Barcelona i Catalunya, de nou

Diuen que la Història es repeteix. A vegades, potser més aviat el què ocorre és que tendim a repetir els nostres judicis sobre fets històrics diversos. Els canvis recents en el govern de Barcelona, per exemple, han posat de nou d’actualitat debats que recorden, com en un joc de miralls, els que tingueren lloc en un altre moment de canvi: els primers mandats de Pasqual Maragall a l’alcaldia de Barcelona.

Així, arran la imminència de les eleccions catalanes han començat a escoltar-se  veus sobre els riscos de que els designis polítics de la capital i els de la resta de Catalunya divergeixin. En particular, s’alerta sobre els perills de que el sentiment nacional a la ciutat resulti menys intens que a la resta del país.

De fet, es tracta d’un tema recurrent en la política catalana dels darrers cent anys. El catalanisme contemporani nasqué en paral·lel a l’esclat del creixement de Barcelona. I val a dir que en aquelles primeres dècades la seva visió de la ciutat va ser més aviat positiva. Fou a partir de la Setmana Tràgica quan començaren a congriar-se els temors envers l’evidència de que el desenvolupament urbà podia produir importants beneficis, però comportava també el risc d’una revolució social.

Així, va anar prenent carta de naturalesa  la noció que Barcelona esdevenia, per Catalunya, “un veritable perill”, com diria Gaziel, o un cap monstruós respecte el cos que l’aguanta, o “el gran gresol on es van fonent les nostres virtuts racials”, com diria Josep Anton Vandellós. Aquesta desconfiança envers el fet urbà, metàfora d’altres temors socials i culturals, fou ben vigent en el catalanisme conservador al llarg de tot el segle i, com ara veiem, no ha arribat a desaparèixer mai del tot.

És ben cert que, enfront d’aquestes visions pessimistes, d’altres autors reivindicaren el paper imprescindible de la ciutat en la modernització i la transformació del país: de Gabriel Alomar a Antoni Rovira i Virgili, de Jaume Vicens Vives a Oriol Bohigas. Precisament, davant les desconfiances d’aquests dies, potser seria bo recordar la ironia amarga d’Antoni Rovira i Virgili davant d’aquells que veien Barcelona com “la ciutat proterva i satànica que encén la flama de les rebeldies i aixeca la bandera contra els vells Déus”.

Avui, els termes d’aquest debat han quedat irremissiblement antiquats. En els 30 anys que separen la mort del dictador de l’inici de la crisi econòmica, la societat barcelonina i catalana passaren “de la necessitat a la llibertat”, per dir-ho en la feliç expressió de Marina Subirats. En la darrera dècada, les necessitat i les privacions han reaparegut amb gran força per a una part substantiva de la població. Però, pel camí, la societat ha evolucionat de tal manera que avui les expectatives, els temors i, sobretot, els actors socials són, en bona mesura, nous.

La transformació del territori ha acompanyat, causa i efecte alhora, els canvis socials. L’extensió de la xarxa urbana, la difusió de la urbanització, els desenvolupament de les infraestructures han integrat el territori i han fet cada vegada més de tot Catalunya, ciutat. Avui, ni el territori català presenta les fractures entre l’espai rural i l’espai urbà que l’havien pogut caracteritzar, ni Barcelona creix demogràficament a costa de la resta del país. Les formes de vida, les relacions socials, els nivells de renda, les mateixes activitats econòmiques han tendit a convergir, i en tot cas apareixen noves desigualtats que no es corresponen amb les  del passat. En aquestes circumstàncies, atiar la vella oposició entre la capital i la resta del país té menys sentit que mai.

L’arribada al govern de Barcelona de forces polítiques i representants directament vinculats a moviments ciutadans ha portat a uns l’esperança i a d’altres el neguit respecte l’eventualitat de que es produeixi una ruptura radical en les polítiques de l’ajuntament. Només el temps dirà fins a quin punt les expectatives i les preocupacions d’uns i altres estaven justificades.

