L'aigua: compendi i metàfora

Illa d'Armona, Algarve, Portugal

Advertiments sobre l’escassedat dels recursos hídrics, propostes de municipalització de la seva gestió, pugnes per a la distribució dels cabdals existents... en els darrers anys, el debat sobre l’aigua i la seva gestió ha anat prenent cada vegada més rellevància, a Catalunya, a Espanya i en el conjunt dels països de la Mediterrània.
Justament sobre aquest tema La Maleta de Portbou, revista d’humanitats i economia, acaba de publicar, en el seu número de gener-febrer 2019 un dossier titulat “El agua y la vida”.
El dossier consta de tres aportacions destacades. En la primera, “El agua: compendio y metàfora”, Oriol Nel·lo presenta els trets principals de la problemàtica de l’aigua en les societats contemporànies, des del punt vista dels recursos, les relacions socials, els factors territorials i la seva gestió. A continuació, sota el títol, “¿Emborracha el agua más que el vino?”, el dossier inclou  una conversa entre David Saurí i Erik Swyngedouw sobre la problemàtica general de l'ús i la gestió. David Saurí, professor del Departament de Geografia de la Universitat Autònoma de Barcelona és un dels més grans experts ibèrics en el tema i ha estudiat, en particular, la relació entre l'ús dels recursos hídrics i el procés d'urbanització. Per la seva banda, Erik Swyngedouw, també geògraf, d'ascendència flamenca, és professor a la School of Environment, Education and Development de la Universitat de Manchester. En l'autoritzada opinió de Joan Martínez Alier, Swyngedouw pot ser considerat "un destacat acadèmic a nivell mundial, potser el principal acadèmic a nivell mundial en el camp de l'ecologia política dels conflictes per l'aigua". La tercera aportació del dossier, "El argumento principal del Mediterráneo", és un article de Jorge Olcina Cantos sobre el paradigma en la gestió de l'aigua en els països d'aquesta regió. La producció científica de Olcina, professor del Departament de Geografia de la Universitat d'Alacant i president de l'Associació Espanyola de Geografia, versa sobre climatologia, riscos naturals i gestió de recursos hídrics.
El dossier constitueix una molt recomanable introducció a la problemàtica de l’aigua. D’altra banda, el lector interessat a aprofundir en el tema dels recursos hídrics i la seva gestió trobarà informacions i estadístiques a escala mundial en diversos repertoris de Nacions Unides: UNWater, Water Facts; Food and Agriculture Organization of the UN, Aquastat; i UNHabitat, World Cities Report. Així mateix, per a una panoràmica sobre la qüestió de l'aigua en diverses regions del món, resulta d'interès Erik Orsenna, L'avenir de l'eau, segon volum del seu Petit Précis de mondialisation, publicat per Fayard, a París, el 2008.
Per al debat sobre l'estatut jurídic de l'aigua i la seva consideració com a bé comú resulta molt estimulant la lectura d'Ugo Mattei, Beni comuni. Un manifesto, que ha vingut a constituir una mena de decàleg per als "neocomunistes" d'aquell país. L'autor, professor del Hastings College of the Law, University of Califòrnia i a la Universitat de Torí, va ser membre de la comissió Rodotà i és un dels més influents autors en el debat internacional sobre els béns comuns i la seva gestió. Ha estat publicada en castellà per Trotta, en traducció de Gerardo Pisarello. En aquesta mateixa línia es poden veure Commonwealth de Michael Hardt i Toni Negri, així com Commun, de Pierre Dardot i Christian Laval.
Així mateix, respecte a la relació entre la problemàtica de l'aigua i el canvi climàtic es pot consultar Martí Boada i David Saurí, El canvi global, Rubes, 2002. Sobre els mites sobre les dinàmiques demogràfiques i la seva incidència acaba d'aparèixer una molt interessant col·lecció d'assajos: Demografia i posverdad. Estereotipos, distorsiones y falsedades sobre la evolución de la población, editada per Andreu Domingo i publicada per Icària.
Finalment, sobre la qüestió de l'aigua a Espanya Erik Swyngedouw ha publicat LiquidPower. Contested Hydro-Modernities in Twentieth-Century Spain, MIT Press, 2015, que s'ha convertit en una obra de referència. Tant David Saurí com Jorge Olcina han publicat així mateix múltiples articles acadèmics sobre el tema que es poden trobar als repositoris de referència (Academia.edu, Research Gate, Google Scholar). Per la seva banda, la Fundació Nova Cultura de l'Aigua ha produït una interessant col·lecció de quaderns sobre la gestió i el govern de l'aigua en el marc de l'Observatori de Polítiques de l'Aigua.

