Ivan Murray: capitalisme i turisme, ciutat i territori

Albert Arias, Ivan Murray i Ernest Cañada a la presentació
del llibre Capitalismo y turismo en España,
Barcelona, 17 de setembre 2015

El dia 17 de setembre s’ha presentat a Barcelona el llibre del geògraf mallorquí Ivan Murray Capitalismo y turismo en España. Del “milagro económico” a la “gran crisis”. El volum ha estat publicat per Alba Sud i és accessible gratuïtament a través de la xarxa.

El llibre exposa amb profunditat i encert alguns dels trets característics del desenvolupament de la indústria turística a Espanya en el darrer mig segle: la contribució essencial del patrimoni col·lectiu (el paisatge, els recursos natural, els entorns urbans,...) en la seva fonamentació i existència; la tendència a la apropiació i mercantilització d’aquest patrimoni per part dels promotors de l’activitat turística; el paper de l’administració i la inversió pública en el seu desenvolupament; i, finalment, la creixent relació de l’activitat turística amb el sector immobiliari.

De tot plegat, se’n deriva un quadre preocupant, que evidencia, per un costat, la importància creixent de la indústria turística sobre el conjunt de l’economia i, per l’altre, la capacitat del capital que s’hi implica de captar els beneficis que se’n deriven, al mateix temps que els seus costos repercuteixen en bona mesura sobre la col·lectivitat.  

Així mateix, Ivan Murray  -que és professor del Departament de Ciències de la Terra de la Universitat de les Illes Balears i compta amb una trajectòria en la que l’estudi acadèmic del fenomen turístic es combina amb la participació en els moviments cívics que n’han denunciat els efectes negatius- explica com el desenvolupament del turisme ha estat acompanyat per la creixent demanda de la seva regulació, tant pel què fa a les condicions laborals que hi prevalen, com pel què fa al seu impacte ambiental i territorial. Aquesta demanda de regulació és avui particularment punyent a ciutats com Barcelona, on els efectes de l’activitat turística sobre l’espai públic, el mercat de l’habitatge, el comerç i el mateix caràcter de la ciutat són cada dia més evidents i importants. 

Ara bé, com ha explicat el geògraf Francesc Muñoz en un article recent, avui, quan el nombre de turistes supera ja els 1.000 milions anuals i la indústria que els mou representa prop del 10% del PIB mundial, “ignorar el turisme o imaginar una ciutat sense turistes resulta certament ingenu”. D'altra banda, com ja hem tingut ocasió de comentar d'altres vegades, la crítica genèrica al fenomen turístic té, en ocasions, el risc de caure en el classisme i el fariseïsme. Què es pot fer doncs per tal de viure el turisme i amb el turisme d’una forma diferent? 

De la lectura del llibre poden deduïr-se, al nostre entendre, els dos camins a explorar. En primer lloc, cal perfeccionar la regulació dels usos. En urbanisme hom pot decidir, a través del règim jurídic del sòl l’espai que ha de ser urbanitzat i el que ha de quedar lliure d’urbanització. La regulació dels usos turístics a la ciutat presenta una dificultat molt més gran, ja que la complexitat de diferenciar usos turístics i no turístics fa virtualment impossible establir parts de la ciutat que quedin lliures de la influència directa del fenomen. Però això no implica pas que no es pugui millorar la regulació dels usos –la presència d’hotels, els habitatges turístics, l’ús de l’espai públic- per reduir els impactes negatius, en particular la substitució d’usos residencials permanents per habitatge turístic (és a dir, la gentrificació a través de l’ús turístic).

L’altre via que cal seguir de forma decidida és la millora de la socialització dels beneficis generats per l’activitat turística. Si, com Murray explica de manera excel·lent, el turisme viu i prospera a través de l’ús (i sovint l’abús) del patrimoni col·lectiu, és del tot equitatiu que una part important dels beneficis que se’n deriven retornin a la societat. Si volem seguir amb l’analogia amb el camp de l’urbanisme, qualsevol promotor, per tal de desenvolupar un sector, ha de revertir a la col·lectivitat una part substancial del beneficis obtinguts, a més de fer front a les corresponents obligacions d’urbanització, cessió de zones verdes, sòl per equipaments, etc. De la mateixa manera, resulta peremptori trobar mecanismes a través dels quals una part major dels beneficis generats per la indústria turística retornin a la ciutat, més enllà de la limitada taxa turística existent. Això, lluny de servir de legitimació al desenvolupament turístic irrestricte, hauria de tenir com efecte, per un costat, contenir al seu creixement eixelebrat i, per l’altre, permetria millorar les condicions de la ciutat, tant pels que hi resideixen permanentment com per aquells que la visiten. 

