Vint anys del Pla Territorial de l'Alt Pirineu i l'Aran

El dia 25 de juliol de l’any 2006, el Govern de la Generalitat de Catalunya va aprovar definitivament el Pla Territorial de l’Alt Pirineu i l’Aran (PTAPiA), el primer instrument d’ordenació del territori propi del que han disposat aquestes terres. Es tracta, a més, d’una eina que havia estat llargament reclamada des de la societat pirinenca. Ara, quan estan a punt d’acomplir-se vint anys de la seva vigència, resulta del tot convenient fer un balanç de la seva aplicació, a la llum del canvis que les valls pirinenques han conegut en les dues darreres dècades i els reptes que caldrà afrontar en el futur.

Una eina llargament esperada

El territori de l’Alt Pirineu i l’Aran (APiA) va conèixer transformacions decisives al llarg del segle XX, que arribaren al seu punt més crític entre finals dels anys cinquanta i mitjans dels setanta. En aquesta període, l’agricultura i la ramaderia -que tradicionalment havien estat les activitats econòmiques principals- varen conèixer un retrocés decisiu i l’ocupació vinculada a la producció d’energia, una vegada realitzades les grans obres hidroelèctriques, va començar a declinar. D’aquesta manera, l’any 1975 la població de l’Alt Pirineu català va quedar reduïda a poc més de 60.000 habitants, prop de la meitat de la que hi vivia a mitjans del segle XIX. El despoblament tingué com a conseqüència l’afebliment de les estructures socials, així com l’abandonament de moltes terres de conreu, l’avenç del forest i la pèrdua de patrimoni construït. És cert que, en les dècades posteriors, l’aparició de noves activitats econòmiques, va permetre aturar el drenatge demogràfic. Però aquesta represa, en estar basada de manera gairebé exclusiva en l’expansió poc ordenada del turisme i la construcció, provocà el sorgiment de noves problemàtiques socials i territorials.

En aquest context, des de l’APiA s’havia reclamat, en reiterades ocasions, la necessitat de disposar d’instruments d’ordenació del territori específics. Així, ja a inicis dels anys setanta, varen sorgir el Grups de l’Alt Pirineu, que reclamaven polítiques i planificació que fessin possible la millora de les comunicacions, el sorgiment de noves activitats econòmiques, la dotació de serveis, l’accés a l’habitatge, la conservació del patrimoni i la gestió del medi natural. El moviment va fer sentir la seva veu en les sessions del Congrés de Cultura Catalana celebrades, precisament, a la Seu d’Urgell, l’any 1976, i varen aconseguir alguns èxits, com l’aprovació de la Llei d’Alta Muntanya pel Parlament de Catalunya, l’any 1983. Corrent el anys, el 1999, es va impulsar també l’elaboració d’unes Bases per al Pla Estratègic de l’Alt Pirineu.

Tanmateix, el desplegament de la llei de Muntanya a través dels anomenats Plans Comarcals de Muntanya tingué un èxit escàs i les propostes per al Pla Estratègic quedaren sense resposta per part de l’administració de la Generalitat. Les dificultats també s’acumulaven pel costat dels instruments d’ordenació del territori, essencials per a la gestió de les infraestructures, l’urbanisme i el medi ambient al Pirineu (i arreu). El Parlament de Catalunya havia aprovat l’any 1983 la Llei de Política Territorial, que preveia l’elaboració d’un Pla Territorial General i d’un Pla Territorial Parcial per a cada una de les grans àrees que integren Catalunya. Va caldre, però, esperar dotze anys, fins el 1995, per tal de veure aprovat el Pla Territorial General de Catalunya, i, a més, aquest, a l’hora establir els àmbits per als futurs Plans Territorials Parcials, negava un àmbit propi per l’APiA: n’adscrivia cinc comarques a l’àmbit de Ponent (juntament amb les Terres de Lleida) i la Cerdanya a la Catalunya central.

L’avenç cap a l’adopció d’un instrument específic d’ordenació per a l’APiA no va començar a redreçar-se fins l’any 2001, quan el Parlament de Catalunya, a instàncies de l’oposició, va rectificar la llei del Pla Territorial General i va reconèixer les sis comarques de l’APiA -Alt Urgell, Alta Ribagorça, Aran, Cerdanya, Pallars Jussà i Pallars Sobirà- com a àmbit funcional específic per a la planificació territorial. Així, quan l’any 2004, el govern de la Generalitat presidit per Pasqual Maragall creà el Programa de Planejament Territorial amb l’objectiu d’elaborar tots els plans territorials pendents, no només es va incloure el Pla de l’APiA, sinó que aquest fou en primer en aprovar-se.

Les propostes del Pla: protegir els espais oberts, enfortir la xarxa urbana i millorar les comunicacions

El propòsit principal del PTAPiA consisteix en ordenar els tres sistemes que constitueixen el canemàs bàsic per a la funcionalitat i la sostenibilitat del territori: els assentaments humans, els espais oberts i les infraestructures de comunicació. Per això estableix normes d’aplicació directa i directrius per al planejament urbanístic que han de ser seguides obligatòriament a l’hora de redactar els plans d’ordenació de cada municipi. Convé recordar breument els objectius del Pla ja que, tot i la seva importància, resulten en molts casos poc coneguts per la societat pirinenca.

El primer gran objectiu del PTAPiA consisteix en enfortir la xarxa urbana, tradicionalment massa feble en un territori que, tot i cobrir gairebé una cinquena part de la superfície de Catalunya, n’aplega encara no l’1% de la població. A aquests efectes, el Pla proposa enfortir les localitats amb major capacitat d’absorbir creixements i irradiar serveis sobre el conjunt del territori: Puigcerdà, Bellver, la Seu d’Urgell, Organyà, Oliana, Tremp, la Pobla de Segur, Pont de Suert, Sort, Esterri d’Àneu, Vielha, Bossòst i Les. De la mateixa manera, es proposa regular els usos del sòl, preservar el patrimoni construït i fomentar la construcció d’habitatge protegit. A més, el PTAPiA aposta, de manera decidida, per limitar la dispersió de la urbanització sobre el territori i la proliferació de segona residència. Amb aquestes finalitats, el Pla estableix directrius de desenvolupament urbanístic per a cada un dels prop de sis-cents nuclis de població existents en el nostre àmbit. El Pla també defineix 13 agrupacions de municipis en les que considera convenient coordinar el planejament urbanístic municipal.