Venècia, una làmpada encesa

L'1 de juny de 2015, el diari El País publicava una llarga entrevista amb Ada Colau, que tot just una setmana abans havia guanyat les eleccions municipals a la ciutat de Barcelona. En referir-se a la qüestió del turisme, la futura alcaldessa afirmava "si no volem ser com Venècia, algún límit de càrrega del turisme haurem de posar a Barcelona". Un any i mig després, el gener de 2017, l'ajuntament de Barcelona aprovaria, de manera gairebé simultània i després de no poques dificultats, un Pla Estratègic del Turisme i un Pla Especial Urbanistic de l'Allotjament Turistic.
"Si no volem ser Venècia...": la ciutat adriàtica ha acabat sent l'epítome dels riscos que el desenvolupament turístic pot suposar per a les ciutats: l'especialització econòmica a ultrança, la progressiva reducció de la població local, la sobreocupació dels serveis, la banalització dels espais públics,... La veritat és que, malgrat tot, Venècia ha donat reiterades mostres de capacitat de resistència i de resiliencia. Però la imatge, per bé i per mal, ja està fixada.
No és, potser, d'estranyar que així sigui. De fet, fa més de tres dècades Fernand Braudel havia retratat ja, amb perspectiva històrica, el fenomen: "Venècia ha inventat segurament el turisme de masses. No ja les ràpides excursions dels plaçons de l'aristocràcia europea acompanyats dels seus severs companys de viatge, sinó l'arribada en massa de qui vol riure, divertir-se, viure i, per un instant, oblidar-ho tot. Venècia és literalment invadida d'aquests visitants que en grans números doblen la seva població" (F. Braudel, Venezia. Immagine di una città, Bologna, Il Mulino, 1984).
De llavors ençà la dinàmica no ha fet més que afermar-se, fins al punt que els habitants de la ciutat de la llacuna, desplaçats pels usos turístics, han disminuit fins a quedar reduïts a prop de 50.000 persones, tres vegades menys dels que hi vivien en acabar la Segona Guerra Mundial. El nombre de presències turístiques, sempre difícils de comptar, s'estima en 30.000.000 anuals.
Resultaria de tota manera injust blasmar exclusivament la ciutat i els seus habitants, atribuïnt-los tota la responsabilitat d'aquesta evolució. Braudel ho explicava a través d'una bella figura: "Entrats per la finestra oberta, el insectes nocturns, les papallones d'ales inquietes, cauen sobre la meva làmpada que llença una llum massa forta. Impossible de rebutjar-les o retornar-les d'allà on són vingudes. Si hi pensem bé, és Venècia la que crea magistralment l'espectacle, sense fer més que acollir-lo, atraient-lo cap a si mateixa. És la làmpada encesa...". 
Venècia seria doncs com un far rutilant, d'una potència excepcional, per la seva singularitat, per la seva bellesa. És això el que la fa alhora atractiva i relativament fràgil, des del punt de vista ambiental, i també social. Però si extraordinaris són els problemes que la ciutat pateix, també ho és el seu potencial. L'existència de dues de les universitats més prestigioses d'Itàlia (Ca' Foscari i l'IUAV), la presència d'algunes de les més importants fundacions culturals internacionals, la qualitat única de la seva estructura urbana i el seu patrimoni,... Tot plegat, suggereix oportunitats extraordinàries per tal de diversificar l'economia i trencar el monoconreu turístic. Des d'aquest punt de vista, moltes ciutats voldrien ser Venècia.
Les ciutats que coneixen l'impacte de l'activitat turística fan doncs bé de mirar allò que ocorre a la ciutat italiana. Hi veuran reflectits els perills que comporta el turisme entès com a consum de massa d'uns béns comuns irremplaçables. Hi trobaran també l'alegria i el plaer que el dret a la mobilitat i al lleure poden representar per a grans masses de població. I segurament n'acabaran extraient una conclusió ineludible: allò que s'anomena turisme de qualitat no depèn només -ni tan sols en primer lloc- del volum dels fluxos. La qualitat del turisme depèn també de que els seus beneficis (i càrregues) es distribuexin de manera equitativa entre tota la població -autòctona i visitant- i entre tots els barris de la ciutat.