En tot cas, allò que ben segur no contribueix a la comprensió dels canvis a la ciutat, ni a concebre la forma com poden contribuir a l’avenç del país és la recuperació d’estereotips territorials, que ja eren antics fa trenta anys i que han servit, tostemps, per expressar la por davant la transformació social i l’avenç envers una major equitat. Debatem els projectes polítics per allò que proposen i no pas a través d’imatges caduques. Val més, segurament, tractar d’aprendre de la Història que entestar-se a repetir-la.

[Article publicat al diari Ara, 8.08.2015. Fotografia: O. Nel·lo] 

Catalunya al mirall de la immigració

Acaba de presentar-se el llibre Catalunya al mirall de la immigració Demografia i identitat nacional a Catalunya, escrit pel demògraf Andreu Domingo i publicat a Barcelona per l’editorial l’Avenç. L’obra ofereix una panoràmica del el debat científic i ciutadà sobre la relació entre moviment migratori i el fet nacional a Catalunya, des del primer terç del segle passat. Es tracta d’un debat crucial, en el que, com és sabut, han convergit els factors econòmics, els comportaments socials, les contradiccions entre les classes, la lluita pel poder polític i la construcció d’allò que se n’ha dit la identitat nacional. L’aparició del llibre no pot ser doncs més oportuna, en un moment en que la polèmica sobre el fet nacional i el tema de l’encaix institucional de Catalunya a la realitat ibèrica ha adquirit una intensitat inusitada.

L’obra s’inicia amb un primer capítol en el que l’autor presenta de manera concisa i entenedora les dades bàsiques de l’evolució de la demografia catalana al llarg dels darrers cent anys i amb la constatació del pes extraordinari que la immigració hi ha tingut. A partir d’aquí, es descabdella l’explicació del debat que aquesta circumstància ha generat d’ençà dels anys de la Segona República. El recorregut s’obre doncs amb les visions pessimistes enunciades pel demògraf empordanès Josep Anton Vandellós: la baixa natalitat -adoptada pels autòctons, en part, per raons egoistes, en part, per la dissolució dels costums- condemna Catalunya a una mancança perpètua de base demogràfica, que és suplerta per aportacions foranes, per una immigració, que resulta, ben cert, necessària, però que entranya, de manera inevitable, el risc de la desnaturalització, de la pèrdua de les virtuts de la “raça”, i aboca Catalunya a la decadència. De fet, com és sabut, l’obra més coneguda més coneguda de Vandellós porta precisament el títol spenglerià de Catalunya, poble decadent.

Aquesta preocupació per la problemàtica demogràfica no s’apaivaga de cap manera amb el resultat de la Guerra Civil espanyola. Ans al contrari, la preocupació per a la supervivència dels trets nacionals arriba aquí al paroxisme, per la coincidència d’una nova onada migratòria d’una força inusitada amb la manca gairebé absoluta de mecanismes de govern i d’organització civil. És en aquest moment, com ens explica l’autor, que s’encunyaran bona part dels termes sobre els que després girarà el debat, fruit sobretot de la percussió i l’obra de dos personatges que en aquell període es troben en la perifèria de la política institucional, i que no podrien ser més diferents: un, Jordi Pujol i Soley, conservador, catòlic i catalanista, molt influït, com ell mateix reconeix, pel pensament de Vandellós; l’altre, Francisco Candel, immigrant, d’extracció obrera i comunista. Del diàleg, fecund i problemàtic, entre l’obra d’un i l’altre, se’n derivaran molts dels plantejaments i els termes que condicionaran estretament el debat i les polítiques en el mig segle posterior: la definició de qui és català, l’oposició entre barreja i mestissatge, entre assimilació i integració, tenen origen en aquest moment. D’aquí en sorgirà el paradigma, de tots conegut, segons el qual “És català tothom que viu i treballa a Catalunya i mostra voluntat de ser-ho”. Una asseveració que té antecedents en formulacions de Rafael Campalans en els anys 30 i que aplega, per una part, el rebuig a la definició etnicista de la identitat nacional, i, per l’altre, pressupòsit d’un certa a-culturització del immigrant, a qui es presenta com un full en blanc, disponible per tal d’inscriure-hi la nova identitat. Val a dir, que la fórmula va conèixer tanta acceptació com a crítiques: tant des de l’esquerra que associava de manera reductiva i simplificadora, llengua i classe, com des dels sectors integristes del catalanisme, que no veieren amb bons ulls la proposta d’incorporació al “cos nacional” d’aquesta massa aliena (Mossèn Armengou, Manuel Cruells).

