David Harvey: ciutat i cultura

Després de la presa de possessió de Donald Trump a la presidència dels Estats Units s'obren un conjunt d'incògnites importants tant per al conjunt de la societat i l'economia mundials, com, específicament, per a les polítiques urbanes. En aquest context,  és segurament pertinent recuperar les reflexions de David Harvey el proppassat 14 de novembre a Barcelona.
Les notes es corresponen al contingut de la seva conferència pronunciada el CCCB sobre el tema "Ciutat i cultura: el repte del turisme". El CCCB ha posat a disposició el vídeo de la intervenció.

David Harvey

Ciutat i Cultura: el repte del turisme

Centre de Cultura Contemporània de Barcelona

14 de novembre 2016 

I.                     

El principal problema del capitalisme contemporani és assegurar la taxa de retorn del capital financer. Hi ha quantitats ingents de capital disponibles cercant una taxa de retorn alta i segura. La seva possibilitat d’obtenir-la depèn essencialment de dos factors: la velocitat de circulació del capital i la capacitat de generar demanda de béns i serveis. El tercer seria el recurs a allò que s'ha anomentat la “destrucció creativa". 

II.

El capital necessita una velocitat de circulació sempre més alta per tal de mantenir la taxa de benefici. La velocitat més desitjable seria, de fet, aquella que s’apropés a 0: és a dir, la producció de béns i serveis que desapareguin en el moment de ser consumits. El més similar a aquest tipus de mercaderia són els espectacles, que es fonen en el mateix moment en que es presencien. Doncs bé, el turisme té, en bona mesura, també aquest caràcter. És ben cert que requereix d’inversions i de permanències, però la velocitat de circulació que genera és molt ràpida. A més, podríem afegir, reposa sovint en la privatització de béns comuns, que permet una acumulació per despossessió de la col·lectivitat. Això explica el seu esclat extraordinari en moltes ciutats i països del món. No es pot abordar, doncs, la problemàtica del turisme sense tenir en compte les dinàmiques econòmiques de fons que l’impulsen.

III.

L’impacte del turisme a la ciutat ens porta a la segona qüestió: la generació de la demanda a través de la transformació de la ciutat. Com ja s’ha explicat de manera reiterada [cf. The Enigma of Capital], les estratègies territorial són cada vegada més decisives per tal de superar, en la mesura del possible, les crisis del capitalisme. Si el capital no resol les seves crisis, sinó que les desplaça en l’espai, la transformació de les ciutats i el territori li permet també generar la demanda necessària per sortir dels espirals recessius. Un dels darrers grans exemples ha estat la inversió d’obres públiques a la Xina a partir de l’any 2007 quan, davant de la crisi de demanda dels principals mercats als que adreçava les seves exportacions (EUA i Europa) –crisi que generava un gran atur i posava en perill l’estabilitat política- ha emprès la construcció de noves ciutats enormes, en bona mesura encara buides, i ha estès 12.000 km de tren d’alta velocitat en menys d’una dècada.

IV.

Aquesta estratègia “keynesiana” també pot ser, paradoxalment, la que acabi adoptant Donald Trump als EUA. Trump, que és un developer, aconseguirà potser fer allò que els republicans varen impedir a Obama: rellançar l’economia a través d’una gran inversió en obres públiques. Ho farà a través de la generació de deute, i si els republicans no li deixen fer ho pactarà amb els demòcrates i ho podrà presentar, fins i tot, com un gran acord bipartidista. Això millorarà la condició del mercat de treball i reduirà la pressió sobre la qüestió migratòria. Així, després d’expulsar aquests dos milions de persones que diu que vol expulsar de manera immediata, podria justificar el manteniment de la resta. No s’ha de descartar que pugui obtenir èxits a curt termini. Ara bé, el gran perjudicat serà el medi ambient: serà un desenvolupament lleig, brut i contaminant com mai no s’ha vist fins a la data. Es tracta d’un nou episodi del continu salt d’escala de la inversió urbana del capital per tal de generar demanda: del París del Segon Imperi a la suburbanització americana del la postguerra mundial, de les obres públiques xineses als projectes de Trump.

V.