[Fotografia: O. Nel·lo] 

Santiago de Chile: riscos ambientals i gestió urbana

El riu Mapocho al seu pas
per Providencia, Santiago, 18.04.2016

Les pluges que caigueren amb força sobre la regió central de Chile entre els dies 15 i 17 d’abril, acumularen en poques hores de 50 i 100 mm, el triple del que sol caure normalment a l’inici de la tardor austral en aquesta zona. La precipitació, a més, tingué la peculiaritat de produir-se en forma de pluja fins a altures molt elevades de la serralada andina, de tal forma que la cota de neu, que habitualment es troba en aquesta època poc per sobre els 1.000 m., es situà ben per sobre els 3.000 m.

Com a resultat, es produïren grans crescudes dels rius Maipo i Mapocho, que creuen bona part de la conurbació de Santiago de Chile,  les quals tingueren com a conseqüència més aparatosa unes notables inundacions a la comuna de Providencia, prop, precisament del centre de negocis de la capital. Segons el intendente metropolità, Claudio Orrego, la responsabilitat de la inundació es degué en bona mesura a la mala gestió de les obres d’una concessió viària privada, la Costanera Norte. Les inundacions comportaren també talls d’electricitat, que diumenge dia 17 afectaven encara més de 47.000 habitatges.

De tota manera, la conseqüència més greu i notable de l’episodi fou la interrupció del subministrament d’aigua potable a gran part de la regió metropolitana de Santiago. La companyia subministradora, Aguas Andinas, afirmà que s’havia produït una gran entrada de fangs a les captacions d’aigua, de tal manera que aquesta presentava una “turbulència extrema”. El principal tall de subministrament s’inicià a les 12 h del migdia de dissabte dia 16 i es va perllongar fins el dilluns dia 18, quan paulatinament es va anar restablint el servei. La interrupció va abastar 29 comunas (municipis) de l’aglomeració de Santiago i afectà més de 4 dels 7 milions d’habitants de l’aglomeració.

Davant dels problemes sanitaris, funcionals i econòmics que suposa la manca d’aigua durant gairebé 48 hores per un volum tan extraordinàriament elevat de població, les autoritats –avesades, val a dir-ho, a tractar amb els efectes de riscos naturals- van habilitar 200 punts de distribució d’aigua i un centenar de camions cisterna. Així mateix, es va ordenar el tancament de les escoles i dels centres d’ensenyament superior, i es va recomanar a les empreses que admetessin una certa flexibilitat horària als treballadors. En la polèmica posterior, diputats de diversos partits afirmaren que l’origen del problema s’ha de cercar en la privatització dels serveis hídrics de la capital i en mancances d’inversió en infraestructures per part de l’empresa gestora. 