L’autor explica amb gran detall i penetració aquests avatars, per tal de centrar-se, tot seguit, en el període de la transició, en el qual aquells plantejament de principi podran passar a tenir una plasmació política i institucional, entre altres raons perquè un dels que n’havia estat els principals impulsors esdevingué, ni més ni menys que president de la Generalitat. El professor Domingo titula aquest capítol “Vandellosisme sense immigració”. I explica, com en aquest període (1977-2000) es combinen la reducció molt notable dels moviments migratoris amb l’adopció per part del govern de la Generalitat de polítiques actives en dos camps fonamentals: la natalitat i la llengua. En el primer àmbit, en el foment de la natalitat, l’èxit serà descriptible; en el segon, en canvi, l’impuls en l’ús i coneixement de la llengua es produeixen avanços importants (en part per haver evitar, per influx de les forces polítiques d’esquerra -cosa que sovint s’oblida- la separació del sistema escolar en funció de la llengua d’ensenyament, tal com va ocórrer, per exemple, en el País Basc).

Serà al final d’aquest període quan es publicarà una altra obra cabdal: El sistema català de reproducció, d’Anna Cabré. Una obra que es proposa nogensmenys que rebatre les tesis de Vandellós: en primer lloc, tot demostrant que, per raó de l’allargament de l’esperança de vida, la població catalana, contra el què afirmava el demògraf empordanès, hauria augmentat fins i tot en absència de saldos migratoris positius; en segon lloc, i aquest és segurament el postulat principal, que la immigració, lluny de ser un fenomen esporàdic i accidental ha format part estructural del sistema de reproducció català. Cabré es plantejava llavors encara una pregunta més: com és possible que en un país que coneix un nivell d’immigració comparable a l’Argentina o als Estats Units, desproveït però d’unes institucions pròpies que li permetin promoure la llengua i la cultura autòctona, aquestes pervisquin? La seva resposta es troba en la mobilitat social ascendent: Catalunya oferiria al migrant un rar do, la possibilitat de ser adoptat en cas d’adoptar alguns dels trets culturals del país, i en aquesta adopció i reconeixement mutu comportava una promesa d’acceptació, de seguretat material, d’una relativa prosperitat i ascens social.

A finals d’aquest període treu al cap un fenomen nou. Una tercera onada migratòria protagonitzada aquesta vegada per població procedent no ja de la resta d’Espanya, com en les ocasions anteriors, sinó de l’estranger. Els termes del debat canvien i es fan més complexos. És el moment de la discussió entre la multiculturalitat (diverses cultures convivint en paral·lel, gairebé sense tocar-se) o la interculturalitat (diverses cultures convivint amb influències i interferències mútues), de les polítiques d’immigració dels governs de progrés a Catalunya i a Espanya, de l’ascens del racisme i del populisme. Fins arribar a la crisi econòmica actual que sembla haver trastocat tota l’evolució anterior i capgira tots els paràmetres anteriors en crisi, per raó de l’increment de la desigualtat i la dificultat de la millora social, que havia estat, com s’ha afirmat, una de les bases de la incorporació dels immigrants a la societat catalana.  

Amb aquest recorregut, Andreu Domingo posa la societat catalana davant el mirall de la immigració. És a dir, reflecteix la societat a través del mecanisme de confrontar-la amb l’altre i de mostrar com reacciona davant de l’altre. En fer-ho, a vegades dóna la impressió d’adoptar el mètode de Ramon Maria de Valle-Inclán: posar un mirall còncau davant la realitat per tal de mostrar-la tal com és en la seva essència.  Això és el que fa el mirall de la immigració, això és el que fa en bona mesura Andreu Domingo amb el seu llibre, tot mostrant-nos com discursos (deformants, també) que s'han elaborat   sobre la immigració són tres: la construcció (podríem dir la invenció) de la memòria històrica; la teoria conspirativa basada en la por a l’altre; la producció de narratives explicatives per part dels immigrants mateixos.