Pel que fa als espais oberts, el Pla parteix de la noció de que aquests constitueixen un factor de competitivitat territorial de primer ordre per a l’APiA, ja que li permeten de disposar d’un seguit de valors patrimonials, de recursos ambientals i d’atractius turístics fonamentals per al seu desenvolupament i la qualitat de vida dels seus habitants. Per això, es proposa de protegir aquests espais de la fragmentació, la degradació i la dispersió de la urbanització, amb la finalitat de preservar la biodiversitat del medi, els sòls agrícoles i els valors del paisatge pirinenc. A aquests efectes, el PTAPiA no només ratifica la protecció dels espais naturals ja classificats, sinó que els integra a través d’una xarxa de connectors. Així, estableix que el 72,1% del territori de l’àmbit ha de ser considerat de protecció especial a efectes urbanístics: 36,2% per ser ja espais naturals protegits, 34,6% pels seus valors naturals i com a connectors i 1,2% per ser sòls d’especial valor agrícola.

En tercer lloc, el PTAPiA es proposa ordenar un sistema que tradicionalment ha acumulat mancances molt negatives per a les condicions de vida i el desenvolupament econòmic d’aquestes terres: les infraestructures de comunicació terrestre,. Així, el Pla prescriu la necessitat de millorar els cinc eixos viaris de comunicació amb la plana, és a dir, els que segueixen els cursos de la Noguera Ribagorçana, la Noguera Pallaresa, el Segre, el Llobregat i el Ter. A més, considera necessari enfortir la comunicació transversal transpirinenca, històricament desatesa. Finalment, el PTAPiA indica la necessitat d’estudiar la millora i extensió de les connexions ferroviàries, tant pel que fa a la línia Lleida-la Pobla, com Barcelona-Puigcerdà-la Tor de Querol, caracteritzades per la seva precarietat.

Necessitat d’un balanç després de 20 anys de transformacions intenses

Transcorregudes gairebé dues dècades des de l’aprovació del PTAPiA resulta del tot convenient elaborar un balanç sobre quins han estat la seva utilitat i els seus efectes, així com debatre la necessitat, si s’escau, d’adaptar-lo a les noves exigències de la societat pirinenca i els reptes ambientals. Per això, és imprescindible que tant la Generalitat, com els governs locals i els moviments cívics pirinencs realitzin una avaluació del rendiment del PTAPiA durant aquestes darreres dècades i la seva incidència en la transformació del territori pirinenc. Vegem, breument, alguns del elements que, al nostre entendre, hauria de contenir aquest balanç.

La primera qüestió a considerar és, òbviament, l’evolució del poblament i la seva relació amb el desenvolupament urbanístic. Com és sabut, la població pirinenca ha passat de 70.986 habitants l’any 2006 a 76.643 el 2024. Es confirma, doncs, l’existència d’una certa represa demogràfica que ha permès que -tot i el gran creixement de la població catalana en aquestes dues dècades- l’APiA pràcticament no hagi perdut pes relatiu sobre el conjunt del país. Aquesta evolució encara resulta més positiva si es té en compte que, segons l’Institut d’Estadística de Catalunya, la població que realment utilitza el territori pirinenc és força més elevada, fins al punt que en alguna comarca, com el Pallars Sobirà, la població real durant el tercer trimestre de cada any pràcticament dobla la que hi està empadronada.

En aquest context, el PTAPiA ha demostrat ser un instrument de notable utilitat a l’hora d’orientar i enfortir el planejament urbanístic municipal. En primer lloc, l’existència del Pla Territorial va permetre que, l’any 2009, la Generalitat aprovés directament el planejament dels 25 municipis pirinencs que, tot i els anys transcorreguts des del restabliment de la democràcia, no disposaven encara de cap figura de planejament urbanístic general. Així mateix, el govern de la Generalitat va aprovar Plans Directors Urbanístics per coordinar el planejament en les comarques del Pallars Sobirà (2008), la Cerdanya (2008) i l’Aran (2010). Finalment, les directrius establertes en el PTAPiA van ser la base per a la revisió dels planejaments municipals desmesurats aprovats en períodes anteriors i extingir el desenvolupament de 345 ha de sòl urbanitzable, que resultava clarament insostenible (Pla Director Urbanístic de sòls no sostenibles de l’AP, 2020).  

Ara bé, per dur a terme el balanç complert de l’eficàcia del PTAPiA  en aquest camp, caldrà disposar de dades sobre l’evolució del conjunt del planejament urbanístic de l’àmbit i la seva subjecció a les directrius establertes en cada cas per al Pla. Caldrà també conèixer l’evolució real dels usos del sòl i, en particular, l’increment de la superfície de sòl artificialitzat. Serà necessari, així mateix, realitzar una anàlisi aprofundida de l’evolució del mercat de l’habitatge en les dues darreres dècades, que ha esdeviongut un dels principals problemes per a la població de l’APiA, així com del conjunt de Catalunya.

El segon tema que una avaluació del PTAPiA haurà d’abordar és l’evolució dels espais oberts. Si bé és cert que bona part dels espais naturals de l’àmbit gaudien de protecció amb anterioritat a l’aprovació del Pla (Parc Nacional d’Aigües Tortes, 1955; Parc Cadí-Moixeró, 1983; Parc de l’Alt Pirineu, 2003; etc.), no hi ha dubte que la seva vigència ha contribuït a consolidar la preservació d’una xarxa de connectors essencials per a la seva biodiversitat i per a la qualitat ambiental del conjunt de l’àmbit. De tota manera, un balanç aprofundit de la utilitat del PTAiP haurà d’incloure l’estudi de l’evolució de les cobertes de sòl en aquests espais. Només així es podrà mesurar fins a quin punt s’estan mantenint els usos agrícoles i ramaders, establir la dimensió de l’avenç del forest, valorar la preservació del mosaic territorial i del paisatge, així com avaluar l’impacte d’usos antròpics com les instal·lacions per a la producció d’energia.

