El conflicte agrari: una confrontació de la ciutat i el camp?

Representació de la Jacquerie de 1358 a les
 Chroniques de Froissart

L’esclat de la conflictivitat agrària en diversos països de la Unió Europea ha provocat una onada de interpretacions i debats. No és pas d’estranyar, ja que el conflicte posa sobre la taula bona part dels reptes que les societats europees afronten: l’adaptació al canvi climàtic i els impactes econòmics de la globalització, la tensió entre la integració comunitària i la sobirania nacional, l’increment de les desigualtats i el descontentament polític.

En aquests debats, prou complexos en si mateixos, un element contribueix a ocultar els interessos en joc i a dificultar la comprensió dels problemes: la reiterada interpretació del conflicte com d’un enfrontament entre el “camp” i la “ciutat”. Així, el malestar agrari és representat com un xoc entre la societat rural –adornada d’uns valors i productora de béns bàsics- i una societat urbana incapaç de comprendre les seves necessitats. En aquest context, el camp no tindria altre recurs que marxar sobre la ciutat per tal de fer valdre les seves raons, com en una moderna jacquerie. Les imatges de les columnes de tractors avançant cap a les capitals europees i ocupant-ne les places i avingudes serien la imatge gràfica d’aquesta col·lisió d’interessos.

Es tracta, és clar, d’una visió carregada de contingut ideològic i, per tant capaç de suscitar un elevat nombre d’emocions i adhesions. Tanmateix, aquesta representació simplificadora és enganyosa, en primer lloc perquè la distinció tradicional entre camp i ciutat, entre rural i urbà, es correspon cada vegada menys a la realitat en l’Europa contemporània. Per un costat, les formes de vida urbana s’han generalitzat i la urbanització ha tendit a expandir-se fins abraçar la pràctica totalitat dels espais regionals. Per l’altre, com ha escrit Francesco Galli, les antigues àrees rurals han esdevingut, per bé i per mal, espais operacionals d’un sector agrari cada vegada més integrat i financiaritzat, caracteritzat per un elevat desplegament tecnològic i químic, que en fa “un medi profundament artificialitzat, no tant distant de les urbanitzacions urbanes”.

Les dades relatives a mercat de treball venen a confirmar la inadequació de interpretar el problema agrari com un conflicte entre territoris. L’ocupació agrària representa, segons dades d’Eurostat, tot just el 4,2% del total en la Unió Europea. La proporció és encara més baixa en el conjunt d’Espanya, 3,6%, i, en particular, a Catalunya, 1,4%. Així, fins i tot en les comarques tradicionalment considerades rurals els ocupats en l’agricultura i la ramaderia no representen més que una petita part dels que treballen. Per dir-ho gràficament: a l’Alt Pirineu i l’Aran, territori que a Catalunya es sol considerar rural per antonomàsia, hi ha en l’actualitat poc més de 2.000 pagesos actius. Els pirinencs que treballen en l’hostaleria els doblen en nombre, i el mateix ocorre amb els que treballen en d’altres sectors, com la construcció i el comerç. Els pagesos tenen doncs tot el dret a expressar-se, però, des del punt de vista de l’ocupació, la representativitat del territori pirinenc correspondria més aviat, als cambrers, als pisters (que a Baqueira han de dormir en roulottes), als paletes, als mestres d’escola, als sanitaris i als empleats de botigues i supermercats.

D’altra banda, la imatge del conflicte a partir de la distinció axiològica entre camp i ciutat amaga que en un i altre àmbit hi ha interessos no només diversos, sinó sovint contraposats. Com ha explicat el sindicalista Joan Coscubiela, la presumpte existència d’uns “interessos del camp” posa en el mateix sac “les jornaleres que guanyen el salari mínim i els empresaris agraris que els neguen l’augment al·legant problemes de competitivitat”. La mateixa amalgama d’interessos es produeix en presentar la població urbana com a homogènia, quan resulta evident que està dividida per múltiples tensions i fractures.

Cal reconèixer, tanmateix, que la utilització de metàfores territorials a l’hora d’explicar i representar conflictes socials complexos ha proliferat en els darrers anys. A França, la revolta dels gilets jaunes ha estat interpretada sovint, a partir de les teories del geògraf Christophe Guilluy i d’altres autors, com un enfrontament entre la France périphérique i el poder de la ciutat, amb Paris al capdavant. A Gran Bretaña, el vot a favor del Brexit va ser explicat, amb molt de ressò, per Agustín Rodríguez-Pose, professor a la London School of Economics, com “the revenge of the places that don’t matter”, és a dir, com un esclat d’indignació dels territoris postergats davant la gran ciutat. La fórmula ha fet fortuna també a l’hora d’explicar el descontentament polític a Europa i l’ascens de l’extrema dreta.