La qüestió urbana (i territorial) es troba així en el cor de la problemàtica de la crisi capitalista. Les ciutats es construeixen i es transformen avui per invertir i no pas per viure-hi. Cal fer front a aquesta dinàmica. Cal explorar, per exemple noves formes de propietat col·lectiva del sòl i l’habitatge que donin garanties d’estabilitat residencial sense haver de passar per la propietat privada (que acaba, gairebé sempre, generant més inseguretats que les que crea). Però els moviments urbans no poden ser sectorials. No es pot resoldre per separat el problema de l’habitatge, del turisme, de l’ambient o del transport. Calen polítiques de conjunt, transversals. De la capacitat de construir moviments ciutadans aptes per avançar en aquesta direcció en depèn no només el benestar de cada ciutat concreta, sinó també la possibilitat d’aturar la dinàmica destructiva del capital a la recerca del benefici a escala mundial.

[Imatge: CCCB]

Envers la justícia espacial

Acaba d’aparèixer la versió en llengua castellana de l’obra del geògraf Edward W. Soja Seeking Spatial Justice. El llibre ha estat publicat per l’editorial valenciana Tirant lo Blanch, amb una interessant presentació del geògraf Josep Vicent Boira, dins la col·lecció Humanidades, que dirigeix el també geògraf Joan Romero. L’aparició del volum, que en la versió castellana porta per títol En busca de la justícia espacial, ve a ampliar per als lectors hispànics les possibilitats de conèixer l’obra de Soja, un dels geògrafs nord-americans contemporanis més influents.

Edward Soja ha esdevingut conegut sobretot per la seva reivindicació de la necessitat d’un “gir espacial” en el pensament social crític. Així, ha reclamat la conveniència peremptòria d’incloure en l’anàlisi social, tradicionalment abocada a l’estudi temporal dels fenòmens socials, els aspectes espacials. “Siguin quins siguin els teus interessos, poden avançar significativament si adoptes una perspectiva espacial crítica. El pensament espacial (...) no només pot enriquir la nostra comprensió de gairebé qualsevol tema, sinó també afegir potencial per expandir el nostre coneixement pràctic a accions més eficaces dirigides a millorar el món”, ha afirmat.

Els orígens i el desenvolupament d’aquesta línia de pensament en la trajectòria de l’autor poden ser seguits en l’excel·lent introducció a la seva obra que varen publicar ara fa uns anys els professors Abel Albet i Núria Benach (Edward Soja: La perspectiva postmoderna de un geógrafo radical, Icaria, 2010, col·lecció Espacios Críticos). En ella es poden veure com, des d’aquest punt de partida, l’autor proposa un ambiciós replantejament del pensament geogràfic contemporani, que s’ha concretat en tres obres majors: Postmodern Geographies (1989), Thirdspace (1996) i Postmetropolis (2000). El llibre que ara es publica en castellà, aparegut en anglès l’any 2010,  és un nou pas en aquesta trajectòria.

Així, el lector hi llegirà com Soja, afirma en primer lloc l’existència d’una relació dialèctica entre els processos socials i l’espai, de tal manera que aquest no és només condicionat i transformat per aquells, sinó que també els condiciona i en certa manera els afaiçona. Així, l’espai esdevé alhora motor i producte, causa i conseqüència dels processos socials. A partir d’aquesta asseveració, l’autor indica que la justícia social resulta inassolible sense prendre en consideració les desigualtats i els contrastos territorials: no només perquè les fractures socials  no es podran considerar superades mentre persisteixin assenyalades desigualtats territorials (entre barris, regions o països) a l'hora d'accedir a la renda i als serveis, sinó també perquè l’existència de les desigualtats territorial genera de manera permanent noves diferències socials.

Tot i que en ocasions la reflexió de Soja podria semblar excessivament referenciada en la realitat dels Estats Units i, en particular de la seva ciutat de Los Angeles, constitueix una aportació de gran interès: reprèn, amb tombants sovint innovadors, temes i línies de pensament ja iniciades per d’altres autors com Henri Lefebvre i David Harvey, amb l'obra dels quals sovint dialoga; constitueix una contribució útil des de la perpectiva geogràfica al debat, cada vegada més rellevant, sobre les desigualtats en les societats capitalistes; i té connexió directa amb temes que es troben a primer terme de l'agenda política, com el de la segregació urbana i els moviments d’innovació social. En resum doncs, En busca de la justícia espacial serà llegit amb profit per tots els qui es preocupen per la justícia social i els mitjans per atansar-s’hi.

