La necessitat de donar-se temps es deriva, en primer lloc, del fet
que, en el context de crisi ambiental global, el transport aeri es troba en un
moment de canvis notables. La decisió del govern francès de no ampliarl’aeroport Charles De Gaulle anunciada el mes de febrer d’enguany o l’oposició
de Sadiq Khan, alcalde del Greater London, a la construcció de la tercera pistade Heathrow s’han fonamentat, sobretot, en consideracions de caire ambiental i
en la necessitat de donar compliment als acords de París sobre l’escalfament
global. En aquesta situació, el govern espanyol, que fa mig any va declarar de
manera emfàtica la situació d’emergència climàtica, haurà de justificar amb
arguments de molt de pes la necessitat d’ampliar els aeroports de Barcelona i
Madrid.
A les prevencions associades a la qüestió ambiental s’afegeix la
situació engendrada per la pandèmia. Aquesta ha evidenciat les possibilitats del
teletreball i ha posat de relleu els riscos sanitaris (reals o percebuts)
associats als desplaçaments. L’impacte d’aquestes qüestions sobre els hàbits dels
usuaris són encara incerts, però poden resultar profunds i de llarga durada.
Podrien venir a sumar-se, a més, a l’extensió de l’incipient moviment flight shame, o “vergonya de volar”, iniciat
en els països del nord d’Europa, que propugna la limitació voluntària dels
desplaçaments en avió. Avui, qualsevol predicció sobre l’evolució del tràfic
aeri resulta, com a mínim, agosarada. Les decisions sobre les infraestructures
requereixen de temps per a l’estudi, la reflexió i l’acord. Les presses amb les
que s’ha plantejat la discussió sobre l’ampliació del Prat no s’adiuen en
absolut a aquest requeriment.
El segon element necessari per a la presa de decisions d’aquest
tipus és el rigor. Una actuació com la que es proposa té unes implicacions de
gran abast. Des del punt de vista pressupostari, els 1.700 milions d’inversió
anunciats suposen més de 10 vegades els recursos que l’Ajuntament de Barcelona
ha pogut esmerçar en el Pla per a la millora de barris de la ciutat en els
darrers quatre anys i un volum molt superior al que la Generalitat i els
ajuntaments va invertir en la Llei de Barris entre 2004 i 2010, per posar només
un parell d’exemples.
Pel que fa als aspectes territorials, la conveniència de
l’ampliació hauria de considerar-se en relació al conjunt de les
infraestructures d’accessibilitat exterior de Catalunya. En particular, tal com
han fet notar els ajuntaments de Barcelona i el Prat, cal estudiar les
possibilitats de transvasament de la mobilitat a curta i mitjana distància cap
al tren d’alta velocitat. En aquest sentit, sorprèn l’inconcret anunci realitzat
en els darrers dies sobre la connexió amb alta velocitat dels aeroports de Reus
i Girona. La primera resultarà molt difícil per raó de les actuacions ferroviàries realitzades pel mateix Ministeri de Transports en el Camp deTarragona. En el cas de la segona, tot i estar prevista des de l’any 2010 en el
Pla Territorial de les Comarques Gironines, Estat i Generalitat han deixat
transcórrer més d’una dècada sense cap avenç substantiu.
Rigorosa ha de ser també l’estimació de l’impacte econòmic de
l’actuació proposada, en particular pel que fa als seus efectes sobre l’ocupació.
Les informacions que s’han donat a conèixer fins a la data són, com a mínim,
discutibles. És creïble la generació de 85.000 nous llocs de treball? En quin
termini? D’altra banda, caldria analitzar el cost d’oportunitat d’aquesta
inversió i si emprar els recursos en consolidar el Corredor Mediterrani, així
com en impulsar els serveis ferroviaris regional i de rodalies (manifestament
millorables en molts aspectes) no podria donar millor rendiment en termes
econòmics, laborals i socials.
Finalment, a l’hora de prendre una decisió com la que es proposa cal
prudència, que segons diuen és la primera virtud en política. Cal prudència i respecte
pel que fa a l’ús dels recursos, al diàleg institucional i als processos
democràtics de participació. I cal, sobretot, prudència en matèria ambiental,
ja que les actuacions que es proposen poden tenir efectes irreversibles en un
medi particularment fràgil com és el Delta del Llobregat. Sorprèn en aquest
sentit que s’anunciïn acords i decisions sense haver donat a conèixer els projectes
en la seva
integritat i avaluat el seu impacte ambiental, que, com han recordat el
portaveus europeus, és responsabilitat del Estats membres.
Prendre el temps adequat, avaluar amb rigor els avantatges i
inconvenients i actuar amb prudència en un escenari molt incert. Aquests són
els requisits necessaris per tal que les institucions i la societat catalana puguin
dur a terme un debat constructiu sobre l’aeroport del Prat, lliure de
imposicions, pressions i prejudicis.
[Article publicat a El Periódico, 11.08.2021. Imatge: Mapa Urbanístic de Catalunya]
