SOLIVID: davant l'epidèmia, una ofensiva solidària

D’ençà de l’inici de la crisi sanitària del CoViD19 s'està produïnt un veritable esclat de solidaritat ciutadana. Aquesta s'ha concretat en un gran nombre d'iniciatives de tota mena que resulten de gran importància, tant a l'hora de fer front a l'emergència sanitària com de pal·liar els seus efectes socials. La tasca de les xarxes solidàries és molt rellevant en els moments actuals i ho seguirà sent en el període de dificultats econòmiques i socials que es preveu per al futur proper.    

Per tal de potenciar i difondre aquestes iniciatives, l'Institut de Govern i Polítiques Públiques i l'Institut d'EstudisRegionals i Metropolitans de Barcelona i el Grup d'Estudis Energia, Territori i Societat del Departament de Geografia de la UAB han emprès el projecte de cartografia col·laborativa SOLIVID, destinat a compilar i divulgar les iniciatives solidàries existents a Espanya i d'altres països.

En els darrers dies el projecte ha pres un impuls molt notable a Europa i Amèrica Llatina, de manera que nombrosos centres d’investigació i grups de recerca en temes socials i urbans s’estan incorporant com a institucions promotores de la iniciativa en els seus respectius àmbits territorials. 

El web del projecte està disponible en l’actualitat en versions catalana, castellana, anglesa, francesa i italiana. En els propers dies hi haurà també versions portuguesa i grega.  

Adjuntem la crida per a aportar informació al Banc d'Iniciatives.

CRIDA PER A LA CONSTITUCIÓ DE SOLIVID

BANC D'INICIATIVES SOLIDÀRIES DAVANT L'EPIDÈMIA COVID19

Aquesta és una crida per a la constitució d'un Banc d'Iniciatives Solidàries (SOLIVID) i de suport mutu empreses per la ciutadania per tal de fer front a l'epidèmia COVID 19 i les seves conseqüències.

SOLIVID és un projecte de cartografia col·laborativa destinat a recollir informació i difondre informació sobre les iniciatives solidàries davant de l'epidèmia a Catalunya, Espanya i arreu del món.

El projecte, té tres objectius:

1. Recollir i difondre iniciatives solidàries a través de la construcció d’un mapa col·laboratiu

2. Recopilar mapes i xarxes digitals ja existents

3. Difondre notícies i reflexions sobre els impactes de la crisi a les ciutats i el paper de la solidaritat ciutadana.

Totes les dades recollides quedaran a disposició de la ciutadania, les administracions públiques i els investigadors en format open data. La iniciativa es impulsada des de la Universitat Autònoma de Barcelona per l'Institut de Govern i Polítiques Públiques, l'Institut d'Estudis Regionals i Metropolitans de Barcelona i el Grup d'Estudis Energia, Territori i Societat del Departament de Geografia.

Estem ara fent la crida a recopilar informació sobre experiències i recursos de qualsevol indret del món i a difondre el projecte en les vostres xarxes personals i organitzatives. Si ens podeu ajudar a difondre la iniciativa i a compilar la informació seria magnífic!

Salutacions cordials,

Ismael Blanco, Institut de Govern i Polítiques Públiques

Ricard Gomà, Institut d'Estudis Metropolitans de Barcelona

Oriol Nel·lo, GURB, Departament de Geografia, Universitat Autònoma de Barcelona

La geografia serveix per fer la guerra?

“Veduta prospettica d'Italia”, Milano 1853, Litografia Corbetta

Coincidint amb el proper centenari de la fi de la I Guerra Mundial pot veure's a Treviso, al Veneto, l'exposició La Geografia serve a fare la guerra?. Es tracta d'una mostra impulsada per la Fondazione Benetton que ha estat concebuda i comissariada pel geògraf i historiador de la cartografia Massimo Rossi.
L'objecte de l'exposició consisteix en reflexionar sobre la utilitat del saber geogràfic en relació a l'exercici del poder polític i militar sobre la societat i el territori. Així, parteix del célebre aforisme popularitzat per Yves Lacoste l'any 1976 en un llibre prou conegut i debat la qüestió a través de la cartografia generada al voltant de la I Guerra Mundial a Itàlia. El raonament de la mostra es desenvolupa en quatre etapes que es corresponen a tantes altres sales de l'exposició.