El sistema de comunicacions terrestres és tercer i darrer tema que el balanç del PTAPiA ha d’abordar de manera peremptòria. En les dues darreres dècades s’han dut a terme algunes de les actuacions viàries previstes en el Pla, com les millores del accessos al coll de Comiols, el condicionament de diversos trams de la C-14 o la variant d’Esterri d’Àneu. S’ha millorat així mateix de manera molt notable el servei ferroviari entre Lleida i la Pobla de Segur, mentre persisteixen problemes gravíssims, tot i les inversions realitzades, en la línia de Puigcerdà i la Tor de Querol. Una avaluació completa de la situació de les infraestructures de comunicació a l’APiA haurà de tenir en compte quina ha estat l’evolució de la accessibilitat de l’àmbit pirinenc respecte el seu entorn, al sud i al nord de la Serralada, la seva connectivitat interna (en especial pel que fa a les comunicacions transversals) i el desplegament de les comunicacions digitals sobre el conjunt del territori.

A finals del primer quart del segle XXI, l’Alt Pirineu i l’Aran es troben davant de noves oportunitats (l’extensió de les xarxes digitals, l’increment de la mobilitat de la població) i nous reptes (l’acceleració del procés de canvi climàtic, la problemàtica de l’habitatge). Per tal d’aprofitar les primeres i fer front als segons, la gestió del territori pren una importància de crucial. El PTAPiA ha mostrat, al llarg de vint anys de vigència, la seva utilitat en aquesta comesa. Per això, cal ara fer un balanç acurat de les seves potencialitats i, a la llum de les transformacions i les necessitats actuals del territori pirinenc, projectar-lo cap al futur.

[Article publicat a la revista Nabius, XII.2026] 

Per què hi ha problemes d'habitatge a la muntanya despoblada?

Instal·lació d'Ariane Patout i René Müller
 Aplec Saó, octubre 2020.

L’any 1922, ara fa un segle, Raoul Blanchard, destacat professor de l’Institut de Geografia Alpina de Grenoble, va ser convidat a Barcelona a impartir un cicle de conferències sobre la geografia humana de les àrees de muntanya. Pau Vila, que llavors ja maldava per modernitzar els estudis geogràfics a Catalunya, fou l’encarregat de presentar el curs. Tres anys després, el mateix Vila publicà les notes de les conferències escrites per Blanchard, complementades per unes detallades postil·les de collita pròpia sobre el medi i la societat a la muntanya catalana. El resultat fou l’Assaig de Geografia Humana de la Muntanya, que ha estat considerat unes de les fites dels estudis geogràfics d’inicis del segle XX al nostre país.

Avui, la lectura d’aquell petit volum, publicat pel Centre Excursionista de Catalunya  l’any 1925, resulta alhora atractiva i colpidora. Atractiva perquè reflecteix el mètode dels autors a l’hora d’estudiar les relacions entre el medi i la societat, amb la voluntat de comprendre tant les transformacions del paisatge com els treballs i les condicions de vida de les persones. Colpidora pel fet que la imatge de la muntanya d’ara fa un segle ens resulta avui extraordinàriament llunyana: els conreus, la transhumància, les activitats industrials, el poblament, les mateixes formes de relació i parentiu que hi són descrites responen a una societat de la que encara podem reconèixer el substrat, però que en els seus trets principals ja no existeix.

Les transformacions de les nostres àrees de muntanya han estat, en efecte, radicals i decisives: el predomini de les activitats agràries ha estat substituït per la preeminència dels serveis, l’aïllament i les dificultats de comunicació han donat pas a l’obertura i la integració, els hàbits i les condicions de vida s’han assimilat en gran mesura als de la resta del país. La descripció i interpretació d’aquests canvis, profunds i accelerats, suposa un desafiament de primer ordre. No es tracta tan sols d’un repte de caràcter intel·lectual o acadèmic: la comprensió de l’evolució de les àrees de muntanya resulta crucial a l’hora d’adoptar polítiques específiques per a les seves valls. Només si som capaços d’interpretar com ha canviat i està canviant el Pirineu podrem impulsar les mesures necessàries per tal de garantir els drets dels que hi resideixen, fer possible el gaudi dels seus recursos al conjunt de la societat, i protegir el seu patrimoni ambiental, històric i cultural.

Per això, cal donar resposta a les preguntes que la societat pirinenca té plantejades. En els darrers temps, n'hi ha una que es repeteix sovint i de manera peremptòria: com és possible que l’accés a l’habitatge resulti tan difícil en un territori que ha conegut un procés de despoblament tan acusat?

El despoblament pirinenc i els seus efectes

El despoblament del Pirineu català es fruit, sobretot, de la pèrdua notabilíssima de població que va patir entre mitjans del segle XIX i el darrer quart del segle XX. De fet, les terres que avui integren l’Alt Pirineu i Aran havien doblat els seus habitants entre finals del set-cents i mitjans del vuit-cents i varen assolir el seu màxim històric l’any 1860 amb 107.627 persones censades. Però de llavors ençà, els efectius varen començar a davallar, de manera que a inicis del segle XX ja es comptaven només 74.186 pirinencs. El 1975 la població havia disminuït fins fins a 62.305 persones, pràcticament les mateixes que hi havia dos segles abans, el 1787, en temps del Cens de Floridablanca. En el mateix període, Catalunya havia multiplicat per set la seva població i s’adreçava cap als famosos 6 milions. Si a mitjans del segle XIX, 1 de cada 15 catalans vivia a l’Alt Pirineu, el 1975 ho feia només 1 de cada 100.