[Fotografia: O. Nel·lo. Imatges: Alba Sud; Assemblea del Barri del Raval]

Mobilitat i gestió del territori a Menorca

En un territori cada vegada més integrat i interdependent, la mobilitat ha esdevingut una part importantíssima de la vida quotidiana dels ciutadans. L’increment de les possibilitats de desplaçament permet accedir amb major facilitat a llocs de treball, serveis i lleure, que fins fa poc podien semblar remots i inaccessibles. Però al costat d’aquests avantatges, la mobilitat comporta també problemes molt rellevants degut al temps que s’hi dedica, el consum energètic que comporta i el seu impacte ambiental i paisatgístic.

En un medi insular com Menorca la problemàtica de la mobilitat tendeix a exacerbar-se. En primer lloc, òbviament, per les dificultats que la insularitat suposa per l’accessibilitat envers i des de l’exterior. Però també per la necessitat d’articular el territori a través de la mobilitat interna i l’impacte que aquesta té sobre un medi limitat i fràgil. No és d’estranyar, doncs, que els darrers temps, els temes de la mobilitat hi hagin estat objecte reiterat de debat i que qüestions com les tarifes del transport aeri, l’ampliació dels ports, les modificacions de la infraestructura viària o la gestió de la xarxa de camins siguin motiu de preocupació.

El cicle de debats Mobilitat i gestió del territori a Menorca vol oferir un espai de reflexió sobre aquesta problemàtica. El cicle és organitzat conjuntament pel Departament de Geografia de la Universitat Autònoma de Barcelona, el Departament de Ciències de la Terra de la Universitat de les Illes Balears i l’Institut Menorquí d’Estudis, en el marc del Màster d’Estudis Territorials i de la Població de la UAB. El cicle constarà de quatre sessions que es desenvoluparan de manera consecutiva, entre els dies 13 i 16 d’octubre de 2014, en les que s’abordarà, des de la perspectiva acadèmica i ciutadana, diversos aspectes de la problemàtica de la mobilitat. 

Cada sessió serà oberta per una intervenció de caràcter general sobre un dels aspectes de la problemàtica de la mobilitat (l’accessibilitat exterior, el transport públic, la mobilitat privada,...), a continuació s’exposarà com aquesta qüestió es planteja a l’illa i seguirà la intervenció de dues institucions que han tingut intervenció en el debat sobre el tema. A continuació s’obrirà una conversa amb tots els assistents.

Totes les sessions tindran lloc al Cercle Artístic de Ciutadella, entre les 19 i les 20.30h. Les sessions, que formen part del programa formatiu del Màster d'Estudis Territorials i de la Població de la UAB, són obertes a tots els ciutadans interessats.

PROGRAMA

Dilluns, 13 d’octubre

PER AIRE I PER MAR. L’ACCESSIBILITAT EXTERIOR DE MENORCA: RELLEVÀNCIA I PROBLEMÀTICA

Inauguració del Cicle de Debats al Cercle Artístic de Ciutadella a càrrec d’Oriol NEL·LO, Coordinador del Cicle (UAB); Joana Maria SEGUÍ, en representació de la Universitat de les Illes Balears; i Josefina SALORD, en representació del Cercle Artístic i l’Institut Menorquí d’Estudis.

Conferència-debat:.

Joana Maria SEGUÍ, geògrafa, Departament de Ciències de la Terra, Universitat de les Illes Balears.

Lluís HERNÁNDEZ, enginyer, Director-Gerent del Cercle d’Economia de Menorca.

Miquel CAMPS, Grup d’Ornitologia Balear GOB, Menorca.

Joan Enric VILARDELL, arquitecte, membre de la Plataforma “El Transport Aeri ofega Menorca”.

Dimarts, 14 d’octubre

A PEU I EN BICICLETA. LES POSSIBILITATS I LA GESTIÓ DE LA  MOBILITAT NO MOTORITZADA 

Conferència – debat:

Jaume MATEU. Geògraf, Universitat de les Illes Balears.

David CARRERAS. Biòleg, Observatori Socioambiental de Menorca.

Joan FEBRER,  Director de “Camí de Cavalls 360º”.

