Quedar-se a casa no ha de ser un luxe

Accés principal a la Rocinha, Rio de Janeiro

Diversos mitjans han assenyalat que, a Catalunya, les primeres dades geo-referenciades sobre l’impacte de l’epidèmia del CoViD19 semblen indicar que aquest és més gran entre els grups socials més desafavorits que no pas entre els benestants. Es tracta de dades encara parcials, que cal analitzar amb tota prudència i que serà necessari confirmar en el futur.

En països com el nostre s’han adduït diverses explicacions possibles a aquesta distribució desigual. Entre les relatives a l’espai de vida de les persones, podria avançar-se la hipòtesi de que la més alta densitat poblacional dels barris vulnerables i la grandària més reduïda dels habitatges afavoriria el contagi. També es podria argumentar que la població més desafavorida no compta amb el mateix capital social i sistemes de suport a l’hora de fer front a les mesures de confinament.

Hi ha però una altra variable que podria ser de una importància crucial: la major o menor capacitat de persones pertanyents a diversos grups socials de reduir la seva mobilitat. A aquest respecte són molt interessants les dades de l’empresa Cuebiq que segueix els patrons de desplaçaments de 15 milions de telèfons mòbils cada dia als Estats Units d’Amèrica. Les dades mostren una destacada reducció de la mobilitat a les principals àrees metropolitanes del país. Així, des del 16 de març al 7 d’abril l’índex de mobilitat s’hi hauria reduït en 55,7%.

Ara bé, allò que aquí ens interessa destacar és que aquest reducció de la mobilitat afecta de manera molt diversa els grups socials. Així, tal com a partir d’aquestes dades es mostrava fa tres dies en el New York Times, als Estats Units la població de renda més alta ha reduït més i més aviat la seva mobilitat que no pas la de renda baixa. Tal com es pot veure en el gràfic, mentre el 10% més benestant de la població ja havia reduït la seva mobilitat en un 50% el dia 16 de març, el 10% més vulnerable no ho va fer fins tres dies més tard, el dia 19. A més, de llavors ençà, la mobilitat d’aquest grup s’ha mantingut destacadament més elevada que la del decil més afavorit.

Òbviament, l’explicació pot deure’s en el fet que els sectors benestants tenen més flexibilitat i recursos davant de les dificultats laborals i sovint treballen en sectors que més fàcilment poden adaptar-se al teletreball. En canvi, els grups més desafavorits, empleats més majoritàriament en els serveis bàsics, en situacions més precàries i amb menys estalvis disponibles, han de continuar desplaçant-se amb major intensitat.  “Location Data Says It All: Staying at Home During Coronavirus Is a Luxury”, titulava el diari.

Això mateix, però encara amb major acritud, ocorre a les metròpolis d’Amèrica Llatina. Des de Bogotà, una persona estimada, que treballa en els barris més desafavorits al sud de l’àrea urbana, m'explica “al barri on visc, per posar un exemple, moltíssima gent viu al dia, no tenen cap coixí o un coixí molt prim... com confines a famílies que mengen del que guanyen dia a dia?”. A Colòmbia el govern ha pres mesures amb relativa celeritat i acordà el confinament el 20 de març, però, pressionat segurament pels sectors econòmics, sembla que vol començar-lo a aixecar després de Pasqua, tot i les crítiques de l’alcaldessa de Bogotà. Les perspectives per a les properes setmanes no són gens falagueres.

La qüestió de la mobilitat, a diverses escales, sembla així mateix crucial en d’altres metròpolis llatino-americanes. Els col·legues de Santiago de Chile i de Rio de Janeiro indiquen que allí l’epidèmia sembla haver-se manifestat en primer lloc en els barris i municipis més benestants, que tenen una població amb major propensió als desplaçaments internacionals. De tota manera, s’espera la seva extensió cap als sectors més vulnerables, en part a través dels fluxos de mobilitat del servei domèstic que es desplaça sovint entre els dos tipus d’àrees. Un amic, professor de la Universitat Catòlica de Rio m’indica: “Ja han començat a sorgir casos a les favelas de Rio de Janeiro. Això és paorós, ja que resulta impossible parlar de distanciament social quan, a vegades, viuen 8 persones en una habitació de 6 metres quadrats... I si recordem que un nombre elevat d’habitants de les favelas pateix tuberculosi, l’escenari encara es complica més”.

