Suburbia, la nova Atenes?

 

"Annunciation", de Alberto Ortega (2023). Suburbia, CCCB

La magnífica exposició Suburbia, que pot visitar-se aquests dies en el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, porta a reflexionar sobre la recepció que la dispersió urbanística americana ha tingut entre nosaltres. S’ha afirmat sovint que, des dels seus inicis, l’expansió del suburbi americà i l’American way of life van ser celebrats i acceptats de manera acrítica a Catalunya i Espanya. Tanmateix, aquesta recepció favorable va tenir ja de molt bona hora excepcions notables.

Així, a finals dels anys setanta un jove economista català, que havia estudiat a Nova York i Baltimore, formulava una crítica radical a la suburbialització dels Estats Units, tot assenyalant-ne les contradiccions i els riscos. La configuració de les metròpolis americanes, explicava, era en bona mesura l’expressió de la pugna entre els grups socials a l’hora d’organitzar la ciutat, utilitzar el territori, repartir-se els recursos i distribuir les càrregues fiscals, fins el punt que les diverses classes socials havien quedat estretament identificades amb diferents espais urbans.    

Aquesta realitat s’havia exacerbat a partir del moment en el que la motorització i l’expansió metropolitana varen permetre la sortida de les classes mitjanes dels centres urbans. El white flight -l’envolar-se de les classes mitjanes blanques cap els suburbis- havia repercutit en els preus immobiliaris de les ciutats centrals i hi havia confinat la població més pobre, en bona part afro-americana. Les conseqüències, des del seu punt de vista, no podien ser més negatives:

“Si mirando a Norteamérica hemos de ver nuestro futuro (...) la experiència de lo que son las ciudades centrales de los Estados Unidos debería aterrarnos. Una sucesión inexplicable de lujo y podredumbre; de intensidad de uso y suelo abandonado, arrasado como en Berlín en 1945; de ghettos, “pequeñas Italias” y rascacielos. Apariencia de una sociedad no estructurada, sin centro”. 

En canvi,

“Los kilómetros de suburbio inacabable donde duermen los managers, pero también los funcionarios de la ciudad central y una parte de la classe obrera [constituyen]  la auténtica ciudad de los ciudadanos norteamericanos, de los yanquis con carnet, no marginados, dotados de los necesarios atributos de raza y cultura. El margen y los marginados están en el centro geográfico”.

A partir d’aquí, el nostre autor establia un símil agosarat: el suburbi s’ha convertit en la nova Atenes, proclamava, lloc de residència de ciutadans lliures i iguals. En canvi, la ciutat central ha quedat relegada al regne de la natura, allà on viuen els bàrbars, privats de drets i carregats d’obligacions. Aquells bàrbars que Aristòtil equiparava a les bèsties. La configuració de la metròpolis americana a través del procés de suburbialització venia a ser així l’expressió de l’exacerbació de la segregació residencial, és a dir, de la tendència dels grups socials a separar-se sobre l’espai en funció de la seva capacitat d’escollir lloc de residència.

El jove economista al que hem fet referència, ja ho heu endevinat, no és altre que Pasqual Maragall i Mira, que tot just tres anys després d’escriure aquesta diagnosi descarnada sobre “El suburbio americano” esdevindria alcalde de Barcelona. De fet, en bona mesura, les polítiques que va impulsar a l’Ajuntament, sobretot en els primers anys en que en va exercir l’alcaldia, no s’expliquen sense tenir en compte els ensenyaments i els temors derivats de la seva experiència americana: la voluntat de retenir a tot cost les classes mitjanes a la ciutat, les actuacions de rehabilitació dels barris, la defensa de un govern metropolità que assegurés la redistribució fiscal. Deixem, però per una altra ocasió aquestes qüestions.

Aturem-nos, en canvi, en dos aspectes dels seus raonaments, que gairebé mig segle després, resulten de particular interès i actualitat. La primera té a veure en la relació entre dispersió urbana i separació dels grups socials sobre l’espai. Direu, amb raó, que a Barcelona la segregació ha estat un fenomen consubstancial al procés d’urbanització contemporània, de Cerdà fins els nostres dies. Tanmateix, en les darreres dècades s’ha produït una novetat important:  amb l’ampliació de l’àrea urbana i la dispersió de la urbanització, la segregació ha saltat a l’escala metropolitana.

Així, allò que avui s’especialitza socialment no són ja els carrers o els barris de cada localitat, sinó municipis i fins i tot eixos metropolitans sencers. D’aquesta manera, s’han configurat eixos de benestar supramunicipals en els que es detecta una relació entre densitat residencial i distribució espacial de la renda: no tots els grups benestants viuen en dispers, ni tots els vulnerables viuen en concentrat, però en l’àmbit metropolità, els municipis amb renda mitjana per càpita més elevada solen correspondre’s a poblament dispers -Matadepera, l’Ametlla del Vallès o Alella- i els de renda més baixa es compten entre els més densos -l’Hospitalet, Santa Coloma de Gramenet o Badia.

La segona qüestió que ens resulta particularment útil de la crítica de Maragall a la suburbialització americana té relació amb la desigual distribució dels recursos públics. En fugir de la ciutat central, deia, els rics no només obtenen el confort i la seguretat de viure entre ells, sinó que paguen relativament menys impostos. En canvi, en les localitats on es concentren els sectors de renda més baixa, la despesa social i els impostos han de ser necessàriament més elevats.

El nostre sistema fiscal local és molt divers al dels Estats Units. Tanmateix, la combinació entre metropolitanització, segregació i manca de consolidació fiscal provoca, també, molt notables diferències en la distribució dels recursos públics. Si prenem tots els municipis de la regió metropolitana de Barcelona, deixant la capital apart, i els agrupem per quartils segons els recursos per càpita dels que disposen els respectius ajuntaments, veurem que el 76% de la població més vulnerable resideix en localitats que pertanyen al quartil amb menys ingressos per càpita. Es dona així la paradoxa de que aquells que menys tenen i de més serveis socials precisen acaben residint en les localitats amb menor capacitat per prestar-los. 

