Deu anys de la Llei del Paisatge

Aquest mes de juny s’acompleixen deu anys de l’aprovació pel Parlament de Catalunya de la Llei 8/2005, de 8 de juny, de protecció, gestió i ordenació del paisatge.  

De fet, la Llei començà a gestar-se en l’àmbit parlamentari l’any 2000. Com és sabut, el mes d’octubre d’aquell any, la Conferència Interministerial dels Estats membres del Consell d’Europa va aprovar, al Palazzo Vecchio de Florència, el Conveni Europeu del Paisatge. El Conveni, que havia d’esdevenir un tractat internacional al que ja s’han adherit 38 Estats, representava un punt d’inflexió d’extraordinària importància en la gestió del territori europeu: definia el paisatge no com uns pocs indrets coneguts i reputats, sinó com la totalitat de l’entorn; el considerava un bé imprescindible per al benestar individual i col·lectiu; i en reclamava la protecció jurídica i la gestió.

Doncs bé, el Parlament de Catalunya fou la primera cambra legislativa europea en adherir-se al conveni, en una resolució aprovada per unanimitat de tots els grups el dia 14 de desembre d’aquell mateix any 2000. No fou possible, tanmateix, donar de manera immediata concreció pràctica a aquella adhesió de principi, i una proposició de llei del paisatge, presentada des de l’oposició el mes octubre de l’any 2002, no va poder prosperar. Resulta interessant de llegir avui, anys després, el debat que la seva presentació suscità, perquè constitueix una bona mostra de les sensibilitats i les contradiccions que la qüestió del paisatge genera.

Fou doncs l’any 2005 quan el Parlament de Catalunya aprovà, finalment, la Llei. El text, presentat pel conseller de política territorial Joaquim Nadal el dia 2 de juny, fou signat pel president Pasqual Maragall el dia 8 i publicat al Diari Oficial de la Generalitat el dia 16 del mateix mes. Un any després, pel setembre de 2006, s’aprovà així mateix el reglament que la desenvolupa.

La Llei del Paisatge és una norma breu i senzilla, que consta tot just d’una vintena d’articles. Sembla doncs inspirada en les paraules de Nicolau M. Rubió i Tudurí, que, ja en els anys trenta, en reclamar una legislació sobre la qüestió, afirmava: “En aquestes matèries tan fines i sensibles, és molt millor tenir una llei enraonada i un mètode que es pugui seguir, que no un monument vanitós de preceptes, el qual, des del primer dia, molta gent s’ocuparà de minar, de voltar per l’espatlla i de convertir en irrisió”.  

El primer instrument que la llei preveu són els Catàlegs del Paisatge: uns instruments que diagnostiquen l’estat i les potencialitats de totes les unitats en les que es pot dividir el paisatge, i proposen uns objectius de qualitat per a cada una d’elles. Des de la promulgació de la llei, la tasca incessant de l’Observatori del Paisatge ha permès delimitar els 135 unitats del paisatge de Catalunya i elaborar, en col·laboració amb les universitats catalanes, els 7 catàlegs del paisatge previstos. De fet només en manca d’aprovar un per tal que la totalitat del territori català compti amb el seu catàleg vigent. La circumstància de que aquesta tasca s’hagi efectuat al llarg de 10 anys, sota els mandats de tres consellers diferents –Joaquim Nadal, Lluís Recoder i Santi Vila, pertanyents a governs de diversa orientació política, constitueix una mostra de continuïtat institucional encomiable.  

Les Directrius del Paisatge són el segon element essencial previst en la Llei. Si els Catàlegs tenen per objectiu l’anàlisi i la proposta, les Directrius tenen un caràcter clarament normatiu. Recullen els objectius de qualitat dels Catàlegs i els transformen en normes aplicades a través del planejament territorial. Tot i haver estat elaborats pràcticament en paral·lel amb els catàlegs, dos dels set plans territorials vigents (el de les Terres de l’Ebre i el de les Comarques Gironines) contenen ja les respectives directrius. El Director General d’Ordenació del Territori i Urbanisme, Agustí Serra, es referia recentment a la necessitat de que la resta de Plans Territorials vigents vagin dotant-se tambe de les corresponents directrius.

La Llei preveu així mateix instruments per a la gestió del paisatge (entre les que destaquen, els estudis i informes d’integració paisatgística), de concertació (les cartes del paisatge) i de finançament (el Fons per la Gestió del Paisatge). Aquests instruments foren ja desplegats durant els cinc primers anys de vigència de la llei, sota la guia de Joan Ganyet, per la Direcció General d’Arquitectura i Paisatge, avui desapareguda. També deixà d’aplicar-se a partir de l’any 2011, per raons pressupostàries, el Fons per la Gestió del Paisatge. 