Eduard SERRA, Membre de la Coordinadoradel Camí de Cavalls.

Dimecres, 15 d’octubre

EN TRANSPORT PÚBLIC. REALITAT I LIMITACIONS DE LA MOBILITAT COLECTIVA

Conferència – debat:

Damià BORRÀS, diputat al Parlament de les Illes Balears. Ex Conseller de Mobilitat del Consell de Menorca.

Anna GALLOFRÉ,Diplomada en estadística. Observatori Socio Ambiental de Menorca.

Sergi MARÍ. Economista, director de l’Observatori Socio Ambiental de Menorca.

Bernat CASASNOVAS, Associació de Veïns Ciutadella Vella.

Dijous, 16 d’octubre

LA MOBILITAT PRIVADA. LA XARXA VIÀRIA MENORQUINA: TRAÇAT, PRESTACIONS I PAISATGE

Conferència – debat:

Àngel CEBOLLADA, geògraf, Departament de Geografia, Universitat Autònoma de Barcelona.

Maria Lluïsa DUBON, geògrafa, cap de servei a l’Institut Balear d’Estadística i ex Consellera de Territori dels Consells de Mallorca i Menorca.

Jesús CARDONA, arquitecte, responsable de l’estudi d’arquitectura “Nontropia”.

Joan MORRO, enginyer de camins, membre del gabinet “E-arq”, Enginyeria+Arquitectura, Ciutadella.

Cloenda del Cicle de Conferències

[Imatges: O. Nel·lo i TIB]

Bases per a la gestió del paisatge de la Serra de Tramuntana

El dia 30 de gener, a les 17h, a la Sala de Juntes de la Facultat de Lletres de la Universitat Autònoma de Barcelona, es celebrarà la sessió de cloenda de l’exercici troncal del Màster d’Estudis Territorials i de la Població del Departament de Geografia de la Universitat Autònoma de Barcelona del curs 2013-2014.

El Màster, que, en el seu itinerari d’estudis territorials, té per objectiu de la formació de professionals en el camp del planejament i l’ordenació del territori, ofereix una orientació essencialment aplicada, de tal manera que els que hi participen elaboren, en equip i sota la direcció de 10 professors, un document de planejament. Enguany, el tema escollit ha estat la redacció d’unes Bases per a la Gestió del Paisatge de la Serra de Tramuntana de Mallorca.  

El programa, que fou obert amb una conferència del Dr. Vicent Maria Rosselló Verger, ha inclòs un intens període de treball de camp, durant el qual els participants varen recórrer a peu, en cinc etapes, la Serra de Tramuntana entre Valdemossa i Pollença.  D’altra banda, a més dels quatre mòduls que integren el projecte (Temes Avançats, Sistemes d’Informació Geogràfica, Ciutat i Espais Metropolitans i Planejament Territorial) els estudiants han seguit dos cicles de conferències complementàries: el cicle Ordenació del Territori, Teoria i Pràctica i els debats organitzats durant el treball de camp a Mallorca, amb la col·laboració del Departament de Ciències de la Terra de la Universitat de les Illes Balears (en els que participaren alguns dels més destacats coneixedors del territori insular: Miquel Grimalt, Onofre Rullan, Jaume Mateu, Maria Lluïsa Dubon, Bartomeu Deyà, Macià Blàzquez, Miquel Rayò, Sebastià Torrens, Joan Sastre i Vicenç Sastre).

Com a resultat de l’exercici, els alumnes, procedents de 4 països diversos, dividits en 6 equips, han redactat efectivament unes Bases per a la Gestió del Paisatge de la Serra de Tramuntana. Com en ocasions anteriors, el document resultant, conté, amb finalitats didàctiques, tots els elements propis d'un document d'ordenació del territori: Memòria, Valoració, Diagnosi, Objectius, Propostes i Projectes.   

La sessió de cloenda de l’exercici consistirà en la presentació de les propostes elaborades pels estudiants, que es desenvolupen en una cinquantena de projectes concrets per a la gestió del paisatge.  A la sessió assistiran Maria Lluïsa Dubon i Jaume Mateu, geògrafs, que foren, respectivament, consellera de territori i director general de planejament del Consell Insular de Mallorca en el període en el que la Serra de Tramuntana assolí la consideració de Patrimoni de la Humanitat per part de la UNESCO. Així mateix, les propostes es divulgaran en una exposició   al vestíbul del Departament de Geografia de la Universitat Autònoma de Barcelona, que es podrà visitar fins el dia 7 de febrer 2014.