Les desiguals possibilitats de restringir la pròpia mobilitat es dibuixen així com un factor essencial a l’hora de mesurar (i prevenir) els efectes socials de l’epidèmia. Lluny de dependre únicament de voluntat personal, la capacitat de quedar-se a casa és també (i sovint en primer lloc) una qüestió social. Les mesures de confinament són, sens dubte, una necessitat per a la salut personal i col·lectiva. Per tal de garantir-ne l'aplicació cal garantir -a través dels poders públics i de la solidaritat ciutadana- els mitjans de subsistència bàsics als més desafavorits. Arreu del món, mentre duri l'epidèmia, cal que quedar-se a casa, a més d'un deure social, sigui també un dret per a tothom.

[Foto: O. Nel·lo]

Els deu reptes del planejament territorial i urbà

El Consejo Nacional de Desarrollo Urbano de Chile ha posat a disposició de tots els interessats els materials de la jornada sobre el planejament de les ciutats xilenes cel·lebrat a la seu de la aula magna de la Universidad Católica a Santiago de Chile el proppassat dia 22 d'abril de 2016.
Els materials inclouen la conferència d'Oriol Nel·lo sobre el tema "La planificación urbana integrada: diez retos" respecte la qual es pot consultar tant el vídeo com la presentació ppt. La conferència, basada en part en l'experiència catalana de planejament, versa sobre la necessitat i la dificultat de governar les transformacions d'entorns urbans caracteritzats pel seu gran dinamisme.
Per fer-ho és necessari i afrontar els deu reptes següents:
1. Establir una diagnosi i uns criteris compartits amb la ciutadania
2. Definir el caràcter i els límits dels plans
3. Seleccionar la seva temàtica
4. Resoldre el joc d'escales i de relacions entre els diversos nivells de planejament
5. Organitzar tècnicament i políticament el procés d'elaboració, tramitació i aprovació
6. Assegurar la implicació de la ciutadania
7. Coordinar el planejament amb la resta d'instruments jurídics relatius a l'urbanisme, el paisatge, la mobilitat, l'habitatge
8. Establir la relació entre el pla i els projectes territorials i urbans que n'han de fer possible el desenvolupament i la concreció
9. Definir les formes de control i avaluació de l'aplicació i efectes del planejament
10. Disposar de la voluntat política i la capacitat d'acció necessàries per tal d'impulsar, aprovar, desenvolupar i avaluar el planejament.
Els materials posats a disposició inclouen també la conferència de Magdalena Vicuña, professora de l'Instituto de Estudios Urbanos de la Universidad Católica de Chile sobre el tema "Planificación urbana integrada: evaluación de modelos y buenas prácticas",  així com la intervenció de Luis Eduardo Bresciani, president del Consejo Nacional de Desarrollo Urbano, sobre el tema "La planificación urbana integrada: propuesta para Chile".

Santiago de Chile: riscos ambientals i gestió urbana

El riu Mapocho al seu pas
per Providencia, Santiago, 18.04.2016

Les pluges que caigueren amb força sobre la regió central de Chile entre els dies 15 i 17 d’abril, acumularen en poques hores de 50 i 100 mm, el triple del que sol caure normalment a l’inici de la tardor austral en aquesta zona. La precipitació, a més, tingué la peculiaritat de produir-se en forma de pluja fins a altures molt elevades de la serralada andina, de tal forma que la cota de neu, que habitualment es troba en aquesta època poc per sobre els 1.000 m., es situà ben per sobre els 3.000 m.

Com a resultat, es produïren grans crescudes dels rius Maipo i Mapocho, que creuen bona part de la conurbació de Santiago de Chile,  les quals tingueren com a conseqüència més aparatosa unes notables inundacions a la comuna de Providencia, prop, precisament del centre de negocis de la capital. Segons el intendente metropolità, Claudio Orrego, la responsabilitat de la inundació es degué en bona mesura a la mala gestió de les obres d’una concessió viària privada, la Costanera Norte. Les inundacions comportaren també talls d’electricitat, que diumenge dia 17 afectaven encara més de 47.000 habitatges.

De tota manera, la conseqüència més greu i notable de l’episodi fou la interrupció del subministrament d’aigua potable a gran part de la regió metropolitana de Santiago. La companyia subministradora, Aguas Andinas, afirmà que s’havia produït una gran entrada de fangs a les captacions d’aigua, de tal manera que aquesta presentava una “turbulència extrema”. El principal tall de subministrament s’inicià a les 12 h del migdia de dissabte dia 16 i es va perllongar fins el dilluns dia 18, quan paulatinament es va anar restablint el servei. La interrupció va abastar 29 comunas (municipis) de l’aglomeració de Santiago i afectà més de 4 dels 7 milions d’habitants de l’aglomeració.

