Cirici i la Llotja: ciutat i pacte

Alexandre Cirici, Autorretrat

La reunió del Consell de Ministres del dia 21 de desembre ha posat en el centre de la convulsa actualitat catalana l’edifici de la Llotja de Mar. Com és sabut, la construcció de l’edificació medieval s’inicià a començaments del Tres-cents, vora la platja, amb la finalitat de protegir les mercaderies que entraven a la ciutat i aquells que hi comerciaven. De llavors ençà i fins a temps recents fou un dels centres de la vida econòmica de la ciutat.

Ara fa més de quaranta anys, el crític d’art Alexandre Cirici Pellicer va escriure una glosa de l’edifici i de la seva significació històrica. Potser no tots els que la setmana passada s’hi varen reunir, ni aquells que des de fora els bescantaven, tenen present aquest text publicat el 1975, l’any de la mort del dictador, en un llibre magníficament il·lustrat per Aurora Altisent. En tot cas, resulta convenient de rellegir-lo a la llum de les nostres circumstàncies d’avui.

Cirici començava esmentant la complexa relació que, al llarg dels segles, Barcelona ha mantingut amb el poder polític: “La història que surt als llibres de text, la de les banderes i les trompetes, va ésser feta a bastonades. Però hi ha una altra història que és la de la gent. Una història que ha passat en silenci durant segles (...) Per una ciutat com Barcelona, desposseïda de capitalitat política, tots els oripells s’han esvaït. Les armes són rovellades. Els estandards arnats. Però la gent és viva i, des del seu lloc, pot comprendre millor que no pas aquells altres que cavalquen sobre els tigres de l’època, que el llinatge comú no és tant la sang dels quin mataven i morien per camps i muntanyes, com la dels qui, per damunt i per sota de totes les calamitats i de tots els triomfs, treballaven, compraven i venien al voltant dels mercadals. Les ciutats són això.”

Aurora Altisent, La Llotja de Mar

Així, per Alexandre Cirici, la història silenciosa de la vida material, del treball i de l’intercanvi, seria, més que cap altra cosa, la base de la construcció d’un “llinatge comú”. Com és sabut, les relacions entorn de la vida material, de la producció i distribució de la riquesa, no han estat exemptes, ni a Catalunya ni enlloc, de contradiccions ni de conflictes. Però, en el nostre cas, la seva centralitat hauria contribuït a definir uns determinats trets socials: “Altres ciutats treuen la força d’estructures militars o polítiques. Barcelona treu la que té de la conveniència general de concentrar-se en un lloc d’intercanvi. Els barcelonins han vingut de tot arreu. Segons les èpoques, de l’Occitània, al nord. Segons les èpoques, de l’Andalusia, al sud. Sempre, de tot Catalunya. No els uneix cap raça.”

Potser aquests trets ajudarien a explicar el caràcter pactista que tants autors, des d’Eiximenis fins a Vicens Vives, han volgut identificar en molts episodis de l’evolució de Barcelona i Catalunya. “Barcelona és un lloc de pactes. Si l’arrel mercadera de la seva vida reposa ací, sota les arcades gòtiques, en un diàleg continu entre gent que lliga i deslliga i que pren per llei allò que entre dos lliurement, han decidit, no és estrany que el país sencer hagi estat vertebrat, al volt de Barcelona, en una mentalitat pactista, per la qual cap decisió vàlida no ve ni de dalt ni de fora.”

No se si gaires barcelonins i catalans d’avui es sabrien reconèixer en la Barcelona i la Catalunya que dibuixa Alexandre Cirici, aquella ciutat i aquell país en les que, segons deia, “ningú et demana d’on vens ni on vas, ni qui ets”.  Potser la reflexió històrica de l’autor, aquell any 1975, estava condicionada precisament per la voluntat d’entesa i de pacte, de tal manera que era no només interpretació del passat sinó desig de futur. Un futur del que nosaltres mateixos estem encara lluny: aquell en el que les “normes sagrades” de la vida de la ciutat i del país “flueixen diversificades i lleugeres, com una manifestació espontània i fresca d’allò que uns i altres han pactat, lluny de tota coacció, dins la insubstituïble atmosfera de la llibertat.”

