dimecres, 11 de maig del 2022

Deu proposicions sobre la segregació urbana i les polítiques de rehabilitació

Entre els dies 5 i 9 de maig s'ha celebrat a Barcelona el curs Les noves polítiques de rehabilitacióurbana: necessitats i perspectives. El curs organitzat pel Consorci de la Universitat Menéndez y Pelayo a Barcelona, ha comptat amb la intervenció d'experts destacats sobre aquests temes, així com de responsables institucionals de les polítiques de rehabilitació a Espanya, Catalunya i l'àmbit barceloní. El programa, que ha estat seguit per uns 200 participants presencials i online, s'ha completat amb un taller dirigit per Carme Trilla, directora de l'Observatori Metropolità de l'Habitatge de Barcelona. 

Trobareu a continuació les conclusions que Oriol Nel·lo, director del curs, va presentar en la cloenda dels treballs. 


"De les aportacions i els debats d'aquests dies se'n deriven un seguit de constatacions i propostes que poden resultar d'utilitat per a la comprensió de les transformacions de les nostres ciutats i de les polítiques que podem desenvolupar-hi. Sense la pretensió d'abastar en el seu conjunt la riquesa de les aportacions i debats del curs, podríem tractar de compendiar els principals ensenyaments d'aquests dies en les deu proposicions següents: 

1. La naturalesa de la segregació residencial. La concentració dels grups socials més vulnerables en algunes àrees de la ciutat té el seu origen en la dinàmica de segregació residencial, és a dir, la tendència dels grups socials a separar-se sobre l'espai urbà en funció de la seva capacitat d'escollir lloc de residència. Aquesta, al seu torn, està condicionada principalment per dos factors: els ingressos de les persones i les famílies, d'una banda, i els preus del sòl i l'habitatge, de l'altra. Com ens va recordar Ismael Blanco en la seva ponència, la segregació urbana en general i la segregació residencial en particular són uns dels trets consubstancials del procés de urbanització capitalista. 

2. La relació entre les desigualtats socials i la segregació residencial. La segregació està estretament lligada a les desigualtats socials, però, com ens ha explicat el professor Tiit Tammaru, aquesta relació no és necessàriament linear ni inmediata. En primer lloc, la relació entre desigualtat i segregació és mediada pel règim urbà i per la planificació urbanística, de manera que polítiques urbanes i d'habitatge més liberals o més socialdemòcrates, per exemple, poden condicionar la ubicació dels grups socials sobre l'espai. D'altra banda, els efectes de la desigualtat sobre la segregació poden produir-se de manera retardada en el temps, fins en lapses de una dècada. Finalment, l'increment de la desigualtat no necessàriament resulta amb una augment de la segregació: al contrari, poden donar-se casos en que l'increment de la primera afavoreixi la reducció de la segona, per exemple a través de procesos de gentrificació que, si més no de manera temporal, comportin una reducció de la separació física entre llars amb nivells d'ingressos diversos; d'altra banda, polítiques públiques d'habitatge molt actives, que afavoreixin la reducció de la desigualtat, poden incrementar la segregació si les operacions d'habitatge social es fan de manera concentrada sobre l'espai.   

3. Els trets fonamentals de la segregació residencial. En tot cas, es pot concloure que avui, en les ciutats europees la segregació residencial es un fenomen caracteritzat per cinc trets, que Ismael Blanco ha resumit de la manera següent: 

    a) Es tracta d'una dinàmica estructural que precedeix de lluny les crisis actuals, tot i que que aquestes hagin pogut contribuir a exacerbar-ne alguns aspectes. 

    b) La segregació, segons els estudis comparatius disponibles per a les grans ciutats europees (Tammaru), en la majoria de casos tendeix a aprofundir-se.   

    c) Lluny d'afectar només els grups més vulnerables, la segregació concerneix tots els grups socials i, de fet, sovint la separació entre els grups és més el resultat de la secessió dels rics que no pas únicament del confinament dels pobres en determinades àrees de la ciutat.

    d) La segregació presenta unes continuïtats espacials i temporals acusades, de manera que els barris o àrees que s'han especialitzat com a àmbit residencial de població d'un determinat nivell de renda tendeixen a mantenir aquesta especialització al llarg de períodes molt llargs. 

    e) Finalment, la segregació ha pres avui decididament una escala metropolitana, de tal manera que els territoris que s'especialitzen socialment ja no són només els carrers d'un barri, o els barris d'un municipi, sinó municipis i eixos metropolitans sencers respecte el conjunt de la metròpolis. 

