Les batalles de Barcelona

Ara fa un segle i mig, a La qüestió de l'habitatge, Friedrich Engels afirmava que per canviar la ciutat cal transformar abans profundament la societat que l'ha engendrada. Sense això, qualsevol política urbana està condemnada a no ser més que una millora passatgera, una intervenció cosmètica o, encara pitjor, un nou factor per acréixer les desigualtats i les injustícies. "Mentre el mode de producció capitalista continuï existint, és una bogeria esperar una solució aïllada de la qüestió de l'habitatge o de qualsevol altra qüestió social que afecti el destí dels treballadors", concloïa.  

Davant d'aquesta posició radical, l'urbanisme reformista ha afirmat que l'ordenació de la ciutat pot contribuir a transformar la societat. És cert, han dit els seus impulsors, que processos socials són sempre més determinants que les formes espacials, però aquells processos són mediats i condicionats per aquestes formes. Així, la intervenció sobre la ciutat pot contribuir, de manera immediata, a millorar les condicions de vida de la població, especialment de la més desafavorida, i, a llarg termini, pot ajudar a posar les bases per una societat més justa i igualitària.  

Els ecos d'aquesta controvèrsia, constant com un baix continu en la història de l'urbanisme contemporani, ressonen en l'assaig Les batalles de Barcelona, amb el que Jordi Amat ha guanyat el premi Bones Lletres d'Assaig Humanístic. El llibre explora l'evolució de la capital catalana durant el darrer mig segle, amb l'objectiu d'escatir fins a quin punt aquesta evolució ha permès construir una "ciutat democràtica". És a dir, un espai que garanteixi a tothom els drets polítics i, també, els drets socials. 

La tria de Barcelona com a objecte d'aquesta reflexió resulta particularment pertinent. D'ençà de la fi de la dictadura franquista, la ciutat ha destacat en el context ibèric i europeu per la persistència amb la que s'hi han desenvolupat polítiques urbanes reformadores. Així, en el mig segle transcorregut des de 1975, Barcelona ha pogut ser vista com una metròpoli en la que els moviments socials han estat prou forts com per condicionar la seva evolució i, en bona mesura, la seva mateixa estructura física (la dotació d'espais verds, la presència d'equipaments, la preservació del patrimoni). Al mateix temps, la ciutat ha estat sovint presentada com un epítom (o un "model") de les polítiques urbanes socialdemòcrates, destinades a millorar les condicions de vida del conjunt de la ciutadania. Per una i altra raó, la ciutat ha atret, fins i tot, l'atenció internacional. 

Amat parteix de l'evidència de que Barcelona és avui una ciutat molt més ben servida, més benestant i de bon viure respecte la que emergí de la Dictadura. La seva transformació física, el nivell dels serveis, l'atractiu del patrimoni i la qualitat de vida la destaquen en el context espanyol i europeu. Ara bé, aquest mateix èxit ha anat acompanyat en els darrers anys per l'increment desmesurat dels preus de l'habitatge, la privatització d'espais públics, la banalització del comerç i la irrupció irrestricta del turisme. D'aquesta manera, l'afany del capital per radicar-se i treure profit d'aquesta realitat particularment atractiva que és Barcelona hauria acabat desposseïnt els barcelonins de la seva ciutat. Aquesta despossessió afectaria no només els sectors socials més vulnerables sinó també a les capes mitjanes, és a dir, les dues classes que tradicionalment han constituit la base social majoritària de la ciutat. "Si amb la nostra feina no podem viure a la nostra ciutat, podem dir que vivim en una ciutat democràtica?", es pregunta l'autor.

Per explorar aquesta paradoxa, Jordi Amat pren un camí inusual. Més que partir d'estudis sociològics o politològics, de dades estadístiques o cartografies urbanes, es basa en la producció cultural de la ciutat i sobre la ciutat: llibres, pel·lícules, cançons, novel·les i assaigs produits a Barcelona durant el darrer mig segle. El subtítol de l'obra, Imaginaris culturals d'una ciutat en disputa (1975-2025), expressa prou bé aquesta orientació. En resulta una visió atractiva i innovadora que interpel·la el lector per diverses raons. 

