Desigualtat, segregació i vulnerabilitat a les grans ciutats espanyoles

La consolidació de les desigualtats socials constitueix una de les dinàmiques més preocupants en les grans ciutats espanyoles. La situació del mercat de l'habitatge agreuja aquesta tendencia a través de la segregació residencial. Així, els grups socials tendeixen a separar-se entre sí, en funció de la seva capacitat d'escollir lloc de residència: els més vulnerables es veuen confinats en aquells barris o municipis, sovint més mal comnuicats i amb menys serveis, on els preus de l'habitatge resulten relativament més assequibles, mentre els més benestants s'apleguen també en àrees més ben dotades de serveis, que, a més, no han de compartir. Sobre aquesta problemàtica acaben d'aparèixer dues publicacions d'interès. 

La primera es titula Metrópolis fragmentadas. La persistencia de las desigualdades y la segregación en la ciudad actual. El volum és fruit de la col·laboració de tres dels principals grups d'investigació del nostre país en estudis urbans radicats a la Universidad Polítécnica de Madrid (coordinat per Agustín Hernández Aja i Isabel González), la Universidade de Santiago de Compostela (María José Piñeira i Rubén Lois) i la Universitat Autònoma de Barcelona (Ismael Blanco i Oriol Nel·lo). El llibre, publicat per Tirant lo Blanch a València, s'aplega un conjunt de treballs sobre l'evolució de la desigualtat social i la segregació residencial a les principals ciutats espanyoles, articulat en quatre seccions relatives, respectivament, a: la definició de la problemàtica, la seva mesura estadística, l'anàlisi del paper del mercat de l'habitatge i les polítiques que es poden desenvolupar per tal de fer-hi front. 

Per al public barceloní i català, tres d'aquests treballs poden resultar de particular rellevància. En primer lloc, l'estudi de l'arquitecta Mar Esteve-Güell sobre el programa de rehabilitació urbana destinat a les Finques d'Alta Complexitat, assajat inicialment en el Pla de Barris de Barcelona i estès posteriorment al conjunt de la ciutat. En segon lloc, el treball d'Itziar Aguado, Mercè Cortina, Lluis del Romero i Antonio Valera relatiu a l'accesibilitat als serveis i equipaments en funció de la renda. Finalment, el volum inclou també un estudi de Joan Checa, Carles Donat i Oriol Nel·lo sobre la relació entre la segregació residencial i els recursos locals. S'hi constata la paradoxa de que en les grans ciutats espanyoles -Barcelona, Bilbao, Madrid i València- els municipis on es concentra la major part de la població vulnerable (i per tant més necessitada de serveis públics) són aquells menys dotats de recursos municipals per càpita (i, per tant, menys capaços de prestar-los). 

La segona publicació a la que fem referència és la nova edició de l'Atlas de la Vulnerabilidad Urbana en España, que acaba de donar a conèixer el Ministerio de Agenda Urbana del Govern espanyol. L'Atlas ofereix una aproximació cartogràfica i estadística a la distribució de la vulnerabilitat de la població en les ciutats del país, mesurada a partir de la renda i altres indicadors socials i urbanístics. Elaborat des de fa prop de trenta anys pel grup de recerca de l'Escola d'Arquitectura de la Universitat Politècnica de Madrid dirigit per Agustín Hernández Aja al que al·ludíem, l'Atlas permet observar l'evolució de la distribució espacial de la vulnerabilitat, al llarg de dues dècades, des de l'any 2001 al 2021. 

Així, per exemple, l'edició actual fa possible constatar que en el cas de la ciutat de Barcelona, entre 2001 i 2021, la vulnerabilitat és consolida en alguns barris (Zona Nord, Besòs-Maresme, Raval, Gòtic,...) però, en canvi, retrocedeix en d'altres (Gràcia, Sant Martí, Poblenou, Sant Antoni, Poble Sec, Hostafrancs,...). Aquest darrera dinàmica seria, sens dubte, positiva, sempre que no indiqui que la població més vulnerable, impossibilitada, per mor dels preus de l'habitatge, de residir en alguns barris de la ciutat s'està veient forçada a desplaçar-se cap a d'altres municipis. 

L'evidència de la segregació residencial i la vulnerabilitat urbana mostra la necessitat peremptòria de desenvolupar polítiques per fer-hi front. En aquest camp, els plans de rehabilitació urbana integral, associats al Pla de Barris de Barcelona i a la Llei de Barris de la Generalitat poden ser un instrument útil i adequat. Però sense unes polítiques públiques que permetin un canvi radical en la situació del mercat de l'habitatge, la desigualtat i la segregació urbana seguiran, inevitablement, consolidant-se i agreujant-se.