Estrets tràgics

Boques de Bonifacio, Còrsega des de la Maddalena

Estret del Bòsfor, la sortida al Mar Negre des d'Anadolu Kavagi
Canal de Corfú, la costa d'Albània des d'Agni
Es Freus, entre Eivissa i Formentera des de Dalt Vila

L’Agència deNacions Unides per als refugiats (ACNUR) ha denunciat que els darrers dies d’agost han estat els més mortífers de l’any pel què fa la nombre de persones mortes en tractar d’arribar a Europa a través del Canal de Sicília. En total, s’estima que hi han mort prop de 300 persones, la majoria de les quals procedien de països com Síria, Eritrea, Somàlia, Mali o Sudan. Part dels cossos han pogut ser rescatats, d’altres han anat a raure a les costes de Tunísia o de la mateixa Líbia, on la inestabilitat política que hi regna afavoreix, segons l’agència, el tràfic de persones. En total, l’ACNUR estima que, en els vuit primers mesos de 2014, 1.889 persones -moltes de les quals fugien de la guerra, la violència o la misèria en els seus països d’origen- han mort en tractar d’arribar a Europa per mar.

El cas del Canal de Sicília, o de Kelibia, com se l’anomena a Tunísia, és un exponent de les tensions socials, econòmiques i polítiques que s’acumulen avui en el Mediterrani. En un context d’enormes asimetries entre les ribes Nord i Sud, Est i Oest, el Mediterrani esdevé cada vegada més frontera, fractura, divisòria. I els punt d’aquesta frontera on les tensions esdevenen més greus són aquells on la separació és físicament més dèbil: els estrets.

De fet, els tractats de geopolítica clàssica –de Haushofer a Vicens Vives- ja solien assenyalar els estrets com a lloc de conflicte: el domini d’aquests braços d’aigua que uneixen mars i separen terres ha estat, com és sabut, objectes de múltiples tensions i enfrontaments al llarg de la història, precisament per raó del seu caràcter estratègic. Per comprovar-ho n’hi ha prou en recordar que les boques de Bonifacio i l’arxipèlag de la Maddalena, al nord de Sardenya, han estat objecte d’una presència militar continuada al llarg dels segles, de manera que foren des de refugi de l’armada de Nelson a base de submarins nuclears de la NATO. Així mateix, en un altre exemple més proper, el pas dels Freus, entre Eivissa i Formentera -en l’actualitat un dels recorreguts marítims amb més tràfic turísticde la Mediterrània- està envoltat en una i altre riba, per un rosari de torres de guaita i de fortificacions.   

Avui, a la Mediterrània molts dels conflictes  al voltant dels estrets retornen amb renovada força. La crisi de Ucraïna i Crimea, així com la situació de guerra a l’Orient Mitjà (Síria, Irak, Kurdistan) posen de nou d’actualitat la importància militar, energètica i econòmica del control dels passos del Bòsfor i Dardanels, tan disputat al llarg de tota la història. Així mateix, la vigilància de l’estret de Gibraltar, dels braços de mar entre les illes gregues i la costa d’Anatòlia o del ja esmentat canal de Sicília és considerada estratègica per al control dels moviments migratoris.

Els exemples podrien anar multiplicant-se, però no cal estendre’s per evidenciar fins a quin punt resulta poc versemblant que les tensions i les tragèdies presents en bona part dels estrets mediterranis puguin decréixer mentre les asimetries i les desigualtats entre unes i altres ribes persisteixin al nivell actual. Des d’aquest punt de vista, podria dir-se que les polítiques que s’hi apliquen –siguin quines siguin les seves virtuts i els seus defectes- parteixen d’una escala equivocada: resulta inútil tractar de controlar els estrets, sense incidir al mateix temps en les dinàmiques econòmiques, socials i polítiques que hi fan convergir les tensions.

