La recerca s'obre amb una anàlisi del complex marc jurídic i competencial del litoral català, ofereix a continuació una panoràmica del tema en el dret comparat (amb particular referència als casos de França, Itàlia i els Estats Units d'Amèrica), tot seguit estudia en profunditat l'ordenació del litoral català a través dels Plans Directors Urbanístics del Sistema Costaner i es clou amb unes reflexions sobre com podria transitar-se des de la situació actual cap a una gestió més integrada del nostre litoral.
L'aparició de la tesi de Josep Maria Aguirre te lloc en un moment particularment oportú, just quan les Corts de l'Estat estan a punt d'aprovat una reforma de la Llei de Costes que a parer dels experts pot comportar un retrocés sever dels avenços aconseguits en la regulació i gestió del domini marítimo-terrestre en els darrers vint-i-cinc anys. Així mateix, consisteix en una reflexió necessària per tal d'avaluar les potencialitats i les limitacions dels instruments d'ordenació vigents a Catalunya. Finalment, resulta una contribució de gran interès a l'hora d'explorar les possibilitats de millorar, tot i les circumstàncies, el marc vigent, aprofitant, entre d'altres, els avenços obtinguts en l'Estatut de 2006.
El cor de la recerca és l'anàlisi dels Plans Directors Urbanístics del Sistema Costaner, aprovats pel govern de la Generalitat l'any 2005, plans que, com és sabut, varen permetre excloure del procés d'urbanització la pràctica totalitat del sòl costaner que en aquell moment estava classificat com a no urbanitzable i urbanitzable no delimitat, així com un bon nombre de sectors de sòl urbanitzable que no disposaven de pla parcial definitivament aprovat. Es tracta d'un tema sobre el qual l'autor ja havia publicat una interessant monografia poc després de l'aprovació dels plans pel conseller Joaquim Nadal. En la tesi doctoral retorna sobre el tema per aprofundir, en particular, sobre la sort i evolució dels PDUSC al llarg dels seus set anys de vigència. Així, l'autor no només analitza la naturalesa dels Plans i les categories de sòl que se'n deriven, sinó que entra amb particular detall sobre tres temes. En primer lloc, estudia l'adequació al llarg dels anys del planejament territorial i urbanístic a les prescripcions dels PDUSC, adaptació que ha permès, per exemple, la incorporació la pràctica totalitat els sòls protegits en el Pla dins les categoria de Sòl de Protecció Especial dels plans territorials vigents, doblant així les seves garanties de protecció. En segon, revisa de manera minuciosa la jurisprudència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya sobre el PDUSC, jurisprudència ja força consolidada a través d'un bon nombre de sentències, que en termes generals han avalat la correcció dels Plans tant pel què fa al seu contingut, com al respecte a l'autonomia local i a la classificació del sòl (doctrina que, per cert, ha estat ratificada recentment a través de diverses sentències del Tribunal Suprem). Finalment, l'autor, considera, amb minúcia de cartoixà, les eventuals responsabilitats patrimonials per a l'administració pública que poguessin derivar-se de l'aprovació dels PDUSC, per concloure, a la vista de la casuística i de la jurisprudència, que l'evolució de la qüestió ha permès descartar, en termes generals, problemes importants per a l'administració des d'aquest punt de vista.
En conjunt, ens trobem doncs davant d'una contribució important, que ve a sumar-se a d'altres tesis doctorals sobre els Plans Directors Urbanístics aprovats en el període 2003-2010 i, en particular, als treballs acadèmics destinats a estudiar les mesures de protecció del litoral català. Tant de bo que l'aportació de Josep Maria Aguirre pugui ajudar, tot i les males perspectives de l'hora tant en l'àmbit espanyol com català, a avançar cap a una millor gestió i cap a una més alta preservació de les nostres àrees costaneres.