Un darrer element previst per la llei ha resultat clau per al seu desplegament i vigència: l’Observatori del Paisatge.  Es tracta d’un consorci que aplega, juntament amb l’administració de la Generalitat, institucions científiques, professionals, administratives i socials en la tasca comuna de l’estudi, la divulgació i la sensibilització en matèria de paisatge. L’Observatori, dirigit des dels seus inicis pel geògraf Joan Nogué amb el suport de l’ambientòleg Pere Sala, ha estat l’ens responsable de l’elaboració dels catàlegs i ha desplegat una tasca ingent en el seu camp, que n’ha fet una institució de referència a Europa. Instal·lat des de la seva fundació a la ciutat d’Olot, mercès a la visió de qui llavors n’era l’alcalde, Lluís Sacrest, compta amb una excel·lent centre de documentació especialitzat amb més de 3.500 monografies. 
La normativa en matèria de paisatge, deia Rubió i Tudurí, "no pot ser una legislació de combat". Efectivament, no pot tractat d'imposar criteris i visions tancades en un camp que és, per definició, obert i extraordinàriament complex. Però ha de contenir els instruments per a la defensa del paisatge com a bé comú. La Llei catalana del paisatge, que ara acompleix deu anys, és un pas en aquesta direcció.

La plaça d'Europa i la transformació de l'Hospitalet de Llobregat

Ahir es va presentar el llibre La plaça d'Europa i la transformació de la Granvia a l'Hospitalet de Llobregat, obra de l'arquitecte Ramon Roger. El volum fou presentat per l'alcaldessa de la ciutat, Núria Marín, el conseller de Territori i Sostenibilitat, Lluís Recoder, el periodista Bru Rovira i pel mateix autor, que ha estat director del Consorci per la Reforma de la Granvia d'ençà la seva fundació, l'any 2002.
L'obra relata amb detall el procés de transformació urbanística d'aquest àmbit urbà d'abast i importància metropolitana, tot mostrant el seu pas d'espai marginal i marginat a nova centralitat urbana. Així, l'autor inicia la seva exposició amb una història de la consideració de l'entorn de ponent de la Granvia en els plans i projectes urbans de la Barcelona metropolitana. Entra tot seguit a explicar l'evolució urbana de l'Hospitalet i el paper que aquest àmbit hi tingué, fins a acabar-se configurant, ja en la segona meitat del segle XX com un àmbit caracteritzat per la presència d'habitatge de massa amb escassetat de serveis, activitats industrials en regressió i usos marginals (ferrovellers, etc.). A partir d'aquí s'entra ja en la concepció i el desenvolupament de la transformació urbana de l'àmbit, amb diversos capítols dedicats a la concepció de la plaça, l'arquitectura de l'espai públic, l'edificació no residencial, l'habitatge i els equipaments i el transport públic. El volum es clou amb tres interessants capítols sobre la gestió del procés: els instruments urbanístics, la programació de les obres, la gestió del planejament, l'economia de l'operació i els seus resultats. Aquest, en termes econòmics, són veritablement assenyalats: només en el procés d'urbanització ha comportat 283 M€ d'inversió directa, amb un valor afegit brut de 146 M€ i la creació de 2.914 llocs de treball, amb un efecte total, si es consideren els efectes induits, de 533 M€ i un VAB de 265 M€. Si hom te en compte l'edificació posterior les xifres encara es doblen.
L'obra de Ramon Roger és doncs una aportació substanciosa sobre una de les actuacions de transformació urbanística més rellevants i decisives empreses a Catalunya en les darreres dècades. Cal destacar el fet que el llibre tracta d'inserir l'actuació en la història de l'evolució de la ciutat i la metròpoli, aporta informació sobre els projectes i les solucions adoptades, mostra la gestió del procés (liderat conjuntament per l'Ajuntament de l'Hospitalet i la Generalitat, a través de l'Institut Català del Sòl), i descriu amb detall els seus condicionants i resultats urbanístics i econòmics. Lluny, per tant, de les simplificacions formalistes (i, massa vegades, narcisistes) en les que prou sovint cau la literatura urbanística i arquitectònica, el llibre facilita la comprensió del procés, la seva discussió i la formació del necessari judici crític.
De la lectura del volum se'n poden extreure, al nostre entendre, diverses conclusions que resulten interessants no només a l'hora de valorar l'operació de la plaça Europa i la transformació de la Granvia sinó també en el debat sobre la pràctica de l'urbanisme en termes més generals: la necessitat de disposar de projectes urbans de gran abast per tal de concretar les estratègies establertes en els plans urbanístics i territorials, la possibilitat d'integrar correctament les infraestructures viàries i de no sacrificar la ciutat a les seves exigències, la rellevància de la barreja d'usos (habitatge, activitat econòmica, activitat comercial) en la creació de la nova ciutat, la importància crucial de l'espai públic en la configuració de la identitat i l'apropiació col·lectiva dels nous desenvolupaments, la possibilitat de incloure proporcions rellevants d'habitatge protegit en espais de la més alta jerarquia urbana (proporció que avui, en aplicació de la legislació vigent, encara seria alta), la capacitat d'aconseguir cobrir despeses d'urbanització molt rellevants -la plaça, el soterrament de la Granvia, una nova estació ferroviària- amb els recursos generats pel propi sector, l'exigència de la cooperació interadministrativa per tal de dur a terme operacions d'aquest tipus, i, finalment, la idoneïtat del lideratge públic en la transformació de la ciutat. No són, de cap manera, conclusions fútils en els temps que corren.