Tanmateix, en les darreres dècades s’han començat a girar les tornes. Amb l’extensió de les infraestructures, la millora de les comunicacions i els canvis en el sistema productiu, el procés de concentració associat a la industrialització s’ha estroncat i ha estat substituït per l’expansió de les xarxes urbanes sobre el territori i la creixent dispersió de la urbanització. Així, les principals ciutats tendeixen a perdre pes relatiu respecte el conjunt de Catalunya.  

L’Alt Pirineu i l’Aran ha resultat beneficiat per aquest canvi de tendència. Ha passat de 62.954 habitants l’any 1992 a 74.531 el 2022. Es tracta d’un creixement gens negligible, d’un 18,4 % en trenta anys. Tanmateix, segons les dades censals, la població pirinenca es troba lluny dels efectius amb els que havia comptat, així com del pes relatiu que havia tingut respecte el conjunt català. 

De fet, la situació actual de les comarques pirinenques és plena de paradoxes. Mai s’hi havia gaudit d’un nivell de benestar material mitjà tan elevat i, tot i això, la població no acaba de recuperar-se. Els serveis hi són molt més accessibles que mai en el passat i, tanmateix, les activitats econòmiques hi segueixen sent relativament febles i vulnerables. I, malgrat que la població hi ha davallat durant dècades, l’accés a l’habitatge resulta difícil per a molts dels que hi viuen.

La carestia d’habitatge

Aturem-nos a considerar aquesta darrera paradoxa a partir de l’exemple de les Valls d’Àneu: l’any 1860 els pobles que avui integren els municipis de l’Alt Àneu, Esterri d’Àneu, Espot i la Guingueta d’Àneu comptaven, plegats, amb 5.234 habitants; el 1960 amb 2.700; i l’any 2021 amb 1.928. Doncs bé, tot i aquesta disminució accentuada, la població local –sobretot els joves- té avui moltes dificultats per trobar-hi casa al preu que pot pagar. La situació és particularment greu en els nuclis de capçalera, de forma que la població jove s’acaba concentrant en els pobles del fons de la vall. Resulta inevitable preguntar-se: com és possible que en unes terres que compten amb poc més de dos terços de la població de fa seixanta anys, resulti tan difícil accedir a l’habitatge?

Taula 1. Evolució de la població. Valls d’Àneu, Alt Pirineu i Aran i Catalunya (1860-2021)

	1860	1960	2021
Alt Àneu	1.924	791	430
Espot	552	380	366
Esterri	847	720	832
La Guingueta	1.911	809	300
Valls d’Àneu	5.234	2.700	1.928
Alt Pirineu i Aran	107.627	75.992	74.271
Catalunya	1.673.842	4.498.114	7.758.675

Font: IDESCAT

En el cas que ens ocupa, no podem dir pas que el problema es derivi de la manca d’oferta. Segons les darreres dades disponibles (IDESCAT, 2011), els municipis de la Vall d’Àneu comptaven, en conjunt, amb 2.764 unitats d’habitatge, a raó, doncs, d’aproximadament 2 per cada 3 residents censats. Com és possible, doncs, que amb una parc d’habitatge tan abundant, els preus dificultin l’accés de la població local –jove i no jove- a l’habitatge? La resposta es troba, és clar, en l’ús que se’n fa: sempre segons les dades censals, de les 2.764 unitats de les Valls d’Àneu, només 909 eren habitatges principals, mentre 1.552 eren segones residències i 303 es trobaven buides. Vet-ho aquí: la mateixa dinàmica que ha permès l’arribada dels serveis i les comunicacions a l’Alt Pirineu, ha integrat les seves valls en els mercats immobiliaris globals. Hi ha portat nous usos i ha fet pujar els preus. Això ha afavorit els que ja hi tenien casa, amb la revalorització del seu patrimoni, però fa difícil l’accés als qui no en disposen.

Taula 2. Habitatge per tipologia d’ús. Valls d’Àneu, Pallars Sobirà i Catalunya

	Principal	Secundari	Buit	Total
Alt Àneu	199	461	58	718
Espot	149	299	26	474
Esterri	382	546	190	1.118
La Guingueta	179	246	29	454
Valls d’Àneu	909	1.552	303	2.764
Pallars Sobirà	3.183	3.397	923	7.503
Catalunya	2.944.944	470.081	448.356	3.863.381

Font: Cens d’Habitatge de Catalunya (2011). IDESCAT 

La situació de l’habitatge és un exemple paradigmàtic de la necessitat de polítiques i gestió específiques per a les àrees de muntanya. No es pas que es trobin davant d’una problemàtica excepcional, com podrien confirmar abastament els joves de totes les àrees urbanes de Catalunya que no poden emancipar-se o es veuen forçats a compartir pis, les famílies d'arreu del país que han de fer front a processos de desnonament i la població de baixos recursos –immigrada i no immigrada- que viu en situacions d’infrahabitatge. Però és cert que les singularitats de les comarques de muntanya fan necessària l’adopció de polítiques específiques. Vegem algunes línies que caldria explorar.

Les necessitat de polítiques específiques

En primer lloc, la legislació catalana preveu des de l’any 2002 l’obligació de reservar sòl per a habitatge protegit en tot nou sector d’urbanització. Dissortadament aquesta prescripció va ser reduïda l’any 2012 per als municipis de menys de 5.000 habitants. De tota manera, caldria fer el cens d’aquestes reserves en les comarques pirinenques per veure en quina situació es troben i quines són les possibilitats d’activar la construcció de les unitats d’habitatge protegit previstes. Això requerirà un paper actiu dels governs locals. A l’àrea barcelonina les administracions han creat un Operador Metropolità d’Habitatge. No caldria impulsar un Operador Pirinenc d’Habitatge per a l’impuls de l’habitatge assequible?