Tanmateix, davant aquestes interpretacions simplificadores, alguns autors, com Claire Colomb, professora a Cambridge, han fet notar que avui dia les desigualtats socio-econòmiques tallen els territoris a una escala molt més fina que no pas el que suggereixen les dualitats “perifèric/metropolità”, “rural/urbà”, “camp/ciutat”. Recentment hem realitzat un estudi que ve a confirmar aquesta interpretació pel cas de Catalunya. Així, hem tractat d’establir estadísticament quins són els factors territorials explicatius de les desigualtats socials. Tradicionalment, aquestes han estat explicades, sobretot com el resultat del contrast entre grans àrees geogràfiques (la costa i l’interior, la muntanya i la plana), entre localitats de diversa grandària (la gran ciutat, la vila, el poble) o els espais urbans i rurals. Doncs bé, l’evidència estadística mostra que tot i que existeixen notables desigualtats associades a aquests factors, aquestes resulten destacadament més reduïdes que les relacionades amb una altra variable: la segregació residencial. Així, la separació dels individus i les llars en funció de la seva capacitat de triar lloc de residència, aplega la població més vulnerable en determinats barris i municipis, tant en les àrees més densament poblades com en les que ho són menys. D’aquesta manera, les condicions de vida de la Trinitat Nova de Barcelona tenen més a veure amb les del barri de l’Estació de Puigcerdà o amb el casc històric de Balaguer, que no pas amb les Corts o amb Sant Gervasi. Es confirma així que, des del punt de vista de les desigualtats, les fractures territorials no tenen tant a veure amb grans unitats espacials, o en l’oposició entre “camp” i “ciutat”, com amb les divisòries insidioses dels mercats de treball i de l’habitatge.

No hi ha dubte que la financiarització de la producció, la concentració de la propietat, els canals de distribució i la competència de la producció de tercers països posen en greus dificultats bona part de les explotacions agrícoles. No hi ha dubte tampoc que la gestió de les polítiques agràries i ambientals és certament millorable. Però la solució d’aquestes qüestions no s’aconseguirà contraposant uns presumptes “interessos del camp” als “interessos de la ciutat”. Al contrari, l’avenç, complex i difícil, ha de passar precisament per evidenciar que en tots els àmbits territorials hi ha interessos contraposats. Que, com han mostrar recentment Rosa Cerarols i Joan Nogué, en els àmbits rurals tradicionals proliferen avui nous projectes, que, en molts casos, prefiguren models alternatius d’organització comunitària i de producció agrícola, més respectuosa ambientalment i més equitativa socialment. Que aquestes iniciatives són contradictòries amb els interessos econòmics predominants en el món agrari i, en canvi, poden trobar complicitats decisives en aquells que a ciutat malden per impulsar una major justícia social i una més alta democràcia política. I que entre uns i altres, és a dir, entre aquells que des d’un i altre lloc impulsen projectes transformadors, hi ha la possibilitat i la necessitat d’establir aliances .  

 

Referències

Cerarols, Rosa & Nogué, Joan (2022). L’altre món rural. Reflexions i experiènciesde la nova ruralitat catalana. Barcelona, Tigre de Paper.

Colomb, Claire (2020). The Revolt of the “Periphery” Against the “Metropolis”? Making Sense of the French Gilets Jaunes Movement (2018-2020). International Journal of Urban and Regional Research.

Checa, Joan & Nel·lo, Oriol (2021). Residential Segregation and Living Conditions. An Analysis of Social Inequalities inCatalonia from Four Spatial Perspectives. Urban Science, 5, 2: 45

Coscubiela, Joan (2024). De la lucha de clases al agraviocomparativo. eldiario.es, 9.02.2024.

Galli, Francesco (2024). PAC vs. New Deal. L’agricoltura assedia la città. Chi vincerà? Tieni la sinistra. 7.02.2024

Guilluy, Christophe (2014). La France périphérique: Comment on a sacrifié les classes populaires. Paris, Flammarion.

