dissabte, 22 de juny de 2019

Enzo Traverso: torna el feixisme?

El dia 17 de juny, l'historiador Enzo Traverso va pronunciar la conferència titulada Torna el feixisme? Les dretes radicals des d'una perspectiva històrica. L'acte va ser organitzat per l'Escola Europea d'Humanitat i presentat pel seu director, Josep Ramoneda.
Enzo Traverso (Gavi, Piemont, 1957) és professor a la Universitat de Cornell i acaba de publicar The New Faces of Fascism. Populism and the Far Right (Verso). D'altres obres seves influents són L'Histoire déchirée, essai sur Auschwitz et les intellectuels (1997) i Left-Wing Melancholia: Marxism, History, and Memory (New Directions in Critical Theory (2017).
Les notes següents, que no fan justícia a la riquesa de la seva exposició, volen ser-ne alhora una resum i una interpretació. 





TORNA EL FEIXISME? 
LES DRETES RADICALS DES D'UNA PERSPECTIVA HISTÒRICA 
Enzo Traverso, 
Escola Europea d’Humanitats , Palau Macaya, Barcelona, 17 de juny 2019
 
I. L'ascens dels moviments d'extrema dreta: un retorn al passat?
L'ascens dels moviments d'extrema dreta que avui presenciem a Europa porta a preguntar-se si és possible un retorn de règims polítics autoritaris com els que el continent va conèixer abans de la Segona Guerra Mundial.
La pregunta és pertinent ja que mai, des de mitjans del segle passat, s'havia produït una situació similar a Europa. Pràcticament sense excepcions, l'extrema dreta té un paper rellevant i ocupa posicions institucionals en tots els països del continent. A més, el fenomen no és només europeu sinó mundial, com mostren l'ascens de Trump als Estats Units, Bolsonaro al Brasil i Mori a l'Índia.
Ara bé, que la pregunta sigui pertinent no suposa necessàriament que sigui una bona pregunta. Aquesta apreciació es deriva de l'anàlisi sobre les similituds i les diferències entre la situació actual i el feixisme dels anys vint i trenta.
II. Feixisme i post-feixismes
L'anàlisi ens indica que ens trobem no tant davant d'un retorn al passat - "el retorn del feixisme" - sinó davant un nou futur. Un futur preocupant, però divers a allò que havíem conegut.
Les analogies i les diferències entre la situació present i el passat ens porten a deduir que no podem definir els moviments actuals com feixistes, però tampoc podem definir-los sense pensar en el feixisme. Així doncs, el terme post-feixisme seria segurament el més adequat per referir-s’hi.
Són "post" en termes cronològics i en termes polítics. Han vingut després dels feixismes "clàssics", evoquen alguns dels seus trets, però es proposen fer coses noves.
No cal descartar, però, una radicalització d'aquests moviments, en cas d'un ensorrament de la Unió Europea, per exemple, que pugui portar-los a assemblar-se encara més als seus precedents històrics.
III. Les analogies del context
Des d'una perspectiva històrica, s'ha de subratllar, en primer lloc, que el context en què aquests moviments han sorgit guarda certes similituds amb el dels anys trenta del segle passat. Aquestes són, essencialment, les següents:
a) La presència d'una crisi econòmica que, com la de 1929, ha colpejat amb especial intensitat àmplies capes de la societat i ha generat una gran incertesa i temors no només entre els sectors socials més vulnerables sinó entre les capes mitjanes.
b) La fi d'un conflicte d'àmbit mundial, la Guerra Freda que, com la Primera Guerra Mundial, s'ha resolt sense la imposició d'una hegemonia clara.
c) L'existència de notable desordre internacional, com el dels anys trenta, sense que els organismes internacionals de mediació aconsegueixin pal·liar (i molt menys resoldre) les contradiccions existents.
Ara bé, el fet que es puguin traçar alguns paral·lelismes pel que fa al context no implica, de cap manera, que els moviments d'extrema dreta de l'Europa de pre-guerra i els actuals tinguin les mateixes característiques.
IV. Els trets diferencials dels post-feixismes
Les diferències fonamentals que separen els post-feixismes actuals dels feixismes històrics tenen relació amb la violència, l'anticomunisme, la utopia i l'antisemitisme.
a) En primer lloc, malgrat el seu llenguatge agressiu i sovint brutal, els post-feixismes actuals no recorren de manera significativa i quotidiana a la violència. Això els distingeix clarament dels feixismes clàssics, en el marc d'una Europa en la qual el recurs a la violència armada com a forma de dirimir els conflictes socials i polítics és avui, Dieu merci, una pràctica no habitual.
b) D'altra banda, les noves dretes post-feixistes no poden tenir com a element identificador i cohesionador principal l'anticomunisme. Després de la derrota del comunisme al final de la guerra freda, aquest tret, que havia estat fonamental en els feixismes històrics, no tindria ja sentit. Al contrari, l'absència de l'alternativa comunista com a marc organitzatiu i d'esperança per a les classes treballadores és un element que facilita en gran manera la penetració del post-feixisme a les classes populars. De fet, la retòrica post-feixista és avui un dels pocs discursos que tracta d'atorgar un lloc a les classes subalternes autòctones en el cos nacional (redefinit).
c) L'absència de dimensió utòpica és també un tret distintiu dels post-feixismes contemporanis. El feixisme clàssic oferia a l’"home nou" una retòrica i una estètica que projectava un seguit de mites ancestrals cap al futur. Avui dia, un de les debilitats dels post-feixismes és precisament el seu presentisme, la seva incapacitat de projectar el futur, una debilitat perfectament parangonable a la mateixa incapacitat per part de l'esquerra. Així, la seva lògica, més que revolucionària és conservadora o reaccionària.
d) Finalment, la xenofòbia i el racisme constitueix sens dubte un element de continuïtat entre els post-feixismes i el feixisme clàssic. Però aquests han canviat de caràcter: l'antisemitisme, que havia estat un tret distintiu fonamental del feixisme de pre-guerra ha perdut la preeminència. Al contrari, alguns dels moviments d'extrema dreta mantenen excel·lents relacions amb l'Estat d'Israel. El lloc de l'antisemitisme ha estat ocupat per la islamofòbia, que té la seva pròpia tradició i connexions amb la història del colonialisme europeu.
V. Les relacions amb les elits
Una altra diferència fonamental dels post-feixismes respecte al feixisme dels anys trenta és de caràcter relacional. A l'Europa de pre-guerra, el feixisme va constituir en bona mesura l'opció preferida per les elits econòmiques i socials. Davant la por a la revolució aquestes van cedir més o menys gustosament el poder al feixisme.
Aquest no és el cas en l'actualitat, la qual cosa constitueix precisament un element de legitimació de les dretes post-feixistes en molts països, on poden aparèixer com un capdavanteres de l'oposició al neoliberalisme. Les elits econòmiques europees no donen suport avui de forma majoritària al post-feixisme, sinó a les polítiques neoliberals imposades per la Unió Europea. Això constitueix una curiosa paradoxa, ja que aquestes polítiques, juntament amb la crisi econòmica i la manca d'alternatives d'esquerra, són en bona mesura responsables de l'ascens del post-feixisme.
Ara bé, si aquests moviments acabessin per triomfar les elits segurament s'adaptarien a la situació, com han fet sempre.
VI. "Populisme" és una denominació útil i correcta?
Per acabar, cal reflexionar sobre la correcció del terme "populisme" per definir els post-feixismes. De fet, el terme s'utilitza avui de forma profícua per denominar qualsevol posició critica a les polítiques neoliberals dominants, procedent de l'esquerra o de la dreta.
En realitat, el populisme és més aviat un estil de fer política, basat en l'oposició entre el "poble" i les "elits". Però aquest estil pot respondre a continguts molt diversos: del chavisme a Salvini, de Marie Le Pen a kirschnerisme. Uns poden tenir finalitats socialment inclusives, d’altres excloents.
Per això, el terme "populisme" és en certa forma camaleònic i s'acaba adaptant a realitats molt diverses. Com el terme "totalitarisme" aplicat de manera indiscriminada al feixisme i al comunisme, no ajuda a comprendre la realitat, sinó que constitueix més aviat una barrera epistemològica.
Els post-feixismes són autoritaris, contraris a les llibertats i es recolzen en una definició excloent de la pàtria. Davant del seu ascens, l'alternativa no pot venir del manteniment de la Unió Europea tal com la coneixem. Al contrari: el manteniment de les polítiques actuals de la UE és la recepta perfecta per a l'ascens dels post-feixisme.
L'única alternativa plausible als post-feixismes són els moviments socials defensors de drets i llibertats. Ara bé, per avançar, aquests hauran de superar el seu caràcter defensiu i el presentisme imperant avui a la esquerra. Només si són capaços de pensar i proposar opcions de futur viables constituiran una alternativa als post-feixismes.

