del Paisatge que enguany compleix, també, deu anys d’existència. Tant de bo, que l’aprovació, publicació i vigència dels Catàlegs del Paisatge signifiqui que la consideració i el respecte als valors del paisatge van ocupant un lloc cada vegada més destacat en l’ús, l’ordenació i la gestió del territori. 

Album de Guerra: el patrimoni, instrument per a comprendre el present

Tot coincidint amb la commemoració dels cent anys de la primera gran conflagració europea del segle XX, el Centre d’Interpretació de l’Antic Comerç de Salàs de Pallars (CIAC) acaba d’inaugurar l’exposició Album de la Gran Guerra, 1914-1918. La mostra ofereix, tant elements de reflexió sobre l’experiència de la guerra moderna, com informacions sobre la incidència decisiva que el conflicte tingué en la transformació de la vida quotidiana d’Europa i el món. L’acte d’inauguració celebrat, amb gran èxit de públic, el dia 2 d’agost, comptà amb una conferència de l’historiador Joaquim Nadal, que des de fa uns mesos dirigeix l’Institut Català de Recerca en Patrimoni Cultural.

L’exposició s’insereix dins les tasques del CIAC de Salàs, una institució local, impulsada per un grup entusiasta i solvent encapçalat per l’historiador Sisco Farràs. El Centre pugna des de fa anys per recuperar la memòria i el patrimoni del comerç i les petites iniciatives empresarials locals que tanta importància tingueren en la transformació econòmica i social de l’Alt Pirineu i del conjunt de Catalunya al llarg del segle passat. A aquests efectes, s’han adaptat un conjunt d’espais de la localitat per tal de recrear-hi, amb extraordinari rigor documental i capacitat d’evocació, sengles botigues i serveis (colmado, barberia, perfumeria, bar,...). Els espais són visitables a través d’un sistema de visites guiades i han esdevingut no només una magnífic exemple de preservació i vindicació del patrimoni, sinó també un element de dinamització cultural i econòmica local. El Centre organitza també cada any una exposició temporal de caràcter temàtic com la que ens ocupa.

L’exposició Album de la Gran Guerra constitueix, en aquest estiu plagat d’esfereïdores notícies de conflictes bèl·lics – Gaza, Ucraïna, Síria, Irak, Sudan,..., una invitació a la reflexió, del tot necessària, sobre les motivacions i l’experiència de la guerra moderna. En primer lloc, sobre els seus efectes en les vides d’aquells que la pateixen de manera directa, però també sobre la quotidianitat dels qui de prop o de lluny en coneixeran les conseqüències. Així, la mostra contraposa una representació de la vida a les trinxeres (l’opressió del qui viu sota terra amb l’amenaça permanent de la mort, els textos de Remarque o Gaziel,...) amb els canvis que la conflagració comportà en les habituds i els productes comercials coetanis en un país neutral com Catalunya (els cromos de les xocolatines amb que tens nens varen seguir l’evolució del conflicte, els nous productes comercials, les notícies de premsa de l’enfonsament del Lusitania en el que moriria l’enginyer Pearson, impulsor, precisament de la indústria hidroelèctrica al Pallars,...).

El visitant a l’exposició es trobarà d’aquesta manera amb una mostra que transcendeix tant l’historicisme distanciador com l’anècdota costumista i porta a reflexionar sobre la relació indefugible entre els grans corrents de la història i cadascuna de les nostres existències personals. Heus aquí,  doncs, una iniciativa que, com assenyalà Joaquim Nadal en la seva conferència inaugural, respon a una concepció del patrimoni que lluny de museïficar-lo, de reduir-lo a anècdota o a relíquia, cerca de apropar-lo per a ajudar-nos a comprendre millor les esperances i les penes del nostre passat i les contradiccions del nostre present. 

Cantonades territorials: el Randstad-Holland

 Jakob van Ruisdael (ca. 1650-1682), Gezicht op Haarlem uit het noordwesten

Ciutats, cantonades fou el títol d’una exposició concebuda per Manuel de Solà-Morales que s’inaugurà l’any 2004, en el marc del Fòrum Universal de les Cultures. L’arquitecte barceloní, recentment desaparegut, hi afrontava una de les qüestions crítiques de l’urbanisme contemporani: si la cantonada és l’espai d’interrelació entre individus, d’interfase entre moviment i arquitectura, com han de ser les noves cantonades de les ciutats esdevingudes metròpolis? Com dotar de qualitat, identitat i sentit els nous nodes metropolitans –estacions, intercanviadors, espais comercials- que esdevenen els espais més quotidianament freqüentats per molts ciutadans? Com aconseguir que esdevingui cantonades fructíferes i no cruïlles eixorques en les que els fluxos es creuin sense interrelacionar-se i les persones sense interactuar?