Aquestes són, segurament, les principals lliçons que podem extreure del debat sobre la dispersió urbana Nord-americana: primera, no es pot entendre la configuració de la ciutat sense tenir en compte les relacions de classe i les pugnes que se’n deriven; segona, no es pot construir una ciutat justa sense ordenar el territori i distribuir els recursos a escala metropolitana. Tant de bo que el Govern de la Generalitat sorgit de les eleccions del 12 de maig no oblidi aquests principis.

[Article publicat a El País. Quadern, 07.05.2024]

Quedar-se a casa no ha de ser un luxe

Accés principal a la Rocinha, Rio de Janeiro

Diversos mitjans han assenyalat que, a Catalunya, les primeres dades geo-referenciades sobre l’impacte de l’epidèmia del CoViD19 semblen indicar que aquest és més gran entre els grups socials més desafavorits que no pas entre els benestants. Es tracta de dades encara parcials, que cal analitzar amb tota prudència i que serà necessari confirmar en el futur.

En països com el nostre s’han adduït diverses explicacions possibles a aquesta distribució desigual. Entre les relatives a l’espai de vida de les persones, podria avançar-se la hipòtesi de que la més alta densitat poblacional dels barris vulnerables i la grandària més reduïda dels habitatges afavoriria el contagi. També es podria argumentar que la població més desafavorida no compta amb el mateix capital social i sistemes de suport a l’hora de fer front a les mesures de confinament.

Hi ha però una altra variable que podria ser de una importància crucial: la major o menor capacitat de persones pertanyents a diversos grups socials de reduir la seva mobilitat. A aquest respecte són molt interessants les dades de l’empresa Cuebiq que segueix els patrons de desplaçaments de 15 milions de telèfons mòbils cada dia als Estats Units d’Amèrica. Les dades mostren una destacada reducció de la mobilitat a les principals àrees metropolitanes del país. Així, des del 16 de març al 7 d’abril l’índex de mobilitat s’hi hauria reduït en 55,7%.

Ara bé, allò que aquí ens interessa destacar és que aquest reducció de la mobilitat afecta de manera molt diversa els grups socials. Així, tal com a partir d’aquestes dades es mostrava fa tres dies en el New York Times, als Estats Units la població de renda més alta ha reduït més i més aviat la seva mobilitat que no pas la de renda baixa. Tal com es pot veure en el gràfic, mentre el 10% més benestant de la població ja havia reduït la seva mobilitat en un 50% el dia 16 de març, el 10% més vulnerable no ho va fer fins tres dies més tard, el dia 19. A més, de llavors ençà, la mobilitat d’aquest grup s’ha mantingut destacadament més elevada que la del decil més afavorit.

Òbviament, l’explicació pot deure’s en el fet que els sectors benestants tenen més flexibilitat i recursos davant de les dificultats laborals i sovint treballen en sectors que més fàcilment poden adaptar-se al teletreball. En canvi, els grups més desafavorits, empleats més majoritàriament en els serveis bàsics, en situacions més precàries i amb menys estalvis disponibles, han de continuar desplaçant-se amb major intensitat.  “Location Data Says It All: Staying at Home During Coronavirus Is a Luxury”, titulava el diari.

Això mateix, però encara amb major acritud, ocorre a les metròpolis d’Amèrica Llatina. Des de Bogotà, una persona estimada, que treballa en els barris més desafavorits al sud de l’àrea urbana, m'explica “al barri on visc, per posar un exemple, moltíssima gent viu al dia, no tenen cap coixí o un coixí molt prim... com confines a famílies que mengen del que guanyen dia a dia?”. A Colòmbia el govern ha pres mesures amb relativa celeritat i acordà el confinament el 20 de març, però, pressionat segurament pels sectors econòmics, sembla que vol començar-lo a aixecar després de Pasqua, tot i les crítiques de l’alcaldessa de Bogotà. Les perspectives per a les properes setmanes no són gens falagueres.

La qüestió de la mobilitat, a diverses escales, sembla així mateix crucial en d’altres metròpolis llatino-americanes. Els col·legues de Santiago de Chile i de Rio de Janeiro indiquen que allí l’epidèmia sembla haver-se manifestat en primer lloc en els barris i municipis més benestants, que tenen una població amb major propensió als desplaçaments internacionals. De tota manera, s’espera la seva extensió cap als sectors més vulnerables, en part a través dels fluxos de mobilitat del servei domèstic que es desplaça sovint entre els dos tipus d’àrees. Un amic, professor de la Universitat Catòlica de Rio m’indica: “Ja han començat a sorgir casos a les favelas de Rio de Janeiro. Això és paorós, ja que resulta impossible parlar de distanciament social quan, a vegades, viuen 8 persones en una habitació de 6 metres quadrats... I si recordem que un nombre elevat d’habitants de les favelas pateix tuberculosi, l’escenari encara es complica més”.

Les desiguals possibilitats de restringir la pròpia mobilitat es dibuixen així com un factor essencial a l’hora de mesurar (i prevenir) els efectes socials de l’epidèmia. Lluny de dependre únicament de voluntat personal, la capacitat de quedar-se a casa és també (i sovint en primer lloc) una qüestió social. Les mesures de confinament són, sens dubte, una necessitat per a la salut personal i col·lectiva. Per tal de garantir-ne l'aplicació cal garantir -a través dels poders públics i de la solidaritat ciutadana- els mitjans de subsistència bàsics als més desafavorits. Arreu del món, mentre duri l'epidèmia, cal que quedar-se a casa, a més d'un deure social, sigui també un dret per a tothom.