[Fotografia: Mellon Senior Fellows Study Centre]

La nova tragèdia dels comuns (i les possibilitats d'evitar-la)

La voluntat de fer front als efectes de la crisi econòmica i de cercar una alternativa a la situació social i política esperona l’aparició de noves i interesants iniciatives. Algunes tenen per objectiu no només la defensa dels drets bàsics a través de la provisió de serveis i ajuts, sinó també l'apoderament dels ciutadans a l’hora de reclamar-los i d’avançar vers una major equitat social. Es tracta d'un conjunt d'iniciatives molt diverses, que van des de la defensa del dret a l'habitatge al suport de la població immigrada, a la creació de centres culturals alternatius, a la promoció de noves formes no monetàries d'intercanvi o a la construcció de plataformes de cooperació a través de la xarxa.

L'impuls d'aquestes iniciatives, en principi benemèrites, aplegades sovint sota la denominació imprecisa d’”innovació social”, no està tanmateix exempt de debat . Mentre alguns hi veuen la llavor d'un moviment de resistència cívica, de transformació social i de democràcia de base, altres les titllen de resistencialistes i el comunitaristes. Pitjor encara, en ocasions han pogut ser vistes com una desviació respecte la veritable qüestió clau: la defensa dels drets de la ciutadania a través de la provisió de béns i serveis públics. Davant d’aquestes imputacions, els seus defensors han afirmat que precisament allò que caracteritza aquests moviments és  la defensa dels béns comuns, és a dir d'aquells béns que, sent necessaris, finits i escassos, s'han de mantenir fora de la lògica del mercat i de la propietat (fins i tot de la pública) i a disposició de tots els membres de la comunitat .

La qüestió resulta de gran interès, però no es troba en absolut desproveïda de dificultats teòriques i pràctiques i ha generat, com és sabut, un allau de literatura (a Itàlia, per exemple, Laterza ha publicat, amb pocs mesos de diferència, una defensa aferrissa d’aquests postulats  -Ugo Mattei, 2011; Beni comuni. Un manifesto- i una crítica ferotge -Ermanno Vitale, 2013; Contro i beni comuni).

Des de la perspectiva crítica s’ha afirmat, en primer lloc, que la reclamació dels anomenats béns comuns s’associa en no poques ocasions amb la idealització de formes de vida comunitària i de propietat precapitalista. És una polèmica vella: si hom vol remuntar-se als clàssics, recordarà que ja el jove Marx, en les seves Cròniques sobre del debat de la Llei sobre el robatori de la llenya en la Dieta Renana (1842), en defensar el dret dels pagesos a recollir la llenya seca dels boscos, es guardava bé prou d’embellir les formes tradicionals de propietat i els drets de la comunitat sota l'Antic Règim. Al contrari, el seu objectiu consistia en mostrar, d'una banda, com la transformació del dret consuetudinari en dret racional burgès havia estat realitzada en benefici d'uns grups socials i en detriment d'altres, i, de l'altra, en assenyalar com l'exercici del dret a la propietat privada pot esdevenir contrari al benestar col·lectiu .

Més enllà de qüestions ideològiques i històriques, és també cert que la mateixa definició d'allò que entenem per béns comuns resulta problemàtica. En l'àmbit de les polítiques urbanes s'ha considerat sovint com a tals l'espai públic i els serveis bàsics (com l'educació i la sanitat universals). Tanmateix, resulta evident que l'espai públic pot ser objecte d'usos, regulacions i simbolismes excloents de determinats grups socials i que la prestació de serveis públics com l'educació o la sanitat pot transmetre valors contraris a la equitat social o de gènere. En aquest sentit, l'existència de serveis i espais públics de qualitat pot ser vista com una condició necessària per a l'accés als béns comuns, però no com una condició suficient i encara menys com el bé comú mateix.

Si la definició d'allò que entenem per béns comuns és complexa, la delimitació de la col·lectivitat a la qual s'associen resulta també espinosa. En el cas de les àrees urbanes, per exemple, una de les característiques bàsiques del procés d'urbanització capitalista és el d’aplegar els ciutadans de semblant extracció social i nivell de renda en barris o municipis separats. En aquest context,  s'ha de reconèixer a la comunitat d'un barri o municipi benestant el dret d'apropiar i gaudir en exclusiva dels "seus" béns comuns? com s’han de conjugar els interessos dels residents permanents en un àrea amb els dels que hi treballen, els visitants i els turistes, la percepció i expectatives dels quals respecte als béns comuns (el paisatge urbà, l'espai públic , els monuments, els equipaments culturals,...) poden no coincidir?