[Publicat a Treball, 28.12.2018]

Història de les Espanyes

Ara fa gairebé vint anys, a finals dels noranta, Pasqual Maragall solia insistir en que caldria escriure una Història comuna dels pobles d’Espanya, una Història de les Espanyes. Ens han explicat una història teleològica i unitarista -venia a dir- i el que ens caldria és un conjunt de lectures del passat que ens permetessin entendre com les diverses peripècies històriques dels pobles ibèrics han acabat engendrant la complexa realitat actual. Aquesta visió (o visions) del passat seria essencial per comprendre les contradiccions present i per projectar, de manera enraonada, el futur. La proposta, com tantes altres, va quedar arraconada i, aparentment, oblidada.

Ara, però, un grup d’historiadors, encapçalats pels professors valencians Joan Romero i Antoni Furió ha recuperat aquella idea i acaben de publicar una molt interessant Historia de las Españas (Tirant lo Blanch, València, 2015). Un volum integrat 10 assajos, obra de destacats historiadors, bona part dels quals havia participat en els primers tempteigs d’aquella iniciativa.

Així, el llibre s’obre amb una introducció de Josep Fontana, seguida d’un magnífic assaig de Pedro Ruiz Torres sobre “Los usos de la Historia en las diverses maneras de concebir España”. Segueixen un conjunt de capítols que van resseguint, des de perspectives diverses, l’evolució dels pobles de les Espanyes: “Las Españas medievales”, d’Antoni Furió; la crisi de 1640, d’Antoni Simó; l’establiment de la monarquia Borbònica i les seves implicacions, de Joaquim Albareda; colònies, imperi i estat nacional, d’Antonio-Miguel Bernal; el sorgiment del règim constitucional de 1812, de Juan Sisino Pérez Garzón; la connexió entre la ruïna de l’imperi i el qüestionament de l’Estat-nació, de Borja de Riquer; les crisis del segle XX, des de la República i l’exili fins a la instauració de les autonomies, de Ramon Villares. Tanquen el volum un capítol de Joan Romero i Manuel Alcaraz sobre “Estado, naciones y regiones, en la España democràtica” i unes reflexions finals de l’historiador quebequès Alain-G. Gagnon, sobre els reptes dels Estats plurinacionals al segle XXI.

Ens trobem doncs davant d’una obra major, tant pel seu contingut com per la seva significació. Apareix, tanmateix, en un context ben divers d’aquell en el qual Pasqual Maragall la reclamava. Pel camí s’ha produït diversos episodis, entre els quals destaca l’intent de modificació del marc institucional espanyol, promogut precisament per Maragall a través de l’Estatut de 2006, i l’evidència de la seva inviabilitat en el marc polític actual. N’ha seguit, com és ben sabut, una profunda crisi política de desenllaç incert.

Podria pensar-se doncs que el llibre –i la reflexió sobre la història conjunta que ens ha portat fins aquí- arriba tard. Però el pas del temps no ha llevat pas utilitat a la iniciativa, ans al contrari: l’acumulació de dificultats i tensions fa ara més necessària que mai la reflexió que proposa. Els problemes de l’encaix institucional dels pobles ibèrics entre si i en el context europeu no pot encarar-se sense una revisió profunda dels factors que els han engendrat. Una tasca que cal abordar amb rigor i racionalitat, tot i ser conscients, com diuen els autors del llibre, que “se trata de campos de minas sembrados de emociones y de sentimientos”.  

Moscou 1937: en l’espai llegim el temps

El savi consell de l’amic llibreter ens fa reparar en el magnífic assaig de l’historiador alemany Karl Schlögel Terror y Utopía. Moscú en 1937 que acaba de publicar El Acantilado, en traducció de José Aníbal Campos. Es tracta d’una obra monumental, de 999 pàgines, l’original de la qual, Terror und Traum. Moskau 1937, fou publicat l’any 2008. 