[Foto: O. Nel·lo]

David Harvey: ciutat i cultura

Després de la presa de possessió de Donald Trump a la presidència dels Estats Units s'obren un conjunt d'incògnites importants tant per al conjunt de la societat i l'economia mundials, com, específicament, per a les polítiques urbanes. En aquest context,  és segurament pertinent recuperar les reflexions de David Harvey el proppassat 14 de novembre a Barcelona.
Les notes es corresponen al contingut de la seva conferència pronunciada el CCCB sobre el tema "Ciutat i cultura: el repte del turisme". El CCCB ha posat a disposició el vídeo de la intervenció.

David Harvey

Ciutat i Cultura: el repte del turisme

Centre de Cultura Contemporània de Barcelona

14 de novembre 2016 

I.                     

El principal problema del capitalisme contemporani és assegurar la taxa de retorn del capital financer. Hi ha quantitats ingents de capital disponibles cercant una taxa de retorn alta i segura. La seva possibilitat d’obtenir-la depèn essencialment de dos factors: la velocitat de circulació del capital i la capacitat de generar demanda de béns i serveis. El tercer seria el recurs a allò que s'ha anomentat la “destrucció creativa". 

II.

El capital necessita una velocitat de circulació sempre més alta per tal de mantenir la taxa de benefici. La velocitat més desitjable seria, de fet, aquella que s’apropés a 0: és a dir, la producció de béns i serveis que desapareguin en el moment de ser consumits. El més similar a aquest tipus de mercaderia són els espectacles, que es fonen en el mateix moment en que es presencien. Doncs bé, el turisme té, en bona mesura, també aquest caràcter. És ben cert que requereix d’inversions i de permanències, però la velocitat de circulació que genera és molt ràpida. A més, podríem afegir, reposa sovint en la privatització de béns comuns, que permet una acumulació per despossessió de la col·lectivitat. Això explica el seu esclat extraordinari en moltes ciutats i països del món. No es pot abordar, doncs, la problemàtica del turisme sense tenir en compte les dinàmiques econòmiques de fons que l’impulsen.

III.

L’impacte del turisme a la ciutat ens porta a la segona qüestió: la generació de la demanda a través de la transformació de la ciutat. Com ja s’ha explicat de manera reiterada [cf. The Enigma of Capital], les estratègies territorial són cada vegada més decisives per tal de superar, en la mesura del possible, les crisis del capitalisme. Si el capital no resol les seves crisis, sinó que les desplaça en l’espai, la transformació de les ciutats i el territori li permet també generar la demanda necessària per sortir dels espirals recessius. Un dels darrers grans exemples ha estat la inversió d’obres públiques a la Xina a partir de l’any 2007 quan, davant de la crisi de demanda dels principals mercats als que adreçava les seves exportacions (EUA i Europa) –crisi que generava un gran atur i posava en perill l’estabilitat política- ha emprès la construcció de noves ciutats enormes, en bona mesura encara buides, i ha estès 12.000 km de tren d’alta velocitat en menys d’una dècada.

IV.

Aquesta estratègia “keynesiana” també pot ser, paradoxalment, la que acabi adoptant Donald Trump als EUA. Trump, que és un developer, aconseguirà potser fer allò que els republicans varen impedir a Obama: rellançar l’economia a través d’una gran inversió en obres públiques. Ho farà a través de la generació de deute, i si els republicans no li deixen fer ho pactarà amb els demòcrates i ho podrà presentar, fins i tot, com un gran acord bipartidista. Això millorarà la condició del mercat de treball i reduirà la pressió sobre la qüestió migratòria. Així, després d’expulsar aquests dos milions de persones que diu que vol expulsar de manera immediata, podria justificar el manteniment de la resta. No s’ha de descartar que pugui obtenir èxits a curt termini. Ara bé, el gran perjudicat serà el medi ambient: serà un desenvolupament lleig, brut i contaminant com mai no s’ha vist fins a la data. Es tracta d’un nou episodi del continu salt d’escala de la inversió urbana del capital per tal de generar demanda: del París del Segon Imperi a la suburbanització americana del la postguerra mundial, de les obres públiques xineses als projectes de Trump.

V.

La qüestió urbana (i territorial) es troba així en el cor de la problemàtica de la crisi capitalista. Les ciutats es construeixen i es transformen avui per invertir i no pas per viure-hi. Cal fer front a aquesta dinàmica. Cal explorar, per exemple noves formes de propietat col·lectiva del sòl i l’habitatge que donin garanties d’estabilitat residencial sense haver de passar per la propietat privada (que acaba, gairebé sempre, generant més inseguretats que les que crea). Però els moviments urbans no poden ser sectorials. No es pot resoldre per separat el problema de l’habitatge, del turisme, de l’ambient o del transport. Calen polítiques de conjunt, transversals. De la capacitat de construir moviments ciutadans aptes per avançar en aquesta direcció en depèn no només el benestar de cada ciutat concreta, sinó també la possibilitat d’aturar la dinàmica destructiva del capital a la recerca del benefici a escala mundial.

[Imatge: CCCB]

La perequació urbanística: dret a la propietat i socialització de les plusvàlues

El precepte de la distribució equitativa dels beneficis i les càrregues de la urbanització ha estat un dels preceptes fonamentals de la legislació urbaística espanyola, com a mínim d’ençà de l’aprovació de la Llei del Sòl de 1956. De fet, el tema de la equidistribució o la perequació urbanística és un tema crucial, que pot referir-se, almenys, a dues qüestions: en la seva definició estricta, fa referència al repartiment dels beneficis i les càrregues de l’activitat urbanística entre els propietaris del sòl; en la seva accepció més àmplia, l’equidistribució pot ser entesa també com el procés de transferència de beneficis de l’activitat urbanística a la col·lectivitat.  