Finalment , la defensa de béns comuns en un context urbà dominat per les relacions de mercat pot tenir també efectes perversos. David Harvey ha exemplificat en el seu darrer llibre, Rebel cities (2013), aquesta paradoxa amb tota cruesa: "Una comunitat que lluita per mantenir la diversitat ètnica al seu barri i protegir-lo contra la gentrificació pot de sobte veure com els preus de la propietat (i els impostos) hi pugen per raó que els agents immobiliaris assenyalen el 'caràcter' del seu barri als més rics com un lloc multicultural, vital i divers. Una vegada el mercat hagi realitzat la seva tasca destructiva, no només els residents originals hauran estat desposseïts del bé comú que havien creat (i sovint fins i tot desplaçats de manera forçosa a través de l'increment de lloguers i impostos a la propietat), sinó que el mateix bé comú haurà estat tan desnaturalitzat que serà irreconeixible". Parafrasejant el cèlebre article de Garrett Hardin, Harvey ha anomenat aquests efectes perversos "la veritable tragèdia dels comuns urbans del nostre temps" .

De fet, les impugnacions que es poden adreçar a la lògica dels béns comuns no difereixen excessivament de la que poden rebre les actuacions de rehabilitació urbana i sonaran familiars a qualsevol urbanista progressista. Es tracta d'objeccions en absolut menyspreables, però que, dutes a l'extrem, comportarien la impossibilitat d'escometre cap actuació urbana tendent a millorar les condicions dels sectors socials més desfavorits sense haver transformat prèviament de manera completa les estructures econòmiques i socials.

Tanmateix, pot argüir-se també, que sense necessitat d’esperar aquella transformació social completa i taumatúrgica, els avenços que aquestes iniciatives aconsegueixin en cada cas, tot i no ser permanents i segurs, poden contribuir a apropar-s’hi. Això sí, com ja hem tingut ocasió de comentar en d’altres ocasions, l'impacte positiu i la possibilitat de perviure de cada acció comunitària dependrà en molt bona mesura no només dels seus objectius i realització concreta, sinó també de la seva voluntat i capacitat de no restar una iniciativa aïllada sinó de contribuir a la modificació profunda les relacions polítiques i socials.    

Henri Lefebvre: del dret a la ciutat a la producció de l’espai

Henri Lefebvre (1901-1991) ha estat, sens dubte, un dels teòrics urbans més influents de les darreres dècades. Nombrosos autors, de David Harvey a Edward Soja, de Doreen Massey a Jean-Pierre Garnier o Horacio Capel, han volgut prendre les seves aportacions com a punt de partida per a l’elaboració i la crítica. Ara, l’editorial madrilenya Capitán Swing acaba de publicar una de les seves obres més ambicioses, La producción del espacio. Inicialment apareguda en francès l’any 1974, l’edició castellana compta amb un pròleg de Ion M. Lorea i una extensa introducció del sociòleg Emilio Martínez Gutiérrez, professor de la Universidad Complutense de Madrid, que ha tingut cura, així mateix, de la traducció.

La production de l’espace ve a tancar un dels períodes més fecunds de l’elaboració del filòsof francès sobre la ciutat, període en el que en tot just sis anys va publicar diversos assajos decisius, entre els que es compten Le droit à la ville  (1968), La révolution urbaine  (1970), La pensée marxiste et la ville (1972) i el llibre que aquí comentem, aparegut, com dèiem, l’any 1974, just en el moment en que l’autor estava a punt de retirar-se de la docència a la Universitat de Nanterre. Serà en aquesta etapa quan elaborarà algunes de les seves aportacions més conegudes, en particular la del “dret a la ciutat” que tant d’èxit i tantes vulgaritzacions hauria de conèixer. Es tracta, com és ben sabut, d’una noció que, en la seva accepció vulgar, resulta particularment problemàtica en un context com l’actual, en el qual, l’evolució del procés d’urbanització comporta la pràctica impossibilitat de delimitar la ciutat i ha diluït els trets de la vella oposició rural/urbà. Tant és així que David Harvey en una obra recent (Rebel cities. From the Right to the City to the Urban Revolution, 2012) ha pogut afirmar: “Reivindicar el dret a la ciutat es, de fet, reivindicar el dret a una cosa que ja no existeix (si és que alguna vegada va existir)”.

