divendres, 30 de novembre del 2018

A cidade em movimento

Acaba d'aparèixer el llibre A cidade em movimento. Crise social e resposta cidadâ, publicat per l'editorial lisboeta Tigre de Papel. Es tracta de la traducció en llengua portuguesa de La ciudad en movimiento, publicat ara fa tres anys a Madrid per Díaz & Pons Editores. Previament, l'any 2016, ja n'aparegué una edició italiana (Roma, Edicamus).
La versió portuguesa, traduida per Marta Brito i que compta amb un pròleg de Joâo Seixas, fou presentada a inicis d'aquest mes a Lisboa: primerament, en el marc del Coloquio Ibérico de Geografía, que s'hi celebrà entre els dies 5 i 7 de novembre, i tot seguit en un debat amb exponents de moviments ciutadans de la ciutat, en un acte celebrat a la llibreria Tigre de Papel.  
Reproduïm a continuació la Nota a l'edició portuguesa:
"La petita obra que el lector té a les mans respon, primer de tot, a la voluntat de l'autor d'explicar-se i explicar l'ascens, en una Europa sacsejada per la crisi, dels moviments socials urbans. Va ser elaborada, en bona mesura, durant l'estiu de 2015, just quan s'acabava de produir el triomf, en les eleccions municipals celebrades a Espanya al maig d'aquell any, de les candidatures vinculades a aquests moviments. Un triomf que ha dut a forces polítiques nascudes de la indignació popular davant la crisi econòmica i social a governar bona part de les ciutats més grans del país, mostrant així el potencial i les limitacions del seu impuls transformador. Eren així mateix els mesos posteriors al referèndum sobre la independència d'Escòcia i a la primera consulta ciutadana sobre la independència de Catalunya, celebrada al novembre de 2014.
Els esdeveniments posteriors han vingut a confirmar la importància de la irrupció dels moviments socials urbans en l'escena pública. Aquests formen part d'una difusa geografia del descontentament que, per bé i per mal, s'ha anat estenent en el conjunt d'Europa i en bona part de les societats occidentals. Un descontentament que conté un gran potencial transformador i creatiu si som capaços d'orientar-lo envers la construcció d'una societat més justa, més democràtica i més sostenible. Ara bé, mancat d'aquesta orientació, utilitzat per forces reaccionàries, el neguit social pot oferir la base per a respostes xenòfobes, racistes i estrictament reaccionàries. No cal posar exemples; estan en la ment de tots. En un conegut passatge dels seus quaderns, Antonio Gramsci advertia, des de les presons del feixisme, sobre les oportunitats i els riscos de moments com els que travessem: "la crisi consisteix precisament en el fet que allò que és vell mor i el que és nou no pot néixer: en aquest interregne poden aparèixer els fenòmens morbosos més diversos "(Quaderni, 1930, 3.34).
Potser pel fet de versar sobre aquestes qüestions peremptòries, La ciudad en movimiento ha donat
Livrairia Tigre de Papel, 7.11.2018
mostra des de la seva primera publicació a finals de l'any 2015 d'una sorprenent vitalitat. La seva aparició a Espanya va donar lloc, de forma bastant inusual, a un bon nombre de debats públics en diverses ciutats, amb la participació d'activistes, estudiosos, tècnics i càrrecs electes. L'any següent es va publicar la versió italiana, l'aparició de la qual va ser seguida d'una interessant discussió, acadèmica i política, en la que es van creuar els parers, no sempre coincidents, d'autors com Ugo Mattei, Francesco Indovina i Giovanni Cafiero, entre d'altres.
L'aparició de la versió portuguesa ve a confirmar l'interès que les qüestions tractades en el llibre segueixen despertant. En la present edició, s'ha optat per mantenir el text de l'original, sense tractar d'actualitzar ni tan sols parcialment el seu contingut. Això respon al fet que, al nostre criteri, l'interès de l'obra, si algun en tingués, no procedeix tant de les informacions d'actualitat, sinó més aviat de les reflexions sobre temes estructurals i de llarg termini que pugui suscitar. L'autor vol fer constar el seu agraïment al professor Joâo Seixas, que tan amablement ha prologat el volum i a l'Editorial Tigre de Paper per la seva delicada tasca de traducció i edició."