Aquest és precisament el tema que afronta la tesi doctoral Esquinas territoriales. Movilidad y planificación territorial. Un modelo de integración territorial en el Randstad-Holland, que Joan Moreno Sanz acaba de presentar a la Universitat Politècnica de Catalunya. El treball, dirigit pel professor Estanislao Roca, parteix de la metàfora de Solà-Morales per descriure com en el cas del Randstad holandès han pogut construir-se nous espais de centralitat i relació d’àmbit metropolità, en els que les cruïlles i intercanviadors del sistema de transport han vist néixer al seu voltant espais urbans d’alta qualitat i complexitat, rics d’activitats i de serveis diversos, accessibles a tota la població.

Sistema ferroviari neerlandès (2013)

El tema és de gran interès a Catalunya, on el tema del salt d’escala de la ciutat s’ha produït, certament, però on, a diferència del cas neerlandès, no ha existit fins a temps molt recents una tradició de planejament territorial que permeti actuar sobre els nous nodes territorials. La qüestió és tant més cridanera, si hom te amb compte que bona part del debat i les propostes de planejament supramunicipal que al llarg del segle XX s’han anat produint a Catalunya han apostat per la superació de les tensions del procés d’urbanització i de la dualitatBarcelona-Catalunya a través de la implantació d’estructures territorials policèntriques.

L’origen de la contradicció rau, és clar, en la debilitat pràctica i la manca de voluntat política a l’hora  d’endreçar les dinàmiques territorials a través d’un sistema efectiu de planejament. Però el contrast amb el cas neerlandès projecta llum sobre una altra mancança que ha influït de manera decisiva en aquesta qüestió: la separació tradicional que ha existit a Catalunya –i a Espanya en general- entre el planejament territorial i el de les infraestructures. És un divorci que ve de lluny, visible ja en els anys trenta del segle passat amb la manca de contacte entre el Regional Planning dels germans Rubió (1932) i el Pla d’Obres Públiques de Victoriano Muñoz i Oms (1935). Així, recentment, en prologar l’edició dels materials del Pla de 1935, Joaquim Nadal va poder afirmar: “és molt probable que durant molt molt de temps hàgim patit les conseqüències de la incomunicació entre dos mons, el dels arquitectes urbanistes i el dels enginyers, que haurien actuat i pensat el país entre les respectives disciplines cap mena de vasos comunicants”. No seria, precisament, fins a la creació del Programa de Planejament Territorial que entre l’any 2004 i 2010 ha produït els plans territorials que cobreixen  tant l'àmbit metropolità barceloní com el conjunt del territori de Catalunya, quan es posaren les bases per superar aquella dualitat, bases que caldria afermar i desenvolupar en el futur.

En tot cas, el treball de Joan Moreno -que, sota una excel·lent factura formal, aplega un formidable volum de coneixements i una metodologia innovadora i interessant- conté elements de reflexió de gran interès a l’hora de debatre sobre els reptes que les dinàmiques territorials contemporànies plantegen. Més encara, a través de l’estudi rigorós i detallat de l’exemple neerlandès, amb les seves llums i les seves ombres, l’autor ve a confirmar allò que ja s’ha afirmat tantes vegades: per estructurar-les de forma eficient, sostenible i equitativa, les transformacions urbanes no poden ser deixades només a la interacció entre el medi físic i les dinàmiques espontànies de la societat, sinó que requereixen del disseny tècnic, de la voluntat d’ordenació i del govern públic.

Institut Cartogràfic de Catalunya: l'ambició de la mesura

En cartografiar el territori, tota societat tracta, certament, de representar la realitat. Però en fer-ho també la prefigura: la delimitació, l’escala, els elements representats constitueixen, de fet, una definició intencionada del món. I el mapa esdevé no només una eina per representar-lo, sinó també per governar-lo i transformar-lo. Per això és tant significatiu i necessari per a una col·lectivitat disposar d’instruments capaços de produir i difondre cartografia. Per això, sempre que Catalunya ha pogut disposar d’autogovern ha volgut dotar-se d’institucions capaces de produir la pròpia cartografia.