L’objectiu de l’autor és estudiar la situació a la Unió Soviètica el 1937, l’any fatídic que marcà una inflexió en la història soviètica i mundial, en el curs del qual les purgues promogudes pel règim estalinista portaren a la detenció de prop de 2 milions de persones, 700.000 de les quals foren executades i gairebé 1,300.000 foren empresonades o enviades a camps de treball. Es tracta doncs d’un dels grans desastres històrics del segle XX, sense l’estudi de qual no es pot comprendre l’evolució posterior de la història europea i mundial, que l’autor presenta en una quarantena de quadres sobre diversos aspectes de la vida moscovita.

Qualsevol lector preocupat per l'evolució i el futur de les societats contemporànies obtindrà del llibre ensenyaments i reflexions profitoses.. Per al geògraf, a més, el mètode utilitzat per Schlögel resulta extraordinàriament interessant i rellevant, ja que parteix en molt bona mesura, de categories i consideracions espacials. D’aquesta manera, en comptes d’adoptar una narrativa cronològica i necessàriament parcial, l’autor opta per construir un fris de la vida en la capital soviètica en aquell any extraordinari. Així, com en calidoscopi, ofereix un conjunt de visions dels esdeveniments que estan tenint lloc simultàniament en la ciutat: del Pla General urbanístic de Stalin a les desfilades dels herois de l'esport; de la solidaritat amb l'Espanya republicana a les detencions massives; de la construcció del metro al processos espectacle i les execucions summàries; dels concerts del Bolshói als pisos col·lectius;...

L’ambició de Schlögel és doncs bastir una mena de cronotropos, una “narrativa de la simultaneïtat” que condensi el temps i l’acció històrica en un lloc. “El lloc garanteix la complexitat. La mirada panoràmica i estereoscòpica cerca veure-ho simultàniament, quelcom que resulta més adequat al caràcter disparitat d’aquest món que la mirada a través d’un túnel, severa i concentrada”, afirma. Hi utilitza, si ho voleu, instruments propis del cinema o de la literatura, com si es tractés del muntatge en les pel·lícules d’Eisenstein o els quadres urbans del Manhattan Transfer de John Dos Passos. Però com és obvi, l’instrument privilegiat per tal de transmetre aquesta narrativa simultània és el mapa: els mapes del Moscou projectat i els mapes del Moscou existent, els models del món futur i les representacions de la realitat contradictòria i tràgica. Mapes que en el cronotropos de Schlögel deriven la seva força interpretativa del conjunt de seqüències temporals que hi convergeixen i  els fan llegibles com si de llegendes cartogràfiques es tractés. 

Terror i Utopia. Moscú 1937 no és de cap manera un experiment aïllat en l’obra de Schlögel. Uns anys abans de la seva aparició, el 2003, havia ja publicat un altre assaig (o potser millor, una col·lecció d’assajos) titulada En l’espai llegim el temps. Sobre història de la civilització i Geopolítica (n’hi ha traducció castellana, Siruela, 2007), en el que reclama la necessitat d'aplicar el camp dels estudis històrics el spatial turn  que alguns geògrafs anglosaxons han reclamat per al conjunt de les ciències socials: “ja fa molt que s’entreveu que espacialitat i espacialització de la història humana es convertiran en el quid de la reorganització i nova configuració d’antigues disciplines des de la Geografia a la Semiòtica, de la Història a l’Art, de la Literatura a la Política. Les fonts del spatial turn brollen a doll i el corrent que nodreixen es poderós, més poderós que els dics i barreres entre disciplines”.

D’aquesta manera, la vella sentència de Fredrich Ratzel “en l’espai llegim el temps” es converteix en el lema d’unes ciències socials renovadores i renovades, de les quals el llibre sobre la tragèdia del Moscou dels anys trenta, en el que convivien, frec a frec, el terror i la utopia, n’és una mostra magnífica.