Ara bé, la qüestió de l’equidistribució no és, de cap manera, un tema privatiu de l’ordenament urbanístic espanyol. Al contrari, els règims urbanístics de cada país han hagut d’enfrontar d’una o altra forma la qüestió. D’aquí, precisament, la utilitat del volum Perequazione urbanistica. Materiali per la comparazione giuridica, que acaba d’aparèixer a Itàlia (G. Giappichelli Editore, Torino, 2015). El llibre, editat pel jurista Domenico D’Orsogna, professor de la Universitat de Sassari, ofereix una interessant panoràmica sobre la forma com la qüestió és afrontada a Itàlia, França, Espanya, Alemanya i els Estats Units d’Amèrica. Per al lector espanyol resulten de particular interès els quatre capítols que es refereixen a la pròpia experiència, obra, respectivament, de Martí Bassols, Marcos Vaquer, Santiago González Baras i Javier Piñol, i Maria Teresa Carballeira.

La lectura del llibre indueix a reflexions, de diversos ordres. La primera, i segurament més substantiva, es refereix als fonaments del problema, és a dir, al reconeixement dels drets del propietaris del sòl, o, si ho voleu, al mateix dret a la propietat del sòl. De fet, com ha mostrat l’economia clàssica –dels fisiòcrates a Marx- la propietat del sòl i les rendes que se’n deriven són institucions relativament externes al procés de producció de mercaderies i de creació de riquesa propi de les societats capitalistes. Encara més, alguns autors l’han descrit com una forma d’apropiació parasitària dels beneficis generats per les activitats productives i els serveis, per part d’uns propietaris que es troben sovint en una situació de monopoli. El debat contemporani sobre els béns comuns i la seva gestió ha tornat a posar d’actualitat aquesta qüestió essencial. De fet, si definim el sòl com un bé comú –a l’ensems de l’aigua, per exemple- o com un bé públic, la qüestió de la perequació es planteja, òbviament, en termes radicalment diversos.

La segona qüestió que suscita la lectura del llibre es refereix a la distinció entre el dret a la propietat del sòl i el contingut d’aquest dret: és a dir, el fet que el legislador pot considerar la propietat com un dret inalienable i, al mateix temps, establir que el contingut d’aquest dret –la forma com la propietat és utilitzada- resta subjecta a determinats vincles i és regulada per llei. El cas espanyol, explicat de forma diàfana del jurista Marcos Vaquer, forneix una mostra excel·lent d’aquesta distinció: el propietari del sòl té reconegut el dret a la propietat, però és la col·lectivitat la que, a través de les lleis i el planejament, estableix on, quan i com es pot desenvolupar el desenvolupament urbanístic. Aquesta decisió confereix, certament, al propietari certs beneficis i habilita la col·lectivitat a imposar certes obligacions: les cessions de sòl (per vialitat, zones verdes, serveis), el deure de cobrir els costos d’urbanització i l’obligació de transferir una part de les plusvàlues obtingudes a la col·lectivitat. Ara bé, aquest sistema, que –mal que bé- ha estat la base del procés urbanístic durant molts anys, es troba ara, en molts casos, tenallat per allò que el propi Vaquer ha denominat “l’urbanisme de la minusvàlua”: és a dir, aquella situació en la qual sovint els preus fan que no només resulti difícil generar plusvàlues, sinó fins i tot aconseguir cobrir les despeses d’urbanització per part dels propietaris.

La tercera reflexió a la indueix la lectura de les aportacions reunides en el llibre es refereix no ja al retorn de les plusvàlues a la col·lectivitat, sinó a la distribució de beneficis i càrregues entre els propietaris del sòl. Com és ben sabut, en el nostre ordenament el procediment més habitual per aconseguir aquesta finalitat és el procés de reparcel·lació: el procediment a través del qual cada un dels propietaris d’un àmbit d’actuació urbanística contribueix als costos i gaudeix dels beneficis de la urbanització en proporció al sòl que aporta. Ara bé, com és notori, aquest no és pas l’únic sistema d’actuació urbanística previst en la legislació: l’administració pública pot també expropiar els terrenys que considera necessaris per al desenvolupament urbà i després urbanitzar-los, ja directament, ja subjectant aquesta tasca a concurs públic. Tradicionalment l’expropiació ha estat un procediment poc emprat, principalment per raó que fa recaure sobre l’administració el cost d’adquisició i, eventualment, de la urbanització. Tanmateix, en temps de minusvàlues urbanístiques, davant la paràlisi del sector i en un context de crisi d’allò que s’ha anomenat “l’urbanisme dels propietaris”, potser l’actuació per expropiació podria tenir, en molts casos, importants avantatges.

La qüestió de la perequació porta doncs a reflexionar sobre temes que es troben en el mateix centre de la disciplina i la pràctica urbanística. La seva naturalesa pot fer pensar que es tracta de qüestions de caràcter tècnic, sobre les quals poden opinar i decidir únicament els professionals i les institucions. Això és un error: ni com a estudiosos, ni com a ciutadans podem desentendre’ns d’un tema que condiciona de manera directa la configuració i l’equitat de les nostres ciutats. 

El mite legal de la ciutat compacta

La qüestió de la densitat urbana és un dels temes principals de la pràctica i el debat urbanístic. De fet, l’evolució contemporània de la disciplina té els seus orígens, en bona mesura, en la preocupació pels efectes de la densitat excessiva de les ciutats sorgides de la revolució industrial. Tanmateix, durant els darrers cinquanta anys, en bona part de la teoria i la pràctica urbanística, la preocupació per l’alta densitat urbana s’ha anat veient reemplaçada per la inquietud suscitada pel fenomen invers: la proliferació de la urbanització de baixa densitat.