Però una de les virtuts principals del llibre és no exhaurir-se en la reflexió sobre el passat, sinó projectar-la cap al futur. Andreu Domingo ens mostra com la societat catalana ha progressat molt des dels temps de Vandellós. En molt bona mesura mercès a la immigració. I a la lluita de tots aquells, nascuts aquí o vinguts de fora, que des de la ciutadania i les institucions han pugnat per dotar-nos d’una sèrie de seguretats i certituds: el dret a la salut, el dret a l’ensenyament, el dret a l’habitatge, el dret a una vellesa digna. Avui, moltes d’aquestes certituds i aquestes seguretats es troben en perill, amenaçades per una ofensiva radical que pren per excusa la crisi, però la supera i vol fer permanent la precarietat de les condicions de vida que se’n deriva, tant per als autòctons com per als vinguts de fora. Així, els  mecanismes tradicionals de incorporació dels immigrants a la societat catalana es troben avui en qüestió, degut a l’extensió de la precarietat laboral, la incertesa vital i la limitació de les possibilitats de millora social. Parafrasejant Richard Sennett potser podríem preguntar-nos: “Com es poden mantenir lleialtats i compromisos mutus amb un societat que viu desfent-se o essent contínuament projectada de nou?”.

En aquest context, la qüestió clau que emergeix segurament no és tant “Què som els catalans?” sinó sobretot “Com volem viure? Quin és el projecte col·lectiu que volem tirar endavant? I com ens hem d’organitzar per aconseguir-ho”. Aquestes són les preguntes que el mirall de la immigració, dreçat per Andreu Domingo, ens posa al davant.

Strapaese e Stracittà

“La ciutat no crea, sinó que consumeix. Com empori que és on aflueixen els béns arrancats als camps i a les mines, així hi acorren les ànimes més sanes de les províncies i les idees dels grans solitaris. La ciutat és com una foguera que il·lumina perquè crema tot el que va ser creat lluny d’ella i fins i tot contra d’ella. Totes les ciutats són estèrils. Hi neixen en proporció pocs nens i gairebé mai amb geni. En la ciutat es gaudeix, però no es crea, s’estima però no es genera, es consumeix però no és produeix”. Així escrivia l’any 1928 l’escriptor catòlic italià Giovanni Papini, en un passatge en el que el lector català trobarà tantes ressonàncies del Gaziel de Les viles espirituals (1923) i del Josep Anton Vandellós de Catalunya, poble decadent (1935). El text s’inscriu en la polèmica italiana dels anys vint, que va oposar aquells partidaris d’un retorn als valors tradicionals de la vida rural, com a manera de redefinir la identitat italiana, i aquells que propugnaven les virtuts de l’impuls modernitzador del desenvolupament urbà. Els primers s’aplegaren sota la denominació Strapaese, els segons sota la rúbrica Stracittà.

En comentar el passatge en els Quaderni, Antonio Gramsci s’exclamava: “com hauria existit la Itàlia contemporània, la nació italiana, sense el formar-se i el desenvolupar-se de les ciutats i sense l’influx ciutadà unificador? (...) I el catolicisme mateix s’hauria desenvolupat si el Papa, en comptes de residir a Roma, hagués tingut la residència a Scaricalasino?” (Quaderno 22, 1934). I concloïa: “en qualsevol cas cal notar que la polèmica ‘literària’ entre Strapaese i Stracittà no és altra cosa que l’escuma de sabó de la polèmica entre conservadorisme parasitari i les tendències innovadores de la societat italiana”. També entre nosaltres, com dèiem fa uns dies en una glossa sobre Gabriel Alomar, la polèmica entre ciutat i camp, entre Barcelona i Catalunya, ha estat sovint metàfora o disfressa (“escuma de sabó”) d’altres debats més amplis i decisius: el de la distribució territorial del poder polític, el de la pugna d’interessos –sovint cruenta- entre les classes socials, el del mateix encaix de Catalunya en la realitat ibèrica.