“La
terra es el més preuat patrimoni nacional. Un patrimoni al que no hauríem de
renunciar i que és el que, en darrer terme, allò que ens distingeix i ens
uneix. El suport tradicional d’una nació. Una nació, la catalana, de moment
molt més proclamada que reconeguda. Hauríem d’avergonyir-nos de vendre allò que
més ens pot enorgullir, la nostra terra, la terra dels nostres avantpassats.”
Així escrivia fa pocs mesos l’urbanista Manuel Ribas Piera, que acaba de morir
a Barcelona a l’edat de 87 anys.
És convenient de recordar avui les paraules d'aquest article en el que Ribas i Piera, sota el títol Vendre la dignitat, denunciava un projecte particularment agressiu per al territori, la sostenibilitat i equitat de la regió metropolitana de
Barcelona. I ho és no tant per retreure el debat concret, avui afortunadament
superat, sinó precisament per allò que conté de general: l’admonició de qui
ha estat durant més de mig segle professor d’urbanisme, de qui ha vist passar
tots els plans, de qui ha participat en incomptables batalles i prop ja de la
norantena adverteix que un dels pitjors pecats que una societat pot cometre és permetre
la destrucció del territori que la sustenta.
Manuel Ribas i Piera, nat a
Barcelona l’any 1925, fill de l’arquitecte noucentista Josep Maria Ribas i
Casas i nét de l’empresari i constructor d’obres Antoni Piera i Jané, deixa a
tots els que s’interessen per l’ordenació del territori un llegat fecund: el
seu mestratge a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona, de la que fou professor
des de 1956 fins a la seva jubilació, on, entre molts altres aportacions,
impulsà de forma innovadora els estudis de paisatgisme; la seva pràctica com a
urbanista, que s’estén de la participació en el Pla Provincial de Barcelona de
1959 al Pla Director de l’Àrea Metropolitana de Barcelona de 1966, de la
direcció dels plans generals de Ciutat de Mallorca (1972), Múrcia (1977), Tortosa
(1984), Ripoll (1984) al disseny de grans projectes urbans (Ronda de Dalt de
Barcelona -1983-987- Boca Nord del Túnel de la Rovira -1985); el seu interès
com a teòric i historiador de l’urbanisme a Catalunya, amb el seu treball
pioner sobre la “Història recent de la urbanística als Països Catalans” (1964),
la recuperació del Regional Planning dels germans Rubió, la reedició del llibre
La
divisió territorial de Catalunya de 1937, la vindicació de la figura
de Nicolau Maria Rubió i Tudurí (“un noucentista alhora revoltat i seduït pel
moviment modern”).
D’aquest llegat forma part de manera
indissociable el compromís cívic, expressat de múltiples formes: la
participació en l’impuls de tantes iniciatives culturals (el Congrés de Cultura
Catalana, la SCOT, l’Associació Catalana de Ciència Regional); la implicació a
l’Institut d’Estudis Catalans; la intervenció en el debat sobre l’organització
territorial de Catalunya; la seva tossuda voluntat d’acció institucional que s’inicià,
com hem vist, amb la implicació en els plans dels anys cinquanta i continuà fins
l’any 2010 amb la seva presència, molt gran ja, a la
Comissió d’Urbanisme de Catalunya; i, sobretot, amb la concepció de l’urbanisme
com un instrument necessari per endreçar el territori de manera culta i
equitativa al servei de la col·lectivitat.