Un altre cas pot servir per il·lustrar-ho: el Canal de Corfú, que separa les costes d’Albània de la illa grega, fou, des del final de la segona guerra mundial fins a inicis dels anys noranta del segle passat un dels focus de tensió militar de la Mediterrània. De fet, l’anomenat incident de Corfú, entre la Royal Navy anglesa i l’exèrcit albanès, l’any 1946, va ser un dels primers episodis de la guerra freda. Més tard, en la darrera dècada del segle XX, amb el col·lapse de l’economia albanesa, immigrants d’aquest país tractaven de passar nadant cap a l’illa jònica, tot aprofitant que el canal, en el seu punt més estret, té una amplada d'encara no dos kilòmetres. Van ser el final de l’enfrontament entre blocs (precisament aquest que ara sembla renéixer amb la crisi ucraïnesa) i l’estabilització econòmica albanesa els factors que varen permetre acabar amb les tensions i les drames en aquest pas.

Les tragèdies i els conflictes en la Mediterrània i els seus estrets seguiran fins que disminueixin les desigualtats aclaparadores entre els pobles que viuen a les seves ribes, i fins que en tots ells els ciutadans gaudeixin de llibertats polítiques, estabilitat econòmica i possibilitats de desenvolupar una vida digna.  

[Fotografies: O. Nel·lo]

Jaume Vicens Vives i la geopolítica del segle XX

L'any passat es commemoraren els cinquanta anys de la prematura mort de l'historiador Jaume Vicens Vives i la seva figura continua concitant atenció i debat. N'és una bona mostra l'estudi La geopolitica del Novecento. Dai Grandi Spazi delle dittature alla decolonizzazione, que acaba de publicar a Itàlia l'editorial Bruno Mondadori. El llibre, obra del jurista Mario G. Losano, és un estudi detallat de l'ascens i caiguda de la Geopolítica, com a pràctica acadèmica i discurs ideològic vinculat algunes de les principals dictadures del segle XX. Així, el professor Losano analitza l'evolució de la disciplina a Alemanya, Itàlia, Japó, Espanya i Portugal.
El capítol dedicat a Espanya presenta una panoràmica de la geopolítica que arrenca amb l'impuls de Joaquin Costa i els africanistes de tombant de segle, continua amb les doctrines de la Hispanitat de falangistes com Ramiro de Maeztu, rescata les figures oblidades de diversos militars franquistes de primera hora com Ramón Armada o Alfredo Kindelán, assenyala el paper cabdal de Luís Carrero Blanco, recorda les Reivindicaciones de España de José María de Areilza y Fernando María Castiella (que seríen, en diversos moments, ministres d'Afers Exteriors) i acaba amb la posició ambigua, a vegades reticent, dels geògrafs acadèmics de la primera postguerra com Eloy Bullón, José Gavira, Amando Melón i José María Martínez Val. Pel lector català el llibre té especial interès per dedicar un epígraf a "La Catalogna come esemplare problema geopolítico", en el que s'estudia la visió de Catalunya i del seu eventual paper en el joc de forces europeu en revistes i llibres de geopolítica publicats a la Alemania nazi i la Itàlia feixista.
El capítol culmina amb una detallada exposició de l'obra de Jaume Vicens Vives de temàtica geopolítica ("Un protagonista della geopolitica: Jaime Vicens Vives tra Repubblica e Franchismo", p. 225-244). S'hi explica la fulguració que hauria suposat per al jove historiador la descoberta del Zeitschrift für Geopolitik la revista de Karl Haushofer, el treballat origen de la famosa (i polèmica) España. Geopolítica del Estado y del Imperio (1940), concebuda inicialment com una geopolítica de la Catalunya republicana i que acabarà sent la de l'Espanya franquista, les seves contribucions a revistes geopolítiques d'Alemanya i de Itàlia, i el progressiu temperament de l'entusiasme inicial que desembocarà a la publicació del Tratado general de Geopolítica (1950), en el que prendrà distàncies del caràcter agressiu, violent i imperialista que havia caracteritzat la disciplina. Particularment interessant és l'exploració de la repercussió de l'obra de l'historiador gironí, que va atraure l'atenció i les lloances del mateix Haushofer, en les publicacions geopolítiques de les potències de l'Eix. Així, tot i que altres estudis de caràcter monogràfic poden donar una visió més completa de la trajectòria de Vicens -vegi's, en particular Jaume Vicens i Vives (1910-1960): una biografia intel·lectual, de Josep Maria Muñoz, l'atent treball de Mario G. Losano te l'interès i l'atractiu de mostrar la seva obra geopolítica, en tants aspectes inquietant i reprovable, dins el context de la geopolítica europea dels anys quaranta