Els focs de la Serra de Tramuntana: gestionar el territori, protegir el paisatge

La notícia dels focs que han cremat aquests dies a la Serra de Tramuntana de Mallorca ens arriba poques setmanes després d’haver-hi estat, preparant treball de camp per als nostres alumnes, acompanyats per l’hospitalitat i la saviesa dels companys geògrafs mallorquins. Ha estat precisament un d’ells, Onofre Rullan,  professor del Departament de Ciències de la Terra de la Universitat de les Illes Balears, qui acaba de publicar una lúcida anàlisi de les causes de fons dels incendis.

“De la mateixa manera que els canvis estratègics en la indústria automobilística nord-americana han devastat el paisatge (urbà) de Detroit,” escriu, “els canvis a favor del model econòmic turistico-immobiliari devasten el nostre paisatge (agroforestal). Els boscs secularment s’havien explotat extraient-ne l’excedent de biomassa i, de sobte, s’abandonen. Tanmateix han seguit produint la biomassa que se’ls extreia tot just abans de l’abandó, com si les fàbriques de Detroit seguissin produint els cotxes que exportava la ciutat abans del canvi neoliberal en la política econòmica nord-americana a favor del sector tecnològic i de la desconcentració productiva. L’acumulació de cotxes, com la de biomassa no extreta, segur que tard o d’hora produiria un gran incendi.” (vegeu el text complert de l’article d’Onofre Rullan, al diari Ara del proppassat 30 de juliol).

Les paraules del geògraf mallorquí constitueixen un excel·lent antídot davant les argumentacions simplificadores dels orígens dels incendis que estem habituats a escoltar (tant aquelles que atribueixen genèricament els focs a la urbanització abusiva, com les que cerquen les seves causes en el “excessos” de protecció). El foc, ve a dir-nos, és un element consubstancial a l’evolució del paisatge mediterrani;  el problema essencial, tanmateix, és que els focs esdevenen cada vegada més devastadors per dos tipus de raons: per un costat, la desaparició de les activitats agroforestals que, tradicionalment, n’havien reduït les causes i limitat les conseqüències; i, per l’altre, la pressió antròpica que col·loca en territoris amb alt risc d’incendi nombrosos béns i activitats.

Heus aquí la paradoxa: apreciem la Serra de Tramuntana com a “paisatge cultural” -el paisatge construït per la feina esforçada de les generacions que al llarg dels segles que varen aixecar les terrasses de Banyalbufar, el camps de tarongers de Sóller, les marjades de pedra seca dels olivars,...- sense parar esment a que la cultura que l’havia engendrat ha deixat d’existir. La paradoxa és encara més punyent perquè les activitats econòmiques que han vingut a transformar i a substituir de manera irreversible aquella cultura, en particular el turisme, es recolzen precisament en els paisatges que ella havia engendrat a través el seu diàleg secular amb el medi. Així, el paisatge, base de l’atractiu turístic i del desenvolupament econòmic, va esdevenint cada vegada més fràgil (com els focs venen dramàticament a recordar-nos) per raó de l’abandonament de les activitats tradicionals propiciat pel mateix turisme.   

Doncs bé, si les activitats agroforestals tradicionals son un element essencial tant per al manteniment de la biodiversitat com de la riquesa i bellesa dels nostres paisatges; i si aquesta riquesa i aquesta bellesa resulten decisives per al benestar de les generacions presents i futures, no seria enraonat destinar més recursos i esforços a mantenir-les? Certament, es tracta d’un tipus de política que no va en la direcció de l’onada desreguladora que assola Europa (i Catalunya, i les Illes Balears) però constitueix una necessitat cada vegada més urgent.

Per a la protecció dels valors dels nostres paisatges resulten imprescindibles les mesures de protecció del sòl no urbanitzable, per tal d'evitar-hi l’expansió indiscriminada de la urbanització. Calen així mateix, accions per al reconeixement, la defensa i el gaudi públic d’aquest paisatge, de les que a la Serra de Tramuntana, precisament, es poden trobar tant bons exemples (de la protecció de Sa Dragonera a l’adquisició de la finca de la Trapa per part del Grup d’Ornitologia Balear, de la declaració de la Serra com a patrimoni de la Humanitat per la UNESCO a l’escola de margers o el disseny del sender GR 221). I cal finalment, retribuir i donar suport a les activitats agrícoles i forestals tradicionals no només pel valor (sovint important) de la seva producció, sinó també per la seva funció social en la protecció i gestió del paisatge.