Cortes de Agua, comunas Área Metropolitana de Santiago
Domingo, 17.04.2016, https://aguasandinas.cl/contingencia

Alguns mitjans han relacionat amb el fenomen de el Niño aquests episodis meteorològics extrems, que s’han reproduït en dies posteriors en d’altres regions del país, fins al punt de causar desgràcies personals. Els experts afirmen que  aquestes alteracions en el règim meteorològic poden tenir origens diversos, però cada vegada més sovint poden considerar-se com a manifestacions del canvi climàtic, de tal manera que fenòmens com els esmentats seran segurament més recurrents en els propers anys.

L’episodi d’aquest mes d’abril a Santiago de Chile no pot ser doncs considerat un fet aïllat. Més aviat és una indicació –una més- de la necessitat de les ciutats d’adaptar-se als requeriments del canvi climàtic i de fer tot el què sigui possible per tal de prevenir els factors que el causen. També planteja nombrosos interrogants sobre la conveniència i els efectes de la privatització d’infraestructures, béns comuns i serveis bàsics.

Julio Cortázar va incloure en les pàgines inicials de La vuelta al día en ochenta mundos (1967) una miniatura en prosa titulada “Manera sencillísima de destruir una ciudad” que semblaria gairebé pensada per l’ocasió: “Se espera, escondido en el pasto, a que una gran nube se sitúe sobre la ciudad aborrecida. Se dispara entonces la flecha petrificadora, la nube se convierte en mármol, y el resto no merece comentario”. Però el què amenaça avui les nostres ciutats no és cap arquer malèvol, sinó la incapacitat de fer front als reptes que el riscos ambientals plantegen, les desigualtats socials i la manca de tutela dels béns comuns. 

[Imatges: O. Nel·lo/Aguas Andinas]

Ugo Mattei: béns comuns, defensa del paisatge i lluites constituents

El debat sobre els béns comuns -la seva reivindicació, gestió i defensa- segueix guanyant rellevància en la situació de crisi econòmica i política per la que travessem. La noció, que, com ja hem tingut ocasió d’exposar aquí en d’altres ocasions, no es troba exempta de problemes conceptuals i pràctics, s’aferma així com una de les línies de major vitalitat i interès en el camp de la política i de les ciències socials contemporànies. Un dels àmbits on el concepte pot ser de major aplicació és, sens dubte, el del paisatge, que, per dir-ho amb paraules de la Convenció Europea del Paisatge és “element fonamental del benestar individual i social”, la protecció, gestió i planificació del qual “impliquen drets i responsabilitats per a tothom”.

Precisament sobre el tema “El paisatge com a bé comú”, l’Observatori del Paisatge de Catalunya ha organitzat un seminari, celebrat a l’Ateneu Popular de 9 Barris el dia 11 d’abril. La trobada fou oberta pel jurista italià Ugo Mattei, amb una intervenció titulada Difesa del paesaggio e lotte costituenti nel diritto moderno. Mattei, professor de la Universitat de Torí i de la Universitat de California a San Francisco, és autor del volum Beni comuni: un manifesto (Laterza, 2011), que tanta repercussió ha tingut a Itàlia. Fou, així mateix, membre destacat de la comissió presidida pel també jurista Stefano Rodotà que elaborà una interessant proposta legislativa sobre el tema. S’inclouen a continuació les notes derivades de la seva intervenció, en el benentès que aquestes no poden recollir de manera completa la riquesa de propòsits expressats per l’autor i que els errors o males interpretacions que eventualment hi figurin són de la nostra exclusiva responsabilitat.

La noció de bé comú és una de les poques diccions dominants en el debat contemporani que no té un origen neoliberal. A diferència de termes com productivitat, competència, emprenedoria, la noció de bé comú ha estat impulsada des de baix, ha crescut i s’ha afirmat des de sota de les runes de la modernitat. En efecte, la noció de bé comú descansa necessàriament en la noció de procés. De la mateixa manera que no hi ha paisatge ni territori sense els subjectes que li donen vida, sense les comunitats que l’animen i l’estructuren, l’existència dels béns comuns descansa necessàriament en la definició del dret com a procés constituent, no com una realitat estable sinó com quelcom que es troba en permanent procés de de canvi, subjecte als avatars de la societat.  

