1 d'octubre: geografia política del vot i del conflicte

"Sous tension a Barcelone",
infografia de Le Monde, 30.09.2017

Els fets que s'han produït a Catalunya el dia 1 d'octubre han estat considerat execrables fins i tot per moltes persones que no compartien la forma com s'ha convocat el referendum i tenien molts dubtes sobre la seva oportunitat. L'acció de les forces d'ordre públic de l'Estat per evitar la consulta ha acabat comportant un seguit d'agressions contra ciutadans indefensos i, en la immensa majoria del casos, pacífics. Les imatges que s'han pogut veure en els mitjans de comunicació han merescut la condemna de la premsa internacional. Helen Catt, cap de l'equip d'experts internacionals que ha monitoritzat el procés electoral per invitació de Diplocat ha afirmat: "ahir vam ser testimonis de fets que cap monitor d'eleccions hauria d'haver vist mai, i esperem no haver-ho de veure mai més". A més del dolor dels ferits i dels maltractats, a més de la conculcació dels drets d'expressió i de reunió, són molts els que consideren que els esdeveniments de la jornada amplien de manera molt considerable la fractura de part considerable de la societat catalana envers l'Estat espanyol. S'allunya així la possibilitat d'una solució negociada al conflicte que, com ja hem tingut ocasió d'exposar d'altres vegades, sembla l'única possible.

Generalitat de Catalunya,"Resultats del referèndum de l'1 d'octubre",
Govern.cat, en 2', 2.10.2017

Com sempre en aquests casos, resulta difícil comprendre la lògica de l'actuació i dels seus efectes. Tanmateix, de la lectura atenta de les cartografies fragmentàries dels esdeveniments que s'han publicat, se'n poden seguir una sèrie de reflexions interessants. Vegem-ho, amb l'advertiment de que no es tracta d'altra cosa que d'unes notes d'urgència. A més totes les anàlisis s'han de matisar pel fet que no s'ha pogut votar amb normalitat: no hi ha hagut una campanya amb participació de totes les opcions, el vot s'ha fet enmig de múltiples dificultats i deficiències formals i nombrosos col·legis (aquells on estaven censat 770.000 votants, segons el Govern) han estat clausurats durant la jornada.

Les continuïtats en les diferències territorials del vot. Les dades provisionals donades a conèixer avui

pel Govern de la Generalitat, que apleguen els resultats de la votació per vegueries, permeten constatar una notable continuïtat amb els comportaments observats ara fa tres anys en motiu de la consulta del 9 de novembre 2014. En primer lloc, pel què fa a la participació, el nombre total de vots

Ara, 2.10.2017,

a partir de dades Generalitat de Catalunya

emesos, 2.2 milions es queda una mica per sota dels vots de la consulta del 9-N, 2,3 milions. Els percentatges més alts de particpació es corresponen a la Catalunya Central, l'Alt Pirineu i Aran, Girona, les Terres de l'Ebre i les Terres de Lleida, que en tots els casos superen el 50%. En canvi, el Camp de Tarragona i la Regió Metropolitana de Barcelona es troben per sota el 40% (36,8% el Camp i 39,1% l'àmbit metropolità). Els percentatges de vot van en la mateixa direcció. Mentre en la resta de territoris el "SI" se situa entre el 92,6% i el 94,7%, a la Regió Metropolitana aquesta opció es queda en el 87,7%. Hi ha, doncs, un 12,3% de votants metropolitans que, tot i voler participar en la controvertida votació, s'han decantat pel "NO" (9,9%), el vot en blanc (2,4%) o el vot nul (1%). En tots els casos aquests percentatges superen de molt els de la resta de vegueries i recorden l'existència d'un cert comportament diferenciat entre el vot metropolità i la resta. De tota manera, els percentatges de vots del "SI" en la consulta d'ahir superen els de l'opció "SI/SI" en la del 9-N, també a la regió metropolitana. Si ahir arribaven al 12,3%, fa tres anys superaven el 20% al Barcelonès, el Baix Llobregat i al Vallès Occidental. Això podria ser degut al caràcter escalonat de l'anterior consulta (la possibilitat de votar "SI/NO"), però també podria indicar un afebliment de l'espai intermedi en un context de creixent polarització.