D’altra banda, és necessari adoptar mesures específiques per al foment del lloguer assequible. La Llei estatal d’Habitatge, aprovada el mes d’agost de 2023, permet regular el preu del lloguer en les denominades “zones de mercat residencial tensionat”. El Govern de la Generalitat va decidir, el mes d’agost de l’any passat, que a Catalunya, aquestes zones inclourien 140 municipis. En l’àmbit de l’Alt Pirineu i l’Aran, els criteris adoptats per la Generalitat inclouen en les zones de mercat tensionat quatre capçaleres comarcals –Puigcerdà, Tremp, la Seu d’Urgell i Sort- i en deixen fora la resta de localitats i la Val d'Aran sencera, que no podran beneficiar-se de les limitacions de preus previstes. La situació és paradoxal, ja que, com hem vist, molts municipis de capçalera de vall pateixen un increment molt elevat dels preus. D’altra banda, l’aplicació de la norma podria contribuir a la concentració de la població jove en les localitats més grans, en detriment dels pobles més xics. Davant d’això, els ajuntaments pirinencs que reuneixin les condicions podrien prendre la iniciativa i demanar ser inclosos dins les zones de mercat residencial tensionat. Podrien, així mateix, com ja s’ha fet en alguns casos, limitar el nombre de llicències d’apartaments turístics, que pressionen a l’alça els preus del lloguer permanent i acaben comportant que molts habitatges romanguin buits molts mesos a l’any.    

Ara bé, la resposta a la problemàtica de l’habitatge requereix també de la mobilització i auto-organització de la societat mateixa. En els darrers temps han sorgit en diverses localitats –com al Baix Pallars o la Vall Fosca- cooperatives que cerquen de donar una solució comunitària a l’accés a l’habitatge. D’aquesta manera, la qüestió de la casa deixa de ser un problema individual per esdevenir un projecte col·lectiu, basat en valors de cooperació i ajuda mútua. Es tracta d’iniciatives que prefiguren formes de convivència i de tinença de l’habitatge alternatives i més assequibles a les que dicta al mercat. De nou, el suport dels ajuntaments, per exemple a través de cessions d’ús o adjudicació de terrenys en dret de superfície, pot resultar crucial per al desenvolupament d’aquests projectes.

Finalment, la residència secundària han estat vista sovint, amb raó, com un problema. Però podria ser també part de la solució. La integració del territori i el teletreball permeten que habitatges que només eren utilitzats pocs dies a l’any amb finalitats de lleure, puguin ser ocupats de manera més habitual, fins i tot per treballar-hi, com la situació creada per la pandèmia va demostrar. Així, la distinció tradicional entre habitatge principal i secundari esdevé cada vegada més difusa i això obre possibilitats al tan esperat repoblament efectiu. De fet, si en lloc de fixar-nos en els habitants censats comptéssim la població/dia (aquella que realment es troba sobre el territori al llarg de l’any) veuríem que aquest procés s’està ja produint. Ara bé, per consolidar aquesta dinàmica cal el suport dels poders públics: l’extensió de les xarxes de fibra òptica i la dotació de serveis necessaris per als que ja resideixen habitualment al Pirineu i per als que hi venen a viure.

Censar i mobilitzar les reserves d’habitatge protegit, regular el mercat de lloguer, estendre i donar suport a les formes alternatives de producció i tinença de la casa, impulsar la transformació de la segona residència de bé d’inversió o bé sumptuari en un bé d’ús efectiu. Aquestes són algunes de les possibilitats per fer front a la paradoxal convivència entre el despoblament muntanyenc i la dificultat per a l’accés a l’habitatge. De la nostra capacitat de portar-les a la pràctica en dependrà, en bona mesura, el futur del Pirineu.

[Una primera versió d'aquest text ha estat publicat a la revista Nabius, 20]

Els Jocs Olímpics al Pirineu? Depèn

M’han preguntat diverses vegades si era “favorable” o “contrari” a la celebració dels Jocs Olímpics d’Hivern al Pirineu. Sempre he contestat “depèn”.

En el debat sobre els Jocs han primat aspectes com els llocs de celebració de les proves, la realització d’una consulta o l’acord amb Aragó,... S’hi troba a faltar una qüestió molt més bàsica: de què haurien de servir?

Per respondre, cal tenir en compte que l’Alt Pirineu i l’Aran pateixen problemes feixucs. El despoblament accelerat del segle passat s’ha estroncat, però les seves seqüeles perduren. Mentre que aquestes terres representen el 20% de la superfície de Catalunya, hi resideix només l’1% de la població.

L’economia pirinenca se sustenta avui en el sector serveis. En tot l’Alt Pirineu resten poc més de 2.100 pagesos. La indústria hi decandeix i l’ocupació es concentra en l’hostaleria, la construcció i el comerç. A l’Alt Pirineu hi ha més treballadors públics que no pas pagesos. Les 10 estacions d’esquí alpí, que han estat bàsiques per al desenvolupament econòmic, tenen una vida precària. La majoria són avui gestionades per la mateixa Generalitat. A mig termini han de fer front, a més, a les incògnites del canvi climàtic.     

L’accessibilitat cap a la plana ha millorat gràcies al condicionament de les carreteres. El transport públic presenta però greus mancances. El tren només arriba, molt precàriament, fins a la Cerdanya i el Pallars Jussà. Pel que fa als autobusos de línia, resulta més costós viatjar de Llavorsí a Barcelona que volar de l’aeroport de El Prat a moltes ciutats europees.

Els preus de l’habitatge, condicionats per la segona residència, resulten inassequibles, especialment en els pobles de capçalera de vall. La presència d’habitatge protegit és molt reduïda. Això contribueix a que els joves i els més desafavorits es concentrin en les capitals comarcals. A Puigcerdà, la Seu o Tremp s’hi troben àrees amb índexs de vulnerabilitat semblants als d’algunes ciutats metropolitanes.

Finalment, els espais naturals, que constitueixen un patrimoni extraordinari i presten serveis ambientals a tot Catalunya, han estat delimitats i nominalment protegits. Però els recursos que s’hi esmercen són molt reduïts. El pressupost anual del Parc Natural de l’Alt Pirineu, que cobreix una superfície de 80.000 ha (8 vegades el terme de Barcelona), a dures penes ha superat en els darrers anys un milió d’Euros. 

