dijous, 27 d’agost de 2020

El revolucionari i els marcians


Alexandr Aleksándrovich Bogdanov fou un destacat dirigent revolucionari rus, bolxevic de primera hora, amic i rival de Lenin, metge, filòsof, psicòleg, precursor de la teoria de sistemes, pioner de les transfusions sanguínies... i escriptor de ciència ficció.
Entre les seves obres d’aquest gènere destaca Estrella roja, publicada per primera vegada l’any 1908. El llibre narra la història d’un militant revolucionari rus d’inicis del segle XX que és abduït pels marcians i transportat al “planeta roig”. Aquest resulta ser roig no només pel seu cromatisme característic quan se l’observa des de la Terra, sinó pel fet d’estar habitat per una societat socialista. En efecte, l’autor va imaginar que si en d’altres planetes hi havia civilitzacions més desenvolupades que la terrestre, aquestes haurien de ser necessàriament socialistes, ja que sinó no haurien pogut arribar a un nivell tan alt de desenvolupament.
Ara el col·lectiu Wu Ming acaba de publicar a Itàlia Prolekult una novel·la que glosa l’extraordinària trajectòria d’Alexander Bogdanov, com a revolucionari, científic i escriptor. Es tracta d’un relat complex, situat en el Moscou l’any 1927, quan s’està a punt de celebrar el desè aniversari de la revolució soviètica i s’anuncia ja l’inici de la repressió stalinista. En aquest marc, es fabula l’encontre de Bogdanov, director d’un institut de recerca mèdica, amb un personatge que clama ser fill d’aquell revolucionari abduït pels marcians a Estrella roja. S’entra així en un joc de miralls, en el que es creuen la realitat i la ficció, la revolució soviètica i el socialisme interplanetari, l’inici de les purgues stalinistes i la utopia d’una societat igualitària.
De fet, les dues novel·les entrellaçades, tant el relat de Bogdanov com el el llibre de Wu Ming, constitueixen l’excusa per intervenir en debats que foren, i continuen sent, de gran importància per a qualsevol moviment social transformador. En primer lloc, la polèmica sobre si resulta possible, en un món capitalista creixentment integrat, assolir avenços revolucionaris substantius i permanents en un sol país (la cèlebre polèmica sobre el “socialisme en un sol país” que va fracturar el moviment comunista a partir dels anys vint). En segon lloc, la discussió sobre la relació entre les societats humanes i els recursos, que les empeny a tractar de subjectar més i més la natura (o d’altres planetes, en el cas dels marcians de Bogdanov). Finalment, el dilema sobre la viabilitat que una alternativa revolucionària progressi sense, abans mateix de transformar les relacions de producció i les formes de vida, haver canviat les percepcions i la concepció del món de la ciutadania.
Aquest darrer debat, enllaça, entre d'altres, amb la discussió sobre el concepte d’hegemonia d’Antonio Gramsci. Sembla, per cert, que el filòsof italià, durant la seva estada a Moscou en els anys 1922 i 1923 hauria treballat, juntament la que més tard esdevindria la seva esposa, Giulia Schucht, en una traducció d’Estrella roja. Aquest debat sobre la relació entre les concepcions dominants del món i la seva eventual transformació és també el que portà a la ruptura entre Lenin y Bogdanov a partir de la publicació per part del primer de l’assaig Materialisme i empiriocriticisme (1909, segona edició 1920), en el que titllava les concepcions del segon de “burgeses i reaccionàries”.
En l’Europa d’avui, en la que tant la dreta com l’esquerra de l’espectre polític semblen haver renunciat a oferir visions de futur alternatives, la lectura de l’Estrella roja de Bogdanov i del Prolekult de Wu Ming suposa, en certa manera un repte. El repte de pensar avenirs millors quan sembla com si el futur no pogués ser pensat més que com a distòpia o, en el millor dels casos, com a continuïtat d’un present immodificable. Les obres que esmentem ens recorden que concebre d’altres futurs i treballar per construir-los és possible i necessari.

[Publicat a L'Avenç, juliol 2019]

