dimecres, 15 de juny de 2011

Vot d'extrema dreta i segregació urbana

Un dels aspectes sens dubte més destacats i simptomàtics de les eleccions municipals del proppassat 22 de maig a Catalunya és l'increment del vot de les formacions d'extrema dreta. A primera vista les dades mostren que es tracta d'un vot en bona mesura urbà, que es concentra, sobretot, en ciutats grans i mitjanes de Catalunya. Precisament per aquesta naturalesa territorial sembla que seria de gran interès analitzar les relacions entre aquests resultats electorals i els processos de segregació urbana.
En efecte, l'evolució del mercat immobiliari i el tombant de les dinàmiques demogràfiques han comportat, de 1996 ençà, un increment molt notable en les dificultats d'accés a l'habitatge per a molts sectors de la població. Com és sabut, un dels efectes d'aquesta dificultat és l'increment del risc de segregació urbana: en unes condicions de mercat molt difícils, els grups socials amb menor capacitat adquisitiva es veuen forçosament relegats a viure en els barris on els preus són relativament més baixos. Així, acaben concentrat-se, sobretot, en els nuclis històrics de les poblacions, els polígons d'habitatge dels anys seixanta i setanta i les àrees nascudes de processos d'urbanització marginal o poc planificada, és a dir, aquells àmbits amb majors dèficits urbanístics. Les condicions actuals de crisi econòmica i de restricció del crèdit han vingut a aprofundir encara aquesta tendència. 
La segregació urbana tendeix a concentrar doncs en aquests barris els grups amb menor capacitat adquisitiva i majors necessitats socials: joves i immigrants recents, en primer lloc. Així, la població que ja hi vivia ha pogut tenir la impressió de que les condicions de vida en el barri empitjoraven, amb la conseqüent preocupació i temor. Òbviament, l'origen del problema es troba en els preus de l'habitatge i el filtre que aquests suposen a l'hora de fixar residència. Però des de posicions d'extrema dreta s'ha pogut presentar aquells que eren empesos pels preus cap els barris amb majors dèficits no com a víctimes del mecanisme de mercat sinó com a causants dels problemes. 
Algunes dades semblen indicar la pertinença d'aquesta interpretació i la necessitat d'aprofundir-la. Per exemple, la formació política Plataforma per Catalunya ha passat de 17 regidors l'any 2007 a 67 el 2011, amb un total de 65.905 vots (el 2,3% del total) que li permetran estar present en 39 consistoris, segons dades de la mateixa formació (vegeu mapa). Doncs bé, en 29 d'aquests 39 municipis hi ha barris en condicions tals que han estat qualificats per participar en el programa d'ajuts de la Llei de Barris entre els anys 2004 i 2010. En termes de regidors, 54 dels 67 regidors de Plataforma per Catalunya (el 80,6%) han estat elegits en municipis acollits a la Llei. Si és cert que el vot d'extrema dreta prospera allà on els processos de segregació urbana són més aguts, llavors les polítiques d'habitatge protegit i els programes de rehabilitació urbana com els de la llei de barris esdevenen no només un imperatiu d'equitat, sinó també un instrument per fer front a les situacions que fomenten el vot de la por.