4. L'"efecte barri": la segregació, reflex i causa de la desigualtat. El debat sobre el denominat "efecte barri" ha confrontat els arguments dels autors que consideren que la segregació no és altra cosa que el reflex espacial de les desigualtats i aquells que han afirmat que la segregació contribueix també a mantenir-les i a reproduir-les. Les evidències aportades pel estudis realitzats a les grans ciutats espanyoles -en relació a temes diversos com l'educació, la salut, les oportunitats i l'accés a l'energia- posen en relleu la importància dels factors espacials com a factor que contribueix a mantenir i incrementar les desigualtats. L"efecte barri" incideix doncs en les condicions de vida i les oportunitats i té implicacions fins i tot sobre l'organització de la ciutadania. Aquesta depèn no només de les necessitats, sinó també de les capacitats de cada barri i aquestes, al seu torn, estan condicionades pel capital social del que el veïnat disposa. Els treballs recents sobre l'impacte social i territorial de la pandèmia confirmen la importància de la segregació tant en la reproducció de la desigualtat com en l'organització de la ciutadania. 

5. La necessitat de polítiques específiques per fer front a les causes i els efectes de la segregació. L'evidència de que la segregació no és només un simptoma sinó un problema en si mateixa, indica que ha de ser tractada a través de polítiques específiques. Aquestes polítiques, per tal de ser efectives s'han de proposar dos objectius. En primer lloc, millorar les condicions de vida dels barris vulnerables, tot incidint de manera directa en les desigualtats socials i territorials. En segon lloc, fer minvar les causes de la segregació, a través de l'equalització dels nivells de serveis, accessibilitat i dignitat urbana de la ciutat en el seu conjunt. 

6. El problema dels recursos locals per a les polítiques de rehabilitació. Des de l'àmbit local, el primer problema per al desenvolupament de les polítiques de rehabilitació són els recursos disponibles. Els àmbits metropolitans es caracteritzen tant per la integració i interdependència del territori, com per la fragmentació administrativa. En aquest context, com ha explicat Maite Vilalta, els recursos per càpita dels que disposen els municipis són molt desiguals, de tal manera que a l'àmbit metropolità barceloní els recursos per càpita d'algunes ciutats doblen els de les ciutats veïnes. L'origen d'aquestes desigualtats es deriva, en bona mesura de la dependència del finançament local d'un seguit d'impostos estretament relacionats amb el valor del sòl i l'habitatge. Es dóna així la paradoxa de que els municipis que, per mor dels preus, atreuen els grups socials més vulnerables són aquells que disposen, en termes relatius, d'una menor base fiscal i menys recursos per prestar els serveis que aquesta població necessita. 

7. La importància de l'escala metropolitana i la cooperació interadministrativa. La combinació entre metropolitanització, segregació i fragmentació administrativa fa imprescindible que les polítiques de rehabilitació tinguin un abast, com a mínim, metropolità o regional. El Pla de Barris de Barcelona, que s'està portant endavant des de l'any 2016 amb resultats favorables, compta per al seu desenvolupament no només amb la voluntat política del consistori, sinó amb els recursos de tota la ciutat per tal de millorar les condicions de vida en els barris més vulnerables. Aquest mateix exercici resulta però impossible en la majoria de municipis vulnerables de l'àrea i la regió metropolitana de Barcelona. Donada la interrupció de les convocatòries de la Llei de Barris de Catalunya des de l'any 2011 i el caràcter encara incipient de les iniciatives de les administracions metropolitana i provincial en aquest àmbit, la dotació, a partir de l'any, dels fons Next Generations de la Unió Europea pot constituir una important oportunitat. 

8. Els requisits bàsics de les polítiques de rehabilitació. Ara bé, l'experiència acumulada al llarg dels anys -a través dels programes URBAN, Llei de Barris, Pla de Barris i d'altres- indica que el fet que les polítiques de rehabilitació siguin plantejades a l'escala adequada és una condició necessària, però no suficient per a la seva eficàcia. Així, l'experiència mostra que -tot i que, com ha assenyalat Carles Llop, en matèria de rehabilitació no pot haver-hi receptes generals- els programes de rehabilitació han de reunir un seguit de condicions bàsiques: 

    a) Disposar de recursos específics suficients per tal de fer front a les necessitats de projectes de rehabilitació integral dels barris (com a termes de referència és bo recordar que la mitjana de recursos assignats a cada barri a través de la Llei 2/2004 fou de 9,4 M€; en el cas del Pla de Barris de Barcelona es de 13M€). 