Al costat d’aquest problemes, el Pirineu compta amb unes notables potencialitats. La creixent demanda d’aliments de qualitat pot constituir la base per a un renaixement per a la producció agrícola i la ramaderia extensiva. L’aspiració de part de la població de residir i treballar en territoris menys densos obre possibilitats d’atraure residents, si s’estenen les xarxes telemàtiques i s’enforteixen els serveis de les capitals comarcals. El patrimoni pirinenc pot contribuir a la innovació i el desenvolupament local, com mostra l’experiència del Centre d’Art i Natura de Farrera, Premi Nacional de Cultura de l’any passat. I així podríem anar dient.

És davant d’aquests problemes i potencialitats que, quan em pregunten què penso dels Jocs al Pirineu, responc “depèn”. Depèn del futur que a través d’aquesta iniciativa es vulgui impulsar. El Parc del Segre de la Seu d’Urgell, construït per als Jocs 1992, així ho mostra: ha estat un èxit perquè es va concebre al servei d’un projecte de ciutat endreçada, equitativa i respectuosa amb l’entorn.   

Si els Jocs han de servir per disfressar els efectes del canvi climàtic, per potenciar les comunicacions en vehicle privat i enfortir la creença de que l´únic futur possible passa pel negoci immobiliari, l’hostaleria i l’esquí, considero que més valdria que no es celebressin. 

Si, al costat de les celebracions esportives, els Jocs servissin per enfortir les ciutats pirinenques, incrementar l’habitatge assequible, millorar el transport públic i promoure una gestió adequada de l’entorn penso que podrien ser una oportunitat interessant per a l’Alt Pirineu i l’Aran.

Fins que les institucions ens mostrin clarament en quina mesura els Jocs que projecten volen ser una cosa o una altra, la resposta més assenyada continuarà sent “depèn”.

[Article publicat a El Periódico, 7.04.2022. Fotografia ON] 

El poblament muntanyenc i la urbanització del territori

El Pic de l'Orri i les pistes d'esquí de Port Ainé des de
les ruïnes de Sant Romà de Tavèrnoles 

El camí més planer per arribar a Sant Romà de Tavèrnoles surt de Rodés, quatre o cinc kilòmetres més amunt de Rialp. Des d'allà caldrà seguir durant dues hores i mitja un sender que, a través d'alzinars i matollars, puja i baixa els barrancs d'una solana particularmnet esquerpa, penjada sobre la Noguera Pallaresa. Una alternativa, una mica més ràpida però força més costeruda, consisteix en pujar des de la palanca de Gulleri, a baix el riu, per salvar un desnivell de prop de 500 metres.
A Sant Romà no hi viu ningú. Diuen que la darrera família va marxar-ne a mitjans dels noranta. En els vint anys que s'han escolat des de llavors les cases s'han enrunat completament i de l'església -molt menuda, amb una espadanya de dos ulls- gairebé només en queden els murs. Les feixes de l'entorn encara no s'han emboscat del tot, segurament perquè hi puja algun ramat.
Les ruïnes formen un paisatge desolat i magnífic alhora des d'on es distingeix, molt avall, al costat de la Noguera, la carretera, que corre molt plena aquests dies de Pàsqua. Lluny, cap a llevant, a l'altre costat de la vall s'endevinen els repetidors del Pic de l'Orri, les pistes d'esquí de Port Ainé i les línies elèctriques de la central de Montenartró.
El paisatge de Sant Romà de Tavèrnoles compendia en una sola imatge els trets principals de l'evolució del poblament muntanyenc a Catalunya durant les darreres dècades, de manera que gairebé podria ser llegit com un d'"affiches" tradicionals de l'escola francesa o una de les "coupe-synthèse" dels volums didàctics de Lacoste-Ghirardi: el colapse d'unes formes de vida i l'emergència d'altres de noves, que comporten usos del territori del tot diversos.

Casa Batlle, la darrera casa que es
tancà a Sant Romà de Tavèrnoles

Les edificacions abandonades són, és clar, el resultat del despoblament muntanyenc dels anys 60, 70 i 80, quan moltes localitats de l'Alt Pirineu van traspassar el llindar més enllà del qual la recuperació demogràfica ja no era possible amb les seves pròpies forces. Les terrasses dels conreus, fruit dels esforços seculars per arrencar una mica de superfície útil als pendents abruptes i esquerps, veuen ara ensorrar-se els murs de pedra seca i esperen l'avenç inexorable del forest. Els senders, record sarcàstic de la carretera que no va arribar, han passat de ser recorreguts amb mula o a peu per satisfer les necessitats quotidianes, a esdevenir ruta per a l'esbarjo dels senderistes.El que veiem en primer lloc són doncs les conseqüències de la fase concentracionària -implosiva- del procés d'urbanització.
Ara bé, com és sabut, aquesta fase ha estat seguida per una segona de caràcter dispersiu -explosiu si ho voleu- a través de la qual, els usos urbans han acabat abastant tot el país. Així, moltes localitats properes a Sant Romà, de fet bona part dels pobles del Pallars Sobirà, han rebut un nou impuls demogràfic i econòmic com a resultat de la irradiació dels usos i les necessitats urbanes: si en les dècades centrals del segle passat aquestes es traduïren sobretot en les obres hidroelèctriques, en els darrers anys han consistit principalment en l'impuls de les activitats turístiques. El paisatge de la comarca i, en particular, dels seus pobles, és avui afaiçonat per l'impuls d'aquestes activitats, que han fet de tot el Pallars un gran centre de serveis. L'impuls de les infraestructures, el turisme i la segona residència arribà massa tard per algunes localitats com Sant Romà, però és ben perceptible des d'aquí.
Molt sovint els antics espais rurals de muntanya són interpretats com a buits en el mapa: reliquies d'un món desaparegut subjectes ara a processos de renaturalització o reforestació, territoris que no emeten llum ni soroll. Aquesta visió amaga però que aquests espais, aparentment buits, allotgen avui un conjunt d'usos essencials per al funcionament del sistema urbà en el seu conjunt: dels sistemes d'aprofitament hídric a les infraestructures viàries, de la producció elèctrica als equipaments turístics. Pau Vila, en un article famós publicat en els anys trenta, anomenà la irrupció d'aquests usos forts en el medi rural "les influències trasbalsadores modernes". Altres autors, de manera manera menys elíptica, l'han descrit com l'influx del procés d'urbanització capitalista.
Apart de les denominacions i més enllà de qualsevol temptació nostàlgica cal constatar que aquestes transformacions han comportat i comporten problemes de diversos ordres. El primer lloc, la qüestió de la salvaguarda d'allò que roman del patrimoni arquitectònic, paisatgístic i cultural construit a través de generacions de vides esforçades. En segon lloc, la gestió d'uns espais que han vist desaparèixer els usos tradicionals que n'havien conformat el medi i el paisatge. Finalment,  les mesures que cal prendre per tal que els que han restat en els territoris de muntanya i aquells que hi han anat a viure puguin gaudir d'un accés enraonadament equitatiu als serveis, amb independència del su lloc de residència.
La gestió d'un territori de muntanya que ha perdut bona part dels usos tradicionals i n'acull de nous ens posa doncs davant d'una triple exigència: preservar la memòria per tal de comprendre com hem arribat a ser el què som, gestionar els recursos amb criteris de sostenibilitat ambiental i de qualitat paisatgística i garantir la justícia territorial en l'accés a les infraestructures i serveis. No són reptes menuts, però cap govern digne d'aquest nom pot permetre's d'oblidar-los.