Davant dels problemes sanitaris, funcionals i econòmics que suposa la manca d’aigua durant gairebé 48 hores per un volum tan extraordinàriament elevat de població, les autoritats –avesades, val a dir-ho, a tractar amb els efectes de riscos naturals- van habilitar 200 punts de distribució d’aigua i un centenar de camions cisterna. Així mateix, es va ordenar el tancament de les escoles i dels centres d’ensenyament superior, i es va recomanar a les empreses que admetessin una certa flexibilitat horària als treballadors. En la polèmica posterior, diputats de diversos partits afirmaren que l’origen del problema s’ha de cercar en la privatització dels serveis hídrics de la capital i en mancances d’inversió en infraestructures per part de l’empresa gestora. 

Cortes de Agua, comunas Área Metropolitana de Santiago
Domingo, 17.04.2016, https://aguasandinas.cl/contingencia

Alguns mitjans han relacionat amb el fenomen de el Niño aquests episodis meteorològics extrems, que s’han reproduït en dies posteriors en d’altres regions del país, fins al punt de causar desgràcies personals. Els experts afirmen que  aquestes alteracions en el règim meteorològic poden tenir origens diversos, però cada vegada més sovint poden considerar-se com a manifestacions del canvi climàtic, de tal manera que fenòmens com els esmentats seran segurament més recurrents en els propers anys.

L’episodi d’aquest mes d’abril a Santiago de Chile no pot ser doncs considerat un fet aïllat. Més aviat és una indicació –una més- de la necessitat de les ciutats d’adaptar-se als requeriments del canvi climàtic i de fer tot el què sigui possible per tal de prevenir els factors que el causen. També planteja nombrosos interrogants sobre la conveniència i els efectes de la privatització d’infraestructures, béns comuns i serveis bàsics.

Julio Cortázar va incloure en les pàgines inicials de La vuelta al día en ochenta mundos (1967) una miniatura en prosa titulada “Manera sencillísima de destruir una ciudad” que semblaria gairebé pensada per l’ocasió: “Se espera, escondido en el pasto, a que una gran nube se sitúe sobre la ciudad aborrecida. Se dispara entonces la flecha petrificadora, la nube se convierte en mármol, y el resto no merece comentario”. Però el què amenaça avui les nostres ciutats no és cap arquer malèvol, sinó la incapacitat de fer front als reptes que el riscos ambientals plantegen, les desigualtats socials i la manca de tutela dels béns comuns. 

[Imatges: O. Nel·lo/Aguas Andinas]

Ordenación del territorio y gobierno de la ciudad: democracia y equidad

Fernand Léger, "Étude pour Les Constructeurs"
(1950. National Galleries Scotland)

La construcción de la ciudad suele ser atribuida a los gobernantes, a los técnicos o a las empresas. Así, nos referimos a la Roma de los Césares, la Florencia de los Medici, la Barcelona de Cerdà, el Paris de Haussmann o el Detroit de la General Motors. Sin embargo, estas simplificaciones olvidan (u ocultan) un aspecto fundamental de la realidad: la ciudad y el territorio son, en buena medida, construcciones colectivas, fruto del esfuerzo del conjunto de la sociedad.

Ello es así, en primer lugar, desde el punto de vista físico. Es el trabajo de infinitud de hombres y mujeres lo que, a lo largo de las décadas y los siglos, en diálogo incesante con las limitaciones del medio, ha levantado ciudades, transformado yermos, cimentado puentes, carreteras y ferrocarriles,… Las ciudades y el paisaje atesoran –para quien sepa y quiera hallarlas- las trazas de las esperanzas y las penalidades de las generaciones que las han conformado, casi siempre en condiciones de explotación y privaciones sin cuento. El poeta sugiere la necesidad de confrontar cada página de la historia oficial con una pregunta: “Tebas, la de las siete puertas, ¿quién la construyo?/ En los libros figuran los nombres de los reyes/ ¿Arrastraron los reyes los grandes bloques de piedra?”. “Una pregunta para cada historia”, propone. Muchas preguntas para cada ciudad, podríamos añadir.

Más allá del trabajo esforzado de la población, las ciudades son también producto colectivo por otra razón esencial. Como bien sabemos, las urbes están habitadas por individuos y grupos sociales portadores de intereses diversos, a menudo contradictorios. Bien es cierto que quienes en ella han ocupado una posición dominante han conseguido en buena parte, a lo largo de la Historia, articular la ciudad a la medida de sus necesidades. Pero su poder no ha sido casi nunca omnímodo. Aquellos menos dotados de poder político y económico, quienes integran los grupos sociales subalternos, se han organizado para defender sus intereses, han conformado movimientos, han planteado reivindicaciones. Al hacerlo han alterado el curso de los acontecimientos y contribuido a dar forma a la ciudad. Es por ello que los más desfavorecidos han podido ser denominados, también, “constructores de ciudad”, para emplear la hermosa fórmula con la que Alfredo Rodríguez tituló, hace treinta años, las historias de vida de quienes levantaron las poblaciones santiaguinas.

