dijous, 2 d’abril de 2020

La ciutat i la plaga

"La meva ànima es va omplir de molt seriosos pensaments sobre la misèria que planaria sobre la ciutat, i de la infelicitat dels qui s’hi haguessin quedat". Així meditava Daniel Defoe sobre la pesta que va afectar Londres en 1665. Llegit avui, el seu Journal of the Plague Year ens sembla estranyament proper. Salvades totes les distàncies històriques, els paral·lelismes amb la nostra situació actual no ens haurien de sorprendre. Les plagues han tingut una importància crucial en el procés d'urbanització i han donat lloc a comportaments fins a cert punt recurrents. Tant és així, que en els últims dies diversos mitjans es pregunten sobre si l'epidèmia de l'CoViD19 hauria de ser vista com un efecte del procés d'urbanització i, per tant, com una demostració més de la seva inviabilitat social i ambiental.
De fet, més que els eventuals efectes negatius de la urbanització, allò el que la crisi actual posa en evidència són les seves contradiccions. La primera, la més òbvia, és la derivada de la densitat. Al llarg dels segles, la ciutat s'ha caracteritzat, sobretot, per la concentració de població i activitat en un espai reduït. Així, avui el 2% de la superfície de les terres emergides alberga més de la meitat de la població mundial.
Aquesta concentració ha resultat fonamental per al desenvolupament econòmic i els avenços socials. Però, al mateix temps, la facilitat i el nombre dels contactes suposa un risc evident en temps d'epidèmia. D'aquí les fuites de població urbana davant les pestes, tan ben referenciades en la literatura, de Boccaccio a Defoe i a Poe. D'aquí, també, la identificació entre densitat i insalubritat que tant va preocupar els higienistes decimonònics, i va propiciar, entre altres, la crida "Abajo las murallas!" del barceloní Pere Felip Monlau.
Ara bé, la concentració suposa també esperança de salut. L'atenció sanitària, especialment la que correspon als hospitals i els serveis especialitzats, es pot prestar més fàcilment a les ciutats. Les àrees urbanes concentren també els principals centres d'investigació, els laboratoris i les universitats. Constitueixen així els focus de l'avenç científic i la innovació que permeten tractar malalties i augmentar de forma extraordinària l'esperança de vida. La facilitat de contacte, essència de la vida urbana, comporta certament risc, però fa més accessibles els serveis, eficients els recursos i potència innovació. Les vacunes, la penicil·lina, la higiene, els hospitals i l’Estat del benestar són creacions urbanes. I ho són en un doble sentit: s’han creat a les ciutats i han estat impulsades per grups socials eminentment urbans.
La segona contradicció que evidencia l'epidèmia és la relativa a la desigualtat. Les primeres dades sobre la incidència de l'CoViD19 a la ciutat de Barcelona, ​​per exemple, mostren que la taxa de contagis de districte de Nou Barris triplica la de Sarrià-Sant Gervasi. Són dades que s'han d'interpretar amb cautela i que l'evolució futura s'encarregarà de verificar. La seva explicació podria trobar-se, de nou, en la densitat, a la disposició del capital social necessari per processar la informació i en les condicions de l'entorn. No és el mateix, òbviament, confinar-se en un apartament espaiós, amb possibilitat de practicar teletreball, de compartir un habitatge reduïda i haver de desplaçar-se cada dia per anar a treballar. Com ha assenyalat Joan Benach, director de el Grup de Recerca de Desigualtats en Salut de la UPF, "la pandèmia és una forta amenaça per als grups de població i per als barris més pobres i vulnerables".
La nostra relació amb l'entorn és una altra contradicció de la urbanització que es fa patent ara. L'expansió de les epidèmies no pot separar-se de la forma com utilitzem els recursos i ens desplacem sobre l'espai. Els canvis en els usos del sòl, la desforestació massiva, la mercantilització de l'aigua i l'energia, i la proliferació de viatges a llarga distància incideixen sens dubte en les condicions de vida de la població i faciliten l'expansió de les epidèmies. També generen problemes de salut pública de gran abast: les 400.000 morts prematures anuals que, segons l'European Environment Agency, provoca la contaminació de l'aire en els països de la UE resulten menys visibles, però són igualment tràgiques que les degudes a l'epidèmia.
Finalment, la situació actual posa en relleu també la qüestió crucial de el govern de la ciutat i de la societat en el seu conjunt. En els últims dies, s'han alçat veus lloant les virtuts del control de la població a l'hora de combatre l'epidèmia. Els règims autoritaris disposats a emprar sense manies tots els instruments disponibles en aquest camp resultarien per aquest motiu particularment eficients. Per contra, els règims democràtics afavoririen l'individualisme, disposarien de menys capacitat de control i aconseguirien resultats pitjors.
L'argument és fal·laç per moltes raons. Abans de res, oblida la importància dels sistemes públics de salut i la mobilització de la ciutadania. En aquests moments està sorgint una miríada d'iniciatives solidàries, crucials tant des del punt de vista sanitari com per pal·liar els efectes socials de la crisi. Després de tants anys d'individualisme i neoliberalisme, l'epidèmia evidència la importància de comptar amb poders públics forts i una ciutadania responsable i mobilitzada.
La situació actual no suposa tant una impugnació de les formes de vida urbana sinó d'un sistema econòmic i unes relacions socials insostenibles des del punt de vista ambiental i profundament injustes des del punt de vista humà. Més que buscar a la ciutat un convenient boc expiatori, convindria doncs transformar la manera com ens relacionem amb l'entorn, distribuïm la riquesa i ens governem. La present crisi posa en evidència que no tenim gaire temps per fer-ho.

[Article publicat a eldiario.es, 31.03.2020]