Les limitacions al creixement dels nuclis urbans

L'esclat de la urbanització ocorreguda a Espanya en els darrers quinze anys ha comportat l'aparició d'algunes disposicions legislatives i de planejament que tenen per objectiu establir límits al creixement urbà en algunes àrees, ja sigui en termes de població, ja en termes de superfície. Les finalitats d'aquestes disposicions han estat variades, segons les intencions dels seus promotors, però entre elles destaquen, sobretot, la voluntat de protegir el sòl no urbanitzable, compassar el desenvolupament urbà a la dotació de serveis i infraestructures, evitar la classificació de sòl amb finalitats purament especulatives i articular de manera harmònica el sistema urbà.
La jurista Aina Salom, professora del Departament de Dret Públic de la Universitat de les Illes Balears, ha dedicat la seva tesi doctoral a aquest tema, de la qual se n'ha derivat Las limitaciones al crecimiento poblacional y espacial establecidas por la normativa territorial y urbanística, que acaba de publicar a Madrid l'Instituto Nacional de Administración Pública. El llibre, un substanciós volum de 544 pàgines, ofereix una detallada anàlisi jurídica de les bases conceptuals i jurídiques de les disposicions limitadores, n'estudia l'aparició en la normativa espanyola durant la darrera dècada i estudia en profunditat alguns dels instruments adoptats. Així, l'estudi consta de tres parts: en la primera s'analitza la progressiva introducció en el marc jurídic de la preocupació per al sostenibilitat ambiental i les conseqüències que se'n deriven en el camp de la normativa urbanística, tot fent especial atenció al contingut de la Ley de Suelo estatal de l'any 2007 i el text refós de 2008; en la segona part s'estudien diversos exemples de limitació del creixement urbà en superfície, a partir d'experiències de regulació adoptades a Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears; finalment, la tercera part es centra en l'anàlisi de casos de normatives urbanístiques destinades a limitar o a compassar el creixement poblacional, tot considerant els exemples de les Illes Balears, Andalusia i el Bilbao metropolità.
Des de la perspectiva catalana, l'estudi de la professora Salom te particular interès per al fet d'incloure, dins l'apartat dedicat a les normatives limitadores dels creixements en superfície, una detallada anàlisi jurídica dels dos Plans Directors del Sistema Costaner de Catalunya, aprovats pel govern de la Generalitat l'any 2005, amb la voluntat de protegir el sòl no urbanitzat del litoral, sotmès a una extraordinària pressió. L'anàlisi, que cobreix un parell de capítols i trenta pàgines del volum, constitueix l'estudi jurídic més aprofundit del PDUSC d'ençà el treball del jurista gironí Josep Maria Aguirre, L’ordenació del litoral catalá: els plans directors urbanístics del sistema costaner, publicat a Barcelona per Atelier l'any 2007. 
Els qui es dediquen a la pràctica urbanística i els ciutadans interessats en general trauran de la lectura del llibre una sensació agredolça. Per un costat, en derivaran la satisfacció de constatar com els criteris de sostenibilitat ambiental, d'estalvi en el consum de sòl i de proporcionalitat en els desenvolupaments poblacionals van obrint-se camí en la normativa urbanística i en el planejament. D'altra banda, però, constataran com les disposicions en aquests camps, per benemèrites que siguin, acaben adoptant-se, en molts casos, gairebé al final dels cicles urbans que pretenen regular, la qual cosa limita inevitablement els seus efectes. La vella sentència de Hegel s'aplica de nou: "l'òliba de Minerva aixeca el vol quan ja cau el crepuscle", la saviesa ens arriba, massa sovint, quan la jornada s'acaba. Aquesta aprovació tardana està provocant a més la paradoxa que bona part de les mesures racionalitzadores del desenvolupament urbà es vegin ara qüestionades en molts llocs d'Espanya amb el pretext de que limiten el creixement econòmic: com si l'expansió eixelebrada del sector immobiliari i la urbanització no hagués contribuït, precisament, a la crisi econòmica; com si endreçar la  urbanització no fos un requisit imprescindible per l'eficiència econòmica, la cohesió social i la sostenibilitat ambiental; i com si, fora de les pulsions especulatives sempre vives, hi hagués avui cap necessitat real de classificar de nou grans extensions del sòl.