dissabte, 14 de gener de 2012

La crisi econòmica i l'economia moral de la multitud

L'episodi de la rebaixa del rating de solvència del deute sobirà de diversos països europeus per part de l'agència Standard & Poor's constitueix una nova mostra, una més, de les contradiccions i les paradoxes de la situació econòmica actual. Els mateixos exponents de la indústria financera internacional que fa pocs mesos va aconseguir, a través de tota mena de pressions, que els Estats acudissin al seu rescat, amb unes despeses extraordinàries de recursos públics, sospiten ara que en el procés de rescatar-los els governs nacionals es podrien haver exposat massa i, per tant, les seves finances no mereixen confiança. Per restaurar-la, reclamen de manera estentòria la imposició de polítiques d'austeritat i, al mateix temps, expressen dubtes -en aquest cas ben fundades- respecte el fet que aquestes polítiques frustrin les possibilitats de creixement econòmic i, per tant, la recuperació dels recursos invertits en deute públic.
Una aportació recent que resulta útil per interpretar aquest joc de contradiccions és l'article del sociòleg alemany Wolfgang Streeck, "The Crises of Democratic Capitalism", publicat al New Left Review (núm. 71, set. / oct. 2011). L'autor parteix de la tesi que la crisi present, lluny de ser un episodi excepcional i transitori, és una manifestació de les tensions polítiques i econòmiques de les societats capitalistes avançades, unes tensions "que fan del desequilibri i de la inestabilitat la regla i no l'excepció". Streeck argumenta que, una vegada transcorregut el vintenni posterior a la Segona Guerra Mundial, caracteritzat pel pacte a través del qual les classes treballadores acceptaven els mercats capitalistes i els drets de propietat a canvi de democràcia política, seguretat social i un increment continuat dels standards de vida, els governs dels països capitalistes democràtics s'han trobat atrapats en una contradicció irresoluble: la necessitat d'atendre simultàniament els requeriments de les forces del lliure mercat i les demandes socials. La resolució de la contradicció hauria pogut ser successivament postergada en el temps a través de diversos expedients dilatoris: la inflació dels anys setanta, l'expansió del deute públic en els vuitanta, la desregulació dels mercats financers en els noranta. Aquesta darrera ha permès el manteniment del creixement a través de l'increment del deute privat dels darrers anys, allò que s'ha anomenat el "Keynesianisme privat", fins que l'any 2008 va col·lapsar la piràmide financera.
Ara, però, exhaurits aquests expedients, els governs dels Estats capitalistes democràtics es troben davant la crua necessitat d'haver de triar entre satisfer les demandes de les institucions financeres o els requeriments de les seves poblacions. Els dubtes sobre la compatibilitat entre capitalisme econòmic i democràcia política, que no són nous de cap manera, emergeixen així amb una força aclaparadora. Aquesta tensió ha portat, de fet, a la suspensió del funcionament democràtic regular en països com Irlanda, Portugal i Grècia i s'expressa també amb la imposició creixent de l'autoritat d'institucions pràcticament exemptes de control democràtic, com el bancs centrals "independents", el Banc Central Europeu, la Comissió Europea o l'IMF.
Streeck argumenta que els riscos de la situació són enormes tant des del punt de vista econòmic com social i polític. És ben cert, afirma, que s'han fet tots els esforços de tal de fer passar com a coneixement científic la utopia de la teoria econòmica liberal, segons la qual "la veritable justícia és la justícia del mercat, sota la qual cadascú és remunerat d'acord amb la seva contribució, en comptes que d'acord amb les seves necessitats, redefinides com a drets". Però en el món real "no ha resultat tan fàcil convèncer la gent d'abandonar les seves creences 'irracionals' en drets socials i polítics, diversos de la llei del mercat i del dret de propietat (...) La gent tossudament ha refusat abandonar la noció d'una economia moral en la qual te drets que prevalen sobre els resultats dels intercanvis mercantils".
Per l'autor, la persistència d'aquesta economia moral de la multitud -terme que, com es recordarà, fou encunyat per E.P. Thompson per descriure els orígens de les reaccions populars a Anglaterra davant de les instauració del capitalisme- fa que "els ciutadans percebin de manera creixent els seus governs no com els seus agents, sinó com els d'altres Estats o organitzacions internacionals, com el FMI o la UE, incommesurablement més aïllades de les pressions electorals del que ho eren els Estats-Nació tradicionals". Això pot tenir, està tenint ja, efectes devastadors sobre la confiança en les institucions democràtiques, ja que de fet "les eleccions en les que els votants no tenen capacitat efectiva d'escollir (...) poden ser vistes com a falses, la qual cosa pot causar tota mena de desordres polítics, des de la baixa de la participació, a la pujada de partits populistes o a revoltes al carrer". I això porta Streeck a concloure amb una pregunta colpidora: "allà on la democràcia com nosaltres la coneixem ha estat efectivament suspesa (...), revoltes al carrer i insurreccions populars poden ser la darrera forma d'expressió política que resta a aquells desproveïts de poder en el mercat. Hem de desitjar, en nom de la democràcia, que tinguem aviat l'oportunitat d'observar-ne uns quant exemples més?".