[Fotografies: O. Nel·lo]  

9N: la diversitat territorial dels resultats de la consulta

Procés participatiu del 9 de novembre 2014
Percentatge de vots obtinguts per l'opció SI/SI per comarques
Elaboració pròpia a partir dels resultats provisionals difosos per
http://www.participa2014.cat/resultats/dades/ca/escr-com-41.html

Tot i les dificultats a les que la celebració de la consulta popular del 9 de novembre de 2014  ha hagut de fer front, els seus resultats incidiran de manera destacada en l’evolució futura del debat sobre l’encaix institucional de Catalunya en la realitat ibèrica i europea. Seria convenient, per tant, a l’hora de valorar-los, no perdre de vista la seva expressió territorial que, com tractarem d’explicar, mostra diferències notables. Diferències que resulten clarificadores d’alguns trets de la situació present i que poden resultar, al nostre entendre, determinants per a la seva evolució futura. Com ja hem tingut ocasió de comentar aquí, el plet català és un conflicte territorial no només perquè planteja la qüestió de l’articulació institucional d’un espai concret, sinó perquè les variables de caràcter territorial (la distribució dels recursos, la dotació d’infraestructures, el domini lingüístic, el mapa administratiu) hi tenen un paper extraordinàriament rellevant i perquè presenta una diversitat notable d’expressió a l'interior mateix del territori català. L'anàlisi geogràfica resulta, doncs, essencial per a la seva comprensió.

Les dades, provisionals encara, dels resultats de la consulta popular del 9N confirmen ben clarament aquesta darrera afirmació. En efecte, tot i que les primeres anàlisis potser encara no hi ha parat prou atenció, cal assenyalar que les dades donades a conèixer presenten diferències força notables entre els territoris. La seva interpretació topa d’entrada amb la manca de referència d’un cens electoral, la qual cosa dificulta l’estimació dels percentatges de participació dels diversos territoris i la comparació entre ells. Però les dades de les diverses opcions de vot expressades en cada una de les vegueries permeten ja copsar l’existència de trets diferencials ben destacables. El més notable d’aquests és, sens dubte, el contrast dels resultats obtinguts a la regió metropolitana de Barcelona i la resta del territori. Així, tal com es pot veure en la taula adjunta, l’opció SÍ/SÍ va rebre en l’àmbit metropolità un percentatge de preferències, tot i que molt elevat, notablement menor que en les altres sis vegueries: si en el conjunt de Catalunya aquesta opció representà el 80,7 % del total i a les comarques gironines fins el 87,7%, a la regió metropolitana rebé el 77,5% dels suports. En canvi, l’opció SÍ/NO hi va tenir un suport del 12,5%, gairebé el doble que les preferències que va recollir aquesta opció en la resta de les vegueries (a excepció del Camp de Tarragona). Quelcom de similar va ocórrer amb l’opció NO, que vingué a suposar el 5,3% de les preferències, ben allunyada de la resta de les vegueries on aquesta opció oscil·là entre el 2,7% i el 3,6% dels vots. L’excepció fou, de nou, el Camp de Tarragona que mosta també en aquesta opció un comportament més similar a la regió metropolitana.

Procés participatiu 9 de novembre 2014
Resultats obtinguts per les diverses opcións,
per vegueria

Una primera lectura de les dades per vegueries permet doncs copsar l’existència d’una certa diferència de comportament entre l’àmbit metropolità barceloní  on resideixen, recordem-ho, 5 milions d’habitants, dues terceres parts de la població de Catalunya, i la resta del territori. El suport a l’opció majoritària SÍ/SÍ hi té un èxit aclaparador, com en el conjunt de Catalunya, però el suport que rep és més matisat que en altres territoris. El Camp de Tarragona és, d’entre la resta de les vegueries, la que te un comportament més similar a la regió metropolitana, mentre que les Comarques Gironines i la Catalunya Central són les que se n’allunyen més. Aquest fet dificulta cercar una relació simple del comportament electoral amb l’influx del procés de metropolitanització, ja que aquest abasta avui dia amb força similar tant les comarques de la gironines i de la Catalunya Central, com les del Camp de Tarragona. En tot cas, l’anàlisi d’aquestes variacions del comportament electoral a nivell de vegueries resulta particularment interessant donat paper que aquests àmbits podrien tenir en la tantes vegades posposada reforma del règim electoral a Catalunya.