Aquesta visió del dret (o del paisatge) com a procés constitueix una impugnació de la seva interpretació reaccionària, externa a la societat que l'engendra. Per això, la lluita per la defensa dels béns comuns representa una ofensiva radical contra alguns dels principals pressupòsits filosòfics de la modernitat, segons els quals hi ha la possibilitat d’establir una realitat objectiva, exterior al subjecte. Com és sabut, la modernitat ha comportat l’intent de construir una noció del dret separada de qualsevol possibilitat individual o col·lectiva de transformació, basada en una visió positivista del món, la que el concep dividit en dues esferes: allò que és/allò que hauria de ser; la realitat/el desig; la societat/el dret; l’economia/la política; els fets/els valors;... Són aquests pressupòsits els que han permès, també, l’afirmació de l’home com a individu, l’objectivització de la natura i l’emancipació de la humanitat del seu entorn ecològic.

El projecte de la modernitat ha possibilitat, certament, grans avenços, aquells que hem conegut com el “progrés”. Però ha suposat també notables pèrdues. Una de les més destacades és la transformació dels béns comuns -és a dir, d’aquells béns essencials per al benestar de les persones que han de ser tutelats i salvaguardats per al gaudi de les generacions presents i futures- en capital. Això s’aplica tant als béns comuns socials, com als naturals, o a aquells que són el fruit del diàleg de la societat amb la natura, com el paisatge.

Si els temps pre-moderns es caracteritzaven per una gran disponibilitat de béns comuns i una gran escassedat de capital, avui hem arribat a la situació inversa. No es tracta, òbviament, de mitificar les condicions de vida en la societat precapitalista, que eren duríssimes, sinó de constatar que hem transitat d’una situació en la que hi havia una sobreabundància de béns comuns i una escassedat de capital cap a una altra en la qual, com han mostrat les darreres crisis financeres, hi ha una sobreabundància de capital i una creixent escassedat de béns comuns, de tal manera que béns necessaris per als drets fonamentals les generacions presents i futures són contínuament privatitzats i malmesos.

Aquest trànsit, la producció del capital que era necessària per a la transformació social, ha estat possible gràcies a l’existència de dues institucions: l’Estat i la propietat privada. Dues institucions, filles de la mateixa lògica de concentració de poder i d’exclusió de l’altre, que es troben en l'origen de la transformació dels béns comuns de valor d’ús en valor de canvi. Així, els béns comuns, tan abundants en les societat pre-modernes, han sigut apropiats bé pel privat, bé per l’Estat, tertium non datur.  De l’existència d’aquestes institucions destinades a transformar béns comuns en propietat han nascut bona part de les contraposicions bàsiques de la modernitat: Estat o propietat, Hobbes o Locke, dret públic o dret privat,... Contraposició que ha donat origen també a la més connotada de les dualitats polítiques: esquerra o dreta, segons la qual la primera voldria més Estat i la segona més propietat.

Per això, la noció de béns comuns és avui radicalment subversiva, ja que implica el trencament d’aquesta lògica. Constitueix l’afirmació d’un tercer pol de referència: l’afirmació que avui la contraposició essencial no rau entre Estat i propietat, sinó entre capital i béns comuns. Des del punt de vista polític, se’n segueix que el problema fonamental és que seguim tenint institucions basades en la capacitat de transformar béns comuns en capital, quan allò que seria necessari per assolir major sostenibilitat i major equitat és exactament el contrari, és a dir, institucions capaces de transformar capital en béns comuns.