En efecte, tot i que ja hi havia, òbviament, antecedents anteriors, a partir de mitjans del segle XX la millora de les infraestructures de comunicació i, en particular, la generalització en l’ús de l’automòbil privat, han permès una extensió sense precedents dels espais urbanitzats, molts dels quals han adoptat densitats destacadament reduïdes. El fenomen, que té com expressió paradigmàtica la difusió de la urbanització als Estats Units d’Amèrica en els anys posteriors a la Segona Guerra Mundial i s’ha generalitzat, amb diverses variants, en molts països, ha estat assimilat a una “explosió de la ciutat”, en el sentit de que ha tingut com efecte la transmutació de la forma urbana tradicional i la dispersió de la urbanització sobre territoris molt amplis. Els efectes negatius d’aquesta dinàmica –en termes de l’artificialització del sòl, la mobilitat, el cost dels serveis, el consum energètic i la segregació social, entre d’altres- han portat a bona part de la teoria urbanística a propugnar la necessitat de limitar la proliferació dels assentaments de baixa densitat.

Aquesta preocupació s’ha anat obrint camí no només en el camp de la doctrina urbanística, sinó també del planejament i fins i tot de la normativa legal. Així, les directrius per la planificació territorial a Europa indiquen la necessitat de contenir els desenvolupaments de baixa densitat, diverses legislacions estatals (la espanyola, la italiana) han inclòs mesures concretes per tal de reduir l’anomenat “consum de sòl” i el planejament –ja sigui el territorial o l’urbanístic- tendeix a adoptar el criteri de la compacitat i la densitat urbana com a guia. Val a dir que, en aquest camp, el pas des dels pronunciaments de principis –més o menys retòrics- a les disposicions pràctiques no ha estat gairebé mai expedit, que les normatives adoptades solen ser recents i que la seva aplicació ha de ser dilatada en el temps. Per tant, resulta difícil de debatre’n encara els efectes. Tot i així, resulta indiscutible que la voluntat d’intervenir per tal d’aconduir o limitar els desenvolupaments urbans de baixa densitat va obrint-se pas, amb major o menor efectivitat, en la normativa urbanística europea (i també nordamericana).

Sobre aquest tema, d’importància crucial per a la pràctica urbanística i per a l’evolució de les nostres ciutats, el jurista Joan Amenós acaba de publicar un interessant assaig titulat El mito legal de la ciudad compacta (Bellaterra, Universitat Autònoma de Barcelona, 2015, 167 p.). Darrera aquest títol, volgudament provocatori, l’autor analitza el procés de dispersió de la urbanització als Estats Units d’Amèrica i a Europa Occidental; descriu el sorgiment del “mite de la ciutat compacta” en la cultura urbanística i la seva progressiva adopció per part de la legislació; i acaba oferint una breu panoràmica dels instruments normatius més habitualment utilitzats per tal de contenir-la: la planificació territorial, el planejament municipal i les legislacions sectorials.

En conjunt, l’obra d’Amenós, professor del Departament de Dret Administratiu a de la UAB, és una reflexió incisiva i intel·ligent, que cerca de trencar alguns dels llocs comuns sobre el desenvolupament urbanístic, la seva regulació i els seus efectes. Això el porta a adoptar posicions que resulten força contraposades, per exemple, a allò que en aquest àmbit propugna el planejament territorial vigent a Catalunya. Així, no només defensa que la dispersió urbana ja ocorreguda resulta molt difícilment reversible, sinó també que en molts casos no és convenient que l’Administració pública tracti de limitar nous desenvolupaments urbans dispersos, si aquests satisfan la demanda d’una part de la ciutadania.

Es dirà, amb raó, que algunes d’aquestes reflexions contenen munició eventualment utilitzable per aquells que propugnen una major desregulació dels usos del sòl. Podrà adduir-se també que resulten difícilment compatibles amb les conclusions de nombrosos estudis sobre els efectes ambientals de la dispersió urbana. Però no és negant el debat que la teoria i la pràctica urbanística avancen: els arguments del professor Joan Amenós mereixen ser escoltats i la seva discussió pot contribuir a moure les aigües, massa estancades, del debat urbanístic. 

Creixement econòmic i desigualtat social

Proporció de tots els ingressos detentat per l'1% més ric 
de la població dels Estats Units d''Amèrica
Font: The Increasingly Inequal United States ofAmerica. Income Inequality by State, 1917-2012,
 Washington, Economic Analysis Research Network 

Les expectatives de que el conjunt de les economies del sud d’Europa puguin retornar a experimentar enguany un moderat creixement fa necessari reflexionar sobre si aquest fet pot representar, per ell mateix, una inflexió a la tendència cap a l’increment de les desigualtats socials. Com sabem, aquesta ha estat un dels trets més característics i rellevants en l’evolució de les economies occidentals durant els darrers anys i ha estat explicada, en moltes ocasions, per part de responsables polítics i analistes com una conseqüència de la crisi.

De fet, les dades disponibles, coincideixen a confirmar de manera contundent l'existència i el vigor d'aquesta tendència durant els darrers anys, tant pel que fa a la distribució dels ingressos com de la riquesa. Així, per exemple, l'OECD (2014) en el seu Income Inequality Update, basat en la OECD Income Distribution Database, conclou que, durant primers cinc anys de la crisi econòmica (2007-2011), en els països que formen part de l'organització "la distribució d'ingressos entre capital i treball s'ha fet més desigual". L'informe alerta sobre el fet que en l'actual conjuntura "les llars més pobres tendeixen a perdre més i a guanyar menys", de manera que la desigualtat social s'incrementa de forma accentuada en la gran majoria dels països membres i, amb especial intensitat, en aquells "més afectats per la crisi: Espanya, Irlanda, Grècia, Estònia i Islàndia" (però també a França i Eslovènia).