La primera etapa se centra en el tema dels confins i les fronteres. Així, es debat la contribució de la Geografia i més específicament de la Cartografia a generar i divulgar en l'imaginari col·lectiu la noció de confí natural que tantes i tant rellevants implicacions polítiques conté: "A voi la gloria di piantare il tricolore d'Italia sui termini sacri che la natura pose ai confini della Patria nostra", deia la proclama del rei Vittorio Emanuele en llençar les seves tropes a la contesa, l'any 1915. Límits "sagrats" que, com és ben sabut, no existeixen en la natura. Per dir-ho en les paraules de Gaetano Salvemini: no existeixen confins polítics naturals perquè tots els confins polítics són artificials, és a dir creats per la voluntat humana.
La segona etapa, que segurament resulta la més interessant i erudita de l'exposició, mostra exemples

de la producció cartogràfica dels geògrafs italians d'inicis del segle XX (Giovanni Marinelli, Cesare Battisti, Ettore Tolomei) en relació als confins nordorientals de l'Estat Italià, és a dir, els referents a les àrees disputades del Trentino, Trieste i Dalmàcia. Es mostra així, per exemple, la producció de mapes "ètnics" i lingüístics, a més de hidrogràfics i topogràfics, destinats a defensar les pretensions nacionalistes. Una producció molt similar a la que en aquell moment estaven produint en d'altres països europeus geògrafs com Pál Teleki (a Hongria), Simion Mehedinti (a Romania) o Jovan Cvijic (a Sèrbia). Es mostra així mateix el paper clau de la premsa, dels atles i de les editorials especialitzades (entre les que destaca l'Istituto Geografico De Agostini) en la difusió d'aquesta producció disciplinar amb clares finalitats polítiques.

Finalment, les etapes tercera i quarta de l'exposició contenen mostres de cartografia militar italiana i

austríaca del període de la I Guerra Mundial, amb la peculiaritat de les diverses toponímies. També s'inclouen mostres dels mitjans emprats en aquella cojuntura per tal d'obtenir informació geogràfica d'interès militar: globus captius, coloms missatgers i espionatge.
La mostra, que podrà visitar-se fins el dia 12 de març 2017, s'acompanya d'un catàleg magníficament editat, que conté reproduccions de bona part de les peces exposades.
La reflexió proposada resulta particularment oportuna tant des del punt de vista general com disciplinari. Des de la perspectiva general, l'exposició és pertinent no només per commemorar la fi del I Guerra Mundial, sinó també per evidenciar el joc dels interessos geopolítics que mai no han deixat de confrontar-se en l'espai europeu. Des del punt de vista disciplinar, l'exposició ens recorda la utilitat del saber geogràfic, que en l'actualitat es troba en una situació de notable dificultat en el sistema universitari italià. En particular fa avinent que els mapes transmeten les contradiccions, esperances i projectes de les societats que els engendren i que la Geografia serveix, certament, per fer la guerra. No només per fer la guerra, però també per fer la guerra. De fet, no es diferencia en això gaire de la resta dels sabers humans. Com ha dit Franco Farinelli: "Tutti i saperi servono a fare la guerra. Minerva, dea della sapienza, nasce armata dalla testa di Giove".

