 |
| Max Ernst, Humboldt Current (1952) Fondation Beyeler |
El dia 30
d’octubre va presentar-se a Barcelona el llibre de Franco Farinelli: del mapa al laberinto, obra del geògraf Bernat
Lladó. El volum és el cinquè titol de la col·lecció Espacios críticos,
publicada per l’Editorial Icaria, i ve a afegir-se als dedicats a l’obra de Edward Soja, Doreen Massey, Richard Peet i Francesco Indovina. Com és norma en la col·lecció,
dirigida pels professors Abel Albet i Núria Benach, el volum consta d’una
introducció en la que s’exposa la trajectòria professional de l’autor estudiat,
una entrevista entre aquest i el curador del volum, una completa selecció de
textos i un assaig crític sobre aquelles que constitueixen les seves principals
aportacions al pensament geogràfic.
Franco Farinelli,
de qui ja hem tingut ocasió de parlar en aquestes pàgines, és un dels principals i més innovadors geògrafs italians. Deixeble de Lucio Gambi, exerceix la docència a la
Universitat de Bologna i és autor, entre d’altres títols, de Geografia. Un’introduzione ai modelli del mondo (2003), L’invenzione della Terra (2007) i La crisi della ragione cartografica
(2009). La divulgació de la seva obra i d’alguns dels seus textos principals
per al públic hispà resulta doncs una excel·lent notícia per a tots aquells
interessats en l’avenç de la reflexió crítica sobre el territori.
La presentació
del llibre ha coincidit amb la inauguració a la Fundació Miró de l’exposició Davant l’horitzó. La mostra, en paraules
dels seus curadors, pretén aplegar “de
manera anacrònica horitzons molt diversos que no semblen exhaurir-se i que
porten cap el misteri i la complexitat de l’horitzó representat”. Així, l'exposició inclou una cuidada selecció d’obres de diversos períodes, des del paisatges romàntics
fins a realitzacions contemporànies, en les que es vol fer confrontar la
producció pictòrica sobre el paisatge elaborada en diversos períodes: de Modest
Urgell a Joan Miró, d’Ansel Adams a Max Beckmann a David Hockney i a Antoni
Tàpies, entre molts altres autors, amb un resultat fascinant.
Tanmateix, l’exposició,
tot i el seu interès, no facilita una aproximació a la comprensió de l’evolució
de la reflexió geogràfica sobre el tema de l’horitzó. Reflexió que, com és ben
sabut, ha estat estretament relacionada amb les arts plàstiques, en el sentit que
la percepció del paisatge en bona mesura ha estat prefigurada i representada en
la producció artística. En aquest sentit, l’enfocament “anacrònic” de la mostra, que
separa volgudament les obres del seu context històric i vol fer-les “dialogar” entre elles com en un joc
intertextual , obté certament contrastos suggeridors, però dificulta
l’elaboració d’una lectura més orgànica de l’evolució de la significació de
l’horitzó en l’art i el pensament modern i contemporani.
Precisament Farinelli
ha escrit, a Geografia. Un'introduzione ai modelli del mondo,
algunes pàgines formidables sobre aquest tema. Així, per exemple, ha explicat
com la predilecció de Alexander von Humboldt per als horitzons boirosos, tan
propis de la pintura romàntica alemanya, lluny de reflectir una simple
afinitat estètica, constituïa de fet un
projecte geogràfic deliberat, basat en una “calculada
i coherent metàfora”. Els horitzons emboirats vindrien a ser pel gran
geògraf l’expressió del “caràcter
fatalment incomplert d’allò que veiem, estructuralment inacabat d’allò que sabem, programàticament
partidista (…) d’allò que fem”. Així, per Humboldt, com per Goethe, els
horitzons indefinits i boirosos, lluny de ser una representació ingènua, són la
mostra de la “dependencia de la descrició literària envers la pictòrica”. Més
encara, Humboldt, estratega de la coneixença, aquells
horitzons són la metàfora de “totes les intencions projectuals, de tota
projectualitat político-social: sempre a l’horitzó i mai assolida, i per això
indeterminada en llurs formes menys properes”.
El reconeixement
d’aquesta visió complexa i problemàtica de l’horitzó es veurà
posteriorment abandonada per aquella Geografia que no veurà en el paisatge més
que un conjunt d’elements a inventariar. Aquesta aproximació descriptiva -que
volgudament oblida o oculta que el subjecte també forma part del paisatge i que
tota mirada tradueix interessos personals i socials- acabarà
sent predominant a partir del tombant del segle XX. Les arts visives, i en
particular la fotografia, acompanyaran (i en bona mesura precediran) aquest
canvi transcendental. Canvi que resultarà fatal per a la capacitat explicativa
de la Geografia, més encara pel fet que, a mesura que avanci el segle, amb la
creixent integració i interdependència dels llocs, la simple visió del paisatge
anirà serà cada vegada menys capaç de restituir els mecanismes que n’expliquen
l’evolució. Com és ben sabut, tantes representacions “postmodernes” del
paisatge responen precisament a aquest percepció fragmentària i a aquesta
renúncia a les explicacions causals. El paisatge deixa així de ser concebut com
un procés i queda per tant invalidat, en bona mesura, com a element integrant de projectes
epistemològics i polítics.
El visitant que
trobi a faltar en la mostra Davant l’horitzó
els elements d’aquesta reflexió geogràfica, obtindrà, tanmateix, consol quan
menys se l’espera. En un espai no especialment destacat de la mostra, ensopegarà
amb un petit quadre de Max Ernst en el que es representa un paisatge marí
nocturn, amb una inquietant línia blanca sobre la superfície de les aigües. L’obra,
que transmet tot el misteri de l’horitzó, la seva condició de límit i de repte,
de promesa i de projecte, es titula, ves per on, “El corrent de Humboldt”.