Tanmateix, cal recordar que –a diferència de bona part dels seus seguidors i exegetes- el mateix Lefebvre ja va preveure aquesta dificultat i, davant de la dinàmica del procés d’urbanització, va matitzar que el dret a la ciutat havia d’entendre’s més aviat com el “dret a la vida urbana”: “el dret a la ciutat no pot concebre’s com un simple dret de visita o de retorn cap a les ciutats tradicionals. Només pot formular-se com a dret a la vida urbana, transformada, renovada. Poc importa que el teixit urbà englobi el camp i allò que encara subsisteix de la vida camperola, si “allò que és urbà”, lloc de trobada, prioritat del valor d’ús, inscripció en l’espai d’un temps promogut al rang de bé superior entre tots els béns, arriba a trobar la seva base morfològica, la seva realització pràctico-sensible” (Le droit a la ville, 1968). En la seva formulació primigènia el “dret a la ciutat” podria ser doncs conceptualitzat com un “dret a la condició urbana”, noció propera a algun dels postulats de Francesco Indovina que ja hem tingut ocasió de comentar aquí i que, cal reconèixer-ho, no és pas exempt tampoc de problemes de definició.

La production de l’espace va força més enllà dels plantejaments de Le droit a la ville: vol ser una vera i pròpia interpretació filosòfica de l’espai en tant que producte social. És en aquest sentit, segurament, on la formulació de Lefebvre manté avui la seva més alta actualitat i connecta amb els debats geogràfics contemporanis: en la concepció de l’espai no com una mera extensió geomètrica, no com un receptacle neutre, sinó com un procés, socialment construït i condicionat, en el qual és alhora producte i motor de canvi. El lector que s’apropi a La producción del espacio no trobarà certament una obra de fàcil lectura, s’impacientarà, potser, davant d’algunes disquisicions que avui poden semblar datades i d’un estil d’exposició no sempre còmode i planer. Tanmateix, el llibre serà llegit amb profit per tots aquells interessats en comprendre les dinàmiques territorials i en l’estudi de les teories que tracten d’explicar-les.

 [Fotografia: Verhoeff, Bert / Anefo]

Josep Fontana: El futur és un país estrany

Josep Fontana, mestre d'historiadors, ha dedicat el seu últim llibre, El futuro es un país extraño. Una reflexión sobre la crisis social a comienzos del siglo XXI, a mostrar com la crisi econòmica i social que ha arribat al paroxisme en els últims anys no és, de cap manera, un esdeveniment esporàdic i transitori, sinó l'expressió d'un canvi profund en les relacions entre capital i treball a escala planetària. Les arrels de la crisi es remuntarien almenys fins als anys setanta del segle passat, "cuando se rompieron las reglas que habían alimentado la ilusión de un mundo que evolucionaba hacia un progreso continuado, no solo en el terreno de la producción de bienes y servicios, sino en el del bienestar colectivo. La propia crisis fue una consecuencia del proceso de desregulación de la actividad empresarial y del empobrecimiento gradual de los trabajadores y de las clases medias, que se inició en los años setenta y que condujo a una situación en que iban a perder no solo sus bienes, sus derechos sociales y sus libertades”.

Certament, aquesta ruptura dels equilibris i els pactes assolits, mal que bé, a mitjan segle passat té el seu origen, sobretot, en el canvi de relacions de força entre els grups socials. Els avenços aconseguits havien estat el resultat de dos segles continuats de lluites col·lectives, les quals havien pressionat i atemorit als grups i classes dirigents fins dur-les a cedir tant en el camp econòmic, com en el polític i social. No obstant això, la reculada de les últimes dècades, particularment aguda a partir de l'any 2008, ve a mostrar que aquells avenços no eren, de cap manera, irreversibles. La progressiva desorganització política dels grups socials subalterns, el debilitament dels sindicats, la capacitat de persuasió dels mitjans de comunicació, així com el canvi en les relacions internacionals provocat per l'enfonsament de les economies planificades a la Unió Soviètica i Europa de l'Est, es troben entre els factors que han permès allò que, sens dubte, pot ser considerat una reacció ofensiva -econòmica , ideològica i política- a escala planetària .