dilluns, 10 de juny de 2019

I looked like this

 Tres joves pagesos de camí cap al ball (1914)
Aquests dies es pot veure al Centre de la Imatge del Palau de la Virreina, a Barcelona, una exposició de fotografies d'August Sander (1876-1964). S'hi aplega una selecció de imatges de "Gent del segle XX": un projecte construït durant gairebé mig segle de pràctica professional, que constitueix un extraordinari exercici artístic i un magnífic assaig sociològic i antropològic sobre la societat alemanya del segle passat, en especial en els anys de la República de Weimar.
El fotògraf va concebre un repertori de retrats que serien com un compendi de l'estructura social del seu país. Així, va realitzar i classificar en un conjunt de carpetes un nombre molt elevat de fotografies de camperols, treballadors urbans, professionals, artistes, marginats, tot partint d'una visió de la divisió de la societat en classes d'inspiració marxiana. En aquest context, va parar especial atenció a les dones, no només com a membre de les estructures familiars, sinó en la seva individualitat, retratant-les sovint com a treballadores i professionals.
Sander va dedicar un apartat específic a imatges de la ciutat, de tal manera que la seva obra s'inscriu en la tradició de fotografia urbana de la que ja hem tingut ocasió de parlar d'altres vegades. Així, la col·lecció "Gent del segle vint" pot ser llegida també com una crònica d'una societat en transició, en la que el procés d'urbanització estava provocant el trànsit des d'un poblament encara majoritàriament rural cap a la formació de les grans ciutats. Els canvis en l'aspecte, la forma de vestir, les professions i l'actitud que aquesta transició comporta són reflectides com en un mirall a "Gent del segle vint", que podria llegir-se doncs com una contrapart perfecte dels assajos de Georg Simmel sobre la vida urbana o les novel·les d'Alexander Döblin.
Pintor (1926)
Les imatges de Sander, desproveïdes de sentimentalisme i de caràcter anecdòtic, parlen de la dignitat de la condició personal i, al mateix temps, resulten extraordinàriament representatives des del punt de vista històric i col·lectiu. Potser és això els que portà John Berger, en un article publicat l'any 1979, a preguntar-se: "What did August Sander (...) tell his sitters before he took their pictures? And how did he say it so that they all believed him in the same way? (...). Did he simply say that their photographs were going to be a recorded part of history? And did he refer to history in such a way that their vanity and shyness dropped away, so that they looked into the lens telling themselves, using a strange historical tense: I looked like this. We cannot know. We simply have to recognize the uniqueness of his work, which he planned with the overall title of 'People of the Twentieth Century'" (J. Berger, Understanding a Photograph).