En aquest camp, l’experiència temporalment més duradora i tècnicament més potent ha estat, sens dubte, l’Institut Cartogràfic de Catalunya. Fundat el 1982, l’Institut Cartogràfic de Catalunya va complir el 2012 trenta anys d’existència. Per tal de commemorar l’efemèride la institució acaba de publicar el volum 30 anys. Institut Cartogràfic de Catalunya. L’ambició de la mesura, 1982-2012, un volum de gairebé 400 pàgines que consultaran amb profit tots els qui s’interessen pel coneixement i la gestió del territori a Catalunya.

En efecte, el llibre, dividit en quatre parts, s’obre amb una revisió d’allò que han estat els pilars de la institució des del punt de vista institucional, tecnològic i administratiu. Continua, en la segona part, amb una panoràmica dels seus treballs, des dels projectes fundacionals i les cobertures territorials de les sèries cartogràfiques produïdes, fins les publicacions, els programes de suport i l’experiència internacional. Completen el volum una treballada cronologia i la reproducció de les disposicions legals que al llarg d’aquests trenta anys han regit el funcionament de l’ICC. Entre aquestes destaquen la llei fundacional de 1982 i la llei d’informació geogràfica i de l’ICC de 2005, que va consolidar i donar un nou encaix institucional a l'Institut. 

Particularment  il·lustratiu de la visió que ha guiat l’evolució de l’Institut és el text introductori de enginyer Jaume Miranda, que n’ha estat el director des del mateix moment de la seva fundació. Un text en el que Miranda, que el 23 de maig darrer va ser investit doctor Honoris Causa per la Universitat de Lleida, enumera, en una mena de decàleg, els principis que han regit la institució i alerta sobre els reptes als que ha de fer front en el present i el futur. 

"Sempre m'ha semblat més atractiva la idea de la construcció que la idea de la flamarada efervescent i per això mateix m'ha esgarrifat veure com a vegades érem capaços de construir somnis des de la ignorància o des de la indolència. Vull dir que passem per alt el bagatge assumit i assolit i no valorem o donem per fet i per descomptat la seva existència". Així reflexionava fa pocs dies, arran precisament del trentè aniversari de l'Institut, Joaquim Nadal, que en fou el seu president entre 2003 i 2010. Tant de bo el volum que comentem serveixi per no donar per descomptada l'existència d'allò que ha costat tant d'aixecar, i per fer entendre que els somnis han de construir-se, també, a partir de l'ambició de la mesura.  

El règim jurídic del litoral català

El dia 8 de març de 2013 s'ha presentat a la Universitat de Girona la tesi doctoral del jurista Josep Maria Aguirre, titulada El règim jurídic del litoral català i dirigida pel catedràtic de Dret Administratiu Joan Manuel Trayter.
La recerca s'obre amb una anàlisi del complex marc jurídic i competencial del litoral català, ofereix a continuació una panoràmica del tema en el dret comparat (amb particular referència als casos de França, Itàlia i els Estats Units d'Amèrica),  tot seguit estudia en profunditat l'ordenació del litoral català a través dels Plans Directors Urbanístics del Sistema Costaner i es clou amb unes reflexions sobre com podria transitar-se des de la situació actual cap a una gestió més integrada del nostre litoral.
L'aparició de la tesi de Josep Maria Aguirre te lloc en un moment particularment oportú, just quan les Corts de l'Estat estan a punt d'aprovat una reforma de la Llei de Costes que a parer dels experts pot comportar un retrocés sever dels avenços aconseguits en la regulació i gestió del domini marítimo-terrestre en els darrers vint-i-cinc anys. Així mateix, consisteix en una reflexió necessària per tal d'avaluar les potencialitats i les limitacions dels instruments d'ordenació vigents a Catalunya. Finalment, resulta una contribució de gran interès a l'hora d'explorar les possibilitats de millorar, tot i les circumstàncies, el marc vigent, aprofitant, entre d'altres, els avenços obtinguts en l'Estatut de 2006.
El cor de la recerca és l'anàlisi dels Plans Directors Urbanístics del Sistema Costaner, aprovats pel govern de la Generalitat l'any 2005, plans que, com és sabut, varen permetre excloure del procés d'urbanització la pràctica totalitat del sòl costaner que en aquell moment estava classificat com a no urbanitzable i urbanitzable no delimitat, així com un bon nombre de sectors de sòl urbanitzable que no disposaven de pla parcial definitivament aprovat. Es tracta d'un tema sobre el qual l'autor ja havia publicat una interessant monografia poc després de l'aprovació dels plans pel conseller Joaquim Nadal. En la tesi doctoral retorna sobre el tema per aprofundir, en particular, sobre la sort i evolució dels PDUSC al llarg dels seus set anys de vigència. Així, l'autor no només analitza la naturalesa dels Plans i les categories de sòl que se'n deriven, sinó que entra amb particular detall sobre tres temes. En primer lloc, estudia l'adequació al llarg dels anys del planejament territorial i urbanístic a les prescripcions dels PDUSC, adaptació que ha permès, per exemple, la incorporació la pràctica totalitat els sòls protegits en el Pla dins les categoria de Sòl de Protecció Especial dels plans territorials vigents, doblant així les seves garanties de protecció. En segon, revisa de manera minuciosa la jurisprudència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya sobre el PDUSC, jurisprudència ja força consolidada a través d'un bon nombre de sentències, que en termes generals han avalat la correcció dels Plans tant pel què fa al seu contingut, com al respecte a l'autonomia local i a la classificació del sòl (doctrina que, per cert, ha estat ratificada recentment a través de diverses sentències del Tribunal Suprem). Finalment, l'autor, considera, amb minúcia de cartoixà, les eventuals responsabilitats patrimonials per a l'administració pública que poguessin derivar-se de l'aprovació dels PDUSC, per concloure, a la vista de la casuística i de la jurisprudència, que l'evolució de la qüestió ha permès descartar, en termes generals, problemes importants per a l'administració des d'aquest punt de vista.
En conjunt, ens trobem doncs davant d'una contribució important, que ve a sumar-se a d'altres tesis doctorals sobre els Plans Directors Urbanístics aprovats en el període 2003-2010 i, en particular, als treballs acadèmics destinats a estudiar les mesures de protecció del litoral català. Tant de bo que l'aportació de Josep Maria Aguirre pugui ajudar, tot i les males perspectives de l'hora tant en l'àmbit espanyol com català, a avançar cap a una millor gestió i cap a una més alta preservació de les nostres àrees costaneres.   