Les dades comarcals, permeten encara afinar aquesta primera lectura territorial de les dades. Una aproximació possible consisteix en agrupar els resultats comarcals en quatre grans grups, atenent al suport que rep en cada una d’elles l’opció SÍ/SÍ. En fer-ho, tal com es pot veure en el mapa, es constata prou clarament com les comarques on aquesta opció obté menys suport són, sobretot, metropolitanes: el Baix Llobregat, el Barcelonès i el Vallès Occidental se situen sota el 80%, acompanyades, de nou, pel Tarragonès. A la resta de les comarques metropolitanes els resultats foren una mica més favorables a aquesta opció, però, a excepció de l’Alt Penedès, totes se situaren en la banda relativament baixa de suport, pel voltant de la mitjana catalana, posició en la que també es trobaren l’Anoia i els Baix Penedès, veïnes de la regió metropolitana estricta, així com el Baix Camp i el Segrià.

A l’altre costat, les comarques on l’opció SÍ/SÍ ha rebut més suports, superant fins i tot el 90% de les preferències, són el Berguedà, Osona, la Garrotxa, el Pla de l’Estany i el Priorat. Com es pot observar, les quatre primeres presenten també una continuïtat territorial que recorda la distribució geogràfica d’altres fenòmens polítics històrics. En tot cas, entre el 92,7% de suports de l’opció majoritària al Pla de l’Estany i el 72,1% que rep al Baix Llobregat s’observen uns significatius 20 punts percentuals de diferència.

Menció apart mereix el cas de l’Aran on l’opció SÍ/SÍ concità “només” el 62,6% d’adhesions. L’opció SÍ/NO hi té un suport del 13,8%, equiparable al de les comarques metropolitanes, i la del NO un 12,8%, el més alt de tot el país. Significatiu resulta també el percentatge d’ALTRES, 7,52%, que podria fer pensar que l’ocasió de la consulta ha estat aprofitat per expressar altres preferències, potser relacionades amb la identitat aranesa. La veïna comarca de l'Alta Ribagorça presenta també un nivell d'adhesió a l'opció SÍ/SÍ notablement inferior a la mitjana. 

No és el moment ni el lloc de seguir amb més profunditat aquesta primera lectura, forçosament provisòria, del resultats del procés participatiu del 9N. Qualsevol aproximació, per poc atenta que sigui, haurà de tenir en compte, tanmateix, aquestes variacions territorials del comportament dels ciutadans, que al seu torn expressen diferències en la distribució dels grups socials, les activitats econòmiques, les tradicions polítiques i les expressions culturals sobre l'espai català. La seva lectura permet descobrir la presència de matisos i alternatives, allunyades dels plantejaments dicotòmics que dominen l'opinió publicada. L'existència d'aquestes alternatives podria ser d'utilitat, potser, per trobar una sortida a la situació present. Sempre, és clar, que hi hagi voluntat política per explorar-les.  

Album de Guerra: el patrimoni, instrument per a comprendre el present

Tot coincidint amb la commemoració dels cent anys de la primera gran conflagració europea del segle XX, el Centre d’Interpretació de l’Antic Comerç de Salàs de Pallars (CIAC) acaba d’inaugurar l’exposició Album de la Gran Guerra, 1914-1918. La mostra ofereix, tant elements de reflexió sobre l’experiència de la guerra moderna, com informacions sobre la incidència decisiva que el conflicte tingué en la transformació de la vida quotidiana d’Europa i el món. L’acte d’inauguració celebrat, amb gran èxit de públic, el dia 2 d’agost, comptà amb una conferència de l’historiador Joaquim Nadal, que des de fa uns mesos dirigeix l’Institut Català de Recerca en Patrimoni Cultural.

L’exposició s’insereix dins les tasques del CIAC de Salàs, una institució local, impulsada per un grup entusiasta i solvent encapçalat per l’historiador Sisco Farràs. El Centre pugna des de fa anys per recuperar la memòria i el patrimoni del comerç i les petites iniciatives empresarials locals que tanta importància tingueren en la transformació econòmica i social de l’Alt Pirineu i del conjunt de Catalunya al llarg del segle passat. A aquests efectes, s’han adaptat un conjunt d’espais de la localitat per tal de recrear-hi, amb extraordinari rigor documental i capacitat d’evocació, sengles botigues i serveis (colmado, barberia, perfumeria, bar,...). Els espais són visitables a través d’un sistema de visites guiades i han esdevingut no només una magnífic exemple de preservació i vindicació del patrimoni, sinó també un element de dinamització cultural i econòmica local. El Centre organitza també cada any una exposició temporal de caràcter temàtic com la que ens ocupa.

L’exposició Album de la Gran Guerra constitueix, en aquest estiu plagat d’esfereïdores notícies de conflictes bèl·lics – Gaza, Ucraïna, Síria, Irak, Sudan,..., una invitació a la reflexió, del tot necessària, sobre les motivacions i l’experiència de la guerra moderna. En primer lloc, sobre els seus efectes en les vides d’aquells que la pateixen de manera directa, però també sobre la quotidianitat dels qui de prop o de lluny en coneixeran les conseqüències. Així, la mostra contraposa una representació de la vida a les trinxeres (l’opressió del qui viu sota terra amb l’amenaça permanent de la mort, els textos de Remarque o Gaziel,...) amb els canvis que la conflagració comportà en les habituds i els productes comercials coetanis en un país neutral com Catalunya (els cromos de les xocolatines amb que tens nens varen seguir l’evolució del conflicte, els nous productes comercials, les notícies de premsa de l’enfonsament del Lusitania en el que moriria l’enginyer Pearson, impulsor, precisament de la indústria hidroelèctrica al Pallars,...).

El visitant a l’exposició es trobarà d’aquesta manera amb una mostra que transcendeix tant l’historicisme distanciador com l’anècdota costumista i porta a reflexionar sobre la relació indefugible entre els grans corrents de la història i cadascuna de les nostres existències personals. Heus aquí,  doncs, una iniciativa que, com assenyalà Joaquim Nadal en la seva conferència inaugural, respon a una concepció del patrimoni que lluny de museïficar-lo, de reduir-lo a anècdota o a relíquia, cerca de apropar-lo per a ajudar-nos a comprendre millor les esperances i les penes del nostre passat i les contradiccions del nostre present.