Resultaria erroni, però, considerar que el fenomen afecta només als països més rics i associar l'increment de la desigualtat únicament als efectes de la crisi sobre els ingressos. El Global Wealth Report i el Global Wealth Data Box, elaborats pel Credit Suisse Research Institute, que ofereixen dades sobre la distribució de la riquesa per al conjunt de països del món i faciliten una perspectiva temporal més àmplia, permeten constatar com l'increment de la desigualtat és un fenomen d'abast planetari i de llarga durada. Tant és així, que la mateixa institució financera helvètica afirma que "una combinació de factors va provocar que la desigualtats en la riquesa tendissin a disminuir durant bona part del segle XX, suggerint el naixement d'una nova era. Aquesta tendència ara sembla haver-se aturat i, possiblement invertit”. D’aquesta manera, segons les seves dades, el 10% de la població mundial posseiria avui el 87,4% de la riquesa total i l'1% més ric concentraria pràcticament la meitat de la riquesa del planeta, és a dir el 48,2% del total (CSRI, 2014b: 124).

Les dades específiques per als Estats Units d'Amèrica que acaba de publicar el Economy Policy Institute (Estelle Sommeiller y Mark Price, The Incresingly Inequal United States of America, 2015), confirmen aquesta dinàmica i indiquen que "la desigualtat retorna a nivells no vistos des de finals dels anys vint [del segle passat]", aspecte que ja va ser mostrat per Thomas Piketty en el seu monumental Le Capital au XXIe siècle i denunciat per Joseph Stiglitz a The price of inequality. Tanmateix, allò que en la conjuntura actual resulta particularment interessant de les dades relatives als Estats Units -país que ha antecedit Europa en el retorn al creixement- és que els beneficis del creixements econòmic tendeixen a beneficiar cada vegada més (i sovint exclusivament) als sectors benestants de la població. Així, l’anàlisi de l’evolució de tots els ingressos per a l’1% més ric i el 99% restant durant els tres primers anys de la recuperació econòmica als Estats Units, 2009-2012, mostra com “després de que ingressos de tots els nivells es reduïssin com a conseqüència de la gran recessió, d’ençà de l’inici de la recuperació el creixement de l'ingrés ha estat particularment desigual, amb la captura per part de l'1% més ric d’una porció alarmant de creixement econòmic. De fet, durant aquest període, l’ingrés mitjà del 99% restant de la població en els Estats Units ha disminuït (en 0,4%). En contrast, l'ingrés mitjà del 1% més ric ha augmentat un 36,8%. En resum, només l’1% més ric hi ha guanyat amb la recuperació econòmica”.

Als Estats Units, doncs, el retorn al creixement econòmic no sembla haver suposat una reducció de les desigualtats. Ans al contrari, ha comportat una aprofundiment de la tendència al seu augment que es detecta d’ençà dels anys setanta. L’increment de les desigualtat apareix doncs no com un fenomen conjuntural, associat a la crisi econòmica, sinó com una tendència de llarga durada associada al retrocés dels sistemes redistributius i l'impuls de les polítiques neoliberals a escala mundial. Caldrà tenir aquestes qüestions particularment en compte a l’hora d’avaluar els beneficis socials del creixement econòmic que ara sembla apuntar en el sud d’Europa.

Envers la justícia espacial

Acaba d’aparèixer la versió en llengua castellana de l’obra del geògraf Edward W. Soja Seeking Spatial Justice. El llibre ha estat publicat per l’editorial valenciana Tirant lo Blanch, amb una interessant presentació del geògraf Josep Vicent Boira, dins la col·lecció Humanidades, que dirigeix el també geògraf Joan Romero. L’aparició del volum, que en la versió castellana porta per títol En busca de la justícia espacial, ve a ampliar per als lectors hispànics les possibilitats de conèixer l’obra de Soja, un dels geògrafs nord-americans contemporanis més influents.

Edward Soja ha esdevingut conegut sobretot per la seva reivindicació de la necessitat d’un “gir espacial” en el pensament social crític. Així, ha reclamat la conveniència peremptòria d’incloure en l’anàlisi social, tradicionalment abocada a l’estudi temporal dels fenòmens socials, els aspectes espacials. “Siguin quins siguin els teus interessos, poden avançar significativament si adoptes una perspectiva espacial crítica. El pensament espacial (...) no només pot enriquir la nostra comprensió de gairebé qualsevol tema, sinó també afegir potencial per expandir el nostre coneixement pràctic a accions més eficaces dirigides a millorar el món”, ha afirmat.

Els orígens i el desenvolupament d’aquesta línia de pensament en la trajectòria de l’autor poden ser seguits en l’excel·lent introducció a la seva obra que varen publicar ara fa uns anys els professors Abel Albet i Núria Benach (Edward Soja: La perspectiva postmoderna de un geógrafo radical, Icaria, 2010, col·lecció Espacios Críticos). En ella es poden veure com, des d’aquest punt de partida, l’autor proposa un ambiciós replantejament del pensament geogràfic contemporani, que s’ha concretat en tres obres majors: Postmodern Geographies (1989), Thirdspace (1996) i Postmetropolis (2000). El llibre que ara es publica en castellà, aparegut en anglès l’any 2010,  és un nou pas en aquesta trajectòria.

Així, el lector hi llegirà com Soja, afirma en primer lloc l’existència d’una relació dialèctica entre els processos socials i l’espai, de tal manera que aquest no és només condicionat i transformat per aquells, sinó que també els condiciona i en certa manera els afaiçona. Així, l’espai esdevé alhora motor i producte, causa i conseqüència dels processos socials. A partir d’aquesta asseveració, l’autor indica que la justícia social resulta inassolible sense prendre en consideració les desigualtats i els contrastos territorials: no només perquè les fractures socials  no es podran considerar superades mentre persisteixin assenyalades desigualtats territorials (entre barris, regions o països) a l'hora d'accedir a la renda i als serveis, sinó també perquè l’existència de les desigualtats territorial genera de manera permanent noves diferències socials.

