Josep Fontana, mestre
d'historiadors, ha dedicat el seu últim llibre, El futuro es un país extraño. Una reflexión sobre la crisis social a
comienzos del siglo XXI, a mostrar com la crisi econòmica i social que ha
arribat al paroxisme en els últims anys no és, de cap manera, un esdeveniment
esporàdic i transitori, sinó l'expressió d'un canvi profund en les relacions
entre capital i treball a escala planetària. Les arrels de la crisi es
remuntarien almenys fins als anys setanta del segle passat, "cuando se rompieron las reglas que habían
alimentado la ilusión de un mundo que evolucionaba hacia un progreso
continuado, no solo en el terreno de la producción de bienes y servicios, sino
en el del bienestar colectivo. La propia crisis fue una consecuencia del proceso
de desregulación de la actividad empresarial y del empobrecimiento gradual de
los trabajadores y de las clases medias, que se inició en los años setenta y
que condujo a una situación en que iban a perder no solo sus bienes, sus
derechos sociales y sus libertades”.
Certament, aquesta
ruptura dels equilibris i els pactes assolits, mal que bé, a mitjan segle
passat té el seu origen, sobretot, en el canvi de relacions de força entre els
grups socials. Els avenços aconseguits havien estat el resultat de dos segles
continuats de lluites col·lectives, les quals havien pressionat i atemorit als
grups i classes dirigents fins dur-les a cedir tant en el camp econòmic, com en
el polític i social. No obstant això, la reculada de les últimes dècades,
particularment aguda a partir de l'any 2008, ve a mostrar que aquells avenços
no eren, de cap manera, irreversibles. La progressiva desorganització política
dels grups socials subalterns, el debilitament dels sindicats, la capacitat de
persuasió dels mitjans de comunicació, així com el canvi en les relacions
internacionals provocat per l'enfonsament de les economies planificades a la
Unió Soviètica i Europa de l'Est, es troben entre els factors que han permès
allò que, sens dubte, pot ser considerat una reacció ofensiva -econòmica ,
ideològica i política- a escala planetària .
Massa sovint s'oblida,
però, el paper clau que han tingut les variables espacials en aquest procés, a
tots i cada un dels nivells d'escala. Des del punt de vista general , l'asimetria inherent
a la globalització econòmica, que ha suposat la liberalització pràcticament
sense restriccions dels moviments de capital, mercaderies i informació, mentre
les persones i les institucions polítiques seguien ancorades en els seus
territoris respectius, ha constituït, com és ben sabut, un dels factors bàsics
en la ruptura de l'equilibri de forces entre capital i treball. D'altra banda,
el desplaçament de les tensions i les crisis entre continents ha estat, com ha
explicat David Harvey, un dels recursos que ha permès alleujar les
contradiccions del sistema econòmic durant les últimes dècades: "el
capitalisme mai resol els problemes de les seves crisis, sinó que els desplaça
geogràficament". Finalment, la integració de l'economia mundial, lluny de
reduir la importància de les variables espacials, ha exacerbat la rellevància
de les característiques de cada lloc: en un marc caracteritzat per una
mobilitat cada cop més lliure i sense restriccions de capital , mercaderies i
informació, les diferències entre llocs, l'avantatge comparatiu que cada ciutat
o regió pot oferir, esdevenen molt més decisives que en el passat. Es tracta
de la "paradoxa espacial" a la qual el mateix Harvey es va referir fa
ja prop d'un quart de segle.
D'altra banda, convé
recordar que el retrocés en matèria de drets socials té també unes destacades
connotacions territorials. En efecte, si -després d'una llarga pugna per la democràcia
política i social- l'acció de l'Estat va poder aparèixer com la garantia del
treball digne, dels drets a la salut i a l'educació, de la tranquil·litat d'una
vellesa segura, aquestes certeses tenien uns corol·laris territorials: el dret
a l'habitatge, la defensa de l'espai públic com a element configurador de la
ciutat, el transport col·lectiu com a mitjà per a la vertebració i l'equitat
territorial, la lluita contra la degradació de barris i àrees urbanes, la
preservació del medi ambient, els recursos i el paisatge. La situació actual
esquinça de forma dramàtica aquestes confiances, tant en l'àmbit social com en
el territorial i urbà. En el primer, situacions com l'atur, la pobresa, i les
dificultats d'accés als serveis bàsics s'afirmen no ja com una conjuntura
efímera i superable, sinó com una realitat cada vegada més permanent per a
amplis sectors de la població. En l'àmbit territorial, el retrocés implica -davant
la impotència o l'aquiescència de les institucions- l'empitjorament de les
dificultats d'accés a (i fins i tot de manteniment de) l'habitatge,
l'encariment del transport, la tendència a la privatització de l'espai públic, la dificultat de resoldre els problemes ambientals, l'aprofundiment de la segregació urbana i la pèrdua de lideratge col·lectiu en
la transformació de la ciutat i el territori.
Per tot això, si és
cert, com afirma Fontana, que “para recomenzar una nueva etapa de progreso"
cal recuperar les conquestes socials amb mètodes nous, aquestes noves formes
d'organització, defensa i proposta hauran, necessàriament, de prendre molt
compte les variables espacials. En particular, hauran de trencar la
contradicció i la limitació que suposa per als grups subalterns donar respostes
polítiques exclusivament locals a allò que són lògiques econòmiques i socials
globals. És per aquesta raó que la pugna per les noves polítiques urbanes en
cadascuna de les nostres ciutats s'ha de combinar amb la voluntat d'aixecar
alternatives des de l'escala de barri a la mundial. La millora de les
condicions de vida a les banlieues de
Paris, els barris de Barcelona o les borgate
de Roma és inescindible de l'organització del treball a les fàbriques de
Shenzhen, la "pacificació" les faveles de Rio de Janeiro , el control
dels fluxos de capital en la borsa de Frankfurt o el drama de la immigració en
els murs de Ceuta o les costes de Lampedusa .
[Fotografia: Sergi Fuster]