[Fotografies: O. Nel·lo]

Barcelona: els mapes d’una ciutat en expansió

La Barcelona contemporània inicià el seu procés d’expansió ben abans de trencar el clos de les muralles, a mitjans del segle XIX. De fet, ja en el setcents el dinamisme econòmic i social fou prou fort com per anar omplint els terrenys compresos dins els murs medievals i empènyer l'inici, tot i les servituds militars, de la progressiva conquesta del Pla. Tres segles més tard, aquell procés d’expansió de la urbanització i de les relacions urbanes ha portat a la configuració d’una regió metropolitana de 5 milions d’habitants i a la integració, de fet, de tot el territori català en un única gran ciutat, discontínua pel què fa a la ocupació del sòl, però estretament interdependent pel què fa als fluxos i a les relacions.

La representació cartogràfica ha estat un element clau en aquest procés d’expansió. Tant per donar-ne constància i representar-lo, com per projectar-lo i prefigurar-lo. Així, la cartografia de l’expansió barcelonina és alhora representació de la ciutat i model al qual s’aspira que la ciutat s’adapti, de tal manera que els mapes són tant un testimoni del creixement urbà, com de les de les esperances, les contradiccions, els esforços i les lluites d’interessos que l’han impulsat.

Aquest són alguns dels temes que s'aborden en el volum Estudis sobre la cartografia de Barcelona del segle XVIII al XXI: els mapes d’una ciutat en expansió, que acaben de publicar conjuntament l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona i l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya. L’obra, compilada i editada per Ramon Grau i Carme Montaner, aplega les recerques presentades a les Segones Jornades d’Història de la cartografia de Barcelona, celebrades el mes d’octubre de l’any 2012.

En total s’hi reuneixen un total d’11 treballs que permeten realitzar un recorregut per bona part dels episodis senyers de la cartografia del període. El volum s’obre amb una introducció dels editors, seguida de sengles capítols del geòleg Ferran Colombo i de l’arqueòleg J. Oriol Granados que versen, respectivament, sobre l’evolució de les cartografies geològica i arqueològica al llarg del període estudiat.

A partir d’aquí, els capítols segueixen una ordenació cronològica. La geògrafa Meritxell Gisbert i la historiadora Marina Lopez estudien aspectes diversos i destacats de la cartografia setcentista. Així Gisbert explica la successió de mapes relatius a la pugna sobre els terrenys de la Granota i el Joncar, a llevant de la Ciutadella, clau per al control de l’entorn de la ciutat. Pel seu costat, López estudia, a partir del mapes d’alineacions del darrer terç del XVIII i primers anys del XIX, l’altre cara de la moneda, és a dir, la forma com la densificació portes endins comporta la necessitat d’establir un nou ordre urbanístic en l'espai construit.

El tema de l’expansió de la ciutat és, també, no caldria dir-ho, la qüestió central del treball de l’historiador Ramon Grau sobre allò que ell anomena “l’empresa cartogràfica” d’Ildefons Cerdà. Grau aborda el tema parant sobretot esment a la formació del famós plànol topogràfic de l’enginyer i al seu “plano particulario” de gestió urbanística. Especialment interessant i innovadora resulta la comparació de les cotes naturals que emergien de l’anàlisi topogràfica amb les que s’haurien derivat de la urbanització inicialment previstes en el projecte Cerdà, que haurien obligat a unes destacadíssimes modificacions del terreny. Pel seu costat, el geògraf Francesc Nadal estudia la cartografia de la vila de Gràcia, durant el període de la seva efímera independència municipal, entre 1850 i 1897, cartografia motivada també, és clar, per la expansió urbana. Un dels aspectes més rellevants que s'hi dirimeix és el de la pugna sobre la connexió del clavegueram gracienc amb el de Barcelona, conflicte en el que intervingué, entre d’altres, Pere Garcia Fària i que, trasllueix, com en un microcosmos, els problemes clàssics de la expansió metropolitana i la fragmentació administrativa dels espais urbans.