Tot i que en ocasions la reflexió de Soja podria semblar excessivament referenciada en la realitat dels Estats Units i, en particular de la seva ciutat de Los Angeles, constitueix una aportació de gran interès: reprèn, amb tombants sovint innovadors, temes i línies de pensament ja iniciades per d’altres autors com Henri Lefebvre i David Harvey, amb l'obra dels quals sovint dialoga; constitueix una contribució útil des de la perpectiva geogràfica al debat, cada vegada més rellevant, sobre les desigualtats en les societats capitalistes; i té connexió directa amb temes que es troben a primer terme de l'agenda política, com el de la segregació urbana i els moviments d’innovació social. En resum doncs, En busca de la justícia espacial serà llegit amb profit per tots els qui es preocupen per la justícia social i els mitjans per atansar-s’hi.

[Fotografia: Mellon Senior Fellows Study Centre]

Els tips parlen als famolencs dels grans temps que vindran

Bertolt Brecht, per Rudolf Schlichter,
ca. 1926, Lenbachhaus, Múnic

Els tímids indicis de recuperació del creixement econòmic, presentats el dia 11 de març per Luis Maria Linde, Governador del Banc d’Espanya, han generat un cor de congratulacions per la “fi de la crisi” i els efectes positius de les polítiques econòmiques adoptades pel govern espanyol i les autoritats europees. No cal dir, que hom ha de celebrar, per estantisses que siguin, les dades relatives a la reducció de la prima de risc o la millora de l’ocupació (tot i que aquestes darreres, han de ser preses amb tota cautela, ja que responen, en bona part, a llocs de treball precaris, temporals i a temps parcial).

Tanmateix, l'aspecte més interessant de la intervenció del governador és el reconeixement de que, en molt bona mesura, aquesta evolució de l’economia ha estat basada fonamentalment en els “efectes positius” de la “moderació salarial” i de la “reforma laboral”, les quals, a parer seu, haurien encara de ser aprofundides. Dit sense eufemismes, l’increment de la competitivitat de l’economia espanyola, si és que s’ha produït, descansa sobretot en una devaluació interior basada en una reducció dels salaris i en la precarització del mercat laboral. 

La situació s’adiu, fil per randa, a la que descrivia Joseph Stiglitz per al Estats Units d'Amèrica a The Price of Inequality: How Today’s Divided Society Endangers our Future : “han passat cinc anys d’ençà que va començar la recessió. El dèficit de llocs de treball –la diferència entre el nombre real de llocs de treball i el que existiria si l’economia estigués funcionant normalment- segueix augmentant. I els ingressos mitjans de l’americà mitjà segueixen disminuint. Mentre prossegueixen els estralls de la crisi econòmica (...) es deixa sentir cada vegada més la suma de les conseqüències d’una desigualtat persistent, d’una xarxa de seguretat deficient i d’un augment de l’austeritat”.

L’estratègia adoptada davant la crisi –o, potser millor: l’estratègia adoptada a recer de la crisi- es basa essencialment en el sacrifici dels grups socials mitjans i baixos i contribueix, de manera inevitable, a l'increment de les desigualtats socials. I això en una situació en la qual, a Catalunya, per posar un exemple, ja hi havia, l'any 2011, 576.000 persones que vivien en una situació de pobresa extrema, segons dades de l’Enquesta sobre els Hàbits i Condicions de Vida de la Població. Com hem comentat recentment, aquestes desigualtats socials estan tenint, a més, un acusat reflex en termes de segregació urbana. 

Doncs bé, en aquest context continuen les demandes per part de sectors financers i empresarials a perseverar i aprofundir en allò que s’anomenen “reformes” i que en essència constitueixen retalls salarials, precarització de les condicions laborals i reducció dels serveis públics. Es reclamen, a més, noves mesures de caràcter fiscal i sobre les pensions. Els versos dels poeta alemany, escrits en plena crisi dels anys trenta, venen inevitablement a la memòria:

“Els qui roben la carn de la taula

prediquen resignació.

Aquells a qui estan destinats els dons,

exigeixen esperit de sacrifici.

Els tips parlen als famolencs

dels grans temps que vindran.

Els qui porten la nació a l’abisme

afirmen que governar és massa difícil

per a l’home senzill”   