Primerament l'assaig forneix elements per reflexionar sobre els límits de les polítiques locals en un món globalitzat. Com totes les grans ciutats europees, Barcelona és avui estretament dependent dels fluxos de capital, informació, mercaderies i persones d'abast mundial. A la capital catalana, aquesta dependència s'ha accentuat i accelerat de manera extraordinària en les darreres dècades, arran de la irrupció de les economies de plataforma, la financiarització del mercat de l'habitatge i l'exacerbació de la mobilitat. Fins a quin punt les dinàmiques derivades de la globalització econòmica poden ser contrastades i compensades a través de polítiques urbanes com les tractades en el llibre, que, per definició, tenen un abast territorial limitat? 

Amat ens porta també a preguntar-nos en quin moment i per quins motius l'assaig de construcció de "la ciutat democràtica" ha pogut donar pas a la progressiva "despossessió de la ciutat". Va ser tan aviat com l'any 1979, quan, després dels extraordinaris avenços aconseguits pel moviment veïnal entre 1976 i 1979, es celebraren les primeres eleccions municipals democràtiques i aquest començà a davallar? Fou el 1986, quan, segons Marc Andreu, la paràbola descendent del moviment s'havia consolidat plenament i es produí la nominació olímpica? Cal situar la partió en els Jocs Olímpics de 1992, que, de manera definitiva, varen posar "Barcelona en el mapa"? O, per contra, hem de buscar la inflexió en el Fòrum de les Cultures de 2004? O va ser en la crisi de 2008? Determinar el moment en que es va produir aquesta "bifurcació" -per emprar el terme de l'autor- no té, de cap manera, un interès exclusivament historiogràfic, sinó que constitueix una decisió carregada de implicacions polítiques.

Finalment, Les batalles de Barcelona planteja la qüestió de la continuïtat o les fractures en les polítiques urbanes practicades a la ciutat. Dos contrastos resulten aquí particularment interessants. El primer, entre el període clau de l'alcalde Socias Humbert, en que l'actuació municipal estigué en molt bona mesura condicionada pel moviment veïnal, i la primera alcaldia democràtica de Narcís Serra.  En segon lloc, entre les dues alcaldies més carismàtiques que han governat la ciutat en aquest mig segle: la de Pasqual Maragall (1982-1997) i Ada Colau (2015-2023). Fins a quin punt la institucionalització resultant de l'adveniment de la democràcia municipal representà la consolidació, però també marcà els límits, de les conquestes del moviment veïnal? Fins a quin punt el moviment dels Comuns, que sorgí inicialment al marge i en contra de la tradició maragallista, acabà assumint-la i reivindicant-la com a pròpia? Aquestes són les preguntes que, de manera potser més implícita que explícita, ens posa l'autor al davant. 

El lector potser trobarà a faltar en l'assaig de Jordi Amat una major atenció a l'evolució dels moviments ciutadans que tanta importància han tingut en la història contemporània de Barcelona: per a la construcció de "la ciutat democràtica", dirà, resulta tant (o més) decisiva la transformació de Roquetes i Badal que la de l'Eixample i Gràcia. D'altra banda, una breu comparació amb d'altres ciutats espanyoles i europees hauria permès constatar que la deriva barcelonina és comuna a la majoria d'àrees urbanes: així, les polítiques socialdemòcrates assajades a Barcelona més que constituir l'origen d'una "despossessió" generalitzada, com a vegades s'afirma, n'haurien resultat un dic de contenció massa fràgil. Finalment, segurament l'anàlisi s'hauria pogut enriquir amb una major atenció a la transformació radical que ha conegut de la base demogràfica de la ciutat : en particular, el fet cabdal que els nascuts a l'estranger han passat de representar el 3,6% l'any 1997 al 35,3% el 2025 de la població barcelonina.  

El propòsit de Les batalles de Barcelona no és pas però exhaurir el balanç d'aquest llarg període. El seu objectiu és fornir pistes per a la seva interpretació, a partir del debat i la producció cultural. I, en fer-ho, el llibre resulta particularment útil i suggeridor. Qualsevol lector interessat en la discussió dels dilemes urbans contemporanis i tota persona compromesa en la transformació de la ciutat hi trobarà elements de reflexió i motivacions per a l'acció. 