Rodríguez Pose, Andrés (2018). The revenge of the places that don’t matter (and what to do about it). Cambridge Journal of Regions, Economy and Society, 11/1. 

[Article publicat a Crític, 14.02.2024]

Moviments socials a les ciutats del sud d'Europa

El tema dels moviments socials urbans ha adquirit especial actualitat en els països europeus en els darrers anys. Així, a resultes de la crisi econòmica iniciada l'any 2008 es va produir en moltes ciutats un esclat de mobilitzacions i de noves pràctiques ciutadanes d'innovació social. A les grans ciutats espanyoles, això va culminar l'any 2015, amb l'accés al govern de les principals ciutats de forces polítiques nascudes d'aquests moviments. En els darrers anys, el descontentament social s'han ampliat i diversificat, com ha mostrat per ejemple la mobilització dels gilets jaunes a França, expressant-se a vegades a través d'esclats de xenofòbia i racisme, impulsades i aprofitats per forces d'extrema dreta.    

Justament sobre aquest tema acaba d'aparèixer el volum Social Movements and Public Policies in Southern European Cities, editat per Laura Fregolent i Oriol Nel·lo i publicat per Springer. El llibre conté un conjunt d'assaigs destinats a analitzar els orígens i la naturalesa d'aquests moviments, així com la seva percussió sobre les polítiques públiques. En la seva redacció han participat professors i investigadors de universitats d'Alemanya, Espanya, França, Itàlia, Portugal i el Regne Unit.   

El llibre s'obre amb un estudi introductori dels editors i consta de dues parts. En la primera s'analitza la relació dels moviments amb les dinàmiques urbanes, tant a escala local com global (Oriol Nel·lo), així com amb la problemàtica de l'habitatge (Andrej Holm), l'esclat del turisme (Claire Colomb i Johannes Novy) i les dificultats de donar resposta a les problemàtiques socials a través dels canals institucionals i polítics establerts (Francesco Indovina). La segona part del volum, analitza pròpiament els moviments socials urbans en les ciutats del sud d'Europa, tot basant-se en els casos de Perpinyà (David Giband), Barcelona (Ismael Blanco), Nàpols (Elena Ostanel), el Veneto (Matteo Basso i Laura Fregolent) i Lisboa (Joao Seixas i António Brito Guterres). 

L'aparició del volum es produeix, precisament, en un moment en el que la pandèmia COVID-19 ha provocat una nova onada d'acció col·lectiva per fer front als efectes sanitaris i socials de la plaga. De nou, aquestes pràctiques assenyalen les necessitats de la població i les carències a l'hora de donar-hi resposta tant des del mercat com des de les polítiques públiques. El debat sobre el potencial i les limitacions dels moviments socials esdevé així una qüestió crucial i urgent a l'hora de fer front a la crisi que travessem 

Elogi del turisme de masses

El turisme té mala fama. Els qui es deleixen per viatjar no volen pas, en molts casos, ser denominats ni considerats turistes: reclamen ser “visitants” o “viatgers”. Fins i tot les empreses que promocionen l’activitat turística contraposen la noció “autèntica” dels viatges que ofereixen a la “falsedat” de l’experiència turística. Això és així perquè el turisme sol associar-se a allò que és banal en comptes de singular, fals en comptes d’original, popular en comptes de culte, superficial en comptes de profund.

D’entre tots els turismes, el més bescantat és el turisme de masses, aquell en que el turista no només incorre en tots els defectes que habitualment se li atribueixen sinó que, a més, ho fa juntament amb molt d’altres. Així, a la niciesa del seu comportament s’afegeix el gregarisme, la manca d’originalitat, que el fa encara doblement menyspreable.

Seria convenient revisar aquests lloc comuns i veure fins a quin punt no tenen una arrel classista i estigmatitzadora. En realitat, com ha recordat recentment l’urbanista italià Arnaldo Cecchini, el turisme de masses és, abans que res, el resultat d’una conquesta social: les vacances pagades, que a Europa occidental varen tenir una de les seves primeres concrecions a la França dels anys trenta, sota els governs del Front Popular.

No fou fins llavors que les “masses” varen poder accedir a una activitat, el turisme, que fins llavors havia estat reservada exclusivament a l’aristocràcia, als viatgers il·lustrats i a la burgesia. Ja llavors varen sentir-se no poques queixes sobre el fet de que grups presumptament vandàlics envairien monuments i profanarien santuaris naturals que fins llavors havien estat accessibles per als “happy few”.