dimarts, 27 de novembre del 2018

Barris i crisi: la necessitat de més i millors polítiques públiques a la ciutat


La crisi econòmica ha tingut efectes molt notables no només pel què fa a l’empitjorament de les condicions de vida en els barris de les nostres ciutats. També ha donat lloc a una extraordinària florida d’iniciatives ciutadanes, que han tractat donar resposta a la situació, reivindicar els drets amenaçats i cercar alternatives. Sobre aquest tema acaba d’aparèixer el llibre editat per Ismael Blanco i Oriol Nel·lo, Barrios y Crisis. Crisis económica, segregación urbana e innovación social en Cataluña (Tirant lo Blanch, 2018). El llibre compendia els resultats d’una dilatada recerca en la que han participat un bon nombre d’investigadors, amb la imprescindible col·laboració de membres d’entitats ciutadanes i de tècnics de les administracions. La investigació ha estat estretament relacionada amb alguns dels debats i les decisions adoptades en el camp de les polítiques urbanes en els darrers anys. Potser això justifica aturar-se un moment a considerar quines són les seves aportacions i les qüestions que aquestes susciten.  
El primer tema que Barris i crisi posa en evidència és la importància de la dimensió territorial i urbana per a la comprensió de la desigualtat social: la composició social de l’espai urbà (la forma com es distribueixen residencialment els diferents grups socials a les ciutats) no és només un reflex o una conseqüència més o menys inevitable de les desigualtats socials, sinó que és en si mateixa un factor de reproducció d’aquestes desigualtats. Així, les condicions de l’entorn urbà en el que viuen les persones poden ser, alternativament, un element significatiu d’avantatge o de desavantatge social.
En segon lloc, Barris i crisi vol reivindicar la importància del coneixement de les desigualtats i, en particular de la desigualtat urbana. Per això, es necessària una recerca estretament vinculada a la realitat, al debat i als conflictes de la nostra societat. Institucions acadèmiques, moviments ciutadans i pràctica política són, massa sovint, compartiments estancs amb relacions inexistents o problemàtiques. Davant d’això, Barris i crisi no és només el resultat de la confluència de persones amb bagatges acadèmics força diversos, sinó també de la coproducció de coneixement entre institucions acadèmiques, professionals, administracions locals i entitats socials. La complexitat de la desigualtat urbana exigeix una aproximació coral i, per part dels investigadors, una voluntat de posar els seus coneixements i les seves tècniques –tan rigoroses com calgui- al servei dels que poden fer avançar cap a ciutats més equitatives i més democràtiques.   
Per últim, el llibre demostra i reclama la necessitat d’unes polítiques públiques robustes i innovadores que incorporin la mirada territorial en l’abordatge de les desigualtats socials. No és una apreciació menor: en temps de polítiques d’austeritat, i per tant de retallades i de retrocés del sector públic, convé conjurar-nos contra les propostes de privatització o de comunitarització del benestar social que suposin un menysteniment de la importància de les polítiques públiques. Per fer front a les desigualtats socio-espacials i la segregació urbana de la que es fa ressò Barris i crisi, ens calen dinàmiques d’innovació social, sí, però també, i molt particularment, polítiques públiques enfortides capaces de contrarestar el pes dels factors territorials urbans en la reproducció de les desigualtats socials.
Quines són les principals conclusions de la recerca? En primer lloc, es constata el creixement significatiu de la segregació urbana com a conseqüència d’una major concentració territorial de les situacions de benestar i de pobresa en diferents barris i municipis metropolitans. Tot i que sovint s’oblida, això no és només el resultat del confinament de la població de menor renda en els barris on els preus de l’habitatge són relativament més baixos, sinó també, i de forma molt significativa, de la secessió de la població de renda més alta cap a determinats barris i municipis. En segon lloc s’evidencia que la segregació urbana és un fenomen d’abast metropolità: municipis sencers tendeixen a veure’s especialitzats en la residència de persones de diversos nivells de renda. Això, com hem discutit en altres ocasions, té fortes implicacions de tota mena: s’ha discutit molt en els darrers temps sobre el “separatisme polític” a Catalunya, tot oblidant, sovint, que el separatisme social està transformant la societat i les ciutats de Catalunya. Finalment, la recerca posa en evidència la proliferació de les iniciatives d’innovació social a Catalunya com a resposta a la crisi econòmica, la seva importància per al combat contra els efectes socials de la crisi. Ara bé, la distribució territorial d’aquestes iniciatives resulta molt desigual, de tal manera que acostumen a ser més nombroses en barris de rendes mitges amb una forta tradició participativa, més que no pas en els barris on es concentren les situacions de major necessitat social.
Quines lliçons podem extreure d’aquests resultats pel què fa a les polítiques públiques contra la desigualtat socio-espacial? La primera, i la més òbvia, fa referència a la necessitat de reforçar aquestes polítiques. No està de més dir-ho, ara que, per exemple, ja fa gairebé 8 anys que la Llei de Barris aprovada pel Parlament de Catalunya al 2004 continua en suspensió indefinida. Aquesta situació desmenteix aquells que afirmen que l’administració catalana ha abandonat les polítiques d’austeritat i contrasta frontalment amb l’evidència aportada sobre el fort creixement de les desigualtats i la segregació.  
De fet, no només caldria recuperar instruments com la Llei de Barris, sinó que es tracta, també, d’incorporar i de consolidar la mirada espacial en el conjunt de les polítiques públiques: en les polítiques educatives, de salut, ambientals, energètiques... Totes i cada una han de ser sensible al fet espacial, ja que aquest incideix de manera directa en les desigualtats d’accés a drets bàsics. Recuperar polítiques com les dels Plans Educatius d’Entorn, reforçar les polítiques de salut comunitària, donar un nou impuls a polítiques de desenvolupament local com Treball als Barris, entre d’altres, hauria de ser una prioritat no només municipal sinó també metropolitana i nacional.
L’Ajuntament de Barcelona ha emprès un molt meritori Pla de Barris a la ciutat per avançar en aquesta direcció. Es tracta d’una iniciativa lloable, que fa encara més palesa la manca de polítiques metropolitanes i catalanes en aquest camp. “Lo negre, prop, lo blanc fa més lluir”, deia el poeta. Aquesta mancança és tan més greu si es té en compte que, com s’ha dit, avui les desigualtats socio-espacials tenen una dimensió clarament metropolitana. Les institucions metropolitanes, les diputacions i la Generalitat han d’emprendre de manera immediata iniciatives en aquest camp.    
Una darrera reflexió: les iniciatives de la ciutadania han resultats essencials per fer front a la crisi i als seus efectes. Però la innovació social no arriba a tot arreu. “Els barris organitzats resisteixen millor la crisi”, resumia en portada un important mitjà de comunicació nacional fent-se ressò dels resultats d’aquesta recerca. Compartim plenament aquesta observació: necessitem més organització social. I, al mateix temps, necessitem més polítiques públiques (municipals i supramunicipals). Ambdues afirmacions no són de cap manera contradictòries. Ans al contrari: només amb la combinació entre organització ciutadana i polítiques públiques es podran defensar i conquerir els drets socials.  

[Article d'Ismael Blanco i Oriol Nel·lo, publicat a Treball, 26.11.2018]