J. Galán, J.M. Abad, D. Alameda, "Incidencias durante
la jornada de votación del referendum de este domingo"
El País, 1.10.2017  

Efectivitat i imatge de la repressió. La lectura dels mapes del incidents registrat, publicats a La Vanguardia, El País, ABC, Le Monde i The Guardian porta també a consideracions d'interès. En primer lloc destaca la localització dels incidents ressenyats. La Vanguardia i El País coincideixen a localitzar prop de la meitat dels incidents a la ciutat de Barcelona  (26 de 52 en el primer cas i 43 de 96 en el segon). Així mateix, segons aquest mitjans, els incidents ocorreguts a la Regió Metropoltiana en el seu conjunt representarien entre tres quarts i dos terços del total. Es produeix així la paradoxa de que el percentatge d'incidents més alt tendeix a concentrar-se allà on en termes relatius la participació és més baixa. En part, la qüestió podria deure's a que la visibilitat d'allò que ocorre a Barcelona distorsioni la percepció dels mitjans. Però podria pensar-se també que, precisament degut a aquesta visibilitat, l'esforç repressiu es concentra a la ciutat. Això sembla confirmar-se pel fet que -tal com mostra el mapa interactiu publicat per El País- de bona hora del matí es varen produir intervencions a Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona que, com en el cas de Sant Julià de Ramis, on havia de votar el president de la

L. Cano "Enfrentamientos con la policía y la guardia civil
ante el desafío a la orden judicial en los puntos de voto"
ABC, 1.09.2017 

Generalitat, tenien una clara finalitat d'imatge i de demostració que s'estava actuant en el conjunt del territori. De nou es constata que avui, en política, fins i tot quan s'exerceix amb finalitat repressiva, la imatge que es vol trasmetre té sovint tanta i més importància que l'efectivitat real. Però llavors, com explicar les accions, algunes molt violentes, que han tingut lloc en localitats tan petites com Fonollosa, Dosrius, Aiguaviva o Sarral? I si la preocupació per la imatge és tan gran com pot entendre's que s'hagi permès que el món sencer veiés escenes d'aquesta brutalitat? O era això precisament el que es perseguia?
La geopolítica dels conflictes. La distribució dels conflictes no sembla pas haver estat exempta de motivacions més contingents i peremptòries. Xoca, per exemple el contrast entre el nombre i la virulència dels conflictes que tingueren lloc a l'Hospitalet i Badalona, segona i tercera ciutat de Catalunya, respectivament. A la primera localitat, l'alcaldessa socialista va haver d'encarar-se amb la policia per aturar els incidents, mentre que a Badalona, on l'alcaldessa havia donat suport al referèndum, la jornada va transcórrer

"Mapa de los incidentes del referendum del 1-0"
La Vanguardia, 1.09.2017

sense enfrontaments remarcables. El periodista Enric Juliana recordava avui que Badalona és la més gran localitat de Catalunya que mai ha governat el Partit Popular i que aquest partit aspira a recuperar l'alcaldia en els anys propers. També contrasten les situacions de Terrassa i Sabadell, quarta i cinquena ciutat, respectivament: mentre en la primera la jornada va transcórrer amb tranquil·litat relativa, a Sabadell, on havien de votar la presidenta del Parlament i un dels més destacats dirigents de les entitats sobiranistes, hi varen haver incidents notables. La distribució territorial dels ferits sembla indicar, així mateix, la diversitat d'intensitat i caràcter de les actuacions policials. Segons les autoritats sanitàries, s'han hagut de lamentar 893 ferits, part dels quals han necessitat d'atenció hospitalària. Del total de ferits, 384 (el 43%) es corresponen a la Regió Metropolitana de Barcelona, proporció pràcticament idèntica a la dels col·legis electorals que s'hi localitzen (1.031 de 2.315). En canvi, les Comarques Gironines acumulen el 28% dels ferits (250) amb només el 16,6% dels col·legis de Catalunya.
Es tracta, prou que es veu, d'estadístiques ben lamentables. Potser algú ens podria retreure que, en aquestes hores crítiques, ens entretinguem a analitzar-les. Convé, tanmateix, recordar l'asseveració de l'economista Charles Bettelheim: "quan es deixa de comptar, són les penes de les persones allò que no es compta". 