Barris i crisi: la necessitat de més i millors polítiques públiques a la ciutat

La crisi econòmica ha tingut efectes molt notables no només pel què fa a l’empitjorament de les condicions de vida en els barris de les nostres ciutats. També ha donat lloc a una extraordinària florida d’iniciatives ciutadanes, que han tractat donar resposta a la situació, reivindicar els drets amenaçats i cercar alternatives. Sobre aquest tema acaba d’aparèixer el llibre editat per Ismael Blanco i Oriol Nel·lo, Barrios y Crisis. Crisis económica, segregación urbana e innovación social en Cataluña (Tirant lo Blanch, 2018). El llibre compendia els resultats d’una dilatada recerca en la que han participat un bon nombre d’investigadors, amb la imprescindible col·laboració de membres d’entitats ciutadanes i de tècnics de les administracions. La investigació ha estat estretament relacionada amb alguns dels debats i les decisions adoptades en el camp de les polítiques urbanes en els darrers anys. Potser això justifica aturar-se un moment a considerar quines són les seves aportacions i les qüestions que aquestes susciten.  

El primer tema que Barris i crisi posa en evidència és la importància de la dimensió territorial i urbana per a la comprensió de la desigualtat social: la composició social de l’espai urbà (la forma com es distribueixen residencialment els diferents grups socials a les ciutats) no és només un reflex o una conseqüència més o menys inevitable de les desigualtats socials, sinó que és en si mateixa un factor de reproducció d’aquestes desigualtats. Així, les condicions de l’entorn urbà en el que viuen les persones poden ser, alternativament, un element significatiu d’avantatge o de desavantatge social.

En segon lloc, Barris i crisi vol reivindicar la importància del coneixement de les desigualtats i, en particular de la desigualtat urbana. Per això, es necessària una recerca estretament vinculada a la realitat, al debat i als conflictes de la nostra societat. Institucions acadèmiques, moviments ciutadans i pràctica política són, massa sovint, compartiments estancs amb relacions inexistents o problemàtiques. Davant d’això, Barris i crisi no és només el resultat de la confluència de persones amb bagatges acadèmics força diversos, sinó també de la coproducció de coneixement entre institucions acadèmiques, professionals, administracions locals i entitats socials. La complexitat de la desigualtat urbana exigeix una aproximació coral i, per part dels investigadors, una voluntat de posar els seus coneixements i les seves tècniques –tan rigoroses com calgui- al servei dels que poden fer avançar cap a ciutats més equitatives i més democràtiques.   

Per últim, el llibre demostra i reclama la necessitat d’unes polítiques públiques robustes i innovadores que incorporin la mirada territorial en l’abordatge de les desigualtats socials. No és una apreciació menor: en temps de polítiques d’austeritat, i per tant de retallades i de retrocés del sector públic, convé conjurar-nos contra les propostes de privatització o de comunitarització del benestar social que suposin un menysteniment de la importància de les polítiques públiques. Per fer front a les desigualtats socio-espacials i la segregació urbana de la que es fa ressò Barris i crisi, ens calen dinàmiques d’innovació social, sí, però també, i molt particularment, polítiques públiques enfortides capaces de contrarestar el pes dels factors territorials urbans en la reproducció de les desigualtats socials.

Quines són les principals conclusions de la recerca? En primer lloc, es constata el creixement significatiu de la segregació urbana com a conseqüència d’una major concentració territorial de les situacions de benestar i de pobresa en diferents barris i municipis metropolitans. Tot i que sovint s’oblida, això no és només el resultat del confinament de la població de menor renda en els barris on els preus de l’habitatge són relativament més baixos, sinó també, i de forma molt significativa, de la secessió de la població de renda més alta cap a determinats barris i municipis. En segon lloc s’evidencia que la segregació urbana és un fenomen d’abast metropolità: municipis sencers tendeixen a veure’s especialitzats en la residència de persones de diversos nivells de renda. Això, com hem discutit en altres ocasions, té fortes implicacions de tota mena: s’ha discutit molt en els darrers temps sobre el “separatisme polític” a Catalunya, tot oblidant, sovint, que el separatisme social està transformant la societat i les ciutats de Catalunya. Finalment, la recerca posa en evidència la proliferació de les iniciatives d’innovació social a Catalunya com a resposta a la crisi econòmica, la seva importància per al combat contra els efectes socials de la crisi. Ara bé, la distribució territorial d’aquestes iniciatives resulta molt desigual, de tal manera que acostumen a ser més nombroses en barris de rendes mitges amb una forta tradició participativa, més que no pas en els barris on es concentren les situacions de major necessitat social.