El règim jurídic del litoral català

El dia 8 de març de 2013 s'ha presentat a la Universitat de Girona la tesi doctoral del jurista Josep Maria Aguirre, titulada El règim jurídic del litoral català i dirigida pel catedràtic de Dret Administratiu Joan Manuel Trayter.
La recerca s'obre amb una anàlisi del complex marc jurídic i competencial del litoral català, ofereix a continuació una panoràmica del tema en el dret comparat (amb particular referència als casos de França, Itàlia i els Estats Units d'Amèrica),  tot seguit estudia en profunditat l'ordenació del litoral català a través dels Plans Directors Urbanístics del Sistema Costaner i es clou amb unes reflexions sobre com podria transitar-se des de la situació actual cap a una gestió més integrada del nostre litoral.
L'aparició de la tesi de Josep Maria Aguirre te lloc en un moment particularment oportú, just quan les Corts de l'Estat estan a punt d'aprovat una reforma de la Llei de Costes que a parer dels experts pot comportar un retrocés sever dels avenços aconseguits en la regulació i gestió del domini marítimo-terrestre en els darrers vint-i-cinc anys. Així mateix, consisteix en una reflexió necessària per tal d'avaluar les potencialitats i les limitacions dels instruments d'ordenació vigents a Catalunya. Finalment, resulta una contribució de gran interès a l'hora d'explorar les possibilitats de millorar, tot i les circumstàncies, el marc vigent, aprofitant, entre d'altres, els avenços obtinguts en l'Estatut de 2006.
El cor de la recerca és l'anàlisi dels Plans Directors Urbanístics del Sistema Costaner, aprovats pel govern de la Generalitat l'any 2005, plans que, com és sabut, varen permetre excloure del procés d'urbanització la pràctica totalitat del sòl costaner que en aquell moment estava classificat com a no urbanitzable i urbanitzable no delimitat, així com un bon nombre de sectors de sòl urbanitzable que no disposaven de pla parcial definitivament aprovat. Es tracta d'un tema sobre el qual l'autor ja havia publicat una interessant monografia poc després de l'aprovació dels plans pel conseller Joaquim Nadal. En la tesi doctoral retorna sobre el tema per aprofundir, en particular, sobre la sort i evolució dels PDUSC al llarg dels seus set anys de vigència. Així, l'autor no només analitza la naturalesa dels Plans i les categories de sòl que se'n deriven, sinó que entra amb particular detall sobre tres temes. En primer lloc, estudia l'adequació al llarg dels anys del planejament territorial i urbanístic a les prescripcions dels PDUSC, adaptació que ha permès, per exemple, la incorporació la pràctica totalitat els sòls protegits en el Pla dins les categoria de Sòl de Protecció Especial dels plans territorials vigents, doblant així les seves garanties de protecció. En segon, revisa de manera minuciosa la jurisprudència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya sobre el PDUSC, jurisprudència ja força consolidada a través d'un bon nombre de sentències, que en termes generals han avalat la correcció dels Plans tant pel què fa al seu contingut, com al respecte a l'autonomia local i a la classificació del sòl (doctrina que, per cert, ha estat ratificada recentment a través de diverses sentències del Tribunal Suprem). Finalment, l'autor, considera, amb minúcia de cartoixà, les eventuals responsabilitats patrimonials per a l'administració pública que poguessin derivar-se de l'aprovació dels PDUSC, per concloure, a la vista de la casuística i de la jurisprudència, que l'evolució de la qüestió ha permès descartar, en termes generals, problemes importants per a l'administració des d'aquest punt de vista.
En conjunt, ens trobem doncs davant d'una contribució important, que ve a sumar-se a d'altres tesis doctorals sobre els Plans Directors Urbanístics aprovats en el període 2003-2010 i, en particular, als treballs acadèmics destinats a estudiar les mesures de protecció del litoral català. Tant de bo que l'aportació de Josep Maria Aguirre pugui ajudar, tot i les males perspectives de l'hora tant en l'àmbit espanyol com català, a avançar cap a una millor gestió i cap a una més alta preservació de les nostres àrees costaneres.   

Costantino Nivola: Ritorno a Itaca

Enguany es commemora el centenari del naixement de l’escultor, pintor i dissenyador Costantino Nivola. Nascut a Orani, prop de Nuoro, al cor de l’illa de Sardenya, Nivola era el sisè dels deu fills d’un paleta local. Aprenent l’ofici familiar va ser assignat com ajudant de Mario Delitalia que realitzava la decoració de l’aula magna de la Universitat de Sassari i així va descobrir la seva vocació d’artista, vocació que va seguir amb no poques dificultats. Finalment va aconseguir inscriure’s a l’Istituto Superiore di Industrie Artistiche de Monza, va tenir els primers encàrrecs i va conèixer Ruth Guggenheim, amb qui es casaria. Amb l’aprovació de les lleis racials a Itàlia la parella va haver d’exiliar-se per raó de l’origen jueu de la noia, primer a França, on estaria en contacte amb els cercles antifeixistes, i després als Estats Units. Va ser en aquest darrer país on Nivola va desenvolupar una extraordinària carrera en la que va executar nombroses escultures per espais públics i va col·laborar com a muralista i dissenyador amb Le Corbusier i altres arquitectes (com Eero Saarinen, Marcel Breuer i Josep Lluis Sert) en obres de gran impacte. Va exercir així mateix de professor a la Harvard Graduate School of Design i d’altres centres universitaris nord-americans. Va morir a Long Island l’any 1988.

Poc després del seu traspàs, el 1995, la Fundació que porta el seu nom va  inaugurar a la seva localitat natal d’Orani –amb la que l’artista mai havia volgut perdre els vincles- un museu destinat a conservar i difondre la seva obra i a promoure l’art contemporani. Aquesta notabilíssima infraestructura cultural, localitzada en un poble de tot just 3.000 habitants, aprofita l’edifici dels antics safareigs de la localitat per, a través d’un sistema de terrasses enjardinades, on corre l’aigua, davallar per tota la vessant d’una muntanya, en un espai en el que s’alternen escultures a l’aire lliure amb els edificis destinats a exposar d’altres elements de la seva obra.

Precisament en motiu del centenari del naixement de l’artista, la Fondazione Nivola i l’ajuntament d’Orani han decidit mantenir durant tot l’any 2011 l’exposició Ritorno a Itaca, que es va inaugurar ja fa uns mesos. La mostra rememora el retorn de Costantino Nivola al seu poble l’any 1958, quan, ja un artista reconegut, va voler realitzar-hi una exposició d’escultures a l’aire lliure i un gran esgrafiat a la façana d’una església. La feta va ser captada pel fotògraf Carlo Bavagnoli, en un reportatge de l’estil dels que, en aquella època, efectuaven l’agència Magnum o la revista Life. Ara, una seixantena d’aquestes imatges en blanc i negre constitueixen la base de la mostra actual: han estat ampliades, impreses sobre tela i distribuïdes sobre els murs del poble, sovint en el lloc mateix on van ser preses. Així, el visitant que recorre avui els carrers costeruts d’Orani pot veure l’exposició de diverses maneres: com una mostra de la humanitat de l’artista, a qui veiem dibuixar, amb les seva gran mans de manobre, envoltat de nens; com una visió de la Sardenya remota (o no tant) de fa mig segle; com una reflexió sobre la relació entre l’art, la comunitat i l’espai públic; com un exemple del caràcter inevitable de les transformacions del paisatge; i, és clar, com una constatació de la fascinació i la impossibilitat del retorn a la infància, del retorn al lloc, del retorn a l’illa.