Massa sovint s'oblida, però, el paper clau que han tingut les variables espacials en aquest procés, a tots i cada un dels nivells d'escala. Des del punt de vista general , l'asimetria inherent a la globalització econòmica, que ha suposat la liberalització pràcticament sense restriccions dels moviments de capital, mercaderies i informació, mentre les persones i les institucions polítiques seguien ancorades en els seus territoris respectius, ha constituït, com és ben sabut, un dels factors bàsics en la ruptura de l'equilibri de forces entre capital i treball. D'altra banda, el desplaçament de les tensions i les crisis entre continents ha estat, com ha explicat David Harvey, un dels recursos que ha permès alleujar les contradiccions del sistema econòmic durant les últimes dècades: "el capitalisme mai resol els problemes de les seves crisis, sinó que els desplaça geogràficament". Finalment, la integració de l'economia mundial, lluny de reduir la importància de les variables espacials, ha exacerbat la rellevància de les característiques de cada lloc: en un marc caracteritzat per una mobilitat cada cop més lliure i sense restriccions de capital , mercaderies i informació, les diferències entre llocs, l'avantatge comparatiu que cada ciutat o regió pot oferir, esdevenen molt més decisives que en el passat. Es tracta de la "paradoxa espacial" a la qual el mateix Harvey es va referir fa ja prop d'un quart de segle.

D'altra banda, convé recordar que el retrocés en matèria de drets socials té també unes destacades connotacions territorials. En efecte, si -després d'una llarga pugna per la democràcia política i social- l'acció de l'Estat va poder aparèixer com la garantia del treball digne, dels drets a la salut i a l'educació, de la tranquil·litat d'una vellesa segura, aquestes certeses tenien uns corol·laris territorials: el dret a l'habitatge, la defensa de l'espai públic com a element configurador de la ciutat, el transport col·lectiu com a mitjà per a la vertebració i l'equitat territorial, la lluita contra la degradació de barris i àrees urbanes, la preservació del medi ambient, els recursos i el paisatge. La situació actual esquinça de forma dramàtica aquestes confiances, tant en l'àmbit social com en el territorial i urbà. En el primer, situacions com l'atur, la pobresa, i les dificultats d'accés als serveis bàsics s'afirmen no ja com una conjuntura efímera i superable, sinó com una realitat cada vegada més permanent per a amplis sectors de la població. En l'àmbit territorial, el retrocés implica -davant la impotència o l'aquiescència de les institucions- l'empitjorament de les dificultats d'accés a (i fins i tot de manteniment de) l'habitatge, l'encariment del transport, la tendència a la privatització de l'espai públic, la dificultat de resoldre els problemes ambientals, l'aprofundiment de la segregació urbana i la pèrdua de lideratge col·lectiu en la transformació de la ciutat i el territori.

Per tot això, si és cert, com afirma Fontana, que “para recomenzar una nueva etapa de progreso" cal recuperar les conquestes socials amb mètodes nous, aquestes noves formes d'organització, defensa i proposta hauran, necessàriament, de prendre molt compte les variables espacials. En particular, hauran de trencar la contradicció i la limitació que suposa per als grups subalterns donar respostes polítiques exclusivament locals a allò que són lògiques econòmiques i socials globals. És per aquesta raó que la pugna per les noves polítiques urbanes en cadascuna de les nostres ciutats s'ha de combinar amb la voluntat d'aixecar alternatives des de l'escala de barri a la mundial. La millora de les condicions de vida a les banlieues de Paris, els barris de Barcelona o les borgate de Roma és inescindible de l'organització del treball a les fàbriques de Shenzhen, la "pacificació" les faveles de Rio de Janeiro , el control dels fluxos de capital en la borsa de Frankfurt o el drama de la immigració en els murs de Ceuta o les costes de Lampedusa .

[Fotografia: Sergi Fuster]

Marina Subirats: les classes socials a la Barcelona metropolitana

S'acaba de presentar el llibre de la sociòloga Marina Subirats, Barcelona: de la necessitat a la llibertat. Les classes socials al tombant del segle XXI (Barcelona, l'Avenç, 2012, 436 p.). Es tracta d'una anàlisi de l'estructura social de la Barcelona metropolitana basada en dades de l'Enquesta sobre els Hàbits i Condicions de Vida de la Població, iniciada l'any 1985, en la que l'autora ha treballat per més de vint anys. L'obra constitueix, al nostre entendre, una aportació extraordinària, tant pel seu interès com per la seu caràcter excepcional.