Quines lliçons podem extreure d’aquests resultats pel què fa a les polítiques públiques contra la desigualtat socio-espacial? La primera, i la més òbvia, fa referència a la necessitat de reforçar aquestes polítiques. No està de més dir-ho, ara que, per exemple, ja fa gairebé 8 anys que la Llei de Barris aprovada pel Parlament de Catalunya al 2004 continua en suspensió indefinida. Aquesta situació desmenteix aquells que afirmen que l’administració catalana ha abandonat les polítiques d’austeritat i contrasta frontalment amb l’evidència aportada sobre el fort creixement de les desigualtats i la segregació.  

De fet, no només caldria recuperar instruments com la Llei de Barris, sinó que es tracta, també, d’incorporar i de consolidar la mirada espacial en el conjunt de les polítiques públiques: en les polítiques educatives, de salut, ambientals, energètiques... Totes i cada una han de ser sensible al fet espacial, ja que aquest incideix de manera directa en les desigualtats d’accés a drets bàsics. Recuperar polítiques com les dels Plans Educatius d’Entorn, reforçar les polítiques de salut comunitària, donar un nou impuls a polítiques de desenvolupament local com Treball als Barris, entre d’altres, hauria de ser una prioritat no només municipal sinó també metropolitana i nacional.

L’Ajuntament de Barcelona ha emprès un molt meritori Pla de Barris a la ciutat per avançar en aquesta direcció. Es tracta d’una iniciativa lloable, que fa encara més palesa la manca de polítiques metropolitanes i catalanes en aquest camp. “Lo negre, prop, lo blanc fa més lluir”, deia el poeta. Aquesta mancança és tan més greu si es té en compte que, com s’ha dit, avui les desigualtats socio-espacials tenen una dimensió clarament metropolitana. Les institucions metropolitanes, les diputacions i la Generalitat han d’emprendre de manera immediata iniciatives en aquest camp.    

Una darrera reflexió: les iniciatives de la ciutadania han resultats essencials per fer front a la crisi i als seus efectes. Però la innovació social no arriba a tot arreu. “Els barris organitzats resisteixen millor la crisi”, resumia en portada un important mitjà de comunicació nacional fent-se ressò dels resultats d’aquesta recerca. Compartim plenament aquesta observació: necessitem més organització social. I, al mateix temps, necessitem més polítiques públiques (municipals i supramunicipals). Ambdues afirmacions no són de cap manera contradictòries. Ans al contrari: només amb la combinació entre organització ciutadana i polítiques públiques es podran defensar i conquerir els drets socials.  

[Article d'Ismael Blanco i Oriol Nel·lo, publicat a Treball, 26.11.2018] 

Barcelona: continuïtat o ruptura

Joan Hernández Pijuan, Jardí VII

Els recents canvis en el govern de Barcelona han posat de nou d’actualitat el debat sobre l’oposició entre continuïtat i la ruptura en les polítiques urbanes desenvolupades a la ciutat. En efecte, l’arribada al govern de forces polítiques i representants directament vinculades al moviments ciutadans ha portat a uns l’esperança i a d’altres el neguit respecte l’eventualitat de que es produeixi un ruptura radical en les polítiques urbanístiques, socials, econòmiques i ambientals impulsades per l’ajuntament.

Només el temps dirà fins a quin punt els desitjos i preocupacions d’uns i altres estaven justificats. En tot cas, la situació ha posat d’actualitat un debat referit a un altre moment de canvi: el de l’adveniment del govern democràtic a Barcelona, l’any 1979. Un debat en el que, de fa anys, concorren dues posicions diferenciades: per un costat, la d’aquells que consideren que la instauració de la democràcia municipal i les decisions preses sota les alcaldies de Narcís Serra i Pasqual Maragall varen representar una ruptura profunda amb les pràctiques i les polítiques de l’ajuntament presidit per Josep Maria Porcioles i Joaquim Viola; per l’altre, la dels qui veuen una continuïtat destacada en els interessos i els projectes defensats pel govern de l’ajuntament en una i altra etapa.

Es tracta d’un debat amb profundes implicacions polítiques, sobre el que darrerament han aparegut diverses aportacions de gran interès. La primera és el Reader Modelo Barcelona, 1973-2013, una col·lecció de textos aplegada i comentada per Josep Maria Montaner, Fernando Álvarez, Zaida Muxi i Roser Casanovas, que ofereix una panoràmica del debat sobre les polítiques urbanes a la ciutat i d’allò que se n’ha vingut a denominar el “model Barcelona”. La segona és l’estudi de Marc Andreu, Barris,veïns i democràcia. El moviment ciutadà i al reconstrucció de Barcelona (1968-1986), segurament l’estudi més aprofundit fins a la data sobre l’ascens i la davallada dels moviments socials urbans durant la transició i els primers anys de la democràcia. Finalment, la Fundació Catalunya-Europa ha promogut l’elaboració d’un estudi sobre El municipalisme de Pasqual Maragall, obra del politòleg Marc Pradel que es completarà aviat.