Es precisamente por esta razón, por el hecho de haber sido configurados a partir del esfuerzo y las aportaciones, a menudo conflictivas, de toda la sociedad, que la ciudad y el paisaje deben ser considerados, en buena medida, patrimonio colectivo. Bienes comunes a cuyo goce todos deben tener derecho y a los que nadie debe ser negado el acceso. Ahora bien, las relaciones económicas prevalentes hacen que estos bienes se encuentren permanentemente expuestos a la apropiación o la degradación. Las desigualdades sociales comportan, asimismo, que no todos dispongan de las mismos recursos para disfrutarlos.

Por ello, para garantizar a toda la ciudadanía goce del espacio público, los servicios, las oportunidades, los recursos, el ambiente saludable y la calidad del paisaje es necesario ordenar, desde los poderes públicos, la ciudad y el territorio en beneficio del interés general. De hecho, uno de los mejores indicadores de la calidad democrática de una sociedad es su capacidad de ordenar el territorio en beneficio y con la participación de todos sus integrantes. Esto es así por una doble razón. En primer lugar porqué, solo a través de un designio y un diseño colectivo se conseguirá que todos los barrios de la ciudad, todas las regiones del país y, por lo tanto, todos los ciudadanos, disfruten, de forma razonablemente equitativa de la dignidad urbana y acceso al bienestar. En segundo lugar, porqué solo a través del esfuerzo común se conseguirá escuchar democráticamente todas las voces y sujetar, cuando sea necesario, el interés particular al bienestar general en la construcción, la gestión y el uso de la ciudad.

Alcanzar la ordenación y la gestión del territorio según criterios de sostenibilidad ambiental, eficiencia funcional y justicia social no puede ser, sin embargo, responsabilidad única de las administraciones públicas. En efecto, el buen gobierno requiere asimismo de la organización y la movilización de la ciudadanía: para defender sus derechos, para hacerse escuchar, para proponer soluciones, para gestionar servicios y promover políticas.

La ordenación del territorio, el buen gobierno de la ciudad y la organización de la ciudadanía resultan así, al mismo tiempo, exigencia y resultado, causa y efecto, de la democracia y la equidad. 

[Article publicat a La voz de la Chimba, Santiago de Chile, març 2016]. 

Sergio Larrain, la imatge dels invisibles de la ciutat

Reivindicar, a través de la fotografía, la imatge, la identitat i el record dels exclosos de la història oficial de la ciutat i de la societat. Aquest podria ser, sens dubte, un dels principals valors de l’obra de Sergio Larrain, sobre la qual el Museo Nacional de Bellas Artes de Chile acaba d’inaugurar, dos anys després de la seva mort, una notabilíssima exposició retrospectiva.

Sergio Larrain (Santiago de Chile, 1931-Ovalle, 2012) ha estat, segurament, un dels fotògrafs llatinoamericans més rellevants del segle XX. Nascut al sí d’una família benestant, format en part en els Estats Units, despuntà aviat amb alguns reportatges que el portaren a incorporar-se a l’agència Magnum a inicis dels anys seixanta. En fou un dels membres més destacats, fins que menys d’una dècada més tard inicià un progressiu confinament voluntari i espiritual, que perdurà fins a final de la seva vida i que contribuí, també, a incrementar la seva llegenda.

Per a l’estudiós de la qüestió urbana, l’obra de Larrain resulta d’un interès especial, precisament perquè mostra aquells que, en la ciutat, tendeixen a ser invisibles o ocultats: els nens vagabunds que es banyaven al riu Mapocho, el món dels prostíbuls del port de Valparaíso, la multitud anònima dels carrers de Santiago, els indis de Bolívia o el Perú. Així, les seves fotografies, d'una composició i una qualitat estètica extraordinaria, reclamen la humanitat, la dignitat i la memòria d’aquells a qui aquests atributs solen ser negats.

La fotografia de Larrain, que era fill de l’arquitecte Sergio Larrain García-Moreno, un dels introductors del moviment modern a Chile, mostra, a més, una gran atenció per la realitat física de la ciutat -els paviments, les voravies, els ascensors, els forjats, les cantonades, els carrers, l'arbrat, les places... Així doncs, en el seu conjunt, la seva obra pot ser llegida, també, com una reflexió sobre aquests artefactes quotidians i sobre les potencialitats i les limitacions de la fotografía a l'hora de representar l'experiència urbana, tema al que ja hem tingut ocasió de referir-nos aquí. 

L’exposició del Museo Nacional de Bellas Artes, inaugurada el dia 27 de març, podrà veure’s fins el 15 de juliol d’enguany a Santiago de Chile.