La seva primera virtut és la recuperació de l’anàlisi social basada en el concepte de les classes socials, concepte analític que ha anat caient en desús, potser per les raons que David Harvey enuncia en el seu darrer llibre, The Enigma of Capital, ja comentat aquí: “El concepte que suscita les majors dificultats és el de classe. Això és així perquè les classes responen a la desigualtat fundacional necessària per la reproducció del capitalisme. Així, la resposta del poder polític existent és o bé negar que les classes existeixin, o bé afirmar que la categoria és tan confusa i complicada (com si d’altres categories com ara raça i gènere no ho fossin) com per esdevenir inútil a efectes analítics. D’aquesta manera la qüestió de classe resulta evadida, negada o ignorada, ja sigui en les construccions del món culturalment hegemòniques (per exemple, en el camp de l’economia) o per la política pràctica. El tema de la consciència de classe, a diferència de subjectivitats polítiques que emergeixen de raça, gènere, etnicitat, religió, preferències sexuals, edat, hàbits de consum i preferències socials, és la menys debatuda i la més activament negada (...)”.

La seva segona virtut de l'obra és la seva oportunitat. L’autora diu en algun moment que potser el llibre surt a deshora, massa tard. Ens serà permès de dissentir: no podria ser més oportú. Apareix en un moment de recomposició de les relacions de força entre els grups socials, fruit d’una ofensiva de classe, de la classe corporativa i de la classe empresarial, a escala planetària, que els actors locals (com a nans enfilats a les espatlles de gegants) aprofiten per revisar i replantejar els pactes i el status quo assolit dels anys seixanta ençà. D'aquesta manera el avenços en el nivell de benestar per a la majoria de la població que s'havien pogut produir en els darrers anys del S. XX i els primers del S. XXI es veuen ara en perill.

La tercera virtut és l’àmbit territorial de referència, la regió metropolitana tota sencera, que permet, finalment, disposar d'una anàlisi social sobre l’àmbit urbà realment significatiu. El llibre relaciona estretament els canvis socials que tracta amb el procés de metropolitanització que n’ha estat al mateix temps causa i efecte: és a dir, el procés a través del qual el territori català s’ha anat integrant fins a esdevenir tot un. Una unitat en la qual ja no es poden trobar les grans diferències en l’estructura econòmica, la renda, els hàbits de consum, el parentiu, l’accés als serveis i les formes de vida que caracteritzaven les seves diverses parts encara no fa cent anys. Així la història de la transformació i integració social esdevé, alhora, història de la integració territorial.

La quarta virtut del llibre és que no construeix la seva anàlisi a partir de conceptes abstractes o de models preconcebuts en els que encaixar, a cops de martell, si cal, la realitat, sinó sobre una base empírica,  l’Enquesta Metropolitana. Això permet a l'autora detectar a partir de les dades la vella classe treballadora, els petits empresaris sense assalariats, la nova classe professional, la classe empresarial, la classe corporativa, que no són pas, és clar, les antigues classes del S. XIX i els primers tres quarts del segle XX. L'estructura social descrita emergeixen així de l'anàlisi estadística de les condicions de vida, els hàbits i les aspiracions de la població, més que no pas d'idees preconcebudes respecte l'organització social.

En conjunt, el llibre de Marina Subirats fa pensar que el procés de canvi de la ciutat i de la regió metropolitana de les darreres dècades, enraonadament satisfactori, s'ha esdevingut degut a l'existència d’unes determinades relacions de classe –d'unes relacions de força, n’hi diríem. No han estat doncs ni una concessió de l’administració, ni el resultat de l’acció d’una minoria il·luminada.

Aquestes relacions de forces estan canviant, han canviat ja de manera decisiva. En bona mesura perquè la internacionalització de l'economia està permetent a la classe corporativa i la classe empresarial prescindir de bona part dels pactes i equilibris que s'havien establert amb la classe treballadora durant les darreres dècades. Això és possible només perquè la visió del món propugnada per aquests grups socials s'ha anat fent hegemònica. Així, mentre la classe corporativa i la classe empresarial no només existeixen, sinó que esdevenen conscients del seu paper i es reclamen portadores de valors universals (els del "lliure mercat"), les classes subalternes tenen una escassa consciència de la seva situació, de la seva força potencial, i accepten les vulgates de les teories de Hayek transmeses a cops de titular de diari i de prèdiques sobre les virtuts de l’empreneduria en els telenotícies de la televisió pública. Uns són clarament classes in se i per se. Els altres es queden en la primera condició.