En el cas català, en aquells mateixos anys, els arquitectes i urbanistes progressistes del GATCPAC, tingueren entre els seus projectes més destacats, precisament, la creació d’una Ciutat Obrera de Repòs i Vacances que volia “organitzar el lleure de les masses”. Una realització que hauria hagut de construir-se davant les platges del Delta del Llobregat, entre Gavà i Castelldefels.

L’evolució posterior de les societats capitalistes va transformar el dret al lleure, tan àrduament aconseguit, en un dret al consum, i el temps lliure es va omplir de productes. Inicialment, l’accés al turisme es va produir a través de consums massius dels mateixos serveis estereotipats. Era el turisme fordista dels charters i de les estades en hotels “amb tot inclòs”. El postfordisme ha diversificat els productes i hem passat dels charters al low cost, del resort al airbnb. De la mateixa manera, el turisme “de sol i platja” ha donat pas a una extraordinària diversificació de l’oferta: el turisme cultural, d’aventura, de negocis, esportiu, gastronòmic, de risc... L’esclat del turisme urbà a Catalunya, per exemple, tan notable en les darreres dues dècades, no pot entendre’s sense tenir en compte aquesta evolució general.

Així, segons les dades del’organització de les Nacions Unides per al turisme, d’ençà mitjans del segle passat el turisme internacional s’ha multiplicat gairebé per 50: de 25 milions de viatgers l’any 1950 a més de 1.186 milions el 2015 i s’estima que les activitats turístiques representen prop del 7% de les exportacions mundials. D’aquesta manera, una part molt important de la població mundial ha esdevingut turista, i la proporció és encara més alta en països com Catalunya.

Aquesta deriva té, òbviament, impactes gens negligibles, com els de tota activitat en el nostre sistema econòmic: transforma les ciutats, pressiona el medi, consumeix recursos. Tant és així que, com han mostrat Claire Colomb i Johannes Noy en una magnífica col·lecció d’assaigs que acaben de publicar, els conflictes i la resistència a l’activitat turística s’estenen de manera creixent: del centre de Praga a les favelas de Río de Janeiro, de l’illa de Hong Kong a la Barceloneta.

La preocupació i la protesta està perfectament justificada en molts casos. Però no hauria d’anar dirigida genèricament al “turisme” i encara menys als “turistes”, sinó a la seva organització i aprofitament: calen polítiques públiques destinades a governar l’activitat turística i a distribuir els costos i els beneficis que se’n deriven. A la ciutat (i arreu) això vol dir, en primer lloc, regular els usos de l’espai públic i de l’habitatge per tal de preservar els drets i els deures de tots, residents i turistes. Per altra banda, cal establir polítiques fiscals clares i determinades amb l’objectiu de revertir a la col·lectivitat part substancial dels beneficis que de l’activitat turística es deriven: si l’atractiu turístic d’un lloc depèn, en molt bona mesura, de l’existència d’un conjunt de béns comuns (el patrimoni cultural, l’espai públic, el paisatge, ...), no podria ser de cap manera que el comú suportés només els costos i quedés exclòs dels beneficis resultants de la utilització turística d’aquests béns. 

Per avançar en aquesta direcció cal tenir en compte una qüestió crucial. La transformació de les nostres societats ha trencat la correspondència estricta entre població i territori. Cada ciutat, cada país, és habitat de manera més o menys contínua per grups de població diversos: els que hi resideixen (però no hi passen pas tot l’any, ni tota la vida), els que hi acudeixen a treballar de manera quotidiana, els que hi treballen o estudien per un període, els turistes,... Tots aquests grups de població han de tenir els seus drets i els seus deures. Enfrontar-los en funció de la seva procedència –amb posicions del tipus “que paguin ells!”- resulta alhora erroni i estèril. El conflicte no s’ha de plantejar entre grups de ciutadans, sinó entre els ciutadans (ja siguin residents o turistes) i aquells que privatitzen els béns comuns, transformen l’oci en consum –sovint alienador-  i, a més, s’apropien dels beneficis.

______________________

CECCHINI, Arnaldo (2016): “Elogio del turismo di massa”, a I’m not a tourist, I live here, l’Alguer, Publica.

COLOMB, Claire i NOY, Johannes, eds. (2016): Protest and resistance in the tourist city, Nova York, Routledge.