D’aquí els atacs reiterats que la noció (i la defensa) dels béns comuns reben de dreta i esquerra. Els més habituals consisteixen en titllar-la d’utòpica, perquè es troba en contradicció oberta amb la realitat realment existent, amb la realitat del capitalisme. Davant d’això, és necessari assenyalar que avui la veritable utopia rau en afirmar tant que la humanitat podrà sobreviure a través del procés permanent de privatització d’allò que és necessari per a tothom, com que l’Estat pugui fer altre cosa que contribuir a aquest procés.

En efecte, resulta inconcebible que la transformació necessària es produeixi de dalt cap a baix, de l’Estat cap a la comunitat. Tan sols un cretí pot creure avui que l’Estat pot transformar propietat en béns comuns. Per això cal imaginar alternatives diverses, noves pràctiques que suposin la recreació de la subjectivitat col·lectiva. Només així s’aconseguirà avançar cap a la creació d’institucions capaces de reconstruir i defensar el béns comuns. Aquestes institucions existeixen i estan creixent –treballadors que ocupen fàbriques, veïns que defensen valls, ciutadans que gestionen serveis: són la llavor d’una reconstrucció de la comunitat que farà de la nostra vida quelcom més bell, més interessant i més divertit de viure. 

La nova tragèdia dels comuns (i les possibilitats d'evitar-la)

La voluntat de fer front als efectes de la crisi econòmica i de cercar una alternativa a la situació social i política esperona l’aparició de noves i interesants iniciatives. Algunes tenen per objectiu no només la defensa dels drets bàsics a través de la provisió de serveis i ajuts, sinó també l'apoderament dels ciutadans a l’hora de reclamar-los i d’avançar vers una major equitat social. Es tracta d'un conjunt d'iniciatives molt diverses, que van des de la defensa del dret a l'habitatge al suport de la població immigrada, a la creació de centres culturals alternatius, a la promoció de noves formes no monetàries d'intercanvi o a la construcció de plataformes de cooperació a través de la xarxa.

L'impuls d'aquestes iniciatives, en principi benemèrites, aplegades sovint sota la denominació imprecisa d’”innovació social”, no està tanmateix exempt de debat . Mentre alguns hi veuen la llavor d'un moviment de resistència cívica, de transformació social i de democràcia de base, altres les titllen de resistencialistes i el comunitaristes. Pitjor encara, en ocasions han pogut ser vistes com una desviació respecte la veritable qüestió clau: la defensa dels drets de la ciutadania a través de la provisió de béns i serveis públics. Davant d’aquestes imputacions, els seus defensors han afirmat que precisament allò que caracteritza aquests moviments és  la defensa dels béns comuns, és a dir d'aquells béns que, sent necessaris, finits i escassos, s'han de mantenir fora de la lògica del mercat i de la propietat (fins i tot de la pública) i a disposició de tots els membres de la comunitat .

La qüestió resulta de gran interès, però no es troba en absolut desproveïda de dificultats teòriques i pràctiques i ha generat, com és sabut, un allau de literatura (a Itàlia, per exemple, Laterza ha publicat, amb pocs mesos de diferència, una defensa aferrissa d’aquests postulats  -Ugo Mattei, 2011; Beni comuni. Un manifesto- i una crítica ferotge -Ermanno Vitale, 2013; Contro i beni comuni).

Des de la perspectiva crítica s’ha afirmat, en primer lloc, que la reclamació dels anomenats béns comuns s’associa en no poques ocasions amb la idealització de formes de vida comunitària i de propietat precapitalista. És una polèmica vella: si hom vol remuntar-se als clàssics, recordarà que ja el jove Marx, en les seves Cròniques sobre del debat de la Llei sobre el robatori de la llenya en la Dieta Renana (1842), en defensar el dret dels pagesos a recollir la llenya seca dels boscos, es guardava bé prou d’embellir les formes tradicionals de propietat i els drets de la comunitat sota l'Antic Règim. Al contrari, el seu objectiu consistia en mostrar, d'una banda, com la transformació del dret consuetudinari en dret racional burgès havia estat realitzada en benefici d'uns grups socials i en detriment d'altres, i, de l'altra, en assenyalar com l'exercici del dret a la propietat privada pot esdevenir contrari al benestar col·lectiu .