Els efectes electorals de la segregació urbana

El diari El País publicava en la seva edició del dia 14 de novembre un interessant mapa amb els 30 barris d'Espanya on es va produir una major abstenció en les eleccions generals de l'any 2008. Les dades, elaborades a partir d'informacions del Ministeri de l'Interior, resulten especialment significatives, tant des del punt de vista polític com social.
A Catalunya es troben 8 dels 30 barris en qüestió: Gòtic (76% d'abstenció), Raval (58%), Marina del Prat Vermell (59%) a Barcelona; Sant Cosme (71%) a el Prat de Llobregat; la Mina (62%) a Sant Adrià del Besós; Llefià (68%) i Sant Roc (60%) a Badalona; i la Font de la Pòlvora (58%) a Girona. Com es pot veure, es tracta en tots els casos de barris on es concentren dèficits urbans severs i població amb altes necessitats socials. La situació en la resta de ciutats espanyoles resulta similar. Es dóna així la paradoxa de que aquells qui, en principi, tenen major necessitat de l'acció pública per tal de veure millorar la situació en la que es troben semblen els menys proclius a participar electoralment.

La dada ve a sumar-se a la preocupant correspondència entre les àrees amb major problemàtica urbana i social i el vot d'extrema dreta en les eleccions municipal, ja comentada aquí. Una i altra vindrien a suggerir que la segregació urbana -a més de representar una barrera adicional a la igualtat d'oportunitats- propiciaria en els barris desafavorits resultats electorals que poden considerar-se clarament contradictoris amb els interessos dels que hi viuen. No es tracta pas, ben cert, que la segregació urbana engendri les desigualtats socials i aquestes l'anonímia i la subordinació política, sinó que tots tres factors -desigualtats, segregació i dificultat d'articulació dels propis interessos, es potencien de manera recíproca i s'expressen conjuntament en l'espai urbà.
Caldrà analitzar amb detall els resultats de les eleccions del proper dia 20 de novembre per tal de comprovar si aquesta tendència, ja ben present en d'altres països europeus, es confirma també aquí. Seria una nova indicació, una més, de la urgència d'aixecar una alternativa política i econòmica que permeti avançar cap a la superació de les desigualtats socials i urbanes.

L'efecte Cerdà

La Universitat Politècnica de Catalunya acaba de publicar El efecto Cerdà. Ensanches mayores y menores. Es tracta d'un magnífic volum, potser fruit tardà de l'any dedicat a l'enginyer de Centelles, obra del professor Ángel Martín Ramos amb la col·laboració de l'urbanista Juli Esteban. 
El treball parteix de la hipòtesi que l'obra, teòrica i pràctica, de Cerdà va tenir una influència tal que reverberà, explícitament o implícitament, en bona part dels eixamples urbans projectats i desenvolupats a Espanya durant la segona meitat del segle XIX i el primer terç del segle XX. Per contrastar aquest proposició el llibre presenta un conjunt de vint anàlisis d'eixamples, des del de Madrid de 1860 fins el d'Elx de 1924, en la història i la morfologia dels quals els autors cerquen el rastre de l'obra de Cerdà. Així, per cada un dels casos estudiats es presenta una descripció històrica de la formulació del projecte, acompanyada sempre de nombroses reproduccions de la documentació original, imatges aèries de la realitat actual, el plano topogràfic de la ciutat resultant i una anàlisi morfològica -planimètrica i quantitativa- de l'ordenació pel què fa als usos del sòl, les parcel·les, els carrers i els nusos. Es tracta d'una feina ingent que ha comptat amb la col·laboració d'un bon nombre de doctorants i becaris del Departament d'Urbanisme i Ordenació del Territori de la UPC, al llarg de força anys. 
Pel què fa a Catalunya, a més del imprescindible estudi de l'eixample barceloní, el volum inclou els treballs de Juli Esteban sobre els principals eixamples menors de les ciutats catalanes projectats en aquest període (Sabadell, 1865, Vilanova i la Geltrú, 1876, Terrassa, 1878, Mataró, 1878 i Badalona, 1895). Es tracta d'unes aportacions d'un interès extraordinari elaborades ja fa temps i que han estat revisades i adaptades per l'obra. 
En conjunt els volum ofereix una imatge fascinant de la forma com les ciutats espanyoles, empeses per una burgesia més o menys ascendent, van voler donar resposta als reptes del moment -la higiene, els nous mitjans de transport, l'habitatge, les exigències de la producció industrial, la voluntat d'afavorir el negoci immobiliari, el simbolisme de l'espai públic,...- i la petja que l'obra de Ildefons Cerdà va deixar sobre aquest conjunt d'iniciatives i realitzacions. Davant la potència de l'empremta, la reflexió del lector ve de forma inevitable cap al present, no pas per la caure en la nostàlgia d'una etapa històrica i urbanística irrepetible, sinó per considerar quins haurien de ser els nous actors socials i els nous projectes capaços de construir la ciutat d'avui i de demà.