Els dos treballs següents versen, respectivament, sobre la cartografia militar de les darreres dècades del dinou i de les primeres del vint. En primer lloc, Luis Urteaga presenta diversos exemples de cartografia militar produïda en el sexenni revolucionari i en els primers anys de la restauració, tot explicant la seva relació amb la resistència de les autoritats militars per cedir a la ciutat terrenys que consideraven propis i, de nou, amb l’expansió d’una ciutat que es troba en un període d’ebullició econòmica i social. El següent capítol, de José Ignacio Muro, versa ja sobre la cartografia militar del període comprès entre la creació de la Mancomunitat i la proclamació de la Segona República, en l'elaboració de la qual tingué una intervenció destacada Vicenç Martorell. Aquesta producció constitueix un antecedent directe de la cèlebre cartografia desenvolupada pel mateix Martorell ja des de l’ajuntament de Barcelona en les dècades centrals del segle XX. Luis Urteaga i José Ignacio Muro són, com d’altres autors del volum -Meritxell Gisbert, Carme Montaner i Francesc Nadal, membres del Grup d’Estudis d'Història de la Cartografia, que tan activament treballa a la Universitat de Barcelona. 

Per tancar el volum, l’arquitecte Joaquim Calafí i l’enginyer Lluís Sanz expliquen el pas de la cartografia analògica a la digital en l’ajuntament de Barcelona, en un treball que té l’interès afegit de la implicació directa i personal dels autors en bona part dels episodis que descriuen. En aquest període queda fora de l’àmbit d’estudi, potser de manera inevitable, la cartografia suscitada per l’expansió de la ciutat durant el darrer mig segle, quan, tal com dèiem a l’inici, les dinàmiques metropolitanes han superat abastament els límits municipals per integrar territoris molt més amplis. El canvi d’escala de la ciutat ha generat nova cartografia no ja estrictament barcelonina, que obligarà segurament als historiadors futurs a ampliar també el seu àmbit d’anàlisi.

El llibre, de bella factura i excel·lentment il·lustrat, és el segon d’una sèrie sobre la cartografia barcelonina iniciada ara fa quatre anys per la publicació d’un primer volum, Aproximacions a la història de la cartografia de Barcelona, editat per Carme Montaner i Francesc Nadal. Les institucions impulsores, l’Arxiu Històric de la Ciutat i l’Institut Cartogràfic i Geològic, ja anuncien unes terceres jornades i un nou volum per a un futur proper. Els estudiosos de la cartografia i tots els ciutadans interessats en la història i el futur de la ciutat trobaran, doncs, en aquesta col·lecció, una eina nova i imprescindible per al coneixement i reflexió sobre Barcelona i els seus mapes. 

La mesura de la Terra: de la planura a la bala blava

L'Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya acaba de publicar el vídeo La mesura de la Terra. De la planura a la bala blava. Es tracta d'un documental que ofereix una panoràmica dels esforços de la civilització per tal de mesurar i representar el planeta: d'Anaximandre, Eratòstones i Ptolomeu a la imatge satel·lital i Google Earth, tot passant pels portolans i els Beatus, Ortelius i Newton. El documental, de 33 minuts de durada, ha estat produït pel mateix ICGC, amb guió i direcció de Xavier Berenguer i la realització de Gonzalo Díaz, i la coordinació, assessorament i direcció d'Esther Muns, Carme Montaner i Jaume Miranda.
La producció i divulgació de l'obra resulta d'especial utilitat avui, quan l'evidència de la integració i la interdependència econòmica i social a escala planetària fa palesa la necessitat de dotar-se i difondre noves formes d'anàlisi i representació de l'espai: nous "models del Món", com n'ha dit Franco Farinelli.  La necessitat d'aquest coneixement es fa encara més peremptòria pel fet que els usos de la cartografia -el GPS, el posicionament a través del telèfon mòbil, la generació d'enormes quantitats de dades geogreferenciades- comporten, sovint sense la plena comprensió de la ciutadania, transformacions assenyalades de la seva vida quotidiana,
D'altra banda, La mesura de la Terra vindrà a reafirmar als amants de la cartografia en el convenciment de que les representacions del planeta i de cada una de les parts que l'integren poden ser vistes no només com a mostres formidables del coneixement científic sinó també com a veritables obres d'art, en sentit ple del concepte: productes de l'enginy humà que, tot produïnt goig estètic, porten a més a reflexionar sobre l'objecte representat i el subjecte que el representa.
[Imatge: ICGC]