Les polítiques territorials en temps de crisi

La situació de crisi econòmica està comportant, com és ben sabut, un agreujament de les problemàtiques territorials: a les acrescudes dificultats per a l'accés a l'habitatge d'una part molt majoritària de la població, s'afegeixen l'increment dels riscos de la segregació social en les àrees urbanes, l'augment dels costos del transport, la dificultat de les administracions per a sostenir la prestació dels serveis públics i els conflictes relatius al finançament de les infraestructures.
Aquesta situació és, a més, agreujada per polítiques que, en comptes de cercar un major compromís col·lectiu i lideratge públic per fer front a aquesta situació, opten per un replegament en l'acció de l'administració o, encara pitjor, prenen la crisi com a justificació per a revertir els avenços aconseguits durant els darrers anys. En són bona mostra, el projecte del govern de l'Estat de revisar la Llei de Costes, que ja hem comentat aquí, o la injustificable iniciativa d'amnistia de les irregularitats urbanístiques, que representa un greuge per aquells promotors i ciutadans que han complert la normativa i una deslegitimació clamorosa de l'actuació de les administracions públiques. Per altra banda, a Catalunya s'ha pogut veure com, malgrat els reiterats pronunciaments del Parlament en sentit contrari, roman congelada l'aplicació de la Llei de Barris i la Llei d'Urbanitzacions o com s'ha reformat la Llei d'Urbanisme per reduir les obligacions en matèria d'habitatge protegit.
En aquest context, resulta del tot necessari rellançar el debat territorial, per tal de cercar alternatives i enunciar, tant des del vessant polític com disciplinar, quines han de ser les polítiques territorials que cal desplegar en la situació actual. S'anuncien diverses iniciatives que poden ajudar a avançar en aquesta direcció. En primer lloc, la Societat Catalana d'Ordenació del Territori preveu per a la tardor l'obertura d'un cicle de debats i prepara la presentació d'un llibre de balanç sobre les polítiques territorials catalanes dels darrers anys. Així mateix, l'Institut d'Estudis Regionals i Metropolitans de Barcelona prepara la publicació d'un número monogràfic de la revista Papers. Regió Metropolitana de Barcelona dedicat a debatre el Pla Territorial Metropolità de Barcelona. Finalment, la Fundació Rafael Campalans, organitza, amb motiu de l'aparició del llibre Ordenar el territorio. La experiencia de Barcelona y Cataluña, per al proper dia 21 de juny a les 19h. a la Llibreria La Central (carrer Mallorca, 237), un debat titulat precisament "Les polítiques territorials en temps de crisi" amb la participació de Joaquim Nadal, president del grup parlamentari socialista al Parlament de Catalunya, Joan Romero, catedràtic de la Universitat de València, i Oriol Nel·lo, autor del llibre.