    b) Tenir la voluntat d'intervenir de manera transversal sobre tots els aspectes que incideixen en les condicions de vida del barri: de l'educació a l'espai públic, de l'habitatge a l'accessibilitat i el medi ambient, dels equipaments a la salut i a l'ocupació. Les aproximacions sectorials -ja siguin d'habitatge, de medi ambient o d'energia- han mostrat de manera reiterada les seves limitacions a l'hora d'aconseguir millores de conjunt. 

    c) Ésser dissenyades, aplicades i avaluades amb la implicació directa del veïnat. Per tal de tenir èxit les polítiques de rehabilitació han de tenir els veïns com a destinataris sinó com a protagonistes. Així, a més de participar en la seva definició, la ciutadania de cada barri ha de tenir un paper determinant en la definició de la diagnosi de partida, l'establiment dels objectius, la gestió de les actuacions, el seu seguiment i la seva avaluació. 

    d) Disposar d'un model de gestió que en primer lloc, proposi l'assoliment no només d'objectius immediats, sinó també a mitjà i a llarg termini; en segon lloc, apliqui el principi de subsidiarietat, de tal forma que tot el que pugui gestionar-se eficientment per l'administració més propera no ho sigui per una instància superior; i finalment, disposi de mecanismes d'avaluació interna i externa, tant durant com al final de les actuacions en cada barri. 

9. De les limitacions i els riscos de les polítiques de rehabilitació. Les polítiques de rehabilitació urbana són només un dels factors que incideixen en l'evolució de l'evolució els barris. Tenen un abast forçosament limitat i han de fer front sovint a corrents socioeconòmics de fons o esdeveniments sobrevinguts que impulsen les condicions de vida en direcció contrària als objectius de les polítiques de rehabilitació. Per això hi ha barris que, tot hi haver estat objecte de manera successiva diversos projectes de rehabilitació, continuen patint feixucs problemes. Ara bé, com ha assenyalat Antoni López-Gay, els riscos de les polítiques de rehabilitació poden derivar-se no només del seu abast limitat, sinó també dels resultats del seu èxit. Així, la millora de les condicions de vida en un barri poden ser percebudes pel mercat, de tal manera que s'hi produeixi un increment dels preus de l'habitatge que facin més difícil d'accedir-hi, tant a través de la compra com del lloguer. D'aquí, la necessitat de governar les transformacions suscitades per les polítiques de rehabilitació.  

10. La necessitat de governar les transformacions. La segregació residencial és un dels trets distintius de les nostres ciutats. Constitueix no només un reflex, sinó també una causa del manteniment i reproducció de les desigualtats. Les polítiques de rehabilitació de barris poden ser un instrument eficaç per tal de fer front a les seves causes i els seus efectes, tot impulsant l'equitat, social i territorial, a la ciutat. Per ser efectives, a més de comptar amb l'escala, els recursos i les característiques adequades hauran de coordinar-se estretament amb d'altres polítiques urbanes. En particular, resulta imprescindible conjunyir les polítiques de barris amb les d'habitatge, a través de mesures com les reserves obligatòries d'habitatge protegit, l'exercici del dret de tempteig i retracte, la rehabilitació amb finalitats socials, la regulació del lloguer o la limitació de l'allotjament turístic. Finalment, per a l'impuls de les polítiques de barris cal la voluntat política de reconèixer la centralitat de la problemàtica i les potencialitats transformadores de les àrees vulnerables. Com s'ha dit,  no és possible desenvolupar una política per a les "perifèries" urbanes, sense posar les "perifèries" en el centre de la política urbana.     

diumenge, 8 de maig del 2022

Urbicidi

La guerra, com el conjunt de la nostra societat, ha esdevingut urbana. Les imatges de la destrucció de Mariúpol i d’altres ciutats ucraïneses confirmen de manera aclaparadora la sentència. Fa ja uns anys, Stephen Graham va explicar les raons per les quals els conflictes bèl·lics es centren cada vegada més en les àrees urbanes: són els nodes de comunicacions, els motors de l’economia i la residència de la major part de la població. Queden lluny els temps en que els exèrcits s’enfrontaven en camp obert, com en una justa o un torneig.