Institut Cartogràfic de Catalunya: l'ambició de la mesura

En cartografiar el territori, tota societat tracta, certament, de representar la realitat. Però en fer-ho també la prefigura: la delimitació, l’escala, els elements representats constitueixen, de fet, una definició intencionada del món. I el mapa esdevé no només una eina per representar-lo, sinó també per governar-lo i transformar-lo. Per això és tant significatiu i necessari per a una col·lectivitat disposar d’instruments capaços de produir i difondre cartografia. Per això, sempre que Catalunya ha pogut disposar d’autogovern ha volgut dotar-se d’institucions capaces de produir la pròpia cartografia.

En aquest camp, l’experiència temporalment més duradora i tècnicament més potent ha estat, sens dubte, l’Institut Cartogràfic de Catalunya. Fundat el 1982, l’Institut Cartogràfic de Catalunya va complir el 2012 trenta anys d’existència. Per tal de commemorar l’efemèride la institució acaba de publicar el volum 30 anys. Institut Cartogràfic de Catalunya. L’ambició de la mesura, 1982-2012, un volum de gairebé 400 pàgines que consultaran amb profit tots els qui s’interessen pel coneixement i la gestió del territori a Catalunya.

En efecte, el llibre, dividit en quatre parts, s’obre amb una revisió d’allò que han estat els pilars de la institució des del punt de vista institucional, tecnològic i administratiu. Continua, en la segona part, amb una panoràmica dels seus treballs, des dels projectes fundacionals i les cobertures territorials de les sèries cartogràfiques produïdes, fins les publicacions, els programes de suport i l’experiència internacional. Completen el volum una treballada cronologia i la reproducció de les disposicions legals que al llarg d’aquests trenta anys han regit el funcionament de l’ICC. Entre aquestes destaquen la llei fundacional de 1982 i la llei d’informació geogràfica i de l’ICC de 2005, que va consolidar i donar un nou encaix institucional a l'Institut. 

Particularment  il·lustratiu de la visió que ha guiat l’evolució de l’Institut és el text introductori de enginyer Jaume Miranda, que n’ha estat el director des del mateix moment de la seva fundació. Un text en el que Miranda, que el 23 de maig darrer va ser investit doctor Honoris Causa per la Universitat de Lleida, enumera, en una mena de decàleg, els principis que han regit la institució i alerta sobre els reptes als que ha de fer front en el present i el futur. 

"Sempre m'ha semblat més atractiva la idea de la construcció que la idea de la flamarada efervescent i per això mateix m'ha esgarrifat veure com a vegades érem capaços de construir somnis des de la ignorància o des de la indolència. Vull dir que passem per alt el bagatge assumit i assolit i no valorem o donem per fet i per descomptat la seva existència". Així reflexionava fa pocs dies, arran precisament del trentè aniversari de l'Institut, Joaquim Nadal, que en fou el seu president entre 2003 i 2010. Tant de bo el volum que comentem serveixi per no donar per descomptada l'existència d'allò que ha costat tant d'aixecar, i per fer entendre que els somnis han de construir-se, també, a partir de l'ambició de la mesura.  

