Quedar-se a casa no ha de ser un luxe

Accés principal a la Rocinha, Rio de Janeiro

Diversos mitjans han assenyalat que, a Catalunya, les primeres dades geo-referenciades sobre l’impacte de l’epidèmia del CoViD19 semblen indicar que aquest és més gran entre els grups socials més desafavorits que no pas entre els benestants. Es tracta de dades encara parcials, que cal analitzar amb tota prudència i que serà necessari confirmar en el futur.

En països com el nostre s’han adduït diverses explicacions possibles a aquesta distribució desigual. Entre les relatives a l’espai de vida de les persones, podria avançar-se la hipòtesi de que la més alta densitat poblacional dels barris vulnerables i la grandària més reduïda dels habitatges afavoriria el contagi. També es podria argumentar que la població més desafavorida no compta amb el mateix capital social i sistemes de suport a l’hora de fer front a les mesures de confinament.

Hi ha però una altra variable que podria ser de una importància crucial: la major o menor capacitat de persones pertanyents a diversos grups socials de reduir la seva mobilitat. A aquest respecte són molt interessants les dades de l’empresa Cuebiq que segueix els patrons de desplaçaments de 15 milions de telèfons mòbils cada dia als Estats Units d’Amèrica. Les dades mostren una destacada reducció de la mobilitat a les principals àrees metropolitanes del país. Així, des del 16 de març al 7 d’abril l’índex de mobilitat s’hi hauria reduït en 55,7%.

Ara bé, allò que aquí ens interessa destacar és que aquest reducció de la mobilitat afecta de manera molt diversa els grups socials. Així, tal com a partir d’aquestes dades es mostrava fa tres dies en el New York Times, als Estats Units la població de renda més alta ha reduït més i més aviat la seva mobilitat que no pas la de renda baixa. Tal com es pot veure en el gràfic, mentre el 10% més benestant de la població ja havia reduït la seva mobilitat en un 50% el dia 16 de març, el 10% més vulnerable no ho va fer fins tres dies més tard, el dia 19. A més, de llavors ençà, la mobilitat d’aquest grup s’ha mantingut destacadament més elevada que la del decil més afavorit.

Òbviament, l’explicació pot deure’s en el fet que els sectors benestants tenen més flexibilitat i recursos davant de les dificultats laborals i sovint treballen en sectors que més fàcilment poden adaptar-se al teletreball. En canvi, els grups més desafavorits, empleats més majoritàriament en els serveis bàsics, en situacions més precàries i amb menys estalvis disponibles, han de continuar desplaçant-se amb major intensitat.  “Location Data Says It All: Staying at Home During Coronavirus Is a Luxury”, titulava el diari.

Això mateix, però encara amb major acritud, ocorre a les metròpolis d’Amèrica Llatina. Des de Bogotà, una persona estimada, que treballa en els barris més desafavorits al sud de l’àrea urbana, m'explica “al barri on visc, per posar un exemple, moltíssima gent viu al dia, no tenen cap coixí o un coixí molt prim... com confines a famílies que mengen del que guanyen dia a dia?”. A Colòmbia el govern ha pres mesures amb relativa celeritat i acordà el confinament el 20 de març, però, pressionat segurament pels sectors econòmics, sembla que vol començar-lo a aixecar després de Pasqua, tot i les crítiques de l’alcaldessa de Bogotà. Les perspectives per a les properes setmanes no són gens falagueres.

La qüestió de la mobilitat, a diverses escales, sembla així mateix crucial en d’altres metròpolis llatino-americanes. Els col·legues de Santiago de Chile i de Rio de Janeiro indiquen que allí l’epidèmia sembla haver-se manifestat en primer lloc en els barris i municipis més benestants, que tenen una població amb major propensió als desplaçaments internacionals. De tota manera, s’espera la seva extensió cap als sectors més vulnerables, en part a través dels fluxos de mobilitat del servei domèstic que es desplaça sovint entre els dos tipus d’àrees. Un amic, professor de la Universitat Catòlica de Rio m’indica: “Ja han començat a sorgir casos a les favelas de Rio de Janeiro. Això és paorós, ja que resulta impossible parlar de distanciament social quan, a vegades, viuen 8 persones en una habitació de 6 metres quadrats... I si recordem que un nombre elevat d’habitants de les favelas pateix tuberculosi, l’escenari encara es complica més”.

Les desiguals possibilitats de restringir la pròpia mobilitat es dibuixen així com un factor essencial a l’hora de mesurar (i prevenir) els efectes socials de l’epidèmia. Lluny de dependre únicament de voluntat personal, la capacitat de quedar-se a casa és també (i sovint en primer lloc) una qüestió social. Les mesures de confinament són, sens dubte, una necessitat per a la salut personal i col·lectiva. Per tal de garantir-ne l'aplicació cal garantir -a través dels poders públics i de la solidaritat ciutadana- els mitjans de subsistència bàsics als més desafavorits. Arreu del món, mentre duri l'epidèmia, cal que quedar-se a casa, a més d'un deure social, sigui també un dret per a tothom.

[Foto: O. Nel·lo]