 |
| Louis Moreau, "L'en dehors" (1922, circa) |
En els darrers mesos, coincidint amb l’esclat de l’epidèmia COVID-19,
el portals immobiliaris han detectat un increment de la demanda dels habitatges
situats fora dels àmbits urbans més densos. Les consultes relatives a finques
rústiques, xalets i cases entre mitgeres pugen, mentre l’interès pels pisos
disminueix de manera assenyalada. Sembla doncs que el temor al contagi i
l’experiència del confinament han convençut a part de la ciutadania dels riscos
de l'alta densitat urbana. Els mitjans de comunicació dediquen programes al
fenomen i alguns experts vaticinen fins i tot la fi de la ciutat.
De fet, el refús a la ciutat en temps d’epidèmia ha estat un tret
recurrent al llarg de la història. La literatura en va plena. Això és degut a
que la densitat, en propiciar el contacte, augmenta òbviament el risc de
contagi. Ara bé, la relació entre densitat i risc no és pas unívoca, com ho
demostra el fet de que algunes metròpolis particularment denses, com Seul o Singapur, hagin pogut fer front amb prou èxit a l’epidèmia. La densitat pot
propiciar el contagi, però també facilitar la prevenció i la cura. Com hem
explicat en d’altres ocasions, els hospitals, la recerca, les vacunes i l’Estat
del benestar són, en bona mesura, creacions urbanes. La densitat pot ser risc i
salvació alhora.
Tanmateix, en les presents circumstàncies, la por al contagi sembla
aliar-se a un refús genèric a la ciutat, anterior a la crisi actual. Ja l’any
2017, en l’Enquesta a la Joventut de Catalunya, un de cada tres joves catalans
d’entre 16 i 34 anys residents en àrees urbanes afirmava que, si pogués, “li
agradaria anar a viure en un municipi rural”. L’anàlisi de les respostes mostrava,
tanmateix, que en molts pocs casos aquesta voluntat obeeix al desig de dedicar-se
a l’agricultura i d’abandonar les formes de vida urbana. Amb les lògiques excepcions
-interessants però molt minoritàries- la crida del camp no procedeix de la
voluntat de reprendre el cicle de vida tradicional de la pagesia. Res indica
tampoc que, en termes generals, es cerqui l’atractiu de la soledat en la natura,
la via propugnada per Thoreau com a camí per al perfeccionament personal.
Tampoc sembla, finalment, que estem davant d’un renaixement consistent de les
experiències neo-rurals de fa prop de mig segle, que volien assajar formes de
vida comunitàries i menys consumistes.
És innegable que algunes iniciatives més o menys sòlides apunten en
aquestes direccions alternatives. Però la gran majoria dels que diuen desitjar “anar
a viure al camp” voldrien fer-ho sense renunciar a les formes de vida i l’accés
als serveis dels que gaudeixen a ciutat. L’aspiració és més aviat la casa amb
jardí, el teletreball, la compra per internet i la mobilitat assegurada pel
vehicle privat. No és d’estranyar doncs que la nova demanda d’habitatge no
apunti tant cap als territoris més remots i despoblats, sinó cap els entorns
que estan “prou lluny i prou a prop” dels centres urbans com per gaudir-ne de
les avantatges, sense haver de patir-ne els inconvenients (sanitaris i
d’altres). En termes generals, doncs, estem davant més de la voluntat d’estendre
la ciutat, que no pas de marxar-ne.
Més enllà de la seva dubtosa eficiència en termes de salut pública, cal
cridar l’atenció sobre les conseqüències que podria tenir el retorn d’una onada
de dispersió urbana com la que vam conèixer en les darreres dècades del segle
XX. Per contenir-la van caldre molts esforços i, de fet, no es va aturar fins
l’adveniment de crisi econòmica de 2008. Ara, des del punt de vista ambiental,
la represa de la dispersió del poblament podria comportar efectes molt negatius
pel que fa a fragmentació dels espais naturals, l’ocupació de sòls d’interès
agrícola i l’increment de la mobilitat privada.
D’altra banda, des del punt de vista social, la pulsió per deixar la
ciutat podria resultar en un agreujament de la segregació residencial, és a dir
de la tendència dels grups socials a separar-se entre ells. Albert Camus, a La Pesta -que deu haver estat un dels
bestsellers de les darreres setmanes- explica com, tancada la ciutat per raó de
l’epidèmia, els preus del pa hi van pujar de manera accelerada. Així, els
ciutadans, sobretot els més pobres, pensaven amb nostàlgia en els camps veïns i
cridaven, al pas del prefecte, “Pa o espai!”, és a dir, alimenteu-nos o
deixeu-nos sortir. En les actuals circumstàncies, les possibilitats reals de sortir
de la urbs no estan pas a l’abast dels més vulnerables, que molt difícilment
poden guanyar-se el pa o trobar una espai per viure ni dins ni fora de la
ciutat. La temptació de la fuga és només realitzable per a les classes mitjanes,
i, en particular, per als seus joves. La seva concreció podria contribuir doncs
a incrementar la separació de les persones segons el seu nivell de renda, amb
les corresponents conseqüències.
Les causes i els efectes de l’epidèmia estan, sens dubte, relacionades
amb les condicions de insostenibilitat ambiental i de injustícia social en que
té lloc el procés d’urbanització. Però, per ella mateixa, la disminució de la
densitat urbana no seria, de cap manera, una solució del als nostres problemes.
Al contrari, podria agreujar-los i engendrar-ne de nous. No hauria de ser la
crisi actual l’ocasió de rellançar el debat sobre l’ordenació del territori a
Catalunya? Més enllà dels llocs comuns i dels clixés ideològics, no hauríem
d’aspirar a articular el nostre territori a partir del respecte als espais
oberts i de l’articulació d’una xarxa urbana potent i ben comunicada? Més que
escampar la urbanització, no hauríem de procurar que tothom, amb independència
del lloc on viu, pugui tenir un accés enraonadament equitatiu a la renda i els
serveis? En definitiva, més que córrer encara una altra vegada darrera formes
d’urbanització caduques i fallides, no ens es caldria repensar la manera com
utilitzem els recursos i distribuïm la riquesa?
[Article publicat al diari Ara, 24.07.2020]