diumenge, 9 d’agost de 2020

Amarg saber el que ens procura el viatge

Claude Lévi-Strauss al Brasil en els anys '30
El mes de setembre de l'any passat, en una època que ara ens pot semblar remota, dues dones de mitjana edat, d'aspecte ben corrent, comentaven les seves vacances, tot baixant en el tren del Vallès cap a Barcelona. "Hem estat a Vietnam", explicava una d'elles. "Vietnam és molt autèntic i s'hi menja molt bé".
Després de tot el que ha passat de llavors ençà, aquest estiu que presenta tants impediments per als desplaçaments pot ser un bon moment per a reflexionar sobre la necessitat i la utilitat dels viatges de vacances. Què cerquem en aquests viatges tan sovintejats, adreçats a destinacions cada vegada més llunyanes, als que una part creixent de les poblacions dels països més rics s'ha habituat?
Potser una de les claus de la qüestió es troba en la noció de l'"autenticitat". Ens portaria ara lluny debatre perquè s'associa la nostra societat amb la cultura i l'artifici, mentre d'altres, incorporades més tardanament a les relacions de producció capitalistes, s'identifiquen amb la natura i amb la ingenuïtat. Des d'aquesta perspectiva, Vietnam encara seria "autèntic", de la mateixa manera que Bali, integrat en els circuits del turisme internacional des de fa més anys, hauria deixat de ser-ho. És a dir, en comparació amb d'altres, la realitat del país de l'Indoxina seria menys "falsa", menys transformada i contaminada per l'influx de la modernització econòmica i la globalització homogeneïtzadora (la raó per la qual la realitat d'un país que va patir més de tres dècades de cruentes guerres colonials no hauria estat transformada per les relacions amb l'exterior constitueix un misteri, però aquest no és ara el nostre tema). En tot cas, resulta rellevant assenyalar que, en l'imaginari de viatge, la recerca d'allò que és "autèntic" s'associa també a la persecució d'allò que és "verge": la darrera platja intocada, el cim per conquerir, la selva no penetrada.
La paradoxa rau en que, com és evident, el viatge cap a l'"autenticitat" i envers l'indret encara "verge" comporta la negació mateixa d'allò que es persegueix: la nostra possibilitat d'arribar-hi altera de manera inevitable el caràcter i la condició dels llocs, de la mateixa manera que els anuncis de Airbnb que conviden a venir a Barcelona "to live the city like a local" contribueixen a desplaçar de forma ineluctable la població local que teòricament es voldria venir a conèixer i imitar.
Tristes tropiques (1955). 1a. edició
No és pas ni una pulsió ni un fenomen nou. A mitjans de segle passat, Claude Lévi-Strauss, tot reflexionant sobre els seus viatges a les regions més remotes d'Amèrica Llatina, escrivia: "Comprenc llavors la passió, la bogeria, l'engany dels relats de viatge. Porten la il·lusió d'allò que ja no existeix i que hauria d'existir encara per tal que poguéssim escapar de aclaparadora evidència que s'han escolat 20.000 anys d'història" (Tristes tropiques, 1955). Una història que s'ha accelerat de manera extraordinària en els darrers segles, amb l'adveniment del capitalisme i que ha fet que "ja no hi hagi res a fer: la civilització ja no és més aquesta flor fràgil que preservàvem a dures penes en alguns racons arrecerats d'un terròs ric d'espècies rústiques, amenaçadores sens dubte per llur vigor, però que permetien variar i envigorir el planter. La humanitat s'ha instal·lat en el monoconreu; es disposa a produir una civilització en massa, com la remolatxa. El seus àpats diaris es composaran només d'aquest plat".
Avui, quan els efectes les relacions de producció capitalista i el procés d'urbanització que les acompanyen s'han estès fins al darrer confí del planeta, les possibilitats de trobar-hi societats o espais no transformats, és a dir, "autèntics" i "verges", resulta una quimera. Per això, deia l'antropòleg, els relats del viatge que pretenen transmetre aquestes qualitats ens sonen necessàriament falaços, fruit d'una "manipulació que, en el cas del més sincers, és només inconscient". Un joc de mans consistent en "espigolar i tamisar els records", amb la finalitat d'eliminar les impureses "i substituir el que hem viscut pel que hem estergit". Potser és aquesta la raó per la qual les narracions dels viatges d'altri ens resulten sovint tan enutjoses i avorrides: sabem que estan basades en bona mesura en l'engany i se'ns fa difícil de participar-hi quan els enganyats no som nosaltres. "Tant de bo que l'entusiasme de les nostres descripcions sigui menys insuportable que el de la majoria d'aquells que viatgen", s'exclama en algun moment de la novel·la la protagonista d'Orgull i prejudici. 
Per què llavors, tot i ser més o menys conscients de la seva futilitat, continuem entestats en la quimera de viatge cap allò que considerem verge i autèntic? Per què per a molts la dificultat viatjar aquestes vacances esdevé una limitació insuportable? Lévi-Strauss ho atribuïa a la necessitat (i la impossibilitat) de distingir-se i identificar-se socialment: "la societat tota sencera és la que assenyala als seus membres que per a ells no existeix cap oportunitat en el sí de l'ordre social sinó és al preu d'una alternativa absurda i desesperada de sortir-ne [...] Pot ser cap amunt, per l'ascensió d'alguna muntanya; cap a les profunditats, davallant als abismes; també horitzontalment, aventurant-se fins el cor de regions llunyanes [...]. Allò que importa és el fet de la temptativa i no el seu objecte." Així, l'intent d'assolir llocs pretesament "autèntics" qualifica el viatger, li confereix identitat i distinció.
De la mateixa manera que la "crida al camp" s'explica en molts casos com el retorn a unes formes de vida ja desaparegudes, el viatge de plaer es justifica sovint per la recerca de l'espectacle de l'alteritat cultural i la naturalesa. Tanmateix, quan puguem tornar a viatjar, l'experiència serà segurament més útil i instructiva si, en comptes de córrer al darrera de miratges o recreacions de realitats del passat, tractem d'emprar-la per comprendre les contradiccions del present que estem construint.

[Imatges: UNESCO Courrier /en.wikipedia.org/w/index.php?curid=45649151