DONATO, Emili (2007): “La ciutat obrera de repòs i vacances del GATCPAC”, a Ricard PIÉ, ed. Aportacions catalanes en el camp de la urbanística i de l’ordenació del territori des de Cerdà fins els nostres dies, Barcelona, SCOT.

WORLD TOURISM ORGANIZATION, UNWTO (2016): Tourism Highlights. 

[Article publicat a Treball]

II Cicle de Conferències “L’ordenació del territori: teoria i pràctica"

Pilar Riera 

El Departament de Geografia de la Universitat Autònoma de Barcelona, en el marc del seu Màster d’Estudis Territorials i de la Població, organitza el II Cicle de Conferències “L’ordenació del territori: teoria i pràctica” sobre el tema  La planificació territorial a Catalunya i a Europa:  realitats i reptes.

El cicle, oferirà una panoràmica dels antecedents, les realitats actuals i les perspectives de futur del planejament territorial a Catalunya, tot enllaçant amb les perspectives que en aquest camp es plantegen a Europa. 

Entre els conferenciants es compten professionals que han intervingut de manera decisiva en l’elaboració del planejament territorial vigent a Catalunya, així com alguns dels principals experts europeus en aquest camp. Tenint en compte que enguany el programa de postgrau dedica el seu exercici troncal a l'ordenació del espais turístics es farà especial esment a la relació entre el planejament del territori i l'ordenació de les activitats turístiques.

Jaume Mateu

Les cinc conferències tindran lloc durant cinc dimecres successius entre els dies 24 d’octubre i 21 de novembre de 2012 , a la Sala d’Actes de la Facultat de Lletres de la UAB (B-7/1056), entre les 18h a les 19.30h de la tarda, d’acord amb el programa que figura a continuació, a excepció de la del dia 15 de novembre que tindrà lloc a l'Institut d'Estudis Catalans, carrer del Carme 47, Barcelona, organitzada per la Societat Catalana de Geografia. 

Les sessions són obertes a tota la comunitat universitària, així com a les persones interessades que vulguin participar-hi. Per assistir-hi és necessari inscriure’s prèviament al web habilitat expressament pel Departament de Geografia de la UAB. . Es lliurarà un certificat d’assistència als inscrits que segueixin el conjunt del cicle i ho desitgin. 

Així mateix, els participants inscrits rebran els materials que es presentin a les conferències. Les places són limitades.

El programa és continuació del I Cicle de Conferències, que sota el títol Ordenació del territori: teoria i pràctica, el Departament va organitzar el curs 2011-2012.

José Antonio Donaire

PROGRAMA

24 d’octubre 2012

ELS ANTECEDENTS DEL PLANEJAMENT TERRITORIAL A CATALUNYA

per Pilar Riera, geògrafa, professora del Departament de Geografia de la Universitat Autònoma de Barcelona. 

31 d’octubre 2012

L'ORDENACIÓ DEL TERRITORI A LES ILLES BALEARS I LA SEVA RELACIÓ AMB L'ACTIVITAT TURÍSTICA
per Jaume Mateu, geògraf, exdirector general d'Ordenació del Territori del Consell Insular de Mallorca 

Francesco Indovina

7 de novembre 2012

EL PLANEJAMENT TERRITORIAL I L’ACTIVITAT TURÍSTICA

Per José Antonio Donaire, geògraf, professor del Departament de Geografia i de la Facultat de Turisme de la Universitat de Girona.  

15 de novembre 2012

LA NOVA DIMENSIÓ DE LA METRÒPOLIS EUROPEA I LA PLANIFICACIÓ D’ÀREA VASTA

per Francesco Indovina, urbanista, catedràtic emèrit de l’Istituto Universitario di Architettura di Venezia i professor de la Facoltà di Architettura di Alghero. 

Claire Colomb

21 de novembre 2012

LA PLANIFICACIÓ TERRITORIAL DES DE LA PERSPECTIVA EUROPEA

per Claire Colomb, professora de Sociologia Urbana i Ordenació del Territori Europeu, The Bartlett School of Planning, University College London (UCL).

28 de novembre 2012

EL PLANEJAMENT TERRITORIAL A CATALUNYA AVUI: OBJECTIUS, CONTINGUT, MÈTODE I DESPLEGAMENT

per Juli Esteban, arquitecte, doctor honoris causa per la Universitat Politècnica de Catalunya, 
director del Programa de Planejament Territorial de la Generalitat de Catalunya (2004-2010).

Juli Esteban