Més enllà de qüestions ideològiques i històriques, és també cert que la mateixa definició d'allò que entenem per béns comuns resulta problemàtica. En l'àmbit de les polítiques urbanes s'ha considerat sovint com a tals l'espai públic i els serveis bàsics (com l'educació i la sanitat universals). Tanmateix, resulta evident que l'espai públic pot ser objecte d'usos, regulacions i simbolismes excloents de determinats grups socials i que la prestació de serveis públics com l'educació o la sanitat pot transmetre valors contraris a la equitat social o de gènere. En aquest sentit, l'existència de serveis i espais públics de qualitat pot ser vista com una condició necessària per a l'accés als béns comuns, però no com una condició suficient i encara menys com el bé comú mateix.

Si la definició d'allò que entenem per béns comuns és complexa, la delimitació de la col·lectivitat a la qual s'associen resulta també espinosa. En el cas de les àrees urbanes, per exemple, una de les característiques bàsiques del procés d'urbanització capitalista és el d’aplegar els ciutadans de semblant extracció social i nivell de renda en barris o municipis separats. En aquest context,  s'ha de reconèixer a la comunitat d'un barri o municipi benestant el dret d'apropiar i gaudir en exclusiva dels "seus" béns comuns? com s’han de conjugar els interessos dels residents permanents en un àrea amb els dels que hi treballen, els visitants i els turistes, la percepció i expectatives dels quals respecte als béns comuns (el paisatge urbà, l'espai públic , els monuments, els equipaments culturals,...) poden no coincidir?

Finalment , la defensa de béns comuns en un context urbà dominat per les relacions de mercat pot tenir també efectes perversos. David Harvey ha exemplificat en el seu darrer llibre, Rebel cities (2013), aquesta paradoxa amb tota cruesa: "Una comunitat que lluita per mantenir la diversitat ètnica al seu barri i protegir-lo contra la gentrificació pot de sobte veure com els preus de la propietat (i els impostos) hi pugen per raó que els agents immobiliaris assenyalen el 'caràcter' del seu barri als més rics com un lloc multicultural, vital i divers. Una vegada el mercat hagi realitzat la seva tasca destructiva, no només els residents originals hauran estat desposseïts del bé comú que havien creat (i sovint fins i tot desplaçats de manera forçosa a través de l'increment de lloguers i impostos a la propietat), sinó que el mateix bé comú haurà estat tan desnaturalitzat que serà irreconeixible". Parafrasejant el cèlebre article de Garrett Hardin, Harvey ha anomenat aquests efectes perversos "la veritable tragèdia dels comuns urbans del nostre temps" .

De fet, les impugnacions que es poden adreçar a la lògica dels béns comuns no difereixen excessivament de la que poden rebre les actuacions de rehabilitació urbana i sonaran familiars a qualsevol urbanista progressista. Es tracta d'objeccions en absolut menyspreables, però que, dutes a l'extrem, comportarien la impossibilitat d'escometre cap actuació urbana tendent a millorar les condicions dels sectors socials més desfavorits sense haver transformat prèviament de manera completa les estructures econòmiques i socials.

Tanmateix, pot argüir-se també, que sense necessitat d’esperar aquella transformació social completa i taumatúrgica, els avenços que aquestes iniciatives aconsegueixin en cada cas, tot i no ser permanents i segurs, poden contribuir a apropar-s’hi. Això sí, com ja hem tingut ocasió de comentar en d’altres ocasions, l'impacte positiu i la possibilitat de perviure de cada acció comunitària dependrà en molt bona mesura no només dels seus objectius i realització concreta, sinó també de la seva voluntat i capacitat de no restar una iniciativa aïllada sinó de contribuir a la modificació profunda les relacions polítiques i socials.