De la lectura d’aquests treballs, el lector que no es deixi encegar pel partidisme en traurà un judici matisat, allunyat de les visions simplificadores: tant de les que preconitzen l’existència d’un adamisme rupturista per part de les forces polítiques que arribaren a l’ajuntament l’any 1979, com les que asseguren que, més enllà de les representacions, en el pla de les realitats materials l’acció del nou ajuntament implicà no només el continuisme sinó fins i tot, en alguns aspectes, la radicalització de tendències iniciades per l’administració franquista.

Si prenem, per exemple, l'àmbit, sempre polèmic, de l’urbanisme, resulta evident que part de les polítiques desenvolupades es prefiguraren en el període pre-democràtic, en bona mesura mercès, precisament, a l’acció dels moviments veïnals. Entre aquestes destaquen, en particular, el Pla General Metropolità de 1976 i les notables adquisicions de sòl públic realitzades en els anys de la transició. Ara bé, resulta evident també que la ciutat que desplega el PGM -tot modificant-ne, a més, alguns aspectes particularment lesius (com la Via 0), la ciutat que aplica els standards sobre equipaments i zones verdes, la ciutat que emprèn la rehabilitació del centre i la millora dels barris de la perifèria obrera, ha conegut una ruptura certa amb la ciutat del Pla Comarcal del 1953, dels àtics “retranquejats” i de l’urbanisme “desarrollista” dels anys seixanta i setanta.

Això s’aplica també a l'anomenat el “model” de ciutat. Resulta dubtós que dos polítics eminentment pragmàtics com Josep Maria Porcioles i Pasqual Maragall, per citar els dos alcaldes més destacats de cada un dels períodes, tinguessin, d’antuvi, un “model” de ciutat. Això no vol dir pas que no disposessin d’una visió i unes estratègies, en les que sens dubte poden trobar-se alguns trets coincidents: la voluntat d’afermar el pes de Barcelona en el conjunt espanyol, la necessitat d’una administració singular a través de la carta municipal, el convenciment de la necessitat de comptar amb els propis recursos de la ciutat. Però les arrels i les implicacions de les visions d’un i altre són ben diverses. El municipalisme de Porcioles és hereu implícit de la Gross-Stadt somniada per la Lliga a inicis de segle i resulta finalista en ell mateix: la gran ciutat, la Gran Barcelona, ha d’esdevenir l’aparador del poder de la burgesia local i, sobretot, un espai per (i amb el que) fer negoci. El municipalisme barceloní de Maragall ha begut de Pi i Margall, d’Alomar, de Rovira i Virgili, i s’ha format tècnicament en l’estudi dels preus del sòl urbans i en el coneixement -a través d’autors com Harvey i O’Connor- dels efectes de la segregació urbana; és, per tant, un municipalisme no tant finalista com instrumental: vol transformar la ciutat perquè s’hi pugui viure millor i per tal que -a través de polítiques redistributives- aquesta millora arribi a tots els barris i a tots els ciutadans, fins que s’hi assoleixi, com va comentar alguna vegada, “el millor nivell de vida obrera d’Europa”.
Ara bé, més enllà dels mèrits i els defectes dels projectes polítics, allò que en determina els trets principals, no és tant l’actitud dels qui els encapçalen, ni tant sols l’explicació que ells mateixos ofereixen de les pròpies accions. Aquestes són, sens dubte, qüestions decisives, importantíssimes. Però allò que permet afirmar l’existència de la continuïtat o la ruptura és, sobretot, la relació de forces entre els grups socials, la capacitat de cadascun d’ells d’agrupar i mobilitzar els propis recursos, d’establir un discurs hegemònic sobre l’evolució de la ciutat i del país.
El principal ensenyament que, al nostre entendre, es deriva de l’estudi de la història recent de Barcelona és aquest: els canvis institucionals són certament rellevants, però la seva potència transformadora depèn no només de la capacitat i la voluntat dels seus líders, sinó també de la força i l'organització dels actors socials que els impulsen i els sustenten.