Ara bé, tal com conclou l'autora, "el demà no està escrit”. No podem saber com serà el futur però tenim l’obligació de preparar-lo. I per fer-ho una de les tasques principals és entendre la realitat social, l’estructura de classes de la nostra societat. Només així es podran discernir els actors, definir els projectes, apuntar les aliances necessàries. Aquesta és, penso, la principal aportació del llibre de Marina Subirats: la voluntat d’analitzar i entendre la realitat, no com un fi en si mateix, sinó per escapar a la resignació i projectar el futur sobre noves bases.

David Harvey: l'enigma del capital

"En realitat la burgesia només te un mètode per resoldre la qüestió de l'habitatge a la seva manera, és a dir, de solucionar-ho de tal forma que la solució renova sempre el mateix problema (...). Els carrerons vergonyosos desapareixen, acompanyats d'abundants auto congratulacions de la burgesia per aquest magnífic èxit, però tornen a aparèixer immediatament en un altre lloc, i, sovint, en el barri del costat! Aquests focus de malalties, aquestes infames cofurnes i soterranis en els que el mode de producció capitalista confina els nostres treballadors nit rera nit, no es suprimeixen; simplement, es canvien de lloc! La mateixa necessitat econòmica que els engendrà els engendrarà de nou en el proper lloc. Mentre el mode de producció capitalista segueixi existint,resulta una bogeria esperar que arribi una solució aïllada al problema de l'habitatge o de qualsevol altra cosa que afecti el destí dels treballadors. La solució rau en l'abolició del mode de producció capitalista".
La cèlebre sentència de Friedrich Engels sobre la qüestió de l'habitatge sembla ressonar en totes les pàgines de la darrera obra del geògraf David Harvey, The Enigma of Capital and the Crises of Capitalism, que Profile Books acaba de publicar a Anglaterra (la versió americana del llibre, que aparegué el 2010, ha estat enriquida per l'ocasió amb un postfaci que n'accentua encara l'actualitat). En efecte, l'objectiu de Harvey ha estat explicar els orígens i les conseqüències de la crisi econòmica actual, tot parant particular atenció a les característiques geogràfiques i espacial dels fenomens econòmics i socials. En aquest sentit, el llibre suposa un eixamplament d'altres interpretacions, igualment interessants, però més conceptuals, com la de Wolfgang Streeck a la que ja ens hem referit aquí.
Harvey explora, com a tema principal, les contradiccions que emergeixen del procés de circulació i acumulació del capital, i els expedients als que s'ha recorregut per tal de tractar de superar-les. Descarta les interpretacions segons les qual els problemes actuals puguin derivar-se exclusivament de les flaqueses humanes, de les mancances institucionals, de les falses teories econòmiques, de problemes culturals o de polítiques errades, per concloure que el seu origen no és de cap manera conjuntural, sinó sistèmic. Així, reafirma la noció de que la crisi ha estat una condició permanent del sistema econòmic, a la que s'ha hagut de trobar, en el darrer mig segle diversos solucions parcials com la inflació, el deute públic i el deute privat, fins arribar a l'atzucac actual.
A partir d'aquí, l'originalitat de l'anàlisi de Harvey rau, al nostre entendre, en el tractament de tres temes, tots ells, és clar, assenyaladament espacials. En primer lloc, la noció del desplaçament geogràfic de la producció i els fluxos econòmics com a forma de tractar de superar les contradiccions: "el capitalisme mai no resol els problemes de les seves crisis, sinó que els desplaça geogràficament", afirmarà en una noció que, com dèiem, enllaça directament amb els postulats d'Engels més amunt esmentats. En segon lloc, l'exploració de la inquietant noció de la "destrucció creativa" de recursos, a través, si cal, de l'acció armada, com a manera de resoldre problemes de producció i acumulació. Finalment, la discussió sobre la quimera del creixement indefinit en un món de superfície i recursos finits.
El llibre es clou amb un capítol programàtic, el títol del qual, What is to be Done?, porta també  reminiscències i connotacions prou explícites. El lector trobarà un magnífic i divertit resum dels arguments principals del llibre en una de les brillants Animations produïdes per la Royal Society of Arts.