El debat sobre els béns comuns -la seva
reivindicació, gestió i defensa- segueix guanyant rellevància en la situació de
crisi econòmica i política per la que travessem. La noció, que, com ja hem tingut ocasió d’exposar aquí en d’altres ocasions, no es troba exempta de
problemes conceptuals i pràctics, s’aferma així com una de les línies de major vitalitat
i interès en el camp de la política i de les ciències socials contemporànies. Un
dels àmbits on el concepte pot ser de major aplicació és, sens dubte, el del
paisatge, que, per dir-ho amb paraules de la Convenció Europea del Paisatge és “element
fonamental del benestar individual i social”, la protecció, gestió i
planificació del qual “impliquen drets i responsabilitats per a tothom”.
Precisament sobre el tema “El paisatge com a bé comú”, l’Observatori del Paisatge de Catalunya ha organitzat un seminari,
celebrat a l’Ateneu Popular de 9 Barris el dia 11 d’abril. La trobada fou
oberta pel jurista italià Ugo Mattei, amb una intervenció titulada Difesa del paesaggio e lotte costituenti nel
diritto moderno. Mattei, professor de la Universitat de Torí i de la
Universitat de California a San Francisco, és autor del volum Beni comuni: un manifesto (Laterza,
2011), que tanta repercussió ha tingut a Itàlia. Fou, així mateix, membre destacat de la comissió
presidida pel també jurista Stefano Rodotà que elaborà una interessant proposta legislativa sobre el tema. S’inclouen a continuació les notes derivades de la
seva intervenció, en el benentès que aquestes no poden recollir de manera
completa la riquesa de propòsits expressats per l’autor i que els errors o males interpretacions que eventualment hi figurin són de la nostra exclusiva
responsabilitat.
La noció de bé comú és una de les poques diccions dominants en el debat
contemporani que no té un origen neoliberal. A diferència de termes com
productivitat, competència, emprenedoria, la noció de bé comú ha estat
impulsada des de baix, ha crescut i s’ha afirmat des de sota de les runes de la
modernitat. En efecte, la noció de bé comú descansa necessàriament
en la noció de procés. De la mateixa manera que no hi ha paisatge ni territori
sense els subjectes que li donen vida, sense les comunitats que l’animen i l’estructuren,
l’existència dels béns comuns descansa necessàriament en la definició del dret
com a procés constituent, no com una realitat estable sinó com quelcom que es troba en permanent procés
de de canvi, subjecte als avatars de la societat.
Aquesta visió del dret (o del paisatge) com a
procés constitueix una impugnació de la seva interpretació reaccionària, externa a la
societat que l'engendra. Per això, la lluita per la defensa dels béns comuns representa
una ofensiva radical contra alguns dels principals pressupòsits filosòfics de
la modernitat, segons els quals hi ha la possibilitat d’establir una realitat
objectiva, exterior al subjecte. Com és sabut, la modernitat ha
comportat l’intent de construir una noció del dret separada de qualsevol
possibilitat individual o col·lectiva de transformació, basada en una visió
positivista del món, la que el concep dividit en dues esferes: allò que és/allò
que hauria de ser; la realitat/el desig; la societat/el dret; l’economia/la política;
els fets/els valors;... Són aquests pressupòsits els que han permès, també, l’afirmació
de l’home com a individu, l’objectivització de la natura i l’emancipació de la
humanitat del seu entorn ecològic.
El projecte de la modernitat ha possibilitat,
certament, grans avenços, aquells que hem conegut com el “progrés”. Però ha
suposat també notables pèrdues. Una de les més destacades és la transformació
dels béns comuns -és a dir, d’aquells béns essencials per al benestar de les
persones que han de ser tutelats i salvaguardats per al gaudi de les
generacions presents i futures- en capital. Això s’aplica tant als béns comuns
socials, com als naturals, o a aquells que són el fruit del diàleg de la societat amb la natura, com el
paisatge.
Si els temps pre-moderns es caracteritzaven
per una gran disponibilitat de béns comuns i una gran escassedat de capital,
avui hem arribat a la situació inversa. No es tracta, òbviament, de mitificar
les condicions de vida en la societat precapitalista, que eren duríssimes, sinó
de constatar que hem transitat d’una situació en la que hi havia una
sobreabundància de béns comuns i una escassedat de capital cap a una altra en
la qual, com han mostrat les darreres crisis financeres, hi ha una
sobreabundància de capital i una creixent escassedat de béns comuns, de tal
manera que béns necessaris per als drets fonamentals les generacions presents i futures són contínuament
privatitzats i malmesos.
Aquest trànsit, la producció del
capital que era necessària per a la transformació social, ha estat possible gràcies
a l’existència de dues institucions: l’Estat i la propietat privada. Dues
institucions, filles de la mateixa lògica de concentració de poder i d’exclusió
de l’altre, que es troben en l'origen de la transformació dels béns comuns de valor d’ús en
valor de canvi. Així, els béns comuns, tan abundants en les societat pre-modernes, han sigut apropiats bé pel privat, bé per l’Estat, tertium non datur. De l’existència d’aquestes institucions
destinades a transformar béns comuns en propietat han nascut bona part de les
contraposicions bàsiques de la modernitat: Estat o propietat, Hobbes o Locke,
dret públic o dret privat,... Contraposició que ha donat origen també a la més
connotada de les dualitats polítiques: esquerra o dreta, segons la qual la
primera voldria més Estat i la segona més propietat.
Per això, la noció de béns comuns és avui
radicalment subversiva, ja que implica el trencament d’aquesta lògica.
Constitueix l’afirmació d’un tercer pol de referència: l’afirmació que avui la
contraposició essencial no rau entre Estat i propietat, sinó entre capital i
béns comuns. Des del punt de vista polític, se’n segueix que el problema
fonamental és que seguim tenint institucions basades en la capacitat de
transformar béns comuns en capital, quan allò que seria necessari per assolir
major sostenibilitat i major equitat és exactament el contrari, és a dir,
institucions capaces de transformar capital en béns comuns.
D’aquí els atacs reiterats que la noció (i la
defensa) dels béns comuns reben de dreta i esquerra. Els més habituals consisteixen
en titllar-la d’utòpica, perquè es troba en contradicció oberta amb la realitat
realment existent, amb la realitat del capitalisme. Davant d’això, és necessari
assenyalar que avui la veritable utopia rau en afirmar tant que la humanitat podrà
sobreviure a través del procés permanent de privatització d’allò que és necessari
per a tothom, com que l’Estat pugui fer altre cosa que contribuir a aquest
procés.
En efecte, resulta inconcebible que la
transformació necessària es produeixi de dalt cap a baix, de l’Estat cap a la comunitat.
Tan sols un cretí pot creure avui que l’Estat pot transformar propietat en béns
comuns. Per això cal imaginar alternatives diverses, noves pràctiques que
suposin la recreació de la subjectivitat col·lectiva. Només així s’aconseguirà avançar
cap a la creació d’institucions capaces de reconstruir i defensar el béns
comuns. Aquestes institucions existeixen i estan creixent –treballadors que
ocupen fàbriques, veïns que defensen valls, ciutadans que gestionen serveis:
són la llavor d’una reconstrucció de la comunitat que farà de la nostra vida
quelcom més bell, més interessant i més divertit de viure.