Ara bé, en els darrers temps hem vist una i altra vegada com, més que ser preses, les ciutats són destruïdes, anihilades. D’aquesta manera, els noms de Grozni, Alep o Mariúpol s’han sumat als de Dresden, Le Havre, Hiroshima o Guernica. La destrucció de la ciutat en comptes de ser un “efecte colateral” del conflicte armat, n’ha esdevingut un dels objectius.

La lògica d’aquest tipus d’accions, ens diuen els experts, pot respondre a diverses causes. En primer lloc, els cost de la lluita a l’interior de la ciutat resulta extraordinàriament elevat i dissuasiu per als exèrcits atacants, com els setges de Leningrad, Sarajevo o Kíiv han posat en evidència. Davant d’aquestes dificultats, l’anorreament de l’espai construït a través de bombardeigs pot semblar una alternativa adequada.

Però hi ha més que això. La destrucció de les ciutats té sovint també una component simbòlica, programàtica. L’esfondrament del pont de Mostar durant la guerra de Bòsnia, o la demolició de l’habitatge població palestina en els territoris ocupats per Israel no responen tant a necessitats bèl·liques com a la destrucció deliberada d’elements físics que simbolitzen i fan possible la vida de comunitats heterogènies. És el que s’ha denominat “urbicidi”, un terme encunyat en els anys seixanta en els Estats Units per descriure la transformació de la ciutat en benefici de l’automòbil privat i que ha acabat emprant-se sobretot en referència a les destruccions associades als conflictes armats.

Martin Coward va tractar les raons i les conseqüències d’aquesta estratègia devastadora a Urbicide. The Politics of Urban Destruction. Hi cita les paraules amb les que l’escriptora croata Slavenka Drakulic explicava la seva desolació davant la destrucció del pont de Mostar: tots donem per descomptat que morirem, però els ponts (o les ciutats, o els paisatges) van ser construïts per sobreviure’ns, transcendeixen el nostre destí individual; la seva destrucció no és la mort d’un de nosaltres, sinó de tots nosaltres.

L’urbicidi pot ser considerat doncs una forma específica de violència política. En els conflictes que volen enfrontar la població segons l’origen o la llengua, es concreta sovint en la destrucció del medi edificat que fa possible la vida en comú. Mariúpol, dues vegades destruïda en menys d’un segle -en la Segona Guerra Mundial i en els darrers mesos- n’és un tràgic exemple. L’any 2014, la ciutat comptava 478.000 habitants (una mica més que Palma, doncs) i les comunitats ucraïnesa i russa hi tenien aproximadament el mateix pes. Hi havia també una notable presència de grecs pòntics. Abans de la Segona Guerra Mundial la ciutat havia comptat amb una destacada comunitat jueva, com explica, a La meva mare era de Mariúpol, Natascha Wodin, filla d’una dona de la ciutat duta a Alemanya com a treballadora forçada durant la contesa. Els combats d’ara no només han causat milers de morts irreparables, sinó que han anihilat l’espai construït que havia suportat aquesta diversitat.

Mikhail Bulgákov, que era nat a Kíiv, va novel·lar les penalitats d’una família de la ciutat, els Turbín, durant la guerra civil ucraïnesa de 1918-1919. En el conflicte -que enfrontà no només els bolxevics i els exèrcits blancs, sinó diverses forces nacionalistes i dels estats veïns- la ciutat fou presa per uns i altres més d’una dotzena de vegades. L’escriptor hi detalla l’aixovar que, en morir, la mare havia deixat als fills: “les rajoles, els vells mobles de vellut vermell, els llits amb boles brillants, les catifes pelades, bigarrades i carmesines,... les tasses daurades, l’argent, els retrats, les cortines i les set cambres polsoses i plenes de coses on havien crescut els joves Turbín”.

En veure les cases de les ciutats ucraïneses esventrades per les bombes, aquest passatge ens ve al cap una i altra vegada. La destrucció dels habitatges representa de manera palmària les vides devastades, no només per la mort dels que hi resideixen, sinó també per la desaparició dels objectes que amb treballs i amb esperances una família ha aplegat al llarg d’una vida.

La destrucció de la ciutat persegueix el mateix fi, a una escala més gran, esbalaïdora. Significa l’anorreament dels béns comuns, del patrimoni col·lectiu construït al llarg de segles, la base física que podria fer possible la vida en comú. Per aquestes raons, l’urbicidi, lluny de ser un simple dany colateral, és un crim particularment execrable.


[Article publicat al Diari Ara, 7.05.2022]

[Fotografia: Alexander Ermochenko/Reuters]