Deu mapes de Catalunya

El mapa és un exponent històric de la societat que l'ha generat: en reflecteix, de manera directa o indirecta, el desenvolupament científic, la capacitat tecnològica, la relació amb el medi, l'organització política. Això és així perquè els mapes són, alhora, instrument per al coneixement del territori, eina per a la seva gestió, mitjà per a exercir-hi el poder i vehicle per a la transmissió de ideologia. A més, els mapes han estat, sovint, obres d'art. Així, la història de la cartografia d'un territori és una font utilíssima per tal de comprendre la suma de voluntats, de lluites i esperances que l'han construït.
Per això resulta de tant d'interès que l'Institut Cartogràfic de Catalunya, la institució que des de fa gairebé trenta anys s'esmerça en la producció de les sèries cartogràfiques bàsiques del país (des dels mapes topogràfics als mapes temàtics més diversos), hagi volgut completar aquesta tasca amb la compilació de la cartografia històrica de Catalunya, la seva conservació i divulgació. L'empresa ha estat duta a terme a través de la Cartoteca de Catalunya, servei de l'ICC dirigit, successivament, per Montserrat Galera i Carme Montaner, que va veure establertes definitivament les seves funcions en la Llei 16/2005 de Informació Geogràfica i de l'Institut Cartogràfic de Catalunya. 
Al llarg dels anys, l'ICC i la seva Cartoteca han produït diverses publicacions per tal de difondre el coneixement de la cartografia històrica de Catalunya. Entre aquestes publicacions destaquen els estudis sobre els portolans medievals catalans, els materials dels cursos d'història de cartografia, la magna Imago Cataloniae, Mapes de Catalunya, empremtes de la Història (2005), així com diverses edicions facsímils de mapes històrics. 
Ara, aplegant precisament els estudis que acompanyaven aquelles edicions facsímils, l'Institut acaba de publicar el volum titulat 10 mapes de Catalunya (1606-1906). El llibre ofereix al lector la possibilitat de fer un recorregut per a les representacions del nostre territori, produïdes pels grans cartògrafs flamencs del segle XVII (Vrients, Janssonious-Hondius), pels enginyers, militars i cartògrafs francesos (Beaulieu, Baudrand, Sainte-Hélène, Dufour), pels funcionaris i geògrafs al servei de la monarquia espanyola (Francisco X. de Garma,Tomás López).  L'aportació dels cartògrafs catalans hi està representada pel formidable mapa del Principat després de la Nova Planta setcentista de Josep Aparici (dedicat, com és sabut, a Felip V) i pel mapa comarcal de Francesc Flos i Calcat, de 1906 (una de les icones de la Renaixença catalana, que tingué una gran difusió escolar; valgui un exemple: qui visiti aquests dies l'exposició de fotografies de Barcelona de Josep Brangulí al CCCB, podrà detectar-lo penjat a la paret d'una aula, en la imatge d'una classe de nenes a la Casa de la Caritat l'any 1911). Com s'ha fet notar tantes vegades, no deixa de ser significatiu de la peripècia històrica de Catalunya el fet que durant més de quatre segles bona part les principals representacions del territori del país hagin estat realitzades per cartògrafs (estrangers en la seva immensa majoria) al servei dels projectes polítics de les monarquies francesa i espanyola. La Nova Principatus Cataloniae Descriptio, editat per Johannes Baptista Vrients, primer mapa imprès de Catalunya, patrocinat per la Generalitat de Catalunya a inicis del siscents, i el ja esmentat mapa escolar de Flos i Calcat, serien, en la tria proposada, les excepcions.
Els estudis que configuren el volum són obra de Pau Alegre, Joan Capdevila, Annamaria Casassas, Lluís Duran, Montserrat Galera, Agustín Hernando, Vicent M. Rosselló i Verger i Carme Montaner. Aquesta darrera ha tingut cura de l'edició i les il·lustracions que, amb profusió i oportunitat, acompanyen el text. En conjunt el llibre ofereix un recorregut de gran interès per la història de la cartografia de Catalunya (així com de la cartografia en general) i constitueix una mostra preciosa de la manera com els mapes expressen conflictes